El dijous 25 de abril de 2019 era aprovat a Bèlgica un nou article de llei pel qual es castigarà “qualsevol que negui, minimitzi grollerament, pretengui justificar o aprovi determinats fets que corresponguin a un crim de genocidi, a un crim contra la humanitat o a un crim de guerra tal com és descrit en l’article nº 136 del Codi penal, [crims] establerts com a tals per una decisió definitiva dictaminada per una jurisdicció internacional, sabent o havent de saber que aquest comportament exposa ja sigui a una persona, ja sigui a un grup, a una comunitat o als seus membres, a la discriminació, a l’odi o a la violència”. Tal novetat legislativa em provoca tres reflexions que enuncio breument.

PRIMERA: L’1 d’octubre de 2010, un extens informe de 550 pàgines, l’anomenat Informe Mapping, de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, dirigit llavors per la sud-africana Navanethem Pillay, qualificava com a “crims contra la humanitat, crims de guerra, fins i tot de genocidi “els crims” sistemàtics, metòdics i premeditats contra els hutus”, en la seva “majoria nens, dones, ancians i malalts”, realitzats per l’FPR el 1996-1997 al Zaire.

SEGONA: En tot cas, i això és el més decisiu, si l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans no és “una jurisdicció internacional”, existeix tanmateix una autèntica “jurisdicció universal”, l’Audiència Nacional espanyola que: 1r, sí que és plenament competent per a qualificar tals crims. 2n,  que de fet ja els ha qualificat. 3r, i que ho ha fet amb un relat dels fets i unes conclusions molt més demolidores encara que les de l’Informe Mapping. Molt més demolidores, en primer lloc, per la magnitud dels crims descrits. I, en segon lloc, pel període de temps tractat: a partir del 1990.

TERCERA: Si és cert el que acabo d’afirmar al paràgraf anterior, hem de preguntar-nos com ha estat possible i segueix sent possible que una cosa tan decisiva hagi passat tan desapercebuda, fins i tot entre els mateixos ruandesos.

A continuació desenvolupo més àmpliament aquestes tres reflexions:

PRIMER

Respecte a la primera de les meves reflexions, cal preguntar-se: semblant qualificació, realitzada per un organisme de l’ONU competent en aquestes qüestions, no era més que suficient perquè fos constituït un nou tribunal ad hoc, com va ser constituït en el seu moment el TPIR? Hi ha una parcialitat tan manifesta perquè es tracta de decisions merament polítiques, i no estrictament judicials, imposades un cop més pel nostre Occident liderat per unes poderoses elits anglosaxones. Igual que van ser decisions polítiques les moltes i greus manipulacions sofertes no només en el naixement del TPIR sinó també en el seu funcionament al llarg dels anys. Manipulacions ben conegudes per tots els que hem seguit de prop el dossier ruandès.

El temps ha confirmat allò que Ramsey Clark, attorney general (ministre de Justícia) de John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson, i artífex de la llei de Drets Civils dels negres, em va comentar el 1999 al seu despatx i que ha declarat públicament en altres ocasions: “Els Estats Units han impulsat la creació d’un tribunal contra els seus enemics a Rwanda. Aquesta forma de procedir no és altra cosa que fer la guerra per altres mitjans”. Si tal cosa és certa, no podíem esperar que es perseguís els autors dels grans crims qualificats i denunciats per l’Informe Mapping. Però no és la meva intenció en aquest article lamentar-me per les ocasions fallides en el passat per aconseguir la veritat i la justícia. Només pretenc fer una crida a aprofitar les oportunitats presents: la banalització i minimització grollera de la Shoah, a la qual em vaig referir en el meu anterior article, així com la negació i minimització grollera de les grans massacres dutes a terme per Paul Kagame i l’FPR, de les quals tractaré ara, són tan descarades que no haurien de quedar impunes.

