El comportament vergonyós de Washington marca un nou mínim per a l’Administració Biden
La primera setmana de desembre d’aquest any va girar al voltant de l’aparent amor inextingible dels Estats Units per l’Estat d’Israel. Després d’una breu pausa per intercanviar ostatges per presoners, els israelians van rellançar la seva campanya per exterminar els gazians i robar-los el que queda de les seves terres i propietats. El president Joe Biden, hàbilment assistit pel seu sempitern company, el cap del Departament d’Estat Antony Blinken, va donar la benvinguda a l’envestida de l’Estat jueu trepitjant l’accelerador per ajudar l’adorable Bibi Netanyahu, alhora que suggeria que els vint mil palestins morts i en augment podrien ser massa. Per descomptat, el suggeriment es limitava a demostrar que al Despatx Oval ara s’hi asseu un gran humanitari, que opta a la reelecció, i no estava recolzat per cap conseqüència real per a Israel en cas que fes cas omís del consell, com així va ser. Biden va demostrar llavors on era realment el seu cor en agilitzar a través del Departament d’Estat una nova tramesa de municions, un gest aparent que continua donant per ajudar l’esforç de guerra, amb alguns informes que suggereixen que més de dos-cents avions militars estatunidencs ja han fet lliuraments de més de 15.000 bombes per ajudar Bibi a matar més palestins.
La decisió de subministrar més armes a Israel coincideix amb una recomanació del tinent d’alcalde dretà de Jerusalem de que els palestins capturats, que va qualificar d’infrahumans, siguin enterrats vius, cosa que no va suscitar cap comentari de la Casa Blanca. L’Administració va explicar el lliurament precipitat de les municions de canó de tanc eludint els procediments establerts de revisió del Congrés dient que Israel necessitava urgentment el material per defensar-se i que complir amb les demandes israelianes és “vital per als interessos nacionals dels Estats Units”. Un comunicat de premsa del Departament d’Estat va descriure l’inusual procediment com que s’havia “determinat i proporcionat [amb] justificació detallada al Congrés que hi ha una emergència que requereix la venda immediata al Govern d’Israel dels articles i serveis de defensa a dalt esmentats en interès de la seguretat nacional dels Estats Units, renunciant així als requisits de revisió del Congrés en virtut de la Secció 36(b) de la Llei de Control d’Exportació d’Armes, en la versió modificada”. Els Estats Units estan compromesos amb la seguretat d’Israel, i és vital per als interessos nacionals dels Estats Units ajudar Israel a desenvolupar i mantenir una capacitat d’autodefensa forta i preparada. La venda proposada és coherent amb aquests objectius. Israel utilitzarà la capacitat millorada com a element dissuasori davant les amenaces regionals i per reforçar la seva defensa nacional”.
Com que Hamàs no té armes pesades i no està ocupant ni penetrant en territori israelià, l’explicació sembla més aviat una altra “gran” mentida del govern, cosa similar al discurs del secretari d’Estat Colin Powell davant l’ONU el 2003 afirmant que l’iraquià Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i s’estava preparant per fer-les servir. I també desafia els qui creuen que els Estats Units estan fent un esforç honest per reduir les baixes entre la població civil. Josh Paul, l’exfuncionari del Departament d’Estat que va dimitir per protestar pel subministrament d’armes estatunidenques per al seu ús contra la població de Gaza, va reaccionar a la notícia amb “…aquest subministrament accelerat d’armes letals a Israel hauria de fer considerar seriosament si són sinceres les repetides afirmacions del secretari de que els Estats Units intenten minimitzar les baixes civils en l’operació d’Israel a Gaza”.
