El concepte de “La història es fa” s’ha dut a l’extrem quan es tracta de l’extraordinari servei públic que realitza l’historiador, exdiplomàtic britànic i activista dels drets humans Craig Murray.

Murray –literalment i a nivell mundial– es posiciona ara com el nostre home a la galeria pública, ja que documenta minuciosament amb vívids detalls el que podria definir-se com el judici del segle pel que fa a la pràctica del periodisme: el tribunal arbitrari que jutja Julian Assange a Old Bailey, Londres.

Centrem-nos en tres dels informes de Murray d’aquesta setmana, amb èmfasi en dos temes entrellaçats: el que els Estats Units estan realment processant i com els mitjans corporatius occidentals estan ignorant els procediments judicials.

Aquí, Murray relata el moment exacte en què la màscara de l’Imperi ha caigut, no amb una explosió, sinó amb un gemec:

“Els guants es van treure el dimarts, ja que el govern dels Estats Units va argumentar explícitament que tots els periodistes estan subjectes a enjudiciament sota la Llei d’Espionatge (1917) per publicar informació classificada” (la cursiva és meva).

“Tots els periodistes” vol dir tots els periodistes legítims, de qualsevol nacionalitat, que operin en qualsevol jurisdicció.

Interpretant l’argument, Murray va afegir, “el govern dels Estats Units està dient ara, de forma completament explícita, en els tribunals, que aquests periodistes podrien i haurien d’haver anat a la presó i així és com actuarem en el futur. The Washington Post, The New York Times i tots els ‘grans mitjans de comunicació liberals’ dels Estats Units no són al tribunal per escoltar-ho i no ho relaten (la cursiva és meva), per la seva complicitat activa en l”othering’ de Julian Assange com alguna cosa subhumana el destí de la qual pot ser ignorat. Són realment tan estúpids com per no entendre que són els següents?

Ehhh, sí.”

El punt no és que els autoanomenats paladins dels “grans mitjans liberals” siguin estúpids. No estan cobrint la farsa a Old Bailey perquè són covards. Han de mantenir el seu llegendari “accés” a les entranyes de l’Imperi, el tipus d'”accés” que va permetre Judith Miller “vendre” la guerra il·legal a l’Iraq en incomptables portades, i permet al recurs de la CIA i omnipresent oportunista Bob Woodward escriure els seus llibres “interns”.

No hi ha res a veure aquí.

Anteriorment, Murray ja havia detallat com “els principals mitjans de comunicació estan fent els ulls grossos”. Hi havia tres reporters a la galeria de premsa, un d’ells un passant i un que representava la NUJ (Unió Nacional de Periodistes). L’accés públic segueix sent restringit i les principals ONG, incloent-hi Amnistia, el PEN i Reporters Sense Fronteres, segueixen sent excloses tant físicament com per veure-ho en línia”.

Murray també ha detallat com “els sis que podem entrar a la galeria pública, per cert, hem de pujar 132 graons per arribar-hi, diverses vegades al dia. Com saben, tinc un cor molt poc fiable; estic amb el pare de Julian, John, que té 78 anys, i un altre de nosaltres porta un marcapassos”.

Llavors, per què és “l’home de la galeria pública”? “No menyspreo gens ni mica els galants esforços dels altres quan explico que em sento obligat a escriure-ho, i amb aquest detall, perquè en cas contrari els fets bàsics vitals del judici més important d’aquest segle, i com s’està duent a terme, passarien gairebé completament desconeguts per al públic. Si fos un procés veritable, voldrien que la gent ho veiés, no que minimitzessin completament l’assistència tant física com en línia”.

Llevat que la gent de tot el món estigui llegint els informes de Murray –i molt pocs altres amb molt menys detall– ignoraran aspectes immensament importants a més de l’espantós context general del que realment està succeint al cor de Londres. El fet principal, pel que fa al periodisme, és que els mitjans corporatius occidentals ho estan ignorant completament.

Revisem la cobertura del Regne Unit el Dia 9, per exemple.

No hi havia cap article a The Guardian, que no pot cobrir el judici perquè el diari, durant anys, ha anat a fons i sense obstacles difamant i diabolitzant totalment Julian Assange.

No hi havia res a The Telegraph –molt proper a l’MI6– i només una breu història d’AP al Daily Mail.

