El Consell de Redacció del New York Times rarament desaprova un cop d’estat recolzat pel govern dels Estats Units

El president bolivià Evo Morales ha estat derrocat per un cop d’estat militar recolzat pels Estats Units a principis d’aquest mes després que generals de l’exèrcit bolivià apareguessin a la televisió exigint la seva renúncia. Quan Morales va fugir a Mèxic, l’exèrcit va nomenar la senadora de dretes Jeanine Áñez com la seva successora. Áñez, una cristiana conservadora que ha descrit la majoria indígena de Bolívia com a “satànica”, va arribar al palau presidencial amb una Bíblia de grans dimensions, declarant que el cristianisme s’havia reintegrat al govern. Immediatament va anunciar que “prendria totes les mesures necessàries” per “pacificar” la resistència indígena a la seva presa de poder.

Això va incloure la preexoneració dels notoris serveis de seguretat del país de tots els crims futurs en el seu “restabliment de l’ordre”, cosa que va conduir a la massacre de dotzenes de persones, majoritàriament indígenes.

El New York Times, el diari més influent dels Estats Units, va aplaudir immediatament els esdeveniments, i el seu consell de redacció es va negar a fer servir la paraula “cop” per descriure el derrocament, afirmant en canvi que Morales havia “dimitit”, deixant un “buit de poder” que Áñez es va veure obligada a omplir. El Times va presentar el president deposat com un tirà populista “arrogant” i “cada vegada més autocràtic”, “abusant descaradament” del poder, “omplint” el Tribunal Suprem amb els seus lleials, “aixafant qualsevol institució” que s’interposés en el seu camí i encapçalant unes votacions “molt sospitoses”.

Això, per als bolivians de mentalitat democràtica, va ser “la gota que va fer vessar el got” i forçar-lo a sortir “es va convertir en l’única opció que quedava”, va exalçar el Times. Va expressar el seu alleujament perquè el país estava ara en mans de “líders més responsables” i va afirmar emfàticament que tota la situació era culpa seva; “No hi ha dubte de qui va ser el responsable del caos: el recentment dimitit president Evo Morales”, va afirmar el consell de redacció en el primer paràgraf d’un article.

El Times, segons el professor Ian Hudson de la Universitat de Manitoba, coautor de “Gatekeeper: 60 Years of Economics According to the New York Times”, segueix sent el mitjà de comunicació més influent dels Estats Units per formar l’opinió pública.

“Tot i els canvis en el panorama dels mitjans de comunicació i dels problemes financers dels models de periodisme de les velles escoles –inclòs el New York Times–, segueix sent el creador de l’agenda. Els mitjans socials sovint fan servir o responen a les històries del Times. Altres llocs web, com Yahoo, reben més visites, però no divulguen ni creen les seves pròpies històries. The New York Times segueix sent la principal organització de notícies de recerca i d’opinió”, va dir a MintPress News.

La primera redacció de la història

A les sales de redacció de tot Estats Units se’ls envien còpies anticipades de la portada del Times perquè sàpiguen què és una “notícia important” i ajustin en conseqüència la seva pròpia informació. D’aquesta manera, la seva influència s’estén molt més enllà dels seus gairebé 5 milions de subscriptors, i la seva publicació es converteix en la primera redacció de la història. Tanmateix, quan es tracta de la intervenció dels Estats Units, el Times ofereix el seu “suport incondicional” a les accions estatunidenques arreu del món, diu Hudson, afirmant que l’últim exemple de Bolívia “ha seguit en gran mesura aquesta tendència”. De fet, poques vegades hi ha hagut un intent de canvi de règim al qual el diari no hi donés suport plenament, inclosos els sis exemples següents.

