Dissabte, hi haurà una marxa des de la Casa d’Austràlia a Londres fins a Parliament Square, el centre de la democràcia britànica. La gent durà fotos de l’editor i periodista australià Julian Assange que, el 24 de febrer, s’enfrontarà a un tribunal que decidirà si se l’extradeix o no als Estats Units i a una sentència de cadena perpètua.
Conec bé la Casa d’Austràlia. Com a australià, hi solia anar els meus primers dies a Londres per llegir els diaris de casa. Inaugurada pel Rei George V fa més d’un segle, la seva immensitat de marbre i pedra, els seus canelobres i retrats solemnes, importats d’Austràlia quan els soldats australians morien en la matança de la Primera Guerra Mundial, han assegurat la seva fita com un cúmul imperial de servilisme monumental.
Com una de les “missions diplomàtiques” més antigues del Regne Unit, aquesta relíquia de l’imperi proporciona una sensació plaent als polítics de les Antípodes: un “company” recompensat o un esvalotador exiliat.
Conegut com a alt comissionat, l’equivalent d’un ambaixador, l’actual beneficiari és George Brandis, que com a fiscal general va tractar de diluir la Llei de discriminació racial d’Austràlia i va aprovar les batudes contra els denunciants que havien revelat la veritat sobre l’espionatge il·legal d’Austràlia a Timor Oriental durant les negociacions per al repartiment del petroli i el gas d’aquest empobrit país.
Això va conduir a l’enjudiciament dels denunciants Bernard Collaery i “Witness K”, per càrrecs falsos. Igual que Julian Assange, han de ser silenciats en un judici kafkià i tancats.
Casa d’Austràlia és el punt de partida ideal per a la marxa del dissabte.
“Confesso”, va escriure Lord Curzon, virrei de l’Índia, el 1898, “que els països són peces en un tauler d’escacs en què s’està jugant un gran joc per a la dominació del món”.
Els australians hem estat al servei del Gran Joc durant molt de temps. Havent devastat el nostre poble indígena en una invasió i una guerra de desgast que continua fins avui, hem vessat sang pels nostres amos imperials a la Xina, l’Àfrica, Rússia, l’Orient Mitjà, Europa i l’Àsia. Cap aventura imperial contra aquells amb els qui no tenim cap contesa ha escapat a la nostra dedicació.
L’engany ha estat una característica. Quan el primer ministre Robert Menzies va enviar soldats australians al Vietnam els anys 60, els va descriure com un equip d’entrenament, sol·licitat per un assetjat govern a Saigon. Era una mentida. Un alt funcionari del Departament d’Afers Exteriors va escriure en secret que “tot i que hem subratllat públicament el fet que la nostra ajuda es va donar en resposta a una invitació del govern del Vietnam de Sud”, l’ordre va venir de Washington.
Dues versions. La mentida per a nosaltres, la veritat per a ells. Fins a quatre milions de persones van morir a la guerra del Vietnam.
Quan Indonèsia va envair Timor Oriental el 1975, l’ambaixador australià, Richard Woolcott, va instar en secret el govern de Canberra a “actuar de manera que es minimitzi l’impacte públic a Austràlia i es mostri l’entesa privada amb Indonèsia”. En altres paraules, a mentir. Va al·ludir als atractius botins de petroli i gas al Mar de Timor que, segons el ministre de Relacions Exteriors Gareth Evans, valien “zilions”.
En el genocidi que va seguir, van morir almenys 200.000 timoresos orientals. Austràlia va reconèixer, gairebé sola, la legitimitat de l’ocupació.
Quan el primer ministre John Howard va enviar forces especials australianes per envair l’Iraq amb els Estats Units i Gran Bretanya el 2003, ell –igual que George W. Bush i Tony Blair– va mentir sobre el fet que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva. Més d’un milió de persones van morir a l’Iraq.
WikiLeaks no va ser el primer a denunciar el patró de mentides criminals en democràcies que segueixen sent tan rapinyaires com en els dies de Lord Curzon. L’assoliment de la notable organització de la publicació fundada per Julian Assange ha estat proporcionar la prova.
