Aquests dies ha estat notícia el judici al jutge Miquel Florit, investigat per haver decomissat els telèfons mòbils a dos periodistes. En el descàrrec, el jutge va declarar que considerava més important descobrir els autors de les repetides filtracions del sumari que instruïa que no el respecte al secret professional.

Encara no coneixem si la sentència serà absolutòria o condemnatòria, però el cas ens serveix d’exemple per a altres casos, tan o més transcendents, que són d’actualitat. Tots tenen un element en comú: les infraccions de la llei per part de funcionaris públics, policies, fiscals, jutges i magistrats amb la intenció de preservar allò que per a ells és un bé superior. Haurem d’admetre que aquest «bé superior» pot estar condicionat per prejudicis religiosos, morals i polítics dels qui el posen per davant de la legalitat. Ens movem en un terreny molt relliscós. Perquè, podríem justificar la tortura en determinats casos, les detencions arbitràries, els informes policials falsos o la presó preventiva abusiva durant els anys que dura la instrucció… I per què no? la imputació de delictes de rebel·lió i de sedició a manifestants, la condemna per delictes d’opinió a cantants; o el judici per blasfèmia… És una línia molt fina que es permet traspassar a certs servidors públics, sobretot quan alguns han demostrat estar tan contaminats ideològicament, tant! que podrien posar la defensa de les seves idees per sobre de la llei.

L’exemple més recent és el del magistrat vocal de la Junta Electoral Central proposat per Ciudadanos, que actuava d’assessor del mateix partit a la vegada que, com a membre de la JEC, informava sobre denúncies del partit que el remunerava. Estant a la Junta Electoral participà en la resolució que va suspendre la candidatura de Carles Puigdemont a les eleccions europees de 2019, precisament per un recurs de Ciudadanos. Aquesta resolució fou suspesa després pel Tribunal Constitucional.

També són de domini públic els jutges que han rebut remuneracions de la FAES, fundació vinculada al PP i presidida per José Maria Aznar. El més destacat seria Pablo Llarena, el qual va ser l’instructor de la causa contra els independentistes catalans i l’autor de les polèmiques i fallides euroordres de captura contra Puigdemont i la resta d’exiliats.

Però, potser el cas més escandalós és el del Tribunal de Cuentas, organisme encarregat de la fiscalització dels partits polítics i organismes públics. Els dotze consellers —que no han de ser jutges, malgrat s’anomeni Tribunal— són elegits pel Congrés i pel Senat, això vol dir pels partits polítics. Actualment, el PP hi té majoria absoluta. Aquest Tribunal té 700 funcionaris, 100 dels quals són familiars dels consellers o d’alts càrrecs de l’Administració. Per exemple, l’actual presidenta, Maria José de la Fuente, neboda del ministre franquista Licinio de la Fuente —que també hi va col·locar dues filles—. O el segon del tribunal, Javier Medina Guijarro, que hi té un germà, una germana, la muller i una parenta de la muller. També és conseller el germà del president Aznar i la ministra del seu govern, Mariscal de Gante. Ells varen absoldre Ana Botella d’una multa de 227 milions d’euros per la venda de 1.860 habitatges de protecció social a fons voltors. Aquests són els que imposaren una multa de més de 4 milions d’euros a Puigdemont i al seu equip per malversació, malgrat que el ministre Montoro va declarar que no s’havia gastat un euro públic en el procés català.

En definitiva, és difícil afirmar que l’Estat gaudeix d’una bona democràcia si els mecanismes que han de vetlar pel compliment de la llei estan pervertits i contaminats.