El 15 de febrer de 2018, quan un avió no tripulat acabava d’entrar a l’espai aeri israelià abans de ser abatut, durant un nou atac israelià contra posicions a Síria i la destrucció d’un avió de combat israelià, el diari The Times of Israel (https://www.timesofisrael.com/russian-official-if-iran-attacks-israel-well-stand-with-you/) va transmetre els propòsits de l’ambaixador adjunt rus Leonid Frolov formulats durant una entrevista: “En cas d’agressió contra Israel, no hi haurà nomès els Estats Units al costat de Tel Aviv, Rússia també serà al costat d’Israel”. Willy Wimmer, exsecretari d’Estat del Ministeri de Defensa alemany i exvicepresident de l’Assemblea Parlamentària de l’OSCE situa aquesta declaració en un context polític més ampli.
Probablement mai hàgim escoltat una cosa així. Un ambaixador adjunt rus anomenat Frolov parla a Tel Aviv i tothom ho escolta. Designa Israel com un país contra el qual Rússia no acceptarà cap agressió. I hi afegeix encara més coses. Segons ell, Rússia es mantindrà al costat d’Israel, igual que els Estats Units, en cas que l’Iran ataqui Israel. Aquestes són paraules que han donat la volta al món instantàniament. L’encant d’aquestes paraules pronunciades a les ribes de la Mediterrània pel Sr. Frolov es deu al següent fet: aquestes no són observacions fetes com un simple membre d’una jerarquia. Escoltant atentament les paraules del Sr. Frolov, escoltem parlar el president Putin. És difícil imaginar que un viceambaixador s’expressi amb tanta fermesa.
L’objectiu principal de la política dels Estats Units és l’afebliment de Rússia
Les dues guerres del Caucas de la dècada de 1990 van demostrar la disposició dels Estats Units per atacar la part més feble de la Federació Russa. Ara, es vol utilitzar els pobles caucàsics, havent poblat des de les guerres del Caucas del segle XIX els Estats del Llevant, contra la Rússia actual. Només cal escoltar l’exassessor de seguretat dels Estats Units, el general retirat Michael Flynn, per comprendre que els Estats Units han destruït mitjançant la guerra tota la regió des de l’Afganistan a Líbia, una regió que podem anomenar amb raó el bressol de la nostra civilització. Els objectius perseguits són la creació de noves fronteres a l’Orient Mitjà i el desig d’enviar la Federació de Rússia a l’infern.
A Berlín, se’ns va aconsellar escoltar els diplomàtics de l’antiga RDA, molt ben formats i coneixedors d’aquesta regió. Això ens va ajudar molt a comprendre les dimensions dels enfrontaments. La revolució iraniana va desencadenar grans trastorns. Per exemple, els Estats Units van perdre les seves estacions d’escolta dirigides contra les forces militars estratègiques soviètiques al llarg de la frontera irano-soviètica. Els soviètics temien la instal·lació de noves estacions estatunidenques al llarg de la frontera afgano-soviètica, cosa que es va evitar amb la invasió de l’Afganistan. Des de llavors, aquesta lluita entre Moscou i Washington ha estat determinant per als esdeveniments a la regió, i Washington no s’ha mostrat eticente a destruir-la en gran mesura.
Rússia torna a l’escena internacional
Els Estats Units amb la seva “aliança de guerra perpètua” formada amb Anglaterra i França no s’han preocupat mínimament del dret internacional i la protecció dels béns culturals dels darrers 5.000 anys, quan van llançar els seus atacs a la regió entre Kabul i Trípoli. Moscou es comporta de manera diferent, il·lustrat pel seu suport al govern sirià legítim. Després del cop de 2014 a Kíev a favor de Washington, la situació al Pròxim i Mitjà Orient es va desenvolupar ràpidament a favor de la capacitat d’acció de Rússia. Els líders iranians, israelians i saudites van anar a Moscou i encara hi van. El president Putin pot parlar amb tots, malgrat o més aviat perquè dóna suport al govern legítim de Damasc. Estalviar temps sempre és una bona màxima en diplomàcia.
La vergonya occidental és que els Estats Units s’involucren en totes les guerres però no estan compromesos amb la pau enlloc. Pot fer-se una excepció amb l’actual president Trump. No obstant això, el comportament del seu assessor de seguretat principal McMaster a Munic ha demostrat que sembla estar envoltat pels “pentagonistes”. En comparació, Putin, el president rus, dóna una impressió completament diferent.
I Israel?
Tots hem de recordar que abans de la guerra a Síria, es va planejar arribar a un acord entre Tel Aviv i Damasc sobre els Alts del Golan. L’arranjament d’aquesta disputa, dècades enrere, va ser impedit per un gir per part d’Israel. Tel Aviv està cridat a reflexionar detingudament sobre el significat de les enèrgiques declaracions del Sr. Frolov. També hem de preguntar-nos si mai hi haurà una altra manifestació amb perspectives de pau tan creïbles com les contingudes en aquest “tro” rus. Israel també haurà de prendre decisions, no només Teheran.
Willy Wimmer va ser diputat al Bundestag per la CDU de 1976 a 2009, secretari d’Estat al Ministeri de Defensa alemany de 1988 a 1992 i vicepresident de l’Assemblea Parlamentària de l’OSCE de 1994 a 2000. És coautor del llibre “Die Wiederkehr der Hasardeure. Schattenstrategen, Kriegstreiber, stille Profiteure 1914 und heute” (amb Wolfgang Effenberger, 2014) i autor del llibre “Die Akte Moskau” (2016).