El seu nom és Idamange Irya Mugwiza Yvonne, una jove de 30 anys resident a Kigali, la capital de Rwanda, que va fer una sorprenent entrada en l’escena política ruandesa el 31 de gener de 2021, després de la publicació d’un vídeo a Youtube. En pocs dies, s’ha convertit en la nova sensació de la comunitat online ruandesa amb el seu vídeo, que ja ha acumulat gairebé 100.000 visites i ha rebut més de 1.000 crítiques favorables en només cinc dies.

En aquest vídeo d’aproximadament una hora de durada, aquesta mare de quatre fills explica el cansament dels ruandesos en general i dels habitants de Kigali en particular davant les erràtiques decisions de les autoritats en la seva lluita contra la pandèmia de la COVID-19.

El que sorprèn i explota en aquest discurs no és només la crítica a les mesures del govern, sinó sobretot la forma en què han estat preses. Normalment, els qui s’atreveixen a criticar les accions del govern trobant-se dins del país ho fan en un to molt mesurat que s’ha convertit en una de les especialitats dels ruandesos després d’una llarga pràctica de la dictadura. A més, la saviesa ruandesa no aconsella “kuvuga uziga” i també que “Ukuri wakavuze uraguhakishwa”, és a dir, que cal parlar amb reserva i que és millor callar una veritat incòmoda, llevat que permeti atreure els favors dels poderosos.

En aquest vídeo, que s’ha fet viral, la Sra. Idamange desplega el seu missatge repassant quatre notícies candents.

El dret a viure amb dignitat

Amb la seva brutalitat diària i la seva retòrica de guerra, les autoritats ruandeses han aconseguit que la població accepti que és perfectament normal que el govern disposi de la vida dels ciutadans com li sembli. El simple fet d’estar viu fa que el ciutadà sigui imputable davant del govern, especialment si és un supervivent del genocidi. En aquestes condicions, ja és un delicte de lesa majestat parlar de viure amb dignitat o de gaudir dels drets públics.

Però des del començament de la pandèmia, tanmateix, s’han imposat successivament a la població mesures poc meditades, totalment desconnectades de la realitat que viuen la majoria dels ruandesos, a imitació de les adoptades a Occident, que han transformat el que inicialment era una crisi sanitària en una crisi social. I a causa de l’actitud del govern, que s’obstina a endurir les mesures en lloc d’escoltar l’angoixa de la seva població, la crisi s’està transformant en una crisi política.

El que més crida l’atenció de les paraules de la Sra. Idamange és la llibertat de to que era inimaginable a Rwanda fa tot just uns mesos. Tanmateix, avui dia els ruandesos, especialment els més joves, estan al límit. Les autoritats, que s’han acostumat a imposar decisions cada vegada més dures sense donar explicacions, es troben amb ciutadans que ja no accepten complir ordres contradictòries sense fer preguntes.

Perquè, com afirma la Sra. Idamange en el seu al·legat:

“Sí, estem vius, però no n’hi ha prou amb estar-ne, la persona humana també té dret a viure amb dignitat”.

Sobre l’educació a Rwanda

Pel que fa a l’educació nacional, la Sra. Idamange fa un diagnòstic demolidor sobre la política. Es remunta al canvi brusc de la llengua d’ensenyament del francès a l’anglès, que ha destruït el sistema educatiu nacional. I des del començament de la pandèmia, les coses han empitjorat perquè les escoles han estat pràcticament tancades durant un any, mentre que els fills dels dirigents són enviats a estudiar a l’estranger o assisteixen a escoles internacionals a Rwanda que segueixen oferint educació per Internet.

Critica la decisió de tancar totes les escoles anunciada la nit del 17 de gener, quan els dies anteriors el govern semblava haver entrat en raó decidint obrir totes les escoles el 18 de gener després de les creixents protestes dels pares.

“L’educació nacional s’ha convertit en un pati d’esbarjo en el qual cada nou ministre canvia les regles al seu gust… Bàsicament la raó de tot això és que els fills dels nostres líders no estudien aquí en aquestes escoles, els fills dels qui se suposa que ens representen estudien a l’estranger o en escoles internacionals que no estan subjectes als mateixos plans d’estudi… però he de dir als nostres líders que això és un signe de falta de patriotisme. Però el més greu en aquest moment és el fet que els nostres nens perden dos anys d’escola mentre que els qui assisteixen a escoles internacionals continuen la seva educació.”

I la Sra. Idamange conclou preguntant com gestionarà el nostre Ministeri d’Educació Nacional aquest curs escolar a diverses velocitats, especialment per a les promocions finals.

Per a concloure el tema, es dirigeix ​​a la primera dama, la Sra. Jeannette Kagame:

“Recentment s’ha anunciat que el nombre de noies joves que s’enfronten a embarassos no desitjats ha augmentat considerablement durant el període de confinament. Em pregunto si la Sra. Jeannette Kagame està al cas d’aquestes xifres, ja que li he sentit dir que està preocupada per la sort de les joves, especialment les qui s’enfronten a aquesta mena de dificultats, i que la seva fundació les ajuda. Espero que siguin sincers en el seu plantejament i que no facin tot això pels seus donants estrangers, que facin alguna cosa per ajudar aquestes joves”.

El dret a l’esperança

La Sra. Idamange repeteix diverses vegades que parla així perquè ha arribat al límit. Aquesta manca de perspectiva generalitzada és molt perillosa i si les autoritats no li presten l’atenció necessària i proposen un veritable projecte de futur per al país, tots aquests joves ociosos i desesperançats corren el risc de caure en la delinqüència o la droga.

