Una paràbola actual per a cristians que en volen ser de debò 

En aquests dies tristos en què vivim en la por que ni tan sols l’assassinat d’un ambaixador europeu faci decidir la Unió Europea a posar fre a la barbàrie de la cúpula de l’actual règim genocida ruandès, un amic congolès ens enviava un commovedor missatge des de l’est de la RD del Congo. Una regió assolada per aquesta gent, per aquests criminals que tenen en el nostre “magnífic” Occident el suport d'”importants”, “honorables” i “filantròpiques” personalitats polítiques i, sobretot, financeres i empresarials.

Recorden els qui estaven presents o representats en l’escenificació a Madrid de la presa de possessió pel gran criminal Paul Kagame de la copresidència dels Objectius del Mil·lenni, els més nobles objectius que s’hagin proposat les institucions polítiques internacionals? Doncs gent com Bill Gates, gran amic de Paul Kagame i tan relacionat amb l’explotació de minerals com el coltan, imprescindible per a les seves noves tecnologies de la informàtica i la comunicació. Un coltan, del qual el 80% de les reserves mundials es troba precisament a l’est de la RDC. Aquest era el missatge del nostre amic:

“Estimats tots, us escric des de Beni, on ara hi passo més temps, enmig de la tempesta. Doncs, aquí estic vivint més de prop la realitat més crua que hagi conegut en aquesta regió. Sota un silenci vergonyós es maten éssers humans com es fa en un escorxador sense llei. Què més hi puc fer?

El meu cor s’està esquinçant, morint-me en el meu interior per la impotència. De debò, visc una angoixa mai experimentada, sobretot quan m’adono que sóc incapaç de socórrer les víctimes vives que van fugint de tot arreu cap a enlloc. Milers i milers de nens i grans, milers i milers d’orfes que van fugint pel camí de ningú… No. No. No. Quan et trobes amb una senyora i el seu nadó d’una setmana, caminant quilòmetres, sense esperança de trobar on reposar el seu cap i la del seu nadó ni poder menjar alguna cosa… No. No. No.

Quan veus el saqueig generalitzat, la corrupció institucionalitzada, etc. en el poc on encara hi podia sembrar esperança; quan veus la indiferència dels uns, la complicitat dels altres, el silenci del govern i dels poderosos nacionals i internacionals; quan veus gent degollada com es fa amb els conills, la joventut sacrificada, les famílies destrossades, la pobresa multiplicada; quan veus la cultura i l’educació destruïdes… No roman res més que aspirar à una melodia per a poder cantar harmoniosament; no roman res més que aspirar a contemplar silenciosament un quadre artístic d’un pintor veritablement rebel; no roman res més que aspirar que bufi un bon vent; no roman res més que aspirar à provocar una paraula profètica que pugui cremar cors cap a la conversió.

Encara sort que l’esperança és l’última que mor. Llavors, es pot seguir caminant cap endavant; llavors es pot seguir lluitant per la vida; llavors es pot seguir confiant en l’altre, el meu semblant, com a mesura de les meves possibilitats. Pel que fa a mi, enmig d’aquest infern, no em queda res més que seguir lliurant força i coratge per a servir; res més que lliurar-me, cercant camins de solidaritat, de veritat i de justícia.

Gràcies a cadascun de vosaltres, estimats amigues i amics, perquè esteu sempre al meu costat en aquest camí de la solidaritat. Molts caiguts ens esperen en el camí de Jericó. Moltíssims. Hem de caminar de pressa, perquè damunt nostre hi carreguem l’única esperança per a molts. Perquè molts dels nostres semblants depenen d’alguns de nosaltres units en solidaritat. Cantem un nou cant d’esperança. Res pot matar el més profund de la nostra caritat.”

A la paràbola del judici final (Mateu 25, 31-45) Jesús torna una vegada més a expressar-se amb aquella duresa que, dos mil·lennis després, segueix molestant molts cristians moderats i “benpensants” i fins i tot molts espirituals centrats en si mateixos. En el quadre amb el que descriu aquella escena, no tant un judici “final” com un intemporal “moment” etern d’enorme transcendència per al nostre destí (no pot ser d’una altra manera després d’Einstein), ens anticipa el seu dur veredicte sobre els qui es van desentendre del patiment de tants germans. Un veredicte que és un veritable judici “final” terrible, tot i que no entenguem encara què és el temps: “Allunyeu-vos de mi maleïts […] Perquè tenia fam, i no em vau donar menjar; tenia set, i no em vau donar res per beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat i no em vau abrigar; malalt o a la presó i no em vau visitar”. I Jesús continua component el seu relat: “Llavors ells respondran dient: Senyor, quan et vam veure afamat, assedegat, foraster, despullat, malalt o a la presó i no et vam servir? Però Ell [Jesús es refereix a si mateix com el Fill de l’home] els respondrà: El que vau deixar de fer a ells, m’ho vau deixar de fer a mi.“

Avui probablement els podria dir: “Allunyeu-vos de mi maleïts, perquè m’assassinaven milions de vegades a Rwanda i la RDC i ni tan sols us vau interessar a saber què estava passant”. I llavors ells segurament li preguntaran: “Senyor, com podíem saber que t’estaven assassinant a Rwanda i la RDC si ni les televisions ni els diaris ens n’informaven?”

