Als cercles de debat “occidentals”, a les discussions sobre geopolítica, “Putin” té molt mala premsa. O bé se’l presenta com el “malvat” al principi de l’entrevista, o se’l designa, en conclusió, com a “culpable de tots els mals”. Els interlocutors amb opinions divergents es classifiquen com a “Pro-Putin” [en alemany: “Putin-Versteher”].

Durant els últims 30 anys, dues àrees clau han definit les relacions Est-Oest:

1) El paper policial global que els Estats Units han assumit per si mateixos, reforçat després de l’11 de setembre per una campanya de venjança contra el terrorisme islamista, i

2) L’expansió de l’OTAN cap a l’Est.

Després de la Segona Guerra Mundial i fins fa poc, es considerava positiu que la potència mundial dels Estats Units estigués disposada a intervenir allà on passés alguna cosa suposadament incorrecta des del punt de vista polític. La majoria d’aquestes intervencions van ser militars, gairebé mai sancionades pel Consell de Seguretat de l’ONU i, per tant, van representar violacions del dret internacional. Els països afectats per aquestes intervencions són Filipines, Iugoslàvia, l’Iran, l’Iraq, Líbia, Síria, Somàlia, Ucraïna i altres.

El propòsit d’aquestes intervencions era i continua sent un suposat “canvi de règim”. Com que aquestes intervencions han resultat en actes de guerra catastròfics, sovint associats amb guerres civils anteriors o posteriors, les percepcions positives s’han transformat en crítiques, i recentment fins i tot en crítiques severes. Ràpidament es va fer evident que la majoria d’aquestes intervencions s’utilitzaven principalment per imposar el control estatunidenc, en particular sobre l’accés i la seguretat de les reserves de petroli, gas i matèries primeres arreu del món.

L’enorme caos actual a l’Orient Mitjà i el Magrib és el resultat d’aquest intervencionisme estatunidenc, recolzat per l’OTAN (dominada per Estats Units) i, per tant, per membres de l’OTAN com Gran Bretanya, França, Alemanya, Dinamarca i altres. L’enorme flux de refugiats procedents de països assolats per la guerra que arriben a Europa és una conseqüència indirecta d’aquest intervencionisme estatunidenc. Aquesta política, que és atribuïble als Estats Units i, per tant, als seus òrgans de govern responsables, és també la causa de la mort de milions de persones innocents.

És evident que aquesta política s’acosta o ja ha creuat la “línia vermella”. Rússia, la Xina i altres països es neguen a seguir acceptant aquesta política d’agressió estatunidenca en el futur.

Després de la unificació dels dos Estats alemanys, l’antiga RFA i la RDA, i el final de la Guerra Freda, la raó de ser del Pacte de Varsòvia i de l’OTAN va desaparèixer. Tot i que el Pacte de Varsòvia va ser abolit després de la dissolució de la Unió Soviètica, l’OTAN no només va seguir existint, sinó que va començar a expandir-se gradualment cap a l’Est (l’expansió de l’OTAN cap a l’Est). Això entrava en flagrant contradicció amb les garanties donades a Rússia, és a dir, abstenir-se de qualsevol expansió cap a l’Est. Recentment, s’han desplegat grans unitats de combat de l’OTAN a la frontera occidental de Rússia, i s’han dut a terme extenses maniobres de l’OTAN als voltants d’aquesta mateixa frontera per intimidar Rússia. Fa 75 anys, durant la Segona Guerra Mundial, les unitats de combat de la Wehrmacht estaven situades a 200 km de Leningrad. A l’actualitat, en el marc de l’OTAN, les unitats de combat alemanyes es troben a 150 km de Sant Petersburg, amb quina justificació? A Polònia i Romania, l’OTAN està instal·lant dispositius de defensa antimíssils, suposadament dirigits contra l’Iran. No obstant això, per a qualsevol persona amb sentit comú, és clar que aquests dispositius estan dirigits contra Rússia.

Els responsables de l’ampliació de l’OTAN cap a l’Est són els governs estatunidencs sota les presidències de George W. Bush, Bill Clinton i Barack Obama.

L’ampliació de l’OTAN cap a l’Est és la principal causa de la desestabilització de l’Europa de l’Est. És clar que s’ha creuat la “línia vermella”, per exemple a Ucraïna (amb el cop d’Estat del 2014 finançat pels Estats Units contra el govern legítimament elegit però caigut en desgràcia respecte al poder hegemònic). Així és com es veu un canvi de règim a l’estil dels Estats Units.

