Són gairebé dos quarts d’una del migdia i en aquest mes de febrer el sol de Tingi-Tingi encara crema els cossos esquelètics dels “afortunats” que han caminat des del setembre de 1996 pels corriols inhòspits de la selva congolesa. En una part de la carretera Bukavu-Kisangani convertida en pista d’aterratge, una multitud curiosa envolta un avió bimotor d’hèlix extraordinàriament cansat: un DC 3, també conegut com a Dakota; hom hauria pensat que havia sortit directament de les escenes de la Guerra Mundial, excepte que aquí la guerra era subregional amb, en el fons, una implacable i inèdita caça de refugiats. En arribar a aquest lloc a principis de desembre, aquests últims van ser convidats a instal·lar-se a les seves respectives “prefectures”, “municipis” i “sectors” d’origen. Més de 160.000 persones es veuran obligades per les restes de l’exèrcit del Zaire (FAZ) a no creuar el Lubutu, un riu que separa el poblet del mateix nom i l’ara infame localitat de Tingi-Tingi.
El 21 de febrer, les emissores de ràdio que s’escoltaven en aquest poble fantasmagòric perdut enmig de Maniema competien per confirmar la rapidesa de l’ofensiva que els auxiliars de l’exèrcit ruandès, els soldats de l’Aliança de Kabila, havien iniciat cinc mesos abans. Les ciutats i pobles de l’est van caure un rere l’altre amb una facilitat tan predictible com desconcertant. Bukavu, Goma, Bunyakiri, Walikale, Musenge, Mubi, Otobora, Chambucha… Totes les localitats de la carretera que conduiran des de llavors la rebel·lió fins a les portes de Kisangani i Kinshasa. En aquesta ruta, per tant, hi ha l’etapa Tingi-Tingi i, com més progressen les hostilitats, d’un simple poblet habitat pels bakumu, el campament es converteix en una gran ciutat (de fet una mini Rwanda) de lones blanques que oculten malament la misèria, els temors i les ansietats dels refugiats que es refugien allà cada dia per milers.
El còlera és endèmic. Subreptíciament. La disenteria també. Cossos inanimats s’alineen interminablement sobre estores a terra esperant un últim miracle o simplement… un enterrament informal. La deshidratació omple de dol les famílies que encara ho són. La fam fa irreconeixibles els joves que fa només unes setmanes encara tenien un desig irresistible de sortir d’aquest infern. Les mares estan obligades a alletar generosament diversos nens el destí dels quals desgraciadament es pot endevinar. Milers de ferits de bala s’arrosseguen entre les lones a la recerca d’unes poques pastilles de penicil·lina o altres beuratges tradicionals que podrien alleujar el seu dolor i tornar l’esperança al que més tard s’anomenarà la “llarga marxa”, de fet, un abús del llenguatge o un eufemisme per a la indescriptible prova dels refugiats a la selva de la RD del Congo.
El 21 de febrer encara: el pànic arriba a cotes indescriptibles. Amb aterridors relats d’horrors i assassinats, els refugiats supervivents de les massacres venen en massa des d’un altre camp a 70 quilòmetres de Tingi-Tingi. La “ciutat” s’infla, igual que les columnes de fum de les tendes de campanya per a improvisar aparences de menjars i enganyar els estómacs. Ningú sap què fer; les cares es crispen i la parla es torna rara de sobte. Una atmosfera carregada de por. La mort s’anuncia i ja està arribant a molts cervells, molts cors i moltes tendes. Ningú sap si realment hi haurà un demà. Paràlisi col·lectiva. Tractem d’imitar la normalitat, no s’hi pot fer res: akuzuye umutima gasesekara ku munwadit-on; o més aviat umutima wuzuye amaganya ntusobanura amagambo. Traducció literal: un cor angoixat troba difícilment les paraules per a expressar-se.
Pista de Tingi-Tingi, 16:30 hores del mateix dia de febrer: rugeixen els motors del Dakota, augmentant encara més la curiositat dels circumstants. Des de la part superior de les escales, un home sosté una llista de noms que proclamarà un per un per embarcar. Des de Nairobi (Kenya), uns religiosos sensibles a la difícil situació de les persones a les quals els satèl·lits “no arribaven a localitzar” han llogat vols xàrter per salvar el major nombre possible de persones. Fins a 800 dòlars per cap per un bitllet d’anada. Inaccessible per a la majoria dels refugiats. Soldats de la DSP, la famosa escorta de Mobutu, serveixen com a oficials d’immigració al peu de l’avió i filtren els passatgers amb un zel inapropiat; en realitat, només segellaven els seus passaports després de rebre un “sobre” de les mans de la tripulació. Fidels a la seva reputació de laxitud, feien més por que qualsevol altra cosa i, com que en la desgràcia sempre hi ha alguna cosa bona, la seva indulgència va permetre que dos feliços intrusos (incloent-hi l’autor d’aquest testimoni) embarquessin d’incògnit al Dakota, per uns deu dòlars…
En enlairar-se, el DC 3 va zigzaguejar una mica, gairebé fregant el sostre d’una de les cabanes dels bakumu. És com si l’aire també contribuís a les desgràcies dels refugiats negant-los un enlairament impecable a aquells que intentaven escapolir-se d’aquesta maledicció dels boscos. Com més alt s’elevava l’aparell al cel i es perdia en els núvols, més una bola en el meu estómac m’impedia alegrar-me’n: els meus pensaments no podien allunyar-se de tots aquells amb els qui havia fet la meva llarga marxa. Tindran un demà? Patiran també el destí dels milers de refugiats els cossos dels quals es descomposen lentament al llarg d’aquest Via Crucis? La resposta va arribar l’1 de març i va ser d’una brutalitat, crueltat, barbàrie i bestialitat inimaginables. Així, Tingi-Tingi serà bombardejada amb armes pesades i després netejada i arrasada de la forma més inhumana del món.
Per tots els qui es van quedar allà, recordo.
Que reposin tots en pau.
Font original: The Rwandan