Aleshores, què va fer que la primera setmana de desembre fos diferent de qualsevol altra en què la Casa Blanca mira cap a un altre costat i dóna a Netanyahu el que vol mentre Israel mata i mata i mata? Bé, també hi va haver una mica més que el mer subministrament de tretze mil nou-cents vuitanta-un (13.981) cartutxos per a tancs M830A1 de 120 mm d’alt explosiu antitanc multipropòsit amb traçador (MPAT), per un miserable valor de 106,5 milions de dòlars. També es van produir algunes molèsties a les Nacions Unides, on es va sotmetre a votació una moció que hauria exigit un alto el foc immediat a Gaza per permetre les negociacions que posin fi al genocidi que Israel està duent a terme per acabar per sempre amb el problema palestí. La moció havia estat recolzada a principis de setmana pel secretari general de l’ONU, António Guterres, que va invocar un article de la Carta de l’ONU poc utilitzat per instar el Consell de Seguretat a “pressionar per evitar una catàstrofe humanitària” i aprovar una resolució per a un “alto el foc humanitari entre Israel i els militants palestins”. Guterres va advertir que el nombre de víctimes civils s’acostava al que va descriure com un nivell “apocalíptic” a causa del bombardeig d’infraestructures, la fam i les malalties. Va demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que posés fi a la matança a Gaza com a responsabilitat bàsica en virtut de la Carta de l’ONU. Cada dia, els funcionaris de l’ONU sobre el terreny a Gaza lluiten heroicament per alimentar, donar recer i protegir la població de les bombes israelianes, i més de 100 membres del personal de l’ONU han mort, un nombre de víctimes més gran que en qualsevol altra operació de la història. La moció hauria estat aprovada per unanimitat si no fos per un petit problema: Estats Units la va vetar, actuant clarament sota les ordres de Netanyahu, que més tard va donar les gràcies a Biden. La votació final va ser de 13 a 1, amb l’abstenció de Gran Bretanya, que no va votar. Blinken va defensar la mesura en els programes d’entrevistes dominicals, dient que l’esforç d’Israel per eliminar Hamàs era un “objectiu legítim”. Va afegir que “quan es tracta d’un alto el foc en aquest moment, amb Hamàs encara viu, encara intacte, i de nou, amb la intenció declarada de repetir el 7 d’octubre una vegada i una altra, això simplement perpetuaria el problema”.
El representant adjunt dels Estats Units davant l’ONU, Robert Wood, actuant clarament sota les ordres de la Casa Blanca i del Departament d’Estat, va explicar el vot de veto afirmant que “…els autors de la resolució es van negar a condemnar l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, en què van morir 1.200 persones, entre elles dones, nens i ancians”. Wood va afegir que el projecte tampoc “reconeixia que Israel té dret a defensar-se del terrorisme”. L’ambaixador israelià als Estats Units, Gilad Erdan, va donar les gràcies a la Casa Blanca “per romandre fermament al nostre costat”.
Frustrada pel veto estatunidenc al Consell de Seguretat, el 12 de desembre l’Assemblea General de l’ONU va votar la mateixa resolució demanant un alto el foc immediat en el conflicte entre Israel i Gaza. El resultat va ser un aclaparador Sí: 153; No: 10; Abstenció: 23. Estats Units va tornar a votar “no”, juntament amb Israel i els habituals territoris insulars “associats” del Pacífic Sud i Àustria, Papua Nova Guinea, la República Txeca, Guatemala, Libèria i Paraguai. La votació va tenir lloc en una sessió especial d’emergència en virtut d’una resolució d’Unió per la Pau introduïda quan el Consell de Seguretat no pot actuar a causa del veto d’un membre permanent, i s’han esgrimit arguments jurídics en el sentit que aquestes votacions, igual que les del Consell de Seguretat, es poden interpretar com a jurídicament vinculants. Per descomptat, això es pot considerar irrellevant, ja que Israel poques vegades o mai no ha complert cap resolució de l’ONU a la que s’hagi oposat, sigui o no “vinculant”, i també perquè el control efectiu que Israel exerceix sobre el govern d’Estats Units li ha garantit que el desafiament no tindrà conseqüències adverses.