SEGON

Entrant ja més a fons en la meva segona reflexió, el que desitjo destacar des del començament és que, al meu entendre, les qualificacions emeses pel jutge Fernando Andreu referents als grans crims comesos per l’FPR especialment contra l’ètnia hutu –encara que no en exclusiva–, s’ajusten perfectament al que ha estat formulat per la recent llei belga. I obliguen, per tant, a castigar “qualsevol que negui, minimitzi grollerament, pretengui justificar o aprovi determinats fets que corresponguin a un crim de genocidi, a un crim contra la humanitat o a un crim de guerra”. En l’auto de 181 folis (plens de terribles, contundents i esgarrifosos relats de desenes de testimonis summament qualificats) emès el 6 de febrer del 2008, el jutge Fernando Andreu Merelles, titular del jutjat número quatre de l’Audiència Nacional espanyola, dictava ordre d’arrest contra quaranta màxims càrrecs de l’FPR/EPR. La qualificació d’aquests crims no deixen cap dubte. S’enumeren en el capítol III, titulat RAONAMENTS JURÍDICS:

“A) Delictes de genocidi.

1. Els qui, amb propòsit de destruir totalment o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós, perpetrin algun dels actes següents, seran castigats: [segueixen cinc punts en què s’especifiquen les penes que s’han d’aplicar].

2. La difusió per qualsevol mitjà d’idees o doctrines que neguin o justifiquin els delictes tipificats en l’apartat anterior d’aquest article, o pretenguin la rehabilitació de règims o institucions que emparin pràctiques generadores dels mateixos, es castigarà amb la pena de presó d’un a dos anys.

B) Delictes de lesa humanitat.

1. Són reus de delictes de lesa humanitat els qui cometin els fets que preveu l’apartat següent com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra la població civil o contra una part d’ella. En tot cas, es considerarà delicte de lesa humanitat la comissió d’aquests fets: 1r Per raó de la pertinença de la víctima a un grup o col·lectiu perseguit per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o de gènere o altres motius universalment reconeguts com inacceptables d’acord amb el dret internacional. 2n En el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial sobre un o més grups racials i amb la intenció de mantenir aquest règim.

C) Delictes contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat.

D) Disposicions comunes.

[Actes preparatoris] La provocació, la conspiració i la proposició per a l’execució dels delictes que preveu aquest títol […].

I) Integració en Organització Terrorista.

F) Actes terroristes.”

A continuació el jutge deixa ben clara la seva competència internacional per a tractar, qualificar i jutjar aquests crims:

“La competència per al coneixement i enjudiciament dels fets que són objecte del present procediment no ha estat discutida, i s’empara en virtut del que disposa l’article 23,4 de la Llei orgànica del poder judicial en atribuir a la jurisdicció espanyola competència per al coneixement dels fets comesos, per espanyols o per estrangers, fora del territori nacional susceptibles de qualificar segons la llei espanyola, com de delictes de genocidi, terrorisme, i qualsevol altre que, segons els tractats i convenis internacionals, hagi de ser perseguit a Espanya, entre els quals es troben la Convenció contra la Tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants (Nova York, 10 de desembre de 1984); el IV Conveni de Ginebra del 12 d’agost de 1949 relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra, i els seus I i II Protocols Addicionals; el Conveni sobre la prevenció i Càstig del Delicte de Genocidi, del 9 de desembre de 1948, i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del 16 de desembre de 1966.”

Arribats a aquest punt és molt important el fet de no confondre aquesta qualificació en si mateixa, emesa per “una jurisdicció internacional” (com exigeix ​​la nova llei belga) amb les moltes dificultats pràctiques que (per causa de totes les manipulacions criminals dels Estats Units i el Regne Unit) han impedit fins a la data l’extradició a Espanya d’alguns dels quaranta criminals de l’FPR en recerca i captura que en el seu moment van ser detinguts: James Kabarebe (detingut a la frontera de Sud-àfrica però “estranyament” alliberat en uns dies, tot i que el jutge Fernando Andreu ha confirmat a Interpol que la seva ordre de captura estava plenament vigent) o Karake Karenzi (detingut a Londres i alliberat igualment, com és de públic coneixement). No s’ha de caure en aquesta confusió, de la mateixa manera que ningú confon la resolució de l’ONU qualificant com a genocidi les massives massacres de la primavera de 1994 (qualificació obstaculitzada durant mesos pels Estats Units, fins que va estar segura la victòria del FPR) amb totes les manipulacions que ha patit el TPIR en el procés d’aplicació de la llei en cada cas concret.

