Els incendis actuals que s’han estès pels Estats Units després de l’assassinat de George Floyd sota un genoll del policia de Minnesota Derick Chauvin han donat als Estats Units l’oportunitat de fer un seriós examen de consciència. També ha presentat certs oportunistes de l’Estat Profund, revolucionaris de color i multimilionaris que financen l’anarquia, l’oportunitat de desfermar el que alguns anomenen un “Maidan dels Estats Units” amb l’esperança d’aconseguir el que quatre anys de Russiagate no han aconseguit.
El fet que aquests disturbis hagin passat en un moment en què els Estats Units es troben seriosament revivint l’esperit de la visió espacial de JFK és una ironia que en molts sentits és paral·lela a l’anterior “moment difícil” de 1968 (en cas que no ho sàpigues, la NASA ha reprès oficialment els llançaments espacials tripulats del 28 de maig per primera vegada des que Obama va eliminar el programa de coets Saturn el 2011, establint un nou programa per tornar a la Lluna abans d’anar a Mart sota el programa Artemis establert el 2017. Els Acords d’Artemis del 15 de maig estableixen el marc per a la cooperació internacional a l’espai que encaixa estretament amb compromisos similars fets per Rússia i la Xina).
El 1968, les llavors de dos futurs oposats es van enfrontar pel domini als Estats Units i al món en general. D’una banda, la humanitat va aterrar per primera vegada en un altre cos celeste i el món sencer va sentir grans esperances d’un sistema econòmic basat en l’espai, mentre que d’altra banda els disturbis racials es van apoderar dels Estats Units mentre una guerra demencial a Vietnam estava començant una nova vida plena d’àntrax, que va acabar matant més de 500.000 joves estatunidencs i milions de vietnamites. En aquest malson distòpic, interminables sumes de diners van ser absorbides pel Complex Industrial Militar Americà davant del qual John Kennedy, Martin Luther King i Robert Kennedy havien mort resistint-s’hi.
Davant d’aquests dos futurs, els ciutadans de 1968 van triar malament, i van acceptar que se’ls encaminés cap a la bogeria quan el Moviment pels Drets Civils de Martin Luther King va ser reemplaçat per radicals finançats per l’FBI sota el programa Cointel Pro, el programa espacial estatunidenc es va paralitzar amb la mort del programa lunar d’Apol·lo enl 1973 i la guerra del Vietnam va destruir les últimes restes de patriotisme als cors dels joves estatunidencs amb moral.
Afortunadament, l’estudi del passat ens dóna més que simples raons per estar deprimits per històries d’assassinats i fracassos.
Juntament amb un sentit adequat de la història, vénen les percepcions necessàries per evitar que les decisions i impulsos tràgics es repeteixin en el futur, i amb aquest fet al cap és important observar la vida d’una personalitat particular no traïdorenca als Estats Units que va superar els seus temors per passar a la palestra de la història, quan altres no ho farien en un moment de gran crisi: el senador Robert Kennedy (àlies: l’home que hauria d’haver estat president), l’aniversari de l’assassinat del qual el 5 de juny de 1968 està davant nostre.
Robert Kennedy com una força en la història del món
Mentre va exercir com a fiscal general, primer sota el lideratge del seu germà John, després sota Lyndon Johnson (fins a 1965), la vida de Robert Kennedy sempre va estar definida per un fort compromís amb la pau, el desenvolupament i la cooperació amb la justícia per a tots els pobles.
Exemplificant la seva intenció de portar la gent al procés de canvi històric, Robert va parlar a les multituds a la Sud-àfrica de l’apartheid el 1961 (després que el règim governant es negués a reunir-se amb ell) dient:
“Pocs tenen la grandesa de modificar la història mateixa, però cadascú de nosaltres pot treballar per canviar una petita porció dels esdeveniments, i en el total de tots aquests actes s’hi escriurà la història d’aquesta generació. …És a partir d’ innombrables actes de coratge i confiança que la història d’aquesta generació s’ha convertit en una realitat. …És a partir d’innombrables actes de coratge i confiança com aquests que es forma la història de la humanitat. Cada vegada que un home defensa un ideal, o actua per millorar la sort d’altres, o ataca la injustícia, envia una petita ona d’esperança, i creuant-se des d’un milió de centres diferents d’energia i audàcia, aquestes ones construeixen un corrent que pot enderrocar els més poderosos murs d’opressió i resistència.”
Després de deixar el seu treball com a fiscal general el 1965 per convertir-se en senador i més tard en candidat presidencial, Kennedy va centrar la seva energia en reactivar el Grup de Pau del seu germà, atacar la creixent guerra al Vietnam, oposar-se al racisme a casa i acabar amb la desesperació de la pobresa del gueto que ningú volia veure.
Enmig dels disturbis de Detroit del juliol de 1967 que van provocar 43 morts, 1189 ferits i 2000 edificis destruïts, se li va demanar a Robert què faria si fos president. En resposta, RFK va dir que obligaria els mitjans de comunicació a ensenyar a tot Estats Units com és realment la vida als guetos:
“Que ensenyin el so, el sentiment, la desesperança, i el que és pensar que mai en sortiràs. Que ensenyin un adolescent negre a qui un locutor de ràdio li diu que es quedi a l’escola, mirant el seu germà gran que s’hi va quedar i no té feina. Que ensenyin la màfia que ven narcòtics. Que posin un equip de càmeres en una escola del gueto i es vegi com n’està de podrit el sistema educatiu. Que filmin una mare que es queda desperta tota la nit per allunyar les rates del seu nadó… Després que es demani a la gent que ho miri… i experimenti com és viure en la societat més pròspera de la història, sense esperança”.