Pel que sembla, era la quaranta-cinquena vegada que Washington utilitzava el seu dret de veto per protegir l’Estat d’Israel a l’ONU, raó per la qual l’Estat jueu mai no ha hagut de retre comptes de res. Tampoc ho han fet els Estats Units, que han iniciat més guerres contra països que en realitat no l’amenaçaven que ningú des de la fundació de l’ONU i, presumiblement, sempre podria utilitzar el veto per bloquejar una moció d’aquest tipus contra si mateix. El resultat és que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides només existeix per prendre mesures contra països que no són un dels membres permanents del Consell o contra Israel, protegit per Washington.
Hom podria pensar que tot això constituiria una setmana infernal molt per sobre de la mitjana, però n’hi ha més, inclòs un altre atac sostingut a la llibertat d’expressió que munten els polítics, els mitjans de comunicació i els multimilionaris jueus per bloquejar totes i cadascuna de les crítiques a Israel. Els atacs van començar fa mesos, quan els estudiants de diverses universitats públiques i privades van començar a protestar pels atacs deliberats d’Israel contra civils, que han provocat un nombre de morts que gairebé amb tota seguretat s’acosta o supera els 20.000 quan es desenterrin tots els cadàvers de la runa dels edificis bombardejats. Alguns canalles políticament ambiciosos com el governador de Florida, Ron DeSantis, van declarar immediatament que els grups d’estudiants propalestins eren “antisemites” i els van prohibir a les universitats de l’estat de Florida, alhora que van declarar que cap refugiat palestí hauria de ser admès als Estats Units perquè també eren “odiadors de jueus.”
A mesura que la narrativa antipalestina va anar prenent forma als cercles polítics, mediàtics i sionistes, va adoptar una línia familiar, que diu més o menys així: Israel és l’Estat jueu. Si critiques l’Estat jueu i/o al sionisme ets, per definició, un antisemita. L’antisemitisme és un “delicte d’odi”. Si defenses o argumentes a favor de qualsevol grup palestí com Hamàs, que el govern estatunidenc ha qualificat de “terrorista”, estàs proporcionant “ajuda material al terrorisme”, cosa que constitueix un delicte pel qual pots ser multat o empresonat. Fins i tot si et limites a criticar els grups jueus que donen suport a Israel, també ets antisemita i has comès un “delicte d’odi”. Genial, no? i el resultat final és que Israel, que és immune a les conseqüències de les seves accions a nivell internacional, tampoc no pot ser criticat en absolut sense greus conseqüències per al crític. En altres paraules, la llibertat d’expressió als Estats Units només existeix, en la mesura que existeix, si no s’està menyspreant Israel o fins i tot els seus amics a causa del seu comportament demostrable.
Algunes d’aquestes conseqüències les van experimentar recentment tres rectores de destacades universitats estatunidenques, en resposta a un interrogatori del Congrés que es va iniciar per les acusacions que les universitats són focus d’antisemitisme i responsables d’importants augments d’incidents contra jueus. Hi ha una certa ironia en les acusacions, ja que els jueus als Estats Units són els més rics, més ben educats, més poderosos políticament, amb les feines més prestigioses i les més protegides per la Seguretat Nacional de tots els grups ètnico-religiosos. I no hi ha gaires proves reals que els jueus siguin cada vegada més “víctimes” als Estats Units o Europa. Els incidents antisemites que estan “augmentant” es basen freqüentment en crítiques a allò que els israelians estan fent als palestins i sovint consisteixen en que un estudiant universitari jueu se sent ofès o molest per un cartell o un orador que critica el comportament israelià. Els casos d’enfrontament físic real són escassos i es difonen immediatament als mitjans acomodaticis de comunicació dominants per augmentar la sensació que els jueus dels Estats Units i fins i tot de tot el món estan amenaçats. Certs grups, com la Lliga Antidifamació (ADL), estan molt implicats en la promoció de la narrativa de l’odi als jueus, ja que els resulta rendible fer-ho, atesa la base de donants, a la que li agrada sentir exactament això. En altres paraules, tot és en gran mesura un artifici per obtenir beneficis polítics i econòmics, així com una carta blanca per a un mal comportament que altrament no es produiria.