Hi va haver un breu article a The Independent només perquè un dels testimonis, Eric Lewis, és un dels directors de la Independent Digital News and Media Ltd que publica el diari.

Durant anys, el procés de degradar Julian Assange a nivell subhumà s’ha basat en la repetició d’un munt de mentides tan sovint que es converteixen en veritat. Ara, la conspiració de silenci sobre el judici fa meravelles per exposar la veritable cara dels “valors” liberals occidentals i la “democràcia” liberal.

Daniel Ellsberg parla

Murray ha proporcionat un context absolutament essencial per allò que Daniel “Documents del Pentàgon” Ellsberg va deixar molt clar a la banqueta dels testimonis.

Els registres de la guerra de l’Afganistan publicats per WikiLeaks eren bastant similars als informes de baix nivell que el mateix Ellsberg havia escrit sobre el Vietnam. El marc geopolític és el mateix: invasió i ocupació, en contra dels interessos de la gran majoria dels envaïts i ocupats.

Murray, il·lustrant Ellsberg, escriu que “els registres de guerra havien exposat un patró de crims de guerra: tortura, assassinat i esquadrons de la mort. L’única cosa que havia canviat des del Vietnam era que aquestes coses estaven ara tan normalitzades que es classificaven per sota de Top Secret“.

Aquest és un punt molt important. Tots els Documents del Pentàgon eren de fet Top Secret. Però fonamentalment, els documents de WikiLeaks no eren Top Secret: de fet estaven per sota de Top Secret, no subjectes a distribució restringida. Així que no eren realment sensibles, com el govern dels Estats Units ara al·lega.

En el ja llegendari vídeo d’Assassinat Col·lateral, Murray detalla l’argument d’Ellsberg: “Ellsberg va declarar que definitivament mostrava un assassinat, incloent el metrallament deliberat d’un civil ferit i desarmat. Que va ser un assassinat era indubtable. La paraula dubtosa era “col·lateral”, que implica accidental. El que va ser realment impactant va ser la reacció del Pentàgon de que aquests crims de guerra es trobaven dins de les regles de combat. Que permetien l’assassinat”.

La fiscalia no pot explicar per què Julian Assange va retenir no menys de 15.000 arxius; com es va prendre molt de temps per redactar els que es van publicar, i per què tant el Pentàgon com el Departament d’Estat es van negar a col·laborar amb WikiLeaks. Murray: “Deu anys després, el Govern dels Estats Units encara no ha estat capaç d’anomenar un sol individu que fos realment perjudicat per les publicacions de WikiLeaks.”

Prometeu Encadenat 2.0

El president Trump ha fet dues referències notòries a WikiLeaks enregistrades: “Estimo WikiLeaks” i “No sé res sobre WikiLeaks”. Això pot no revelar res sobre la forma en què una hipotètica administració Trump 2.0 actuaria si Julian Assange fos extradit als Estats Units. El que sabem és que les faccions més poderoses de l’Estat Profund el volen “neutralitzat”. Per sempre.

Em sento obligat a retratar la situació de Julian Assange com Prometeu Encadenat 2.0. En aquesta commovedora tragèdia postmoderna, la subtrama clau se centra en un cop mortal a l’autèntic periodisme, en el sentit de dir la veritat al poder.

Julian Assange segueix sent tractat com un criminal extremadament perillós, com la seva parella Stella Moris ho descriu en un tweet.

Craig Murray podria entrar en la història com el personatge central en un cor molt petit que ens adverteix a tots sobre les ramificacions de la tragèdia.

També és molt apropiat que la tragèdia sigui també un comentari d’una època anterior que presentava, a diferència del poema de Blake, un Matrimoni de l’Infern i l’Infern: GWOT i OCO (Guerra Global contra el Terrorisme sota George W. Bush i operacions de Contingència a l’Estranger sota Barack Obama).

Julian Assange està sent condemnat per revelar els crims de guerra imperials a l’Iraq i l’Afganistan. Tanmateix, al final tot aquest soroll i aquesta fúria posteriors a l’11 de setembre no han significat res.

De fet, ha fet metàstasi en el pitjor malson imperial: el sorgiment d’un competidor de primera, l’associació estratègica Rússia-Xina.

“En aquest món de twitter no hi ha foscor” (T.S. Eliot, Burnt Norton). Un exèrcit de futurs Assanges espera.

Font: Asia Times