Després del col·lapse de l’URSS, molts ucraïnesos, inclosos membres de la Rada, tenien una nova agenda, escriu Edward Lozansky. Però a Washington no li interessava.

La guerra a Ucraïna ha esdevingut una crisi de la civilització occidental.

Gerard Baker, redactor en cap del Wall Street Journal, escriu que Occident està “perdent la nostra ànima, el nostre sentit de propòsit com a societat, la nostra identitat com a civilització. A Occident estem a les urpes d’una ideologia que repudia el nostre geni, denuncia el nostre èxit, menysprea el mèrit, eleva el victimisme, abraça l’automenyspreu social, i ho imposa tot en una xarxa de normes excloents i autoritàries, grans i petites”.

Tot i això, Baker ens recorda que “el capitalisme liberal ha fet més per la prosperitat, la salut i la llibertat humanes que qualsevol altre sistema econòmic o polític”, però oblida esmentar a quin preu.

Pel que fa a la prosperitat, no només es va aconseguir gràcies al treball dur o a les innovacions tecnològiques, sinó també, en un grau desgraciadament elevat, al colonialisme, mitjançant el qual diverses nacions europees van explorar, conquerir, colonitzar i explotar grans zones del món, sovint en detriment dels pobles que ja vivien en aquestes terres colonitzades.

Recordarem que la major part del saqueig no ha estat mai compensat ni tornat?

Pel que fa a la llibertat, oblidarem també l’extermini més mortífer dels pobles indígenes d’Amèrica, Austràlia, Àfrica i Àsia? I l’esclavatge? Segons el Wilson Center, la gran contradicció de la societat estatunidenca va ser el seu naixement com a bastió autoproclamat de la llibertat humana, fins i tot mentre creava teories sobre la raça per justificar l’esclavatge.

L’esperit de l’Elba

Més a prop dels nostres dies, al final de la Segona Guerra Mundial, existia un esperit de camaraderia, quan no de germanor, entre estatunidencs i russos, de vegades anomenat “l’Esperit de l’Elba”, simbolitzat per la trobada de soldats estatunidencs i soviètics al riu Elba, a la ciutat alemanya de Torgau, el 25 d’abril del 1945, en vigílies de la seva victòria conjunta sobre l’Alemanya nazi.

Malauradament, aquest esperit va ser traït gairebé immediatament quan milers de nazis i els seus col·laboradors van ser convidats a establir-se als Estats Units, Canadà i altres països occidentals, sovint amb l’ajuda directa de funcionaris dels serveis d’intel·ligència estatunidencs que els veien com a potencials espies i informants en la Guerra Freda contra la Unió Soviètica.

Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han iniciat, o s’han vist directament implicats, en molts conflictes militars; amb les guerres de Corea, Vietnam, Afganistan, Iraq i Síria entre les principals. Aquesta república de la llibertat ha causat més de 5 milions de morts de civils, més de 50 milions de refugiats i una enorme devastació en aquests països.

Pel que fa a la guerra actual a Ucraïna, tot el país va ser involucrat per l’Occident col·lectiu en una guerra per poders contra Rússia, amb qui durant molts segles va estar unit per estrets lligams religiosos, històrics, econòmics, culturals i familiars.

He posat la religió en primer lloc per subratllar que els qui declaren la seva adhesió als valors judeocristians i a la democràcia han provocat la guerra entre les dues nacions cristianes no per promoure la democràcia sinó, més aviat, per utilitzar els ucraïnesos com a carn de canó per a preservar l’avantatge geopolític dels Estats Units.

Molts dels principals polítics estatunidencs, començant pel líder dels republicans al Senat, Mitch McConnell, declaren obertament que recolzar una guerra per poders a Ucraïna és una inversió molt bona i barata, ja que són altres soldats, i no estatunidencs, els qui estan morint.

Benjamin Abelow, al seu llibre How the West Brought War in Ukraine (Com Occident va provocar la guerra a Ucraïna), exposa la història rellevant i explica com Occident va produir innecessàriament aquest conflicte, sotmetent els seus ciutadans –i la resta del món– al risc de una guerra nuclear.

