Un cop més, una nova escalada de tensió i un agreujament del conflicte armat entre Palestina i Israel tornen a posar d’actualitat aquesta confrontació interminable. Un cop més, cal tornar al rerefons d’aquesta situació, que va molt més enllà de l’explicació a curt termini que interpreta la conjuntura actual com una conseqüència directa del segrest i assassinat de tres joves israelians a la Palestina ocupada.
En aquest sentit, l’Operació Marge Protector posada en marxa per l’exèrcit israelià no és més que una nova expressió de la violència que es desprèn quan un estat, Israel, ocupa militarment un altre estat, Palestina. Desgraciadament per a la població palestina, aquesta ocupació va acompanyada de la colonització de Cisjordània, a través de la construcció de centenars de colònies il·legals; l’apropiació de Jerusalem Est, reconeguda internacionalment com la capital de Palestina; la construcció del “mur de la vergonya”, declarat il·legal per part de la Cort Internacional de Justícia; i la creació d’un gueto de població palestina a la franja de Gaza, que evoca el gueto de Varsòvia.
Tot això se sosté sota la implantació d’un règim polític, que presumeix de ser l’única democràcia de l’Orient Mitjà, quan en realitat practica un sistema d’apartheid, el qual és considerat un crim de lesa humanitat. Així doncs, i per posar alguns exemples clarificadors, dins de l’estat “democràtic” d’Israel, la població d’origen palestí amb ciutadania israeliana no pot comprar terres, als palestins de Jerusalem només se’ls atorga el permís de residència, la població palestina de Cisjordània està subjecta a la jurisdicció militar mentre que els colons israelians ho estan a la civil, i als refugiats palestins se’ls denega el dret a retorn a la vegada que Israel promou que la població jueva de tot el món, encara que no tinguin vincles amb Israel, es mudi a Israel i adquireixi la ciutadania. A part, cal recordar la divisió de Cisjordània ocupada en zones A, B i C, estant només la zona A sota control ple de l’Autoritat Nacional Palestina, és a dir, un 18% del territori, conformat bàsicament per les ciutats palestines i els seus voltants, el que tristament rememora els bantustans sud-africans. No en va, alguns dels màxims exponents de la lluita contra l’apartheid sud-africà, com són Nelson Mandela i Desmond Tutu, han catalogat a Israel com un règim d’apartheid. També intel·lectuals com Noam Chomsky es posicionen en la mateixa línia, i fins i tot un informe de l’any 2007 del Relator Especial de Nacions Unides per als Territoris Palestins Ocupats, John Dugard, compara la política de segregació israelià amb la de l’apartheid sud-africà.
Pel que fa a les suposades negociacions de pau entre palestins i israelians, s’ha acumulant un fracàs rere l’altre. Després de més de 65 anys de conflicte, no s’ha arribat a un acord de pau final, i cada vegada sembla més evident que Israel no té un interès real a pactar una solució justa i digna pel poble palestí i israelià. Les principals raons que expliquen aquest posicionament són: d’una banda, perquè l’ocupació de Cisjordània és econòmicament molt rendible per a Israel, i d’altra banda, perquè la perpetuació d’un estat d’alerta continu manté unida a la població jueva israeliana, el que al seu torn evita que sorgeixin confrontacions internes en el si de la pròpia societat israeliana, una societat molt estratificada en funció de l’origen i molt fragmentada entre jueus laics i religiosos. En aquest sentit, un altre aspecte a destacar, és que l’Organització per a l’Alliberament de Palestina ha reconegut a Israel com estat sota les fronteres anteriors a 1967, mentre que Israel, és un dels nou països al món que no han reconegut Palestina com estat. Així mateix, l’incompliment sistemàtic per part d’Israel dels Acords d’Oslo i la construcció de colònies il·legals a Cisjordània, fins i tot durant les converses de pau. Igualment, cal recordar la iniciativa de la pau àrab de l’any 2002, renovada el 2014, que planteja un reconeixement explícit d’Israel, segons fronteres reconegudes internacionalment, per part de tots els països que conformen la Lliga Àrab i que Israel rebutja.
Arribat a aquest punt, i també tenint en compte els múltiples fracassos de la diplomàcia internacional, es planteja la següent qüestió: Com pressionar a Israel per acabar amb l’ocupació de Palestina, permetre la tornada de la població refugiada i desmantellar aquest règim d’apartheid?
L’any 2005, davant la situació descrita, 171 organitzacions de la societat civil palestina van fer una crida per a la posada en marxa d’una campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) a Israel perquè respecti els drets humans i el dret internacional humanitari. Aquesta campanya, que emula en els seus principis a la campanya internacional de boicot contra la Sud-àfrica de l’apartheid, cada vegada té més simpaties i adhesions (partits polítics, sindicats, universitats, bancs, empreses, intel·lectuals, artistes, particulars, etc.). La campanya advoca pel boicot institucional, econòmic, acadèmic, cultural i esportiu a l’estat d’Israel, així com l’aplicació de sancions i desinversions d’aquelles empreses estrangeres i israelianes que participen o es lucren de l’ocupació.
Actualment, la campanya del BDS està creixent exponencialment i adquirint major repercussió, alhora que el govern d’Israel es mostra temorós, i per contrarestar-la, la Knesset (Parlament d’Israel) ha aprovat un gran nombre de mesures per combatre-la i millorar la seva imatge exterior.
El camí ha començat i no hi ha marxa enrere. Ahir Sud-àfrica, avui Palestina.
Enric Gonyalons Sureda. Membre de l’Espai de Solidaritat de MÉS per Mallorca i coordinador de l’ONG Mundubat a la delegació de Palestina.