Les tres rectores d’universitat, totes dones, representaven Harvard, la Universitat de Pennsilvània i el MIT, i totes tres eren molt respectades en les seves respectives professions abans dels seus mandats. No comptaven amb que la congressista republicana per Nova York Elise Stefanik, una jueva que va estudiar a Harvard, carregaria contra elles i defensaria que el món acadèmic odia els jueus i fomenta l’antisemitisme. Stefanik va ser recolzada per oligarques jueus que han amenaçat de retallar dràsticament les donacions a les respectives universitats que no acatin la postura, fent el que sovint s’acusa de fer els jueus, és a dir, utilitzar els seus diners i el poder que aquest compra per aturar tot debat sobre temes que consideren preocupants.
Stefanik i companyia es van indignar especialment amb els manifestants estudiantils propalestins que corejaven “Intifada” i “Del riu al mar, Palestina serà lliure”. Ella va interpretar les dues expressions com a crides a la destrucció d’Israel, cosa que no són. Intifada significa “sacsejada” en àrab i és una crida a alliberar el poble palestí i la seva terra de la tirania israeliana. Del “riu al mar” és una cosa semblant, una crida a un Estat palestí amb sobirania real i cap dels dos és una crida explícita a matar israelians o jueus. Són crits genèrics de llibertat. Stefanik curiosament, encara que no sorprenentment, no va esmentar les demandes reals concurrents d’alts funcionaris del govern israelià de desplaçar o matar tots els palestins, cosa que realment tenen el poder de fer i que es podria considerar una amenaça.
Les rectores universitàries van ser posades a la picota pel Congrés, la Casa Blanca, el lobby israelià i els mitjans de comunicació en negar-se a qualificar totes les crítiques al projecte sionista i al comportament israelià de “llibertat d’expressió” inacceptable i per la seva afirmació de que el significat dels eslògans polítics depèn sovint del context. Perquè alguna cosa o algú es pugui considerar una font d’assetjament, que està prohibit a les universitats en qüestió, hi ha d’haver una amenaça directa a una altra persona. Quan es dóna aquesta circumstància, és assetjament. Quan no, és un discurs protegit en un campus universitari, encara que sigui crític amb el comportament d’un grup o fins i tot racista. És així com ha de ser.
I si pensaves que la setmana s’havia acabat aquí, t’equivoques. Durant la setmana també es van produir accions vergonyoses per part del Congrés, que va rebutjar una moció del senador Rand Paul per retirar les tropes estatunidenques de Síria per 13 vots a favor i 84 vots en contra. Irònicament, el mateix 7 de desembre, dia de Pearl Harbor, bombarders estatunidencs van cometre un crim de guerra en matar 36 sirians d’un poblet en represàlia per una sèrie d’atacs contra bases estatunidenques. Els soldats estatunidencs són a Síria il·legalment bàsicament per derrocar el govern legítim de Baixar al-Àssad, tot i que afirmen que és per enfrontar-se als terroristes de l’ISIS. També estan assentats a la regió productora de petroli de Síria robant el petroli. Tant a Síria com al veí Iraq els agradaria que els “ianquis se n’anessin a casa”, però el Pentàgon al·lega que els atacs a les bases han estat portats a terme per grups afiliats a l’Iran, el principal enemic de Washington i Israel a la regió, de manera que la Casa Blanca ha decidit que matar agricultors sirians és una reciprocitat justificable. Mentrestant, Israel bombardeja regularment els aeroports sirians de Damasc i Alep, argumentant que estan sent utilitzats per l’exèrcit iranià i la Guàrdia Revolucionària.
