Dissabte passat, 8 de febrer, justament dos dies abans de la mort de Diana Garrigosa (que al costat del seu marit Pasqual Maragall vivia a la part posterior de l’Arxiu Joan Maragall), la meva dona Susana, Joan Casòliva i jo vam visitar aquesta casa-museu en la que hi va viure el gran poeta català, avi de Pasqual, expresident de la Generalitat. Era una invitació especial de Pere, el germà petit de Pasqual. Al costat de la seva esposa Núria vam gaudir d’unes meravelloses hores. En un moment donat, Pere, coneixedor del fet que jo vaig ser el tercer objector de consciència espanyol (sense comptabilitzar els Testimonis de Jehovà), ens va recomanar encaridament que no deixéssim de veure la pel·lícula Vida oculta i ens va explicar breument l’argument: la impressionant història de l’austríac Franz Jägerstätter, objector de consciència, que es va negar a lluitar pels nazis durant la Segona Guerra Mundial i va acabar sent executat per ells el 1943; però l’any 2007 Franz va ser declarat màrtir i beatificat per l’Església. Així que, vam fer un forat a la nostra agenda i el diumenge següent vam baixar a Palma… al cinema, com fèiem anys enrere.
En aquesta extraordinària pel·lícula de Terrence Malick queda exemplificat (com poques vegades he vist ja sigui en l’àmbit literari o en el cinematogràfic) el que en el meu llibre Los cinco principios superiores qualifico com el cinquè i més elevat d’aquests cinc principis: la fidelitat gratuïta i “ineficaç” a allò que mahatma Gandhi anomenava la suau veu interior. O en altres termes menys místics: la dignitat. O en altres paraules més fàcils d’entendre per a molta gent: fer sempre el que és correcte, siguin les que siguin les conseqüències. Molt pocs entenen avui el gran poder d’aquesta llei superior, igual que gairebé ningú va entendre en el seu moment la grandesa del “ridícul” posicionament de Franz i de la seva “absurda” obstinació. N’hi havia prou amb posar la seva signatura sota un text en què es prometia lleialtat a Adolf Hitler per poder seguir actuant, des d’un hospital, per exemple (tal com li proposaven), d’una manera possibilista i “realista” davant el nazisme que dominava Àustria. D’una manera “pragmàtica”, com diuen ara alguns independentistes catalans. Ara que fins i tot polítics que abans van ser del Partit Socialista de Catalunya (que, per tant, abans només es consideraven autonomistes o federalistes) aposten decididament per l’independentisme. Com segurament seria el cas de l’expresident Pasqual Maragall (un altre líder digne que també va ser abandonat pels seus, el PSOE, en un moment crític), si no patís la malaltia d’Alzheimer.
La dramàtica lluita interior de Franz i de la seva esposa Fani, així com la tremenda soledat que van viure, rebutjats per tothom, són tractades magistralment. Els posicionaments tant per part del “prudent” sacerdot del seu catòlic poblet de no més de 500 habitants, Sankt Radegund, als espectaculars Alps austríacs, com per part del bisbe catòlic de Salzburg, que podria ser qualificat gairebé de col·laboracionista, als quals l’angoixat Franz demanava consell, són per a mi un dels moments més reveladors de la pel·lícula. Molts ens autoqualifiquem com a cristians i creiem entendre perfectament tot el que va viure Jesucrist. Però, en realitat, estem repetint els mateixos comportaments dels qui el van deixar sol en el moment decisiu.
Segur que, davant de les covardes raons del bisbe, Jesús hauria reaccionat amb la mateixa duresa que va reaccionar davant Pere, quan aquest no entenia que el mestre havia de ser fidel a la seva tràgica missió: “Aparta’t de mi Satanàs. Els teus pensaments no són els de Déu, sinó els dels homes” (Evangeli de sant Mateu 16, 23). La pel·lícula acaba amb una cita que coincideix plenament amb allò que jo catalogo com el primer principi superior: tot està profundament interrelacionat. La cita és de George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans: “que el bé segueixi creixent en el món depèn en part d’actes […] d’aquells que van viure fidelment una vida oculta i descansen en tombes que ningú visita”.
