El decrèpit ordre capitalista racial sembla estar desfigurant-se sota el pes del coronavirus, la depressió econòmica i un salt quantitatiu en la voluntat de la gent d’enfrontar-se al poder a través de la política del carrer.
L’abast i la intensitat de la convulsió que ha sacsejat els Estats Units des de l’assassinat policial de George Floyd a Minneapolis el Dia de la Memòria, és impressionant. Centenars de milers de persones de totes les ètnies han participat en accions que van des de vigílies silencioses fins a batalles campals amb la policia almenys a 140 ciutats, segons l’estimació del New York Times, o gairebé 500 localitats arreu del país, segons una pàgina de Wikipedia meravellosament detallada. La Guàrdia Nacional ha estat cridada a 26 estats i a Washington, DC, i unitats de l’exèrcit dels Estats Units, incloent un batalló de paracaigudistes de la 82ª divisió aerotransportada, esperen ser desplegats a les ciutats per l’autoproclamat “president de la llei i l’ordre”, Donald Trump.
No hi ha hagut res que s’acosti a aquest nivell d’inquietud des de l’abril de 1968, quan 100 ciutats van cremar després de l’assassinat del Dr. Martin Luther King Jr. En aquells moments, l’ordre corporatiu dels Estats Units va respondre al desafiament des de baix amb l’expansió massiva i la militarització de les forces policials locals, les intenses operacions de la policia secreta per erradicar els moviments negres i radicals, i una política d’empresonament massiu dels negres que, el darrer mig segle, ha fet augmentar la població carcerària nacional de menys de 200.000 persones el 1970, a 2,2 milions avui en dia, un augment d’11 vegades. Amb un zel gairebé igual, l’ordre corporatiu va abraçar una nova classe política negra emergent, famolenca de càrrecs públics i contractes privats, com a contrapès als moviments de base que havien posat la revolució als llavis de milions de joves.
Una anàlisi comparativa de l’economia política dels seixanta enfront de l’era actual podria fàcilment estendre’s a tot un llibre, però quatre factors principals s’han combinat per portar-nos als esdeveniments de la setmana passada:
1) La pandèmia de coronavirus, que ha matat negres entre 2.6 i 4 vegades la taxa dels blancs, accentuant de forma macabra la naturalesa mortal d’un sistema capitalista racial d’última etapa que, després de 40 anys d’austeritat i guerra sense fi, ha despullat la nació fins i tot d’una aparença de sistema de salut pública.
2) El tancament econòmic resultant que, en un obrir i tancar d’ulls, ha provocat les taxes d’atur de la Gran Depressió i nivells desoladors de precarietat general, combinats de manera embogidora amb els màxims històrics de les borses de valors i els grotescs i gairebé instantanis guanys multimilionaris per als propietaris d’Amazon, Google, Facebook i altres oligarques, mentre les empreses han rebut la major part dels bilions de dòlars en fons federals per al socors en casos de desastre.
3) Durant els darrers quatre anys, la classe dominant ha estat dividida, lluitant contra si mateixa i, en el procés, creant una crisi contínua de legitimitat per al règim dels Estats Units. Això ha donat a la crisi un caràcter especial i diferent, en el sentit que elements de la classe dominant i els seus mitjans de comunicació han donat un suport moral tàcit almenys a alguns dels manifestants amb l’esperança d’emmarcar els disturbis com a culpa del seu arxirrival, Donald Trump.
4) El fenomen presidencial de Bernie Sanders, recentment extingit pels demòcrates corporatius i els seus aliats mediàtics, va aixecar expectatives entre desenes de milions de joves de totes les races que un canvi significatiu –fins i tot alguna mena de “socialisme”– era possible sota l’ordre actual. Amb l’abdicació de Sanders, els seus partidaris s’han vist obligats a acceptar que no poden simplement votar per sortir de les contradiccions del capitalisme racial en la seva última etapa. Han sortit als carrers en quantitats sorprenents, en molts casos superant els manifestants no-blancs, proporcionant un grau de protecció de la pell blanca als activistes més foscos en els enfrontaments amb la policia.