Més tard, aquell mateix estiu, Martin Luther King i Bobby van començar una estreta col·laboració, amb Martin dient als seus associats que el Moviment pels Drets Civils donaria suport plenament a Bobby en el període previ a les eleccions del 1968. Bobby havia intercedit anteriorment en la detenció de Martin Luther King l’octubre de 1960 a Atlanta pel delicte de conduir amb un permís de conduir no vàlid en territori racista. Els dos líders van promoure els drets civils en els seus respectius camins durant els anys següents, però la seva màxima col·laboració no va començar fins a l’estiu del 1967, quan els dos van donar a conèixer públicament la seva resistència a la guerra del Vietnam.
En una entrevista a Face the Nation el novembre del 1967, Bobby Kennedy va donar una lliçó als estatunidencs que podria haver-se aplicat amb la mateixa facilitat als actuals Estats Units embogits pel canvi de règim, preguntant retòricament:
“Tenim dret els Estats Units de dir que matarem desenes de milers de persones, a convertir milions de persones en refugiats, a matar dones i nens? Em pregunto molt seriosament si tenim aquest dret… Els qui ens trobem als Estats Units ho hem de sentir quan fem servir napalm, quan un poblet és destruït i es mata civils. Aquesta és la nostra responsabilitat”.
La prematura mort de Martin Luther King el 4 d’abril del 1968 va donar lloc a una nova onada de disturbis racials urbans que van prendre per assalt els Estats Units, arrasant 120 ciutats i causant 39 morts (majoritàriament negres) i 2.600 ferits. Més de 75.000 soldats van ser desplegats als carrers dels Estats Units durant aquella època de tensió.
Bobby Kennedy anava en un avió cap a un míting de la campanya presidencial a Indianapolis quan va rebre la notícia de l’assassinat de King i tant el cap de policia d’Indianàpolis com el seu propi personal li van aconsellar que cancel·lés el míting per la seva pròpia seguretat. RFK no només no va escoltar aquest consell, sinó que l’estadista va anar directament als guetos d’Indianapolis, va pujar a un camió amb plataforma i va fer un discurs a milers de pobres estatunidencs amb el cor trencat que estaven asseguts en el tall d’una navalla, mentre donava la notícia de la mort de King. Triant d’estar amb el poble totalment desprotegit, les paraules de Robert contenien un amor i una empatia tan potents que van tallar la ira i la fúria de la multitud, cosa que va resultar en un miracle, ja que Indianapolis es va convertir en l’única ciutat important en la qual no es van produir disturbis. Si encara no han escoltat aquest discurs, prenguin-se els 6 minuts per fer-ho ara.
El soci proper de King, Ralph Abernathy, va informar a Arthur Schlesinger:
“Estava tan abatut i frustrat per la mort de King, que vaig haver de preguntar-me seriosament: es pot salvar aquest país? Suposo que el que ens va fer seguir endavant va ser que potser Bobby Kennedy trobaria algunes respostes per al país… Recordo haver-li dit que tenia l’oportunitat de ser un profeta. Però als profetes se’ls mata.”
De fet, només un dia després de la seva victòria a les primàries democràtiques de Califòrnia, el 4 de juny del 1968, Bobby Kennedy va ser assassinat a trets a l’hotel Ambassador de Los Angeles. Tot i que un jove palestí anomenat Sirhan Sirhan es va convertir en el boc expiatori solitari, muntanyes de proves acumulades al llarg dels anys han apuntat a una història molt més fosca. Aquestes proves inclouen les conclusions del forense de RFK, que va demostrar que la bala assassina no va entrar per davant, sinó a curta distància del clatell.
El món d’avui necessita desesperadament ciutadans i estadistes amb la saviesa de figures com Martin Luther King Jr. i Robert Kennedy si una tragèdia similar com la de 1968 tornés a passar avui. En aquells dies, les operacions d’intel·ligència encobertes van aconseguir infiltrar el moviment pels drets civils de King amb el seu ús efectiu de la desobediència civil però pacífica, mitjançant la “Nova Esquerra”, en què operatius armats i propensos a la violència dirigien organitzacions que feien bombes com el Weather Underground i les van escampar (i malalties de transmissió sexual) arreu dels Estats Units. Amb el sorgiment dels anarquistes amants de les drogues de la nova esquerra que més tard es convertirien en figures destacades de l’establishment sociòpata actual, es va crear una nova ètica sobre la base de convertir tots els aspectes de la civilització occidental (inclòs el programa espacial, la tecnologia atòmica, la constitució estatunidenca i els valors occidentals en general) en una cosa tan malvada com la guerra del Vietnam, l’avarícia de les empreses i el complex industrial militar.
Així que ja hi tornem a ser una altra vegada, aturats en el precipici d’una nova era de cooperació, exploració espacial i desenvolupament internacional davant d’un Estat Profund que gestiona un ordre mundial distòpic que faria que Orwell es regirés a la tomba. Si tan sols una miqueta de la saviesa manifestada per MLK, JFK o Bobby Kennedy és viva al cor de Donald Trump i d’uns pocs líders mundials més, llavors jo diria que l’oportunitat d’un futur brillant per a la humanitat no està perduda.
Font: Strategic Culture Foundation