WikiLeaks ens ha informat de com es fabriquen les guerres il·legals, com els governs són derrocats i la violència s’utilitza en el nostre nom, com se’ns espia a través dels nostres telèfons i pantalles. Les veritables mentides de presidents, ambaixadors, candidats polítics, generals, apoderats, estafadors polítics han estat exposades. Un per un, aquests aspirants a emperadors s’han adonat que no tenen roba.
Ha estat un servei públic sense precedents; sobretot, és periodisme autèntic, el valor es pot jutjar pel grau d’apoplexia dels corruptes i els seus apologistes.
Per exemple, el 2016, WikiLeaks va publicar els correus electrònics filtrats del director de campanya de Hillary Clinton, John Podesta, que van revelar una connexió directa entre Clinton, la fundació que comparteix amb el seu marit i el finançament del gihadisme organitzat a l’Orient Mitjà: el terrorisme .
Un correu electrònic va revelar que Estat Islàmic (ISIS) va ser finançat pels governs de l’Aràbia Saudita i Qatar, dels quals Clinton en va acceptar enormes “donacions”. A més, com a secretària d’Estat dels Estats Units, va aprovar la major venda d’armes del món als seus benefactors saudites, per valor de més de 80 mil milions de dòlars. Gràcies a ella, les vendes d’armes dels Estats Units al món, per al seu ús en països afectats com el Iemen, es van duplicar.
Revelats per WikiLeaks i publicats a The New York Times, els correus electrònics de Podesta van desencadenar una campanya de difamació contra el cap de redacció Julian Assange, sense proves. Era un “agent de Rússia treballant per elegir Trump”; el va seguir l’absurd “Russiagate”. Es va ignorar que Wikileaks també havia publicat més de 800.000 documents freqüentment condemnatoris de Rússia.
En un programa de la Corporació Australiana de Radiodifusió, Four Corners, el 2017, Clinton va ser entrevistada per Sarah Ferguson, que va començar: “Ningú pot deixar de sentir-se commogut pel dolor en la seva cara en [el moment de la presa de possessió de Donald Trump]… Recordes com de visceral va ser per a tu? “
Havent establert el sofriment visceral de Clinton, l’aduladora Ferguson va descriure “el paper de Rússia” i el “mal fet personalment a vostè” per Julian Assange.
Clinton va respondre: “Ell [Assange] és molt clarament una eina de la intel·ligència russa. I ha fet la seva voluntat.”
Ferguson li va dir a Clinton, “Molta gent, incloent Austràlia, pensa que Assange és un màrtir de la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació. Com ho descriuria vostè?”
Una vegada més, Clinton es va permetre difamar Assange –un “nihilista” al servei de “dictadors”– mentre que Ferguson va assegurar a la seva entrevistada que era “la icona de la seva generació”.
No hi havia cap menció d’un document filtrat, revelat per WikiLeaks, anomenat Líbia Tick Tock, preparat per Hillary Clinton, que la va descriure com la figura central que va impulsar la destrucció de l’estat libi el 2011. Això va resultar en 40.000 morts, l’arribada d’ISIS al nord de l’Àfrica i la crisi dels refugiats i migrants europeus.
Per a mi, aquest episodi de l’entrevista de Clinton –i n’hi ha molts d’altres– il·lustra vívidament la divisió entre el periodisme fals i el veritable. El 24 de febrer, quan Julian Assange entri al Tribunal de la Corona de Woolwich, el periodisme veritable serà l’únic delicte que es jutjarà.
A vegades em demanen per què he defensat Assange. D’una banda, m’agrada i l’admiro. És un amic amb un valor sorprenent, i té un fi i maliciós sentit de l’humor. És el diametralment oposat al personatge inventat i després assassinat pels seus enemics.
Com a reporter en llocs d’agitació arreu del món, he après a comparar les proves que he presenciat amb les paraules i accions dels qui tenen poder. D’aquesta manera, és possible tenir una idea de com el nostre món és controlat, dividit i manipulat, com el llenguatge i el debat són distorsionats per produir la propaganda de la falsa consciència.
Quan parlem de dictadures, en diem rentat de cervell: la conquesta de les ments. És una veritat que rarament apliquem a les nostres pròpies societats, sense importar el rastre de sang que ens porta de tornada i que mai s’asseca.