L’assassinat gravat en vídeo de George Floyd, tan horriblement cruel i sàdic com va ser, no és un factor especial en els esdeveniments de la setmana passada, perquè l’essència del greuge dels negres és que assassinats com aquest succeeixen tot el temps a mans de la policia als Estats Units. Tanmateix, la megamobilització nacional en nom del Sr. Floyd és un fenomen per excel·lència de segle XXI. El 1968 es va necessitar l’assassinat del líder negre més important del seu temps per provocar uns dies de rebel·lió urbana general dels negres. Aquesta vegada, un activista que s’enfronta a la policia de Los Angeles sap en temps real que gent com ella s’enfronta a la policia a un continent de distància, a Nova York (per completar el quadre actualitzat, la policia secreta està simultàniament recopilant i compartint dades sobre tots ells).
La Classe de Líders Negres Enganyosos es trobava en la seva infància el 1968, havent triat en aquell moment només un alcalde negre de gran ciutat, Carl Stokes de Cleveland. Però el 2020, els líders negres enganyosos són manifestament còmplices de tot un seguit de crims contra l’Amèrica negra, havent dirigit el funcionament del règim d’empresonament massiu de negres a la majoria de les grans ciutats i presidit l’aburgesament dels centres urbans sota la disfressa de “renaixement”. La jove alcaldessa negra d’Atlanta, Keisha Lance Bottoms, semblava una de les negres de casa descrita per Malcolm X quan reprenia els manifestants per lluitar contra la seva policia i per profanar la propietat que una vegada va pertànyer a un dels seus homes blancs rics preferits. “Ted Turner va fundar la CNN a Atlanta fa 40 anys perquè creia en el que som com a ciutat”, va dir la tia Lance Bottoms, que evidentment creu que la marca corporativa de la CNN és la veritat de l’evangeli. “Estan explicant les nostres històries, i vostès estan deshonrant el seu edifici… Vagin-se’n a casa”.
Igual que altres líders enganyosos, l’alcaldessa mesura el progrés dels negres per la forma en què el sistema ha tractat la seva petita classe, cobdiciosa i egocèntrica, no pel que succeeix als que són com George Floyd. “Així que si estimes aquesta ciutat”, va dir a les hordes ingrates a la porta, “aquesta ciutat que ha tingut un llegat d’alcaldes negres i caps de policia negres i gent que es preocupa per aquesta ciutat, on més del 50% dels propietaris de negocis al metro d’Atlanta són propietaris de negocis de minories, si et preocupes per aquesta ciutat, llavors ves-te’n a casa”.
Irònicament, els servidors negres del capital, com tots els alcaldes d’Atlanta des que Maynard Jackson va guanyar l’ajuntament el 1973, no tenen cap problema en convidar els blancs amb diners per reemplaçar els seus propis electors negres als barris del “renaixement”, però es converteixen en ferotges nacionalistes negres quan els blancs s’uneixen a les protestes dirigides pels negres contra les institucions que apuntalen el capitalisme racial. La identificació de la Classe de Líders Negres Enganyosos amb el poder s’ha tornat gairebé completa. Com a eines incrustades de l’oligarquia, veuen qualsevol atac al sistema com un assalt contra ells mateixos i el seu estatus en la jerarquia. Tenen raó; han de ser tractats com l’enemic.
En aquesta nova fase de lluita, veiem que hi ha molts no-negres que estan bastant disposats a acceptar el lideratge negre –els senyals que porten i les demandes que criden a les protestes arreu del país són negres i correctes. Però la Classe de Líders Negres Enganyosos –l’enemic intern– insisteix que són els nostres líders legítims, quan en realitat la seva lleialtat és a la classe dominant: els Senyors del Capital, com Ted Turner.
Quan sembla que les coses s’estan enfonsant, hem de preguntar-nos: per a qui? Pot ser que les coses finalment s’estiguin unint.
Tot el poder per al poble!
L’editor executiu de Black Agenda Report, Glen Ford, pot ser contactat a Glen.Ford@BlackAgendaReport.com.
Font: Black Agenda Report