La setmana passada haguérem de resintonitzar els aparells de televisió per mor del reordenament dels múltiples digitals. Era l’excusa dels governs del Partit Popular per fer desaparèixer dos canals de televisió en català a Balears: el 3/24 i el K3/33. D’aquesta manera, a les Illes Balears, l’oferta de televisió pública en català queda reduïda al canal internacional TV3-CAT, a les emissions mixtes català-castellà d’IB3 i als informatius regionals de TV1. Quan als canals privats en català, únicament disposam del Canal 4 a Mallorca i TEF a Eivissa i Formentera. Tot això, ho pensava mentre la sintonització automàtica de l’aparell anava trobant desenes i desenes de canals, tots ells en castellà, excepte els esmentats. Per curiositat em vaig entretenir a mirar-ne els continguts i vaig arribar a la conclusió que la majoria de canals són totalment prescindibles: venda per televisió, tiradores de cartes, tertulians experts en totes les matèries, adoctrinadors d’ideologia feixista…

A continuació, vaig mirar l’oferta de les televisions de pagament: Movistar ofereix més de 80 canals amb una oferta variada de cinema, esports, programes infantils, documentals…, cap d’ells en català; Canal Plus oferta 150 canals de televisió, també molt variada,  tots en castellà, excepte alguns en anglès, alemany, francès, italià, portuguès i, fins i tot, en àrab, però cap en català.

És evident, per tant, que els motius pels quals s’impedeix la recepció de més canals en llengua catalana a Balears són de tot menys tècnics. I tenim sort, perquè al País Valencià no poden sintonitzar ni un sol canal en català, o valencià, com diuen allà.

Les conclusions són evidents. Els successius governants de l’Estat espanyol no han tengut en compte la realitat lingüística a l’hora de legislar i regular l’ús de les llengües oficials de l’Estat a l’espai audiovisual. O, per esser més exactes, sí que han tengut en compte la realitat de plurilingüisme i, expressament, l’han ignorada o perseguida, amb la clara intenció política de perpetrar l’hegemonia del castellà a tots els territoris de l’Estat.

És evident, per tant, que la desaparició progressiva de canals en català respon a la voluntat política —a la mala voluntat— d’atacar les llengües oficials distintes del castellà. En primer lloc, dels successius governs centrals, tant del PP com del PSOE, que mai no han volgut establir uns mínims de presència de les distintes llengües oficials de l’Estat a l’espai audiovisual. En segon lloc, del govern presidit per José Ramón Bauzá, que ha perseguit de manera obsessiva la nostra llengua, ja sigui a la funció pública, a l’ensenyament o a la ràdio i televisió públiques. Això justifica el títol d’aquest escrit. Mai un Poble no havia tengut uns governs que perseguissin amb tant acarnissament la seva llengua i cultura. Tal persecució es podia esperar —no justificar— d’una monarquia absolutista que imposà la cultura, la llengua i les lleis castellanes per la força de les armes. Es podia esperar de dues dictadures, especialment, de la més sanguinària del general Franco. Però mai no hauríem esperat rebre uns atacs carregats de tant d’odi per part de gent de casa nostra, de llinatges mallorquins. Cap Poble no es mereix tals governants, malalts d’autoodi, que ataquen allò que més identifica i defineix un Poble: la seva llengua i cultura.