El procés sobiranista de Catalunya ha fet revifar un feixisme latent. Sobretot, després de l’arenga reial del 3 d’Octubre, en la qual Felip VI legitimà el «a por ellos», escamots feixistes han actuat amb total impunitat per carrers de Catalunya (també del País Valencià) amb agressions a ciutadans i exhibició de simbologia franquista i nazi.

Fa uns dies un jutge de Madrid suspengué la retirada de plaques de carrers al·lusives al franquisme i a la División Azul que havia acordat l’ajuntament.

A partir de l’anunci de l’exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos, s’han convocat desenes de manifestacions contràries, amb exhibició de simbologia feixista.

La Fundación Francisco Franco, subvencionada per l’Estat, ha aprofitat per fer apologia del dictador, pagant anuncis i pancartes en contra del trasllat de les despulles de Franco.

I, la gota que fa vessar el tassó, 189 militars retirats han fet públic un manifest demanant respecte per Franco i destacant els seus «valors de soldat exemplar».

Per no parlar d’instruccions judicials, empresonaments preventius i condemnes a presó contra polítics i artistes, vulnerant la llibertat d’expressió i d’opinió, així com el dret de manifestació, com han posat de manifest els tribunals europeus que s’han pronunciat sobre les euroordres del jutge Llarena.

Distints mitjans de comunicació internacionals s’han fet ressò del ressorgiment del franquisme a Espanya, posant en entredit la qualitat democràtica de la democràcia espanyola. Aquella «transició política exemplar» s’ha esvaït en pocs mesos. Cal, per tant, una actuació decidida de les institucions espanyoles. Al feixisme no se’l tolera: o se’l combat i se’l derrota, o guanya ell.

És hora que el Govern espanyol, els Grups parlamentaris i les Corts Generals abordin el tema més seriós que actualment amenaça la convivència a Espanya. Cal l’aprovació d’una Llei de condemna i prohibició del franquisme i totes les seves manifestacions. Cal una Llei que il·legalitzi els grups que fan apologia del franquisme, que prohibeixi les manifestacions de suport i l’exhibició de tota casta de símbols feixistes, començant pels noms de carrers, places i monuments. Cal una depuració dels cossos de seguretat de l’Estat, apartant tots els que han actuat o mostrat simpaties amb el franquisme. Cal un càstig exemplar contra aquells servidors públics que reivindiquen la memòria del dictador. No es pot tenir respecte ni tolerància amb aquells que pretenen abolir les nostres llibertats o que empren o justifiquen la violència per aconseguir els seus objectius.

A cap país democràtic es toleren aquests tipus d’actuacions i manifestacions, ni molt manco són legals, com a Espanya. Ni Alemanya, ni Itàlia permeten el més mínim culte a Hitler o Mussolini. Doncs bé, cal que a Espanya es tracti Franco igual que els alemanys i italians tracten Hitler i Mussolini, com a un dictador sanguinari que provocà la mort i la tortura de milions de persones. Un criminal contra la humanitat.

Un capítol a part mereixen bona part dels mitjans de comunicació, públics i privats, que toleren, emparen, amaguen o justifiquen determinats comportaments feixistes. Per no parlar d’opinadors i tertulians que, obertament, utilitzen la seva tribuna per propagar el seu ideari antidemocràtic. Seria útil la creació d’una mena d’organisme que vetllàs per la qualitat democràtica dels mitjans de comunicació i denunciàs els comportaments antidemocràtics per a l’escarni públic dels seus autors.