Avui dia sentim parlar molt de proporcionar beneficis i ingressos a les desenes de milions de treballadors que estan sent acomiadats, obligats a “romandre a casa” per ordres de govern, o que s’hi han de quedar per necessitat amb nens petits ara que les escoles han tancat. La recent aprovada Llei CARES proporciona alguns ingressos mínims i bàsics i beneficis d’atur per als qui no tenen feina.

Però què passa amb la classe treballadora que encara està treballant? Per què se’ls demana que se sacrifiquin i no reben res a canvi sinó paraules d’elogi dels polítics i els locutors dels mitjans de comunicació?

Parlo dels treballadors que han de continuar amb la feina essencial per mantenir el que queda de l’economia. Aquells el treball dels quals evita que el nostre cada vegada més tènue sistema social s’ensorri.

Parlo dels treballadors que asseguren que els serveis públics essencials no es tallin. Que asseguren que els aliments estiguin disponibles i siguin lliurats a les botigues i llars. Que continuen recollint les nostres escombraries per prevenir una nova crisi de salut. Que mantenen les farmàcies obertes perquè els qui necessiten medicaments essencials puguin obtenir-los. Parlo de tots aquests treballadors de magatzem a Amazon i altres llocs que omplen comandes d’aliments i altres articles essencials. Els bombers que encara ajuden quan hi ha emergències. Els treballadors que encara processen les reclamacions d’assegurances mèdiques. Els treballadors del metro, conductors d’autobús i treballadors del ferrocarril. Els camioners, locals i de llarg recorregut. Els treballadors postals que segueixen tramitant i lliurant el correu. Els treballadors de la línia d’acoblament que segueixen treballant en les seves màquines que produeixen el tan necessitat equip de protecció personal. I, per descomptat, les infermeres, tècnics, metges i personal administratiu de l’hospital. I no oblidem els voluntaris de tota mena, que segueixen lliurant aliments als avis i els visiten per ajudar amb les necessitats físiques bàsiques. No els deixem estar pel seu compte i risc perquè hi ha uns límits a allò que se’ls pot demanar que facin.

Són les tropes de combat en la línia de front. La resta de nosaltres estem de permís darrere de la línia i no ens enfrontem a un perill imminent.

Els polítics segueixen dient-nos que són herois. Sí, ho sabem. Treballen en condicions perilloses i arriscades i fins i tot amb perill de mort. Però no n’hi ha prou dient simplement que són herois. No n’hi ha prou. Les paraules són barates.

El meu punt de vista és aquest: Per què no compensem i recompensem també aquesta gent, així com protegim els qui perden la feina amb un augment dels beneficis de l’atur? Per què no es recompensa la “classe treballadora” pels treballs perillosos que fan, les llargues hores, les condicions de treball insalubres?

Estem donant a les empreses i negocis bilions de dòlars en subvencions, préstecs i diners gratis del banc de la Reserva Federal. Per què estem defraudant els treballadors que són la veritable font per evitar que tot el sistema s’enfonsi durant aquesta crisi, que mantenen l’economia –o el que en queda– encara funcionant?

Estan mantenint l’economia i el sistema social funcionant en aquesta crisi. Per què no es reconeix això adequadament? I es recompensa?

Això és el que els polítics haurien de fer. Això és el que s’hauria d’incloure en el proper projecte de llei de despeses del Congrés per a les ocupacions que ara estan evitant que el sistema s’ensorri durant aquesta crisi:

– Remuneració per risc temporal i la meitat del salari base…

– Una hora i mitja per cada hora treballada més enllà de 7 hores; el doble d’hores més enllà de 10 hores.

– Cobertura completa de salut proporcionada per la nova “Part E” de Medicare…

– Moratòria de 90 dies en el lloguer d’un apartament o en el pagament de la hipoteca d’una casa.

– Reemborsament per part del govern dels interessos mínims de la targeta de crèdit durant sis mesos.

– Reemborsament del govern pels pagaments mensuals dels préstecs per a automòbils.

– Crèdit fiscal per a les despeses de neteja i la compra d’equip de protecció personal.

Hi ha una analogia aquí que és rellevant. És una vaga. Quan els treballadors van a la vaga, qualsevol fons de vaga decent del sindicat pagarà la hipoteca o el lloguer al seu venciment. El fons de vaga cobreix el pagament mensual de l’acte. Proporciona menjar a taula. Tots els membres del sindicat paguen al fons de vaga durant els bons temps perquè els necessitats durant la vaga puguin continuar.

No se suposa que el país és un sindicat? No paguem tots els impostos al “fons nacional de vaga” que és el pressupost del govern? Bé, és hora d’utilitzar aquest pressupost per cobrir els necessitats. I això inclou no només els desocupats, sinó també els empleats, és a dir, els qui es mantenen dempeus durant la crisi.

No són només els desocupats els qui estan necessitats. Hauríem de reconèixer tots els qui encara treballen i que arrisquen les seves vides per la resta. Que estan en primera línia, arriscant la seva salut, treballant moltes hores, sovint en condicions terribles, preocupats per les seves famílies a casa. Els gerents, professionals i altres ocupacions poden treballar des de casa. O treballar a distància. O utilitzar la videoconferència per mantenir les seves empreses a la superfície quan l’economia s’apaga. Però els treballadors que són essencials han de continuar sortint al món i treballant, o en cas contrari tot l’edifici econòmic s’enfonsarà davant dels nostres nassos.

Llavors, per què no estem recompensant i compensant adequadament aquestes persones que mantenen a ratlla una crisi i un col·lapse social encara més grans?

No ens oblidem de la classe treballadora que segueix treballant.

Deixem-los sota el seu propi risc, oblidem-los i arribarà un moment, potser no gaire llunyà, en què diran “a fer punyetes, no val la pena”, i se n’aniran de la feina com a protesta o disgust, o decidiran tenir cura dels seus en comptes dels nostres. I cap paraula amable dels polítics sobre ser “herois” els farà tornar.

Llavors veuran que en són d’importants els treballadors per a l’economia i fins i tot per al que anomenem la civilització mateixa.

El Dr. Rasmus és autor del llibre acabat de publicar, “El flagell del neoliberalisme: La política econòmica dels Estats Units de Reagan a Trump“, Clarity Press, gener del 2020. Té un bloc a jackrasmus.com i és l’amfitrió del programa de ràdio setmanal, “Alternative Visions” a la Xarxa de Ràdio Progressista. Uneix-te al Dr. Rasmus per rebre comentaris diaris sobre l’evolució de l’economia i la política dels Estats Units a Twitter a @drjackrasmus.

Font: Jack Rasmus