Abans de l’any 2020, els ruandesos que es volien permetre un moment d’evasió de la dura realitat de la vida quotidiana tenien dues opcions: l’esport o la religió.

Amb la pandèmia, les activitats culturals i els diversos campionats esportius, així com els bars, on la gent es reunia per veure els partits dels campionats estrangers que eren molt populars a Rwanda, van ser les primeres víctimes del confinament.

Però aquí la senyora Idamange, com a bona cristiana, està especialment preocupada pel tancament dels llocs de culte. Recorda que els ruandesos tenen dret a la consciència i a les creences, i es pregunta per què els llocs de culte van ser els primers a ser tancats:

“Si podem observar mesures preventives al mercat, com ha de ser impossible en una església?… Les nostres autoritats han de recordar que una població sense creences i sense esperança es pot tornar ingovernable.

És cert que Déu ens ajuda, però no farà res si no li demanem ajuda, ens toca demanar-li ajuda, preguem per la pau, per l’alegria, nosaltres també tenim dret a la felicitat, ningú ha estat creat per a patir. A vegades tinc la impressió que estem en una mena de dol permanent, com si tot es fes per fer infeliços els ruandesos i no veig per què no podem ser feliços. És el nostre dret, hem estat creats per a ser feliços, però sembla impossible experimentar l’alegria a Rwanda.”

Hi ha algú dirigint encara?

La Sra. Idamange lamenta l’absència de lideratge nacional o de paraules de consol i esperança per part de les autoritats al llarg de la crisi. De fet, des de l’aparició del coronavirus, totes les mesures s’han anunciat en comunicats de premsa, de vegades signats pel primer ministre o fins i tot sense signar.

“Des del començament de la pandèmia, encara no he vist el president de la República dirigint-se a la nació. M’hauria agradat sentir-li dir als ruandesos: ‘No tingueu por, la pandèmia és aquí, la situació és difícil, però hem pres mesures preventives. Estareu confinats a casa vostra, però heu de saber que a cap ruandès li faltarà menjar o atenció mèdica. No tingueu por, com a líder vostre, estic al vostre costat.’ No sé si altres ho han vist, però jo personalment no ho he vist.”

Aquesta llarga absència del president Kagame de l’escena pública ha dut alguns a creure que el president és mort, i ara la qüestió de l’absència de lideratge nacional en aquests temps de crisi està començant a interessar, sembla, fins i tot a la gent de dins el país.

Nova heroïna

El llançament del vídeo ha impulsat Idamange Irya Mugwiza al primer pla de l’escena i les reaccions han estat immediates i a l’alçada de la sorpresa.

Per a alguns, ha nascut una nova Rosa Parks, altres han aconsellat a les autoritats que escoltin el dolor d’una mare en lloc de sentir-se personalment assenyalats, i altres han vist en la seva acció el començament d’un canvi que vindria de la mà de les dones.

Perquè a Rwanda mai és un bon presagi que les dones hagin d’intervenir contra la injustícia.

I per acabar, deixem la darrera paraula a Idamange Irya Mugwiza Yvonne en la seva crida a les autoritats:

“No sóc una enemiga del país ni una suïcida. No es pot ser suïcida quan s’és mare de quatre fills. Jo mateixa he viscut la vida d’òrfena i sé que hi ha gent que es preocupa per mi, però no podia quedar-me al meu racó, callada davant tanta angoixa i injustícia que viuen els meus conciutadans. Ho havia de dir i ara, les meves paraules, prengueu-vos-les com vulgueu, poseu-me a la presó si voleu, acuseu-me i encara que em mateu, estic disposada a tot això. Estic en pau amb la meva consciència que m’ha fet parlar en nom dels ruandesos per a cridar el seu dolor, per a dir-vos que darrere dels nostres somriures de façana s’hi amaga un immens dolor, i que darrere del nostre silenci no estem en absolut satisfets amb la nostra situació… És hora que allibereu els ruandesos, que puguin gaudir dels drets al seu propi país, que coneguin la pau i l’alegria… A vosaltres també, ruandesos, és hora que us allibereu de la por i parleu, que tragueu la vostra angoixa, que reclameu els vostres drets i deixeu de fer veure que sou feliços quan no ho sou en absolut… és hora que cadascú faci el que ha de fer perquè els ruandesos puguin tenir pau… Em dic Idamange Irya Mugwiza Yvonne, he de dir que no estic boja, no pretengueu que sóc una malalta mental, no estic aquí per demanar menjar, no tinc gana, tampoc penso suïcidar-me, demà ningú ha de venir a dir que em vaig suïcidar. La meva ‘única acció suïcida’ és aquest vídeo, sóc mare i els meus fills em necessiten… estic confinada a casa meva, no corro el risc de ser víctima d’un accident de trànsit i tinc bones relacions amb els meus ajudants, no m’escanyaran, si em passa alguna cosa serà només pel que he dit… I encara que em passi alguna cosa dolenta, un altre parlarà com jo, sempre hi haurà gent que denunciï la injustícia. Avui Rwanda ja no necessita un líder guiat per l’etnisme, ja sigui un hutu que pretengui defensar els hutus, un tutsi que defensi els tutsis o un twa que defensi els twas… Rwanda necessita avui un líder que estimi els ruandesos i Rwanda, i que tingui un esperit patriòtic i estigui disposat a sacrificar-se per seus conciutadans.”

Des de la publicació del vídeo, diversos membres del règim que es manifesten a les xarxes socials han demanat sancions, inclòs l’empresonament de la jove, i hi ha una gran preocupació per la reacció de les autoritats.

Font: Jambonews