Durant la setmana, el Congrés també va aprovar una moció que explica en part per què la política exterior estatunidenca a la regió del Pròxim Orient és tan incoherent. El Congrés va declarar, mitjançant una resolució redactada i recolzada pel Partit Republicà, que l’antisionisme s’ha de considerar antisemitisme per 311 vots a favor i 14 en contra, amb el suport de tots els republicans menys un. Noranta-dos demòcrates van votar “present” –sense posicionar-se a favor ni en contra de la mesura– mentre que 95 la van recolzar, aplanant el camí per a més persecucions per delictes d’odi i augmentant les responsabilitats legals dels crítics d’Israel. L’antisionisme no és, és clar, antisemitisme, ja que el sionisme és un moviment polític i el judaisme una religió. De fet, molts jueus religiosos rebutgen la idea d’un Estat jueu i molts jueus laics participen actualment de forma activa i fins i tot destacada en les protestes humanitàries contra la massacre israeliana dels habitants de Gaza.
Finalment, la setmana també va ser testimoni de les presentacions de Biden i del secretari de Defensa, Lloyd Austin, que van explicar el punt de vista sobre per què el Congrés ha d’aportar milers de milions de dòlars per a Ucraïna. Biden va advertir explícitament i gairebé amb tota seguretat incorrectament que “si Putin pren Ucraïna, no s’aturarà aquí. Tindrem una cosa que no busquem i que no tenim avui: Tropes estatunidenques lluitant contra tropes russes”. Austin va redoblar l’advertència, dient als membres del Congrés que enviarà “els vostres oncles, cosins i fills a lluitar contra Rússia si no s’aprova l’ajuda a Ucraïna”. El deliri de Biden i Austin se centra en la presumpció que Vladímir Putin, de Rússia, procedirà a reconstruir la Unió Soviètica prenent els Estats bàltics, que són aliats de l’OTAN, després d’engolir Ucraïna. És una tàctica de por sense cap prova i Rússia ni tan sols té el desig o la capacitat de prendre tota Ucraïna, per no parlar de recrear l’URSS, que el seu lideratge reconeix clarament. Afortunadament, pocs a Washington i Europa s’han empassat aquesta mentida i el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que va visitar per sorpresa Biden uns dies després per suplicar-li diners, se’n va anar a casa bàsicament amb les mans buides.
Si aprofundeixo una mica més, és probable que encara hi hagi més coses en aquesta setmana plena d’acció, però estic segur que els lectors entenen què vull dir. Ha estat una setmana desastrosa per als interessos genuïns dels Estats Units i no veig res que beneficiï l’estatunidenc mitjà, més aviat al contrari. Però aquest ha estat el patró de tota una sèrie d’administracions estatunidenques que, per desgràcia, han fet tot el possible per destruir els Estats Units tal com eren abans, seguint la línia de la promesa de George W. Bush de ser el nou xèrif de la ciutat, llest i disposat a entrar en guerra contra el món sencer. Qui ens deslliurarà d’aquests monstres o és que estan massa arrelats en el sistema per ser eliminats? Aquesta és la veritable qüestió.
Philip M. Giraldi, Ph.D., és Director Executiu del Council for the National Interest, una fundació educativa deduïble d’impostos 501(c)3 (Nombre d’Identificació Federal #52-1739023) que cerca una política exterior estatunidenca a l’Orient Mitjà més basada en els interessos. La seva pàgina web és councilforthenationalinterest.org, la seva adreça és P.O. Box 2157, Purcellville VA 20134 i el seu correu electrònic és inform@cnionline.org.
Font: The Unz Review
Foto: El representant adjunt dels Estats Units davant l’ONU, Robert Wood, vota en contra de la resolució del Consell de Seguretat per un alto el foc a Gaza, el 8 de desembre.
Per això el conflicte palestí serà etern (Amos del Mundo, 15.11.2023)