Així doncs, el diumenge 16, al cinema, ens vam submergir en una realitat tan interpel·lant com la de l’Evangeli. Però l’endemà, dilluns 17, la realitat quotidiana no ho era menys: Kizito Mihigo, el músic més conegut de Rwanda, havia estat assassinat a la presó. De les presons i camps d’extermini nazi, amb els seus molts milions de víctimes innocents, vam passar abruptament als grans crims actuals del monstre Paul Kagame, igualment amb milions de víctimes. La diferència, la dolorosa diferència, és que el nostre món coneix ja molt bé qui va ser i què va fer Adolf Hitler, però Paul Kagame segueix gaudint encara de les mateixes nombroses complicitats i submissions de les que va gaudir en el seu moment el monstre nazi. Clamen al cel els freqüents i grans honors que segueix rebent a Occident aquesta deformitat que res ha d’envejar al mateix Adolf Hitler pel que fa a perversió. El següent recolzament dels seus padrins anglosaxons serà el juny: la propera reunió dels 53 presidents de la Commonwealth serà a Rwanda i Paul Kagame ostentarà la presidència durant els propers dos anys.
Dilluns 17, el monstre va fer un pas més en el seu deliri. El gran delicte de Kizito Mihigo: una cançó-pregària per totes les víctimes (hutus i tutsis). Amb la qual cosa va qüestionar el nucli de la gran mentida que sosté aquesta dictadura infernal: a Rwanda hi ha unes víctimes, els tutsis, i uns genocides, els hutus. I amb les imatges encara fresques de la pel·lícula, en què la solitud de Franz em feria en el més profund, una de les primeres sensacions que em va envair, després de conèixer la notícia de l’assassinat de Kizito Mihigo, va ser aquesta: Que trist que el març del 2017 el papa Francesc demanés perdó pel genocidi dels tutsis al més gran responsable d’ell, Paul Kagame, apuntalant la ja trontollant gran mentida oficial que el sosté i perpetuant així la seva impunitat i els seus crims! Que trist que els successors de Pere (que va acabar donant la seva vida generosament) arribin sempre tard! Tant de bo que un dia el Crist ressuscitat ens surti a trobar, ens sedueixi amb la seva llum i retornem cap a les víctimes! Com va sortir a trobar Pere a la Via Appia, marxant cap a Roma, mentre Pere en fugia, igual que havia fet abans a Jerusalem. Tant de bo que, igual que Pere, ens atrevim a preguntar-li: “Quo vadis, Domine (On vas, Senyor)?”. Tant de bo que l’escoltem quan Ell ens respongui: “A Roma, la ciutat que tu abandones, per fer-me crucificar altra vegada”! Tant de bo que ens concedeixi la decisió i la força necessàries per a seguir-lo!
Segueixo pregant Déu que desemmascari l’entorn que té enganyat el papa Francesc i li faci entendre que el que va passar al Xile de Victor Jara i a l’Argentina de Jorge Cafrune està succeint ara a Rwanda i al Congo. Kizito Mihigo era de Kibeho. Durant la primavera del 1994 la seva família va ser delmada allà pels extremistes hutus. Però l’abril del 1995, Paul Kagame va cometre també allà mateix atrocitats molt més grans encara: en un parell de dies va assassinar uns 8.000 civils hutus davant els cascos blaus impassibles, que en teoria custodiaven el camp de desplaçats sota la bandera de l’ONU. La carnisseria va ser semblant a la de Srebrenica, però totalment silenciada.
A Víctor Jara li van trencar els dits i li van tallar la llengua, però la seva noble veu i els bells acords que els seus dits van alliberar de les cordes de la seva guitarra segueixen ressonant per sempre en l’univers. Jorge Cafrune va segellar la seva condemna a mort quan al festival de Cosquín del gener del 1978 va desobeir les normes de la dictadura i va cantar la prohibida Zamba de mi esperanza. Va ser la seva última intervenció. Poc després va ser atropellat per una camioneta quan cavalcava en una marxa d’homenatge a l’alliberador de l’Argentina, Xile i Perú, el general San Martín. Cavalcant ja per sempre en els espais infinits, la seva veu profunda mai deixarà de sonar en els nostres cors. Semblaven ser els perdedors. Tanmateix, tots els assassins de l’un i de l’altre han desaparegut ja de l’escena, en la major deshonra. I l’esperança, que mai morirà, segueix inspirant nous herois com Kizito Mihigo.
