El camí de la guerra té molts senyals al llarg del camí, fins i tot aquesta petita senyal enterrada sota les males herbes, aixafada per les botes de marxa, on hi ha estat gargotejat, precipitadament, per una mà que fuig, “el camí perdut cap a la pau”. Però l’aliança de guerra entre els Estats Units, l’OTAN i els seus aliats omple el camí amb alarmes, proclamacions i edictes amenaçadors, disfressant els seus plans amb mentides, espantant tothom mentre porten el món cap a la destrucció total.
Al mateix temps, els pobles als quals es dirigeixen les seves agressions reclamen el diàleg i la solució pacífica dels problemes, ja siguin reals o fingits. Demanen que s’acabi amb la guerra, amb el conflicte interminable, i demanen simplement que se’ls tracti amb el respecte mutu que cada nació es mereix.
Rússia ha demanat diàleg i pau, la Xina, l’Iran, Síria, l’Iraq i Veneçuela; hi ha una infinitat de súpliques de pau per part d’ells. Però la nació gàngster que vol governar el món com una màfia, els Estats Units d’Amèrica, els rebutja tots, i així com Adolf Hitler va treure Alemanya de la Lliga de les Nacions, el president Trump ha tret de facto els Estats Units i els seus aliats de guerra de les obligacions que els imposa la Carta de les Nacions Unides per mantenir la pau.
Les Nacions Unides s’ajustaven als propòsits estatunidencs quan eren els líders mundials, però ara que el seu domini posterior a la Segona Guerra Mundial s’està afeblint, l’ONU es fa servir simplement com un vehicle per a la seva propaganda i s’ignora mentre que els poders del capital als Estats Units depenen únicament de la seva maquinària militar i les seves aliances militars per aconseguir el seu objectiu suprem: la dictadura del món. Cada vegada més, les declaracions de Jens Stoltenberg, el secretari general de l’OTAN, del president estatunidenc i dels seus lacais, semblen declaracions d’un govern mundial, mentre que les declaracions del secretari general de l’ONU són tan fosques com el nom de l’home.
El control dels mitjans de comunicació occidentals per part de les forces estatals directament i indirectament és gairebé absolut. Les veus independents i objectives són relegades a petits diaris que al seu torn són objecte de fustigació i atacs. Fins i tot les xarxes sociala, que permeten un ràpid intercanvi d’informació que pot difondre aquestes veus, estan cada vegada més controlades, de manera que aquestes veus no poden ser escoltades, excepte per uns pocs. A Facebook, els atacs a la ciència i la raó són comuns; no volen que sapiguem res ni que pensem. Els atacs contra els jueus estan augmentant, i no només sobre les polítiques estatals israelianes a l’Orient Mitjà; els jueus són els culpables de tot, convertits en bocs expiatoris un cop més de les crisis generades pel capitalisme i la desil·lusió dels pobles amb ell. Musulmans, ateus, comunistes, qualsevol que s’adapti al seu propòsit, pot ser convertit en un boc expiatori. La història es reescriu per justificar l’agressió i els qui desafien les reescriptures són condemnats mentre que els ignorants ni tan sols se n’adonen. L’amor i la companyonia entre les persones, la realització del nostre destí comú al planeta, el nostre interès comú de treballar junts per salvar-lo, com s’exemplifica en la nova pel·lícula xinesa “The Wandering Earth”, que reflecteix el concepte d’una comunitat de la humanitat amb un futur humanista compartit, és reemplaçat per un odi general cap a tots; reflectint la sospita que s’estén en les profunditats de la societat estatunidenca que d’alguna manera tothom et vol atrapar, així que és millor que ho facis primer.
El gran teòric canadenc de les comunicacions electròniques, el mariscal McLuhan, va dir una vegada que el “mitjà és el missatge”. Més tard, ho va canviar per “el mitjà és el massatge”, és a dir, la màquina que renta la teva ment del pensament original i la capacitat de raonar i la deixa com una esponja per a les imatges falses, les paraules falses, l’odi i l’engany. En lloc de produir el ciutadà informat, els sistemes electrònics que comuniquen dades a la velocitat de la llum produeixen el ciutadà propaganditzat, l’ésser no pensant que es redueix a un autòmat. Per assegurar que aquest nou ésser segueixi sent un reaccionari autòmat, periodistes i intel·lectuals reaccionaris, presentadors de notícies corruptes, ens diuen una vegada i una altra que només es pot confiar en els mitjans massius de comunicació, només es pot escoltar les veus de l’establishment.
I així, en la campanya del capital estatunidenc per la dominació mundial que es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial, la població en general, alimentada i engreixada amb propaganda sobre la “difusió de la llibertat” i la “democràcia”, no veient que el que es vol dir amb la primera és la llibertat del capital per explotar-los i, amb la segona, l’aixafament de qualsevol democràcia que satisfaci les necessitats de la gent, es converteix en part de crims que no comprèn.
En la seva declaració del gener, el Butlletí de Científics Atòmics ha mantingut el Rellotge del Judici Final a 2 minuts de la mitjanit, l’hora de l’apocalipsi, citant tres raons: l’amenaça nuclear, l’amenaça del ràpid escalfament global causat per l’home i la amenaça de la propaganda. Pel que fa a l’amenaça nuclear, citen la ràpida destrucció per part dels Estats Units dels tractats destinats a limitar l’ús i desenvolupament de les armes nuclears, i les mesures desesperades adoptades per nacions com Rússia, la Xina i Corea del Nord per defensar-se de la amenaça cada vegada més imminent per a la seva existència que suposen els Estats Units.
Tot just els darrers dies, des que els Estats Units van anunciar la seva retirada del Tractat INF relatiu als míssils nuclears d’abast intermedi, els Estats Units han anunciat que col·locaran míssils amb capacitat nuclear a prop de les fronteres de Rússia, escurçant el temps per apuntar als objectius, mentre que els generals i almiralls estatunidencs parlen obertament de llançar un primer atac nuclear contra Rússia o la Xina. En resposta, els russos, que veuen correctament això com l’agressió que és, l’amenaça existencial que és, l’amenaça d’un atac nuclear en qualsevol moment, estan col·locant en posició sistemes avançats d’armes nuclears supersòniques que no poden aturar-se apuntant als centres de comandament i control dels Estats Units, com va ser el cas en l’anomenada Guerra Freda.
Les obligacions imposades als Estats Units pel Tractat de No Proliferació Nuclear d’iniciar negociacions immediates amb altres potències nuclears per eliminar els seus arsenals nuclears, l’única forma en què el món pot acostar-se a un estat en què la guerra ja no és un instrument disponible per assolir objectius polítics, són ignorades pels líders estatunidencs i els comentaristes i governs occidentals. En canvi, els Estats Units construeixen les seves forces nuclears, anuncien que estan disposats a utilitzar-les en qualsevol situació i, amb cada dia que passa, augmenten les seves accions de provocació contra el món. Fins i tot amenaça Europa amb represàlies si segueix comprant gas rus en lloc de gas estatunidenc més car i menys fiable, el vell frau de la màfia de Chicago; o si continua comerciant amb l’Iran. Corea del Nord, una nació que només vol la pau, està amenaçada amb l’aniquilació per la nació que es nega a eliminar l’amenaça que els va portar a desenvolupar armes nuclears en primer lloc. Però fins i tot els científics i intel·lectuals que van redactar el butlletí del Rellotge del Judici Final, patrocinat en part per corporacions i fundacions vinculades a la màquina de guerra estatunidenca, culpen en cadascun d’aquests escenaris la nació més petita o fan que sembli que les amenaces són mútues quan les amenaces provenen d’una sola direcció.
L’amenaça de la guerra mundial dels Estats Units creix a mesura que el seu poder disminueix. El seu projecte del Nou Segle Americà, per a conquerir el món, s’ha empantanegat a l’Afganistan, l’Iraq i Síria. Rússia ja no està sotmesa. Xina és el motor econòmic que manté el sistema a flotació. Fins i tot els “aliats” europeus, que ja no confien que els Estats Units estiguin de la seva banda, estan frustrant les seves directives sempre que poden quan els seus interessos es veuen amenaçats. Alemanya i França fins i tot somien amb establir un exèrcit europeu per imposar l’hegemonia europea al món mentre que el feble i coix Regne Unit somia amb una “Gran Bretanya global” i els líders de Canadà, igualment enganyats, parlen del “pati del darrere global” del Canadà, mentre que Turquia reviu els records de les seves victòries sobre els britànics a Cannakale i Kut a la Primera Guerra Mundial, i les glòries del passat otomà. Alguns han comparat aquest període de la història amb la dècada de 1930, però no és una exageració comparar-lo amb la lluita per l’imperi que va conduir a la Primera Guerra Mundial.
Tanmateix, l’intent fallit de cop d’estat a Veneçuela per part dels Estats Units, Canadà i les nacions aliades, utilitzant com a eina el líder d’un petit partit d’extrema dreta per intentar derrocar un líder popular i democràticament elegit, sembla haver-los sorprès. S’han corromput durant tant de temps que han oblidat que no tots poden ser comprats o intimidats i no poden entendre que no són vistos com “alliberadors” sinó com una condició molt dolorosa i perillosa per a la qual tots estem buscant la cura. Tot i això, celebren les seves reunions fosques, preparen cada intriga, avancen en els seus plans per a la guerra; ja que com més fracassen, més decidits estan.
Però, em preguntaràs, què hi podem fer? Els governs d’Occident no escolten la gent a no ser que es vegin obligats a fer-ho. Cosa que hem après una i altra vegada. El poder només escolta un altre poder. A menys que nosaltres, i em refereixo a la classe obrera, la majoria de nosaltres, que hem de treballar per guanyar-nos la vida i som explotats pel capital per les seves guerres, la seva ambició, el seu enriquiment, sortim als carrers i deixem clar als qui tenen el control de la maquinària governamental que volem la pau, que volem que s’adhereixin a les seves obligacions legals i morals en virtut de la Carta de les Nacions Unides, i que no tindran pau fins que es comprometin amb el desarmament i la pau per al món. Per tant, de la mateixa manera que demanen la mobilització per la guerra, hem de demanar la mobilització dels pobles en favor de la pau. Fes el que puguis, uneix-te als grups de pau locals, com jo em vaig unir al Congrés de Pau Canadenca, afiliat al Consell Mundial de la Pau. Escriu, reuneix-te, organitza’t, demana a les emissores de ràdio que posin Give Peace A Chance de Lennon, o Masters of War de Dylan. Depèn de tu. Però fes alguna cosa. Ja tenim prou preocupació amb el canvi climàtic abrupte provocat per l’home. Establim la pau i la preocupació mútua entre nosaltres com a principis primordials. Fins llavors, amics meus, estem en un perill tan greu que no es pot descriure.
Christopher Black és un advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos de crims de guerra d’alt perfil i recentment ha publicat la seva novel·la “Beneath the Clouds” (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.
Font original: New Eastern Outlook