El resultat d’aquesta provocació és el retorn de Crimea a la Federació Russa, així com la proclamació de dues “repúbliques autònomes” al Donbass. Cal assenyalar que els mitjans de comunicació occidentals parlen contínuament de l’”annexió” de Crimea per part de Rússia, sense esmentar la provocació que la va precedir.

Si es produeixen més provocacions dels Estats Units i l’OTAN contra la Federació Russa, és d’esperar una Tercera Guerra Mundial. Llavors, qualsevol historiador objectiu, si és honest, hauria d’assenyalar als Estats Units com l’autor i el detonant, no a Rússia, que, des del final de la Guerra Freda, ha romàs a la defensiva.

Tot i l’obstinació amb que s’atribueixen tot tipus de provocacions a la persona de Putin, és obvi, tenint en compte els fets descrits, que és exactament el contrari del que correspon a la realitat. Les provocacions provenen d’Occident, més precisament dels Estats Units, recolzats per l’OTAN i, en molts casos, també per la Unió Europea (veure sancions).

Al començament de la seva presidència, Barack Obama va rebre el Premi Nobel de la Pau. Durant els seus vuit anys de mandat, va lliurar set guerres directes i indirectes contra règims indesitjables des del punt de vista estatunidenc; dues heretades del seu predecessor i les altres cinc per la seva pròpia iniciativa. Així, Obama i el seu seguici es van convertir en criminals de guerra. Això és real, encara que el món occidental es nega a reconèixer-ho. Bill Clinton i George W. Bush, els predecessors d’Obama, inclosos els membres dels seus governs de guerra, també són lògicament criminals de guerra. El mateix s’aplica als líders dels governs anglès (Tony Blair) i francès (Nicolas Sarkozy), en la mesura en que van participar en aquestes guerres d’agressió il·legals.

Però Putin segueix sent “mesquí”, encara que durant tot el seu mandat, inclòs el canvi de posició amb Medvédev, no va iniciar cap guerra il·legal. És hora que les ments “occidentals” més simples se n’adonin i acceptin aquests fets.

La descripció anterior correspon a fets provats i no, com sovint s’afirma, a una conspiració. Aquests fets històrics rarament apareixen als mitjans de comunicació “occidentals” o són tergiversats. Els principals mitjans de comunicació occidentals ens ofereixen poc més que una “papilla uniforme”. El Neue Zürcher Zeitung, per exemple, es caracteritza pel fet que tota la seva informació, incloent-hi les cartes publicades dels lectors i les tribunes, està clarament desequilibrada en la seva hostilitat cap a Rússia i la seva aprovació de les potències occidentals… Hom té dret a preguntar-se per què.

A Alemanya, l’”Atlantik-Brücke”, una organització de pressió que promou les relacions entre la República Federal d’Alemanya i els Estats Units (presidida per Friedrich Merz fins a la primavera del 2019), exerceix un paper important. Els editors dels principals mitjans de comunicació públics alemanys, diaris i canals de televisió (ARD i ZDF), són membres d’aquesta organització.

Com evolucionarà això? El 2016, durant la campanya electoral per a la presidència estatunidenca, Donald Trump va fer moltes promeses. En particular, va esmentar dos objectius importants de la seva presidència (previsible): d’una banda, la millora de les relacions entre els Estats Units i Rússia i, de l’altra, la retirada dels Estats Units del seu paper com a gendarme mundial. Desafortunadament, des de llavors ha resultat que un enorme contrapoder s’oposa a aquests objectius.

Per a qualsevol observador extern, és clar que aquest contrapoder està format pels anomenats neoconservadors i l’”estat profund”, complementat per altres oponents polítics de Trump. Tanmateix, el nomenament de Mike Pompeo (excap de la CIA) com a secretari d’Estat i de John Bolton com a assessor de Seguretat Nacional segueix sent bastant incomprensible, ja que tots dos soscaven els plans del president Trump per qualsevol mitjà, a la vista de tothom.

Erwin Mächler: Excoronel d’Estat Major, doctor en Ciències Administratives, exmembre del Consell Executiu del Grup Holcim, 9445 Rebstein SG.

Publicat per primera vegada a l’Allgemeine Schweizerische Militärzeitschrift (ASMZ) 6/2019.

(Traducció d’Horizons et débats)

Font: Horizons et débats