En una foto que ja circula per Internet es pot veure a terra el cadàver del “suïcida” Kizito que “es va penjar amb els llençols a la seva cel·la”: els braços lligats a l’esquena a l’alçada dels colzes i la caixa toràcica esberlada de dalt a baix. És l’akandoyi, l’ancestral i terrible mètode dels Inkotanyi (la casta de guerrers de la minoritària aristocràcia tutsi) per assassinar la plebs hutu. El cruel mètode el sol nom del qual els terroritza: amb els braços lligats a l’esquena i el ventre ben exposat, els cops d’aixada, agafuni, divideixen la caixa toràcica en dos (com es talla el bestiar mort obrint-lo en canal). Igual que els terroritza el nom d’Inkotanyi. Els “cultes” occidentals ignorem tot això, els nostres magnífics grans mitjans no informen sobre res d’això. Però l’estat del cadàver de Kizito és tot un missatge, un avís, és la signatura dels Inkotanyi. Per això tampoc vam entendre mai que sense el terror al retorn de l’antiga submissió que els guerrers de l’FPR-Inkotanyi imposarien després del seu avanç a sang i foc, mai s’hagués produït el genocidi dels tutsis la primavera del 1994.
La cúpula criminal que domina Rwanda des del juliol del 1994 és especialista en aconseguir que aquest tipus de “missatges” de dominació pel terror siguin exclusivament per a consum intern ruandès mentre en l’àmbit internacional aconsegueixen imposar les seves repugnants mentides gràcies al poder mediàtic i polític dels seus grans padrins. Així per exemple, de portes endins es vanten d’haver “tombat” Ikinani, el sobrenom que la gent de l’FPR donava a qui era el “pare de la pàtria” per a la majoria de ruandesos, el president Juvénal Habyarimana. Entre tant, han expandit arreu del món la versió que el doble magnicidi que va desencadenar el genocidi el 6 d’abril del 1994 va ser obra del nucli dur del propi entorn del president. Al costat de la violència i la crueltat, la mentida i la manipulació són per aquesta gent valors fonamentals. És l’ancestral cultura de l’ubwenge de la casta feudal i ara a la cúpula criminal de l’FPR, el culte a la mentida i la manipulació que Pierre Péan va gosar deixar en evidència. I, per descomptat, molts ruandesos, començant el 1958 pel sacerdot tutsi Stanislas Bushayija. Mentre tants en el nostre món són escèptics respecte a la força de la veritat (el quart principi superior), l’ahimsa tan predicada per mahatma Gandhi, els Inkotanyi i els seus padrins internacionals són ben conscients que tant la veritat com la mentida són forces molt poderoses.
Uns poderosos padrins anglosaxons van patrocinar els grans criminals del Pla Condor, que va escapçar les societats llatinoamericanes i va imposar el més dur neoliberalisme. Ara són els seus successors els qui des de fa tres dècades apadrinen Paul Kagame, que no només ha escapçat la societat ruandesa de líders (polítics, socials, religiosos, intel·lectuals) sinó que ha aniquilat un increïble percentatge del total de la població ruandesa i congolesa, duent a terme l’espoli sistemàtic dels valuosos i estratègics recursos naturals del Congo. És el que ara en diuen la responsabilitat de protegir els pobles oprimits. Sembla ser que últimament els savis i entesos que pontifiquen des dels grans mitjans qualifiquen amb freqüència d’hiperventilats els qui posen passió davant de coses com la mentida, la injustícia o el sofriment dels més desvalguts Què hi farem! Per a alguns de nosaltres això no té remei, ja que pretenem seguir els passos d’un superventilat que cridava amb tota la força qualificatius com “raça d’escurçons” o “sepulcres blanquejats per fora, però plens de carronya”.
Ja el 1973, el ministre López Rega, creador del grup terrorista de la Triple A, ho va saber veure: “Cafrune és més perillós amb una guitarra que un exèrcit amb armes”. El sàdic però covard Paul Kagame també temia Kizito Mihigo. Des de la seva total ceguesa creurà haver acabat amb ell. Però s’equivoca. Són Kizito Mihigo i molts valents els qui ja han acabat amb ell. Els seus dies estan comptats. I no voldria ser a la seva pell quan li arribi la seva hora. Una hora que cada dia és més a prop. Els nostres amics ruandesos no ho han d’oblidar. El monstre va prohibir i va pretendre fer desaparèixer de la faç de la terra la sentida cançó-pregària de Kizito El significat de la mort. I tenia raons per a això perquè les paraules només arriben on arriben, però la cançó-pregària del nou màrtir toca els cors que a ella s’obren.