El fet que, com han revelat 5 cables de WikiLeaks intercanviats entre l’ambaixador dels Estats Units a Madrid i el Departament d’Estat, s’hagin comprat fiscals i polítics espanyols per tal de desactivar la nostra querella criminal, no afecta per a res la qualificació de aquests crims emesa pel jutge. Ni es veu afectada tal qualificació pel fet que la cúpula d’Interpol estigui infiltrada i condicionada (com ho ha estat també el TPIR) fins al punt d’haver alliberat detinguts sobre els quals existien mandats d’arrest, amb codi vermell, pels majors crims tipificats per la justícia internacional. Ni tampoc es veu afectada pel fet que les tremendes pressions estatunidenques hagin aconseguit desactivar de moment aquesta querella, després del vergonyós canvi de la llei de justícia universal dut a terme pel govern del PP amb el suport del PSOE (abandonant la seva responsabilitat de jutjar i castigar els assassins de nou ciutadans espanyols). L’han desactivat en condicionar, entre altres canvis legals, la detenció dels imputats al fet que es trobin en territori espanyol. La preocupació de l’Administració dels Estats Units, que revelen els cinc cables de WikiLeaks, enfront d’aquesta querella (preocupació reflectida també en el fet que obligués a abandonar amb urgència l’ambaixada de Rwanda a Washington a un dels quaranta imputats) o la detenció en el seu moment del general Pinochet a Londres no fan sinó confirmar que l’Audiència Nacional és plenament competent per a “conèixer i jutjar” els crims massius realitzats per l’FPR.

Per tot això, la conclusió en aquest segon punt és evident: aquells que neguen, minimitzen grollerament, pretenen justificar o aproven els crims qualificats pel jutge espanyol han de ser castigats. Ja no es tracta d’un simple informe de l’ONU sinó d’un auto de l’Audiència Nacional, un òrgan judicial amb plena competència de jurisdicció internacional. Ni es tracta només d’uns crims posteriors al genocidi dels tutsis, com aquells als quals es refereix l‘Informe Mapping, sinó d’uns crims planificats amb molta anterioritat i començats a executar a partir de l’1 d’octubre de 1990. És a dir, exactament vint anys abans que la publicació del Mapping.

TERCER

Anem ja, per acabar, a la meva tercera reflexió: com ha estat possible i segueix sent possible que una cosa tan decisiva com la sentència del jutge espanyol (amb la inqüestionable qualificació que ha establert per als crims que descriu) hagi passat tan desapercebuda, fins i tot entre els mateixos ruandesos? Des del primer moment aquesta interlocutòria va ser menyspreada i silenciada mediàticament. Fins i tot s’ha manipulat pel suposat paper marginal d’Espanya en el món i en el conflicte ruandès en concret. És una tàctica molt antiga: “De Natzaret en pot sortir alguna cosa important?”. No obstant això, almenys els ruandesos i els qui de veritat coneixem i estimem aquest país sofrent no hauríem de caure en tanta trampa. Tot i que s’hagi desplegat una poderosa i sistemàtica campanya per a minimitzar-la i menystenir-la, la interlocutòria del jutge Fernando Andreu Merelles és de summa importància. En opinió d’alguns autèntics experts, ha marcat un punt d’inflexió històric. Possiblement les seves potencialitats encara són moltes i les seves principals conseqüències encara estiguin per arribar.