Iran 1953

El 1953, la CIA va organitzar un cop contra l’administració de Mohammad Mossadegh, instal·lant el Xa com a autòcrata en el seu lloc. Mossadegh, un reformador liberal laic, havia enfurismat els governs occidentals nacionalitzant la indústria petroliera de l’Iran, argumentant que els recursos de país haurien de ser propietat del poble iranià i ser utilitzats per a beneficiar-lo. El Xa va presidir dècades de terror i abusos contra els drets humans i finalment va ser derrocat en la revolució de 1979.

El Times va expressar un “profund sentiment d’alleujament”, molts van sentir que Mossadegh, un “home fanàtic famolenc de poder” i un titella del Kremlin que havia “destrossat l’economia” en el seu “afany per la dictadura”, havia estat deposat. El consell de redacció va advertir uns altres que podrien intentar nacionalitzar les indústries propietat de corporacions estatunidenques. ”Els països subdesenvolupats amb recursos rics tenen ara una lliçó objectiva sobre el cost que ha de pagar un d’ells, que es torna boig amb el nacionalisme fanàtic”, va escriure, dos dies després de l’expulsió de Mossadegh.

Brasil 1964

Igual que Mossadegh, el president brasiler Joao Goulart estava lluny de ser comunista; el reformador de centre-esquerra que havia estat en el poder des del 1961 es va inspirar en John F. Kennedy. Va ser derrocat en un cop d’estat militar recolzat pels Estats Units que va provocar més de vint anys de dictadura feixista, en els quals desenes de milers de persones van ser arrestades i torturades.

Dos dies després de l’esdeveniment, el consell de redacció del Times va anunciar: “No lamentem el final d’un líder que havia demostrat ser tan incompetent i irresponsable”. Igual que a Bolívia, es va negar a utilitzar la paraula “cop”, al·legant que Goulart, que “gairebé no tenia partidaris”, va ser deposat en “una altra revolució pacífica”.

Un mes després, un informe titulat “Brasil alleujat per la caiguda de Goulart” afirmava que no hi havia “cap protesta ni preocupació” pels esdeveniments, sinó un “sentiment generalitzat de profund alleujament i optimisme” al país. Va declarar que tot Brasil havia “descartat” el “règim” “extremista” i “d’extrema esquerra” i va recolzar la “revolta” contra ell. De manera particularment orwelliana, va afirmar que la “nació sembla haver anhelat” una “neteja política” dels “extremistes”, aplaudint l’empresonament generalitzat dels dirigents del govern de Goulart per ser “comunistes”.

Xile 1973

El derrocament del socialista xilè Salvador Allende, elegit democràticament el 1973, i el seu reemplaçament pel dictador feixista Augusto Pinochet és un dels esdeveniments més coneguts i infames de la història de la CIA. Les conseqüències de la mala gestió econòmica i el regnat del terror de Pinochet continuen fins al dia d’avui i constitueixen el teló de fons de l’enorme moviment de protesta antigovernamental que actualment envolta el país.

Tan aviat com Allende va ser elegit, el Times va iniciar una campanya per demonitzar el nou líder, afirmant que les “institucions lliures” de Xile probablement no sobreviurien al “gir brusc a l’esquerra” que ell proposava. L’endemà del cop, quan les forces de Pinochet van bombardejar el palau presidencial i van obligar Allende a suïcidar-se, el consell de redacció del Times va culpar el president de la seva pròpia caiguda, tal com va fer amb Morales i amb Mossadegh, afirmant:

“Cap partit o facció xilena pot escapar d’alguna responsabilitat… però una gran part ha de ser assignada al desafortunat Dr. Allende en persona. Tot i que els perills de la polarització s’havien fet inconfusiblement evidents, va persistir en impulsar un programa de socialisme omnipresent per al qual no tenia un mandat popular.”

També va determinar per endavant que la molt òbvia participació del govern dels Estats Units en dur a terme una campanya de guerra econòmica contra Xile, amb la finalitat de “fer que l’economia s’estremeixi” en paraules del president Nixon i Henry Kissinger a la CIA, era inexistent. El consell va recomanar que “és essencial que Washington mantingui meticulosament allunyades les mans de la crisi actual… No hi ha d’haver cap motiu per a sospitar d’una intervenció externa”.