Però Ell els podria respondre molt bé: “Sí, així mateix es van excusar fa uns anys davant meu aquells que vivien a l’entorn dels camps d’extermini nazis i de les vies per les quals circulaven milers de trens plens de víctimes. Però la realitat és que, igual que ells, estàveu instal·lats tan còmodament en el món de ficció que us presentaven les vostres elits i els seus grans mitjans de comunicació, un món en el qual vosaltres sempre éreu ‘els bons’ (Lluc 18, 9-14); passàveu tan de llarg per aquelles inquietants realitats que hi eren però a les quals aquests mitjans mai s’hi referien (igual que van passar de llarg davant la víctima tirada fora del camí el sacerdot i l’escriba d’aquella paràbola que també vaig explicar fa ja dos mil·lennis –Lluc 10, 25-37–); estàveu tan condicionats per aquells mitjans amb els que us sentíeu segurs i en els que, per un estrany i malaltís procés psicològic, hi havíeu dipositat tanta autoritat (Mateu 15, 14); teníeu tantes prioritats personals i familiars (Mateu 13, 22; Marc 4, 19; Lluc 8, 14) alhora que un interès tan escàs en informar-vos de debò sobre tot allò… que no vau ser capaços de veure els greus esdeveniments que estaven succeint més enllà del reduït escenari en què vivíeu”.

I probablement continués: “Però, sobretot, vivíeu tan lluny de les víctimes! I no em refereixo a una llunyania física. Vivíeu en la vostra bombolla, la de les vostres quotidianes preocupacions. La de les vostres quotidianes seguretats ‘fermament’ assentades en una informació ‘seriosa’, allunyada de radicalismes, conspiracionismes o negacionismes. Ni tan sols us acostaveu gaire als més marginats de la vostra societat, però preteníeu saber el que estava succeint en el món més bé que les mateixes víctimes. També en el meu temps, els qui formaven part de les classes benestants van ser els primers confosos per les campanyes que les elits van tramar contra mi. Per contra, els anavim, els pobres, els pescadors, els pastors, les vídues… immersos en la veritable i dura realitat, una realitat tan diferent de la de les intrigues de poder de les elits de Jerusalem, no van caure tan fàcilment en l’intent d’aquestes de condicionar les ments de la plebs. La realitat els va immunitzar davant de les mentides del poder. Per això, molts d’ells eren considerats per aquelles elits com uns allunyats de la Llei i uns pecadors. Eren els qui s’acostaven a mi (Lluc 15, 1). Vosaltres en canvi us vau seguir ‘informant’ dia a dia en els mitjans de les elits, sense preguntar-vos de debò qui eren els seus amos i quina la seva agenda.”

I és molt possible que Jesús acabés així: “Al llarg dels segles sempre us he enviat profetes i no els heu escoltat (Lluc 16, 31). Us resultava molt més còmode escoltar la sibil·lina propaganda adormidora i idiotizadora de les elits que el pertorbador missatge dels meus enviats. Aquesta opció vostra no va ser casual. Cal molta rectitud i coratge per avançar per l’estreta i escarpada senda de la veritat (Mateu 7, 13). Calia esforçar-se una mica cercant informació en fonts cristal·lines, sense deixar-se intoxicar per les tèrboles fal·làcies de la ‘informació’ que us proporcionaven els ‘reconeguts’ experts i mitjans de les vostres elits, hereves d’aquelles que em van torturar i em van crucificar. Els qui, moguts des del més íntim pel meu Esperit, tenen comportaments semblants als meus, són considerats, igual que jo mateix ho vaig ser, uns radicals perillosos per al Sistema. I són exclosos dels fòrums mediàtics, com els meus primers seguidors ho van ser de les sinagogues (Joan 16, 2). Ni quan assassinaven els meus missatgers, igual que em van assassinar a mi, els vostres ulls eren capaços de veure i les vostres orelles de sentir (Mateu 13, 13). Les elits de la meva època es van confabular contra mi i van instigar el poble (Mateu 26, 3-4). Però finalment va ser la massa la que va cridar davant Ponç Pilat ‘Crucifica’l! Crucifica’l!’ (Marc 15, 13-14; Lluc 23, 21; Joan 19, 6) De manera semblant, vosaltres mateixos éreu els qui, finalment, triàveu en quins mitjans informar-vos i a quins líders votar. I jo era assassinat milions de vegades a Rwanda i la RDC sense que els vostres ‘prestigiosos’ experts i acadèmics es referissin mai a aquesta tragèdia, sense que ella estigués mai a l’agenda dels vostres mitjans ‘de referència’, sense que els programes electorals dels vostres partits hi fessin en cap moment la menor al·lusió.”

Observem que, en aquesta paràbola actual per a cristians que volen ser-ho de debò, Jesús no ens exigeix ​​que salvem de la violació o l’assassinat aquelles germanes i germans nostres. Això seria no haver entès la impotència del Crucificat, igual que la del seu Pare per a salvar-lo. Com afirmava Pau, el de Tars, Jesús humiliat i vexat en una creu per les autoritats romanes i jueves era un veritable escàndol. Fins al punt que, tot i que ara tants crucifixos siguin veritables joies, els primers dies el mestre fracassat era una realitat profundament pertorbadora fins i tot per als seus desconcertats amics. En aquesta paràbola Jesús tan sols ens demana, als qui ens considerem cristians, l’empatia i misericòrdia suficients que ens duguin a interessar-nos seriosament a saber què els està passant a aquests germans nostres. A partir d’aquí, pot ser que Ell ens inspiri alguna cosa concreta que puguem fer per ells. O potser no, perquè hi ha tants crims en el nostre món! Però el que sí és segur és que aquesta empatia i aquesta misericòrdia seran profundament alliberadores per a nosaltres mateixos: ens duran a prendre consciència de la gran farsa en què vivim.

RD del Congo: milions de morts, matances, violacions... i el silenci continua