Em limitaré a exemplificar aquest menyspreu i silenciament de l’auto analitzant el posicionament sobre ell de la major ONG internacional de Drets Humans: l’anglosaxona HRW, que ja va jugar un important i nefast paper en l’àmbit del TPIR. Després de l’Informe Mapping fins i tot va tenir el cinisme de lamentar que no existís un tribunal internacional competent per a jutjar els crims que s’hi revelen, sabent (com certament sabia) que l’Audiència Nacional espanyola ja havia arribat fins i tot a dictar quaranta mandats d’arrest contra els màxims responsables d’aquells crims. Això és el que sobre això vaig escriure a l’apartat “Els sorprenents posicionaments de la gran ONG anglosaxona Human Rights Watch” en el meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:

“En el meu anterior llibre, Àfrica, la madre ultrajada, especialment en l’apartat titulat ‘L’honor perdut de la gran ONG anglòfona Human Rights Watch’, ja posava de relleu, recollint anàlisis d’experts com Helmut Strizek, el penós paper jugat per la gran dama de la versió oficial d’aquest conflicte, la principal experta i responsable per a l’Àfrica d’aquesta gran ONG, Alison des Forges, i del seu monumental informe Leave none to tell the story, la “Bíblia” de “el” genocidi ruandès.

I fins al dia d’avui la gran Human Rights Watch segueix ancorada en l’ambigüitat de les seves pròpies contradiccions. El lector dels seus documents publicats l’1 d’octubre de 2010 podria creure que aquesta organització és la gran i imparcial lluitadora contra la impunitat de què han gaudit Paul Kagame i els seus sequaços des de fa ja dues dècades. Però aquesta pretensió està molt allunyada de la realitat. Les contradiccions de Human Rights Watch de nou han quedat ben patents en la seva reacció pública després de l’important Informe Mapping de l’1 d’octubre de 2010 de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans. D’una banda, obligada segurament per la contundència de les proves dels grans crims de l’FPR que estan sortint a la llum pública i per la impossibilitat de mantenir posicions tan tendencioses com les que ha mantingut durant massa anys, aixeca ara la seva veu per dir que tals crims han de ser coneguts pel món, bla, bla, bla. Però, al mateix temps, segueix caient en uns posicionaments veritablement sorprenents tractant-se d’una organització amb l’alt nivell de finançament i informació de les que ella disposa. Em referiré només a alguns d’aquests posicionaments:

  • S’atreveix a seguir parlant d'”un genocidi planificat per polítics extremistes hutus” quan el mateix Tribunal Penal Internacional per a Rwanda ha absolt de planificació fins i tot al coronel Bagosora, màxim responsable del genocidi.
  • S’atreveix a afirmar que la victòria de l’FPR, dirigit per Paul Kagame, “va significar la fi del genocidi”. Així, sense més. Sense cap altre aclariment, sense cap referència a les greus responsabilitats del mateix FPR en el desencadenament del genocidi ni a cap altra de les moltes circumstàncies que van envoltar el transcurs i la fi del genocidi. Circumstàncies que deixen en evidència que l’FPR només estava interessat a aconseguir el poder per la via més segura possible i amb els mètodes (crims massius) més efectius possibles; que es va desentendre totalment de les massacres dels tutsis de l’interior (que per als extremistes de l’FPR eren traïdors que no es van exiliar el 1961 quan l’aristocràcia tutsi va ser democràticament rebutjada); que va fer tot el que va estar al seu abast per impedir qualsevol intervenció internacional que hagués pogut aturar el genocidi (sabien bé que tal intervenció hauria obstaculitzat al mateix temps la seva marxa imparable a sang i foc cap al poder)…
  • En referir-se al bloqueig jurídic que ha permès a l’FPR tants anys d’impunitat, s’atreveix a evitar qualsevol referència a la decisiva responsabilitat del Govern dels Estats Units. Govern que, entre moltes altres mesures per protegir aquesta impunitat, va apartar del seu càrrec la fiscal del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, Carla Del Ponte, quan aquesta va intentar processar algun membre de l’FPR.
  • S’atreveix a amagar que l’Audiència Nacional espanyola no només és competent per jutjar aquests crims (encara en el restringit marc de la nova llei de justícia universal, ja que al Congo van ser assassinades quatre de les nou víctimes espanyoles) sinó que, en relació a aquests crims, fins i tot ha emès ordres de captura contra quaranta alts càrrecs de l’FPR/EPR.