Molts altres experts internacionals de renom afirmen que aquesta guerra era evitable, i que és Occident qui va provocar la crisi i qui continua impedint que s’acabi.

La mentida més gran dels qui volen continuar aquesta guerra “tot el temps que faci falta” és que, després de guanyar a Ucraïna, Putin es desplaçarà més cap a l’oest.

Rússia no té interès, desig ni mitjans per fer-ho, però els qui es beneficien de les guerres –com el Complex Militar-Industrial, els membres corruptes del Congrés, els think tanks, la campanya de reelecció del president Joe Biden i els mitjans de comunicació– segueixen repetint aquesta mentida.

[El mateix Biden, així com el secretari d’Estat Antony Blinken i el secretari de Defensa Lloyd Austin van donar pàbul a la mentida la setmana passada per intentar espantar el Congrés perquè lliurés 40.000 milions de dòlars més a la causa perduda ucraïnesa abans que el president Volodímir Zelenksi arribés a Washington. Se’n va anar amb les mans buides.]

Després del col·lapse de l’URSS, molts ucraïnesos, inclosos els membres del seu Parlament –la Rada–, tenien una agenda diferent que es pot resumir així: lliure del jou comunista, amb uns sectors industrial i agrícola forts, un clima favorable i terres fèrtils, Ucraïna tenia un gran potencial per convertir-se en un dels països europeus més pròspers.

Unes reformes eficaces contra la corrupció, un cert nivell d’autonomia per a les regions amb gran població ètnica russa i un estatus neutral sense pertinença a cap bloc militar haurien fet d’Ucraïna un Estat definitivament feliç i pròsper.

El 1993, Washington no hi estava interessat

Tanmateix, Washington no hi estava interessat, cosa que va quedar palesa el maig de 1993, quan es va celebrar al Capitoli una reunió trilateral organitzada per algunes ONG estatunidenques amb legisladors del Congrés dels Estats Units, la Duma de Rússia i la Rada d’Ucraïna per discutir què estaven disposats a fer els Estats Units per ajudar Rússia i Ucraïna en la seva difícil transició del comunisme a la democràcia.

El congressista Tom Lantos, de la Comissió d’Afers Estrangers de la Cambra de Representants, que va presidir aquella reunió, va dir que si Mikhaïl Gorbatxov hagués dit als Estats Units el 1989 que estava disposat a dissoldre l’URSS i el Pacte de Varsòvia –i hagués demanat un bilió de dòlars per fer-ho– el més probable és que el Congrés hi hagués estat acord, autoritzant 100.000 milions de dòlars anuals durant un període de 10 anys.

Tanmateix, va resultar que els russos ho van fer tot ells sols. Aleshores, per què gastar els diners dels contribuents estatunidencs quan la feina ja està feta?

“Esteu sols, nois”, va dir Lantos.

El director de la CIA, James Woolsey, i altres congressistes que van parlar després van repetir més o menys les mateixes frases.

Però el que van dir era totalment enganyós, ja que els Estats Units no van deixar en pau Rússia i Ucraïna: els ianquis no se’n van anar a casa. Milers de milions de dòlars dels impostos estatunidencs es van abocar a Ucraïna, no pas per impulsar la seva economia, sinó per reformar l’opinió pública que estava predominantment a favor de l’estatus neutral i en contra d’unir-se a l’OTAN.

Això va conduir finalment al cop d’Estat recolzat pels Estats Units a Kíev el 2014. I aquí ens trobem, a la vora de l’abisme.

Edward Lozansky és president i fundador de la Universitat Americana de Moscou i del Fòrum Estats Units-Rússia. També és professor a la Universitat Estatal de Moscou i a la Universitat Nacional de Recerca Nuclear.

Font: Consortium News

Foto: Abril de 1945 – William Robertson de l’Exèrcit dels EUA i Alexander Silvashko de l’Exèrcit Roig commemoren la trobada dels exèrcits soviètic i estatunidenc (William E. Poulson, US National Archives and Records Administration, Wikimedia Commons).

Benjamin Abelow: Com Occident va provocar la guerra a Ucraïna - Part 3 (The Brainwaves Video Anthology, 04.10.2022)
Es poden activar els subtítols automàtics