WikiLeaks ha exposat això. És per això que Assange és en una presó de màxima seguretat a Londres enfrontant-se a càrrecs polítics inventats als Estats Units, i perquè ha avergonyit a tants dels qui se’ls paga per mantenir les coses al seu lloc. Mira aquests periodistes que ara cerquen la manera de cobrir-se quan s’adonen que els feixistes estatunidencs que han vingut per Assange poden venir per ells, no menys els del Guardian que van col·laborar amb WikiLeaks, van guanyar premis i van assegurar-se lucratius llibres i tractes de Hollywood basats en el seu treball, abans de tornar-se contra ell.
El 2011, David Leigh, l’”editor d’investigacions” del Guardian, va dir als estudiants de periodisme de la Universitat de la Ciutat de Londres que Assange estava “bastant trastornat”. Quan un estudiant desconcertat va preguntar per què, Leigh va respondre: “Perquè no entén els paràmetres del periodisme convencional”.
Però és precisament perquè entenia que els “paràmetres” dels mitjans de comunicació sovint protegien interessos creats i polítics i no tenien res a veure amb la transparència que la idea de WikiLeaks era tan atractiva per a moltes persones, especialment els joves, amb raó cínics sobre l’anomenada “corrent principal”.
Leigh es va burlar de la idea que, un cop extradit, Assange acabaria “fent servir un mono taronja”. Aquestes van ser les coses, va dir, “que ell el seu advocat opinen per tal d’alimentar la seva paranoia”.
Els actuals càrrecs dels Estats Units contra Assange se centren en els registres d’Afganistan i l’Iraq, que el Guardian va publicar i en els quals Leigh hi va treballar, i en el vídeo Assassinat Col·lateral que mostra una tripulació d’un helicopter estatunidenc disparant a civils i celebrant el crim. Per aquest periodisme, Assange s’enfronta a 17 càrrecs d’”espionatge” que porten a un total de penes de presó de 175 anys.
Independentment que el seu uniforme de presó sigui o no un “mono taronja”, els arxius de la cort dels Estats Units vistos pels advocats d’Assange revelen que, un cop extradit, Assange estarà subjecte a mesures administratives especials, conegudes com a SAMS. Un informe del 2017 de la Facultat de Dret de la Universitat de Yale i el Centre de Drets Constitucionals va descriure SAMS com “el racó més fosc del sistema penitenciari federal dels Estats Units” que combina “la brutalitat i l’aïllament de les unitats de màxima seguretat amb restriccions addicionals que neguen als individus gairebé qualsevol connexió amb el món humà… L’efecte clar és protegir aquesta forma de tortura de qualsevol escrutini públic real”.
Que Assange ha tingut raó tot el temps, i que dur-lo a Suècia va ser un frau per a cobrir un pla estatunidenc per a “fer-lo rendir”, s’està convertint finalment en evident per a molts que es van empassar la incessant remor de la difamació. “Parlo suec amb fluïdesa i vaig poder llegir tots els documents originals”, va dir recentment Nils Melzer, el relator de Nacions Unides sobre la Tortura. D’acord amb el testimoni de la dona en qüestió, mai s’havia produït una violació. I no només això: el testimoni de la dona va ser canviat més tard per la policia d’Estocolm sense la seva participació perquè d’alguna manera semblés una possible violació. Tinc tots els documents en el meu poder, els correus electrònics, els missatges de text.”
Keir Starmer es presenta actualment a les eleccions com a líder del Partit Laborista a Gran Bretanya. Entre el 2008 i el 2013, va ser director del Ministeri Públic i responsable del Servei de Fiscalia de la Corona (CPS). Segons els registres de Llibertat d’Informació de la periodista italiana Stefania Maurizi, Suècia va intentar abandonar el cas Assange el 2011, però un funcionari del CPS a Londres va dir al fiscal suec que no ho tractés com “una altra extradició més”.
El 2012, va rebre un correu electrònic del CPS: “No gosis fer-te enrere!!!” Altres correus electrònics del CPS van ser esborrats o redactats. Per què? Keir Starmer necessita dir per què.
Al capdavant de la marxa de dissabte hi haurà John Shipton, el pare de Julian, l’incansable suport del qual al seu fill és l’antítesi de la col·lusió i la crueltat dels governs d’Austràlia, la nostra pàtria.
La llista de la vergonya comença amb Julia Gillard, la primera ministra australiana de Treball que, el 2010, volia criminalitzar WikiLeaks, arrestar Assange i cancel·lar el seu passaport –fins que la Policia Federal Australiana va assenyalar que cap llei ho permetia i que Assange no havia comès cap delicte.
Si bé va afirmar falsament que li brindava assistència consular a Londres, va ser l’espantós abandonament del seu ciutadà per part del govern de Gillard el que va portar l’Equador a atorgar asil polític a Assange a la seva ambaixada de Londres.
En un discurs posterior davant el Congrés dels Estats Units, Gillard, una de les preferides de l’ambaixada dels Estats Units a Canberra, va batre rècords d’adulació (segons el lloc web Honest History) declarant, una i altra vegada, la fidelitat dels “amics dels Estats Units al país”.
Avui, mentre Assange espera a la seva cel·la, Gillard viatja pel món, promocionant-se com una feminista preocupada pels “drets humans”, sovint en tàndem amb aquesta altra feminista de dretes, Hillary Clinton.
La veritat és que Austràlia podria haver rescatat Julian Assange i encara pot rescatar-lo.
El 2010, vaig organitzar una reunió amb un destacat parlamentari liberal (conservador), Malcolm Turnbull. Com a jove advocat la dècada de 1980, Turnbull havia lluitat amb èxit contra els intents del Govern britànic d’impedir la publicació del llibre Spycatcher, l’autor del qual, Peter Wright, un espia, havia posat al descobert l’”estat profund” de Gran Bretanya.
Vam parlar de la seva famosa victòria en matèria de llibertat d’expressió i publicació i vaig descriure l’error judicial que esperava Assange: el frau de la seva detenció a Suècia i la seva connexió amb una acusació estatunidenca que violava la Constitució dels Estats Units i l’imperi del dret internacional.
Turnbull semblava mostrar un interès genuí i un ajudant va prendre moltes notes. Li vaig demanar que lliurés una carta al govern australià de part de Gareth Peirce, el reconegut advocat britànic de drets humans que representa Assange.
A la carta, Peirce va escriure: “Atès l’abast de la discussió pública, sovint sobre la base de suposicions totalment falses… és molt difícil tractar de preservar per [Julian Assange] qualsevol presumpció d’innocència. El Sr. Assange té ara sobre ell no una, sinó dues espases de Dàmocles, de possible extradició a dues jurisdiccions diferents al seu torn per dos presumptes delictes diferents, cap dels quals és un delicte en el seu propi país, i que la seva seguretat personal s’ha posat en perill en circumstàncies que tenen una gran càrrega política”.
Turnbull va prometre lliurar la carta, seguir-la i fer-m’ho saber. Posteriorment el vaig escriure diverses vegades, vaig esperar i no vaig rebre cap resposta.
El 2018, John Shipton va escriure una commovedora carta a l’aleshores primer ministre d’Austràlia demanant-li que exercís el poder diplomàtic a disposició del seu govern i que portés Julian a casa. Va escriure que temia que si Julian no era rescatat, hi hauria una tragèdia i el seu fill moriria a la presó. No va rebre cap resposta. El primer ministre era Malcolm Turnbull.
L’any passat, quan a l’actual primer ministre, Scott Morrison, un exhome de relacions publiques, se li va preguntar sobre Assange, va respondre en la seva forma habitual, “Hauria d’enfrontar-se a l’acusació!”
Quan la marxa del dissabte arribi a les Cambres de Parlament, que es diu que és “la mare dels parlaments”, Morrison, Gillard, Turnbull i tots els qui han traït Julian Assange han de ser blasmats; la història i la decència no els oblidarà ni als qui ara romanen en silenci.
I si resta algun sentit de la justícia a la terra de la Carta Magna, la paròdia que és el cas contra aquest heroic australià ha de ser rebutjada. O anem amb compte, tots nosaltres.
Font: John Pilger