En conclusió, quan Human Rights Watch intenta enumerar les causes de la impunitat de què l’FPR ha gaudit durant tants anys, potser hauria d’incloure entre aquestes la confusió que ella mateixa, la més influent ONG de drets humans del món, ha creat. No sembla molt honorable ni decorós presentar-se com a capdavantera de la lluita contra la impunitat de l’FPR ara que els fets s’estan imposant per si sols. O almenys, el fer-ho sense que hi hagi cap petició de disculpes per la confusió i pels danys creats durant dues dècades. El fet que els suposats grans i independents defensors dels Drets Humans vagin a remolc d’organismes de l’ONU, molt més condicionats pels interessos de les grans potències que formen el Consell de Seguretat, és un lamentable indicador de l’estat del nostre món.”

CONCLUSIÓ

Els grans crims dels que Paul Kagame n’és el màxim responsable (responsabilitat de la qual per ara el protegeix la seva impunitat presidencial) han estat encoberts sistemàticament pels grans mitjans de comunicació així com per altres importants creadors de l’opinió internacional: grans ONG, “experts reconeguts”, etc. Però el negacionisme en el seu entorn de criminals (sense referir-nos a tants blancs mentiders) és tan públic i descarat, que hauria de ser denunciat i castigat. Recordem que Al Capone no va poder ser condemnat pels seus crims, però ho va ser finalment per una qüestió menor: per impagament d’impostos. Diuen que la millor defensa és l’atac. Ja n’hi ha prou de suportar la prepotència i els virulents atacs de grans criminals convertits en inquisidors de la veritat i defensors de les víctimes! Però el cas de la persona, profundament pertorbada, de Paul Kagame encara és més excessiu: no es tracta només de negacionisme sinó que a l’interior de Rwanda es permet fins i tot presumir dels seus crims i fins i tot lamentar no haver acabat amb tots els seus enemics, inclosos els militars francesos. Com recordava al meu llibre África, la madre ultrajada:

“El 7 d’abril de 2007, en el 13è aniversari de l’inici del genocidi dels tutsis, Paul Kagame va pronunciar a Murambi un exaltat discurs en el qual va bolcar públicament tot el seu odi contra l’ètnia majoritària, tractant-la tota ella com  a genocida. I contra França, els militars de la qual, mitjançant l’operació Turquesa, li van impedir assassinar milions de hutus que van poder escapar-se cap al Zaire. L’única cosa que lamentava, segons va afirmar, és no haver pogut descarregar tota la seva còlera, acabant totalment amb els uns i els altres. Se sent legitimat per a això ja que, segons ell… es tracta de genocides!: “Una sola cosa em rosega l’esperit. Només em penedeixo d’una cosa. Els successos es van precipitar massa ràpid abans que poguéssim aixafar suficients assassins. És l’únic pecat que reconec. No hi vam poder fer més… ja que aquells que també mataven i que eren aquí en l’operació Turquesa van partir abans de trobar-nos amb ells. Anàvem a descarregar en ells tota la nostra còlera i haurien deixat Rwanda amb un regal… Aquells que se’ns van escapar i que van travessar la frontera… cosa que em rosega el cor… no vam tenir temps d’evitar que alguns arribessin a destinació. Això, jo ho declaro públicament, és el que em rosega el cor… Els milions que se’n van anar impunement després d’haver assassinat… “

No obstant això, qualsevol que tingui dos dits de front, qualsevol que no hagi caigut en un deliri enverinat com el del mateix Paul Kagame, sap que uns milers d’extremistes assassins hutus no poden convertir en genocida tota l’ètnia hutu ruandesa, formada en aquell moment per uns set milions d’éssers humans. De la mateixa manera que els assassins de l’FPR/EPR que ell mateix lidera no converteixen en assassins tots els tutsis. És insuportable que un dement com Paul Kagame es permeti no ja la negació dels grans crims qualificats per l’Audiència Nacional espanyola sinó fins i tot el reconeixement públic de la seva pròpia autoria en tals crims massius! És insuportable que fins i tot es permeti la confessió que no va poder assassinar tots els milions d’éssers humans que ell hagués desitjat! És insuportable que el nostre món no reaccioni en absolut davant semblant bogeria criminal! És insuportable que l’ONU fins i tot li concedís la copresidència dels Objectius del Mil·lenni al costat del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero!