El 2004 vaig tenir a les mans un llibre sorprenent el contingut del qual no m’ha deixat: “Das Herz hat seine Gründe, mein Weg” [El cor té les seves raons, el meu camí] per la Dra. Ruth Pfau. Recentment, la vida impressionant d’aquesta dona, religiosa i pacifista, malauradament s’ha acabat.

Ruth Pfau, nascuda el 1929, va créixer en una família nombrosa a Leipzig. Els anys de guerra la van marcar i la van sacsejar. Quan el seu germà petit mor per falta de llet i medicaments, la noia, de setze anys, es torna gairebé boja. El 1948 va començar a estudiar medicina a Magúncia. En aquest moment està cercant constantment el significat de la vida.

No pot comprendre que l’únic significat de la vida a Occident sigui un cotxe bonic i una vida còmoda. En aquests anys ho prova tot: comunisme, antroposofia, moviment estudiantil, grups d’oracions bíbliques. És batejada, fa nous amics, s’enamora d’un estudiant de teologia. El protestantisme li sembla massa auster. És per això que es va convertir a la fe catòlica dos anys després i, després d’una reflexió acurada, entra a l’ordre “Töchter vom Herzen Mariä”, que va sorgir durant la Revolució Francesa. Tot i molts conflictes i contradiccions, va romandre fidel a aquest orde religiós fins al final de la seva vida.

Per dur a terme estudis mèdics, l’orde envia Ruth Pfau el 1960 a l’Índia. Durant una parada a Karachi, al Pakistan, té problemes de visat per l’Índia. En un barri de misèria, a prop de l’estació, entra en contacte amb persones malaltes de lepra i s’informa sobre l’ajuda mèdica que reben aquests leprosos. Sabent que la lepra podria ser tractada amb èxit però que a la gran ciutat faltava de tot, la metgessa va decidir quedar-se al Pakistan on decideix treballar per erradicar la lepra en aquest país.

Durant més de 50 anys aporta enormes beneficis al Pakistan i al seu poble com a metgessa plena de compassió i amb un compromís infatigable. Ruth Pfau es va instal·lar a Karachi, al “Marie Adelaide Leprosy Center” (MALC), un hospital en el qual els pacients de lepra eren tractats amb èxit.

Per a ella, a més del tractament dels pacients, la formació del personal mèdic era primordial. Estableix una xarxa de centres d’atenció de la lepra i la tuberculosi a tot el país. Viatjava regularment en jeep a àrees poc practicables per ajudar també els pacients que es trobaven lluny de la ciutat; i tot això malgrat la seva edat avançada i els seus propis problemes de salut. El 1996, el seu objectiu va ser aconseguit i, segons l’OMS, la lepra va romandre sota control al Pakistan. Durant el seu mig segle d’activitat, Ruth Pfau va aconseguir que més de 50.000 pacients de lepra poguessin ser tractats. No obstant això, des del punt de vista humà no n’hi havia prou. La misèria dels homes no acaba amb la cura de la malaltia, aquest era el seu punt de vista.

No va reduir mai el seu treball i el dels seus molts col·legues a únicament el tractament mèdic. Com que sabia que la malaltia a més dels problemes de salut tenia conseqüències socials, també es va comprometre a evitar que els antics pacients de lepra fossin exposats a l’aïllament i al menyspreu. Sempre donava ànims als homes i dones que coneixia ajudant-los a trobar una feina útil que pogués proporcionar-los una base de vida. Molts dels seus antics pacients, després de la seva pròpia curació, es van posar al servei dels seus compatriotes sofrents, contribuint així a perpetuar l’important treball d’aquesta humanista recentment morta.

Com cristiana convençuda, era important per a Ruth Pfau actuar humanament sense voler convèncer els seus semblants de la seva pròpia fe. En totes les seves trobades, es va relacionar amb els altres amb respecte i va crear condicions perquè visquessin una vida digna, independentment de la religió, l’estrat social o la nacionalitat. Pakistan és un país musulmà. Els hindús tenen pocs drets. Ruth Pfau va aconseguir fer cohabitar pacíficament en el seu hospital les tres religions representades al país. Com a model, va conduir els seus innombrables col·laboradors a realitzar un veritable treball pacifista.

La guerra a l’Afganistan va portar encara més misèria. Ruth Pfau odiava la violència, la guerra i el terrorisme, així com les injustícies sofertes pels més pobres i en particular les dones. Sovint no podia entendre el poder dels ancians tribals de les muntanyes. Va tractar, per exemple, de fer comprendre als homes que no imposessin a les seves dones càrregues pesades. No obstant això, no va tenir èxit amb el seu punt de vista occidental, cosa que li va ensenyar que la gent havia de trobar les seves pròpies solucions. A través de la seva actitud valenta i la seva capacitat de diàleg, gaudia de gran respecte a tot arreu, tant entre els camperols com als cercles governamentals. El flux creixent de refugiats del país veí li va causar grans preocupacions i nits d’insomni. Va anar personalment a la frontera afganesa en diverses ocasions.

Si calia, Ruth Pfau activava el que fos perquè la humanitat i la dignitat poguessin desenvolupar-se. Tenia un fort compromís amb la justícia, fins i tot si havia d’anar al ministeri a Islamabad per informar el ministre de la situació fatal dels refugiats i demanar ajuda. Les situacions de desastre, després dels terratrèmols recurrents, eren de gran preocupació per a ella. Incessantment, buscava cada vegada amb el seu equip formes de reduir el sofriment. Va establir vincles amb Alemanya, Àustria i Suïssa, va parlar amb la gent i va buscar donacions. Explicava amb convicció: es pot assegurar l’existència d’una família sencera oferint-li una cabra que produeix llet i llana i més tard carn, per només 10 euros. Qualsevol persona que coneixia la senyora Pfau quedava impressionada i agraïda d’aquesta trobada. Sentia la seva gran irradiació i no tenia cap dubte que qualsevol contribució financera arribaria directament a les persones afligides.

La mort de la senyora Ruth Pfau deixa un gran buit. El dia 10 d’agost, quan es va conèixer la notícia de la seva mort, incomptables persones que havien rebut la seva ajuda, eren pròximes a ella o havien estat tocades en un moment o altre pel seu gran amor, van plorar la seva mort. El dissabte 19 d’agost, la Dra. Ruth Pfau va ser honrada, en agraïment i reconeixement pel seu treball, amb un funeral estatal en el seu país adoptiu després d’una missa de difunts a la catedral de sant Patrici, un honor extraordinari per a una cristiana d’origen estranger en un país musulmà.

“La mort no és el no-res, sinó la trobada amb la plenitud. La mort no és un límit. No per a l’amor. L’amor no coneix límits.” (Dra. Ruth Pfau)