Veneçuela 2002 i 2019

L’abril del 2002, el govern dels Estats Units va finançar i recolzar un intent de cop d’estat contra el president veneçolà Hugo Chávez. En un format consistent, el consell de redacció del Times va donar suport de manera entusiasta als procediments, abstenint-se deliberadament altra vegada de fer servir la paraula cop d’estat. Dos dies després de l’esdeveniment, va assenyalar:

“Amb la dimissió ahir del president Hugo Chávez, la democràcia veneçolana ja no es veu amenaçada per un possible dictador. El Sr. Chávez, un demagog ruïnós, va renunciar després que els militars van intervenir i van lliurar el poder a un respectat líder empresarial, Pedro Carmona”.

I com amb altres cops, el Times va tractar immediatament la idea de la participació dels Estats Units com a totalment impossible, afegint: “Amb raó, la seva destitució va ser un assumpte purament veneçolà”.

El que va ser únic en aquest esdeveniment va ser que el cop va ser dramàticament derrotat per centenars de milers de persones als carrers, les quals van convèncer les unitats militars lleials a Chávez perquè tornessin a prendre el palau presidencial. Des de llavors, els successius governs dels Estats Units han dedicat importants recursos al canvi de règim a Veneçuela. El Times també va aplaudir l’intent de l’autodeclarat president Juan Guaidó de guanyar el poder a principis d’aquest any, presentant-lo com un home del poble, afirmant que va ser “animat per milers de partidaris als carrers i un nombre creixent de governs, incloent-hi els Estats Units”. Però quan l’intent de Guaidó va col·lapsar sota el pes de la seva pròpia impopularitat, el Times va expressar el seu enuig perquè Maduro, un agent rus corrupte, que va empènyer Veneçuela “a la ruïna total”, va romandre en el poder. “Seria un gran alleujament per a Veneçuela lliurar-se“ de Maduro, va dir el consell de redacció, “com més aviat desallotgin les forces armades als lladres”, millor, va dir, decebut que, per una vegada, no podia celebrar un cop estatunidenc reeixit.

Fabricant el consentiment

Estudiant la cobertura del Times dels intents de cop orquestrats pels Estats Units, queda clar que hi ha una llista de punts de referència que utilitza una vegada i una altra per a justificar els esdeveniments.

1. Culpar de tots els problemes econòmics i polítics al govern i ignorar l’efecte de qualsevol sanció estatunidenca.

2. Presentar constantment el líder en qüestió com un autòcrata tirànic que aixafa la dissidència, sense importar quina sigui la realitat.

3. Insistir que el líder forma part d’una operació russa controlada pel Kremlin.

4. No utilitzar la paraula “cop”. Prefereixen en canvi paraules com “aixecament”, “revolta” o “transició”.

5. Ridiculitzar la idea que els Estats Units podrien estar involucrats en l’assumpte.

6. Descriure els nous governants recolzats pels Estats Units com a democràtics i minimitzar la violència que cometen en establir el seu govern.

7. Culpar els líders deposats del seu propi derrocament.

Sens dubte, el New York Times no és l’únic mitjà de comunicació important culpable de donar suport de forma reflexa a totes les accions dels Estats Units arreu del món. The Economist i el Washington Post van recolzar el cop a Bolívia, com ho havien fet abans amb Veneçuela. Però la posició del Times com “el diari de referència” el distingeix en termes d’importància.

Aquesta posició el converteix en una arma crucial en la guerra propagandística que es lliura sobre el poble estatunidenc per fabricar el consentiment per al canvi de règim a l’exterior.

Alan MacLeod és un reporter de MintPress així com un acadèmic i escriptor d’Imparcialitat i Precisió en la Informació (FAIR). El seu llibre, “Bad News From Veneçuela: Twenty Years of Fake News and Misreporting” es va publicar l’abril.

Font: MintPress News