Com molts altres Estats del món sencer, fins i tot europeus, l’Estat espanyol practica una política pròpia de violència estructural. Aquests Estats, més que de dret, s’haurien de conèixer com a Estats de violència. Ja sé que pot semblar exagerat, però no ho és gens si es té en compte que aquesta violència està, conscient o inconscientment, estructurada.
Una vegada s’ha instal·lat aquesta estructura de violència, aleshores sí que es té consciència de la seva realitat. Però els seus líders polítics, religiosos, econòmics i culturals es tapen la vista amb paper transparent per fer veure que no ho veuen. Això constitueix la gran hipocresia universal que ara mateix retén la paella pel mànec.
Des del dia del meu naixement no ha canviat ni una sola neurona del meu rellotge biològic natural: soc un ciutadà de Mallorca, és a dir, dels Països Catalans, com Ramon Llull, Àusias March o Mercè Rodoreda. Com el rei en Jaume, nascut a Montpeller. Tots nosaltres som autèntics catalans de Catalunya, l’únic apel·latiu històric de la nostra nació catalana formada per diferents territoris i països que per a ells mateixos tenen nom propi.
La meva identitat, doncs, és la catalana, d’estructura pacífica i de patent política i cultural històrica, religiosa i lingüística. Soc català per naturalesa, i ho soc, a més, per convicció i vocació. Si jurídicament i administrativament soc espanyol és per la força d’un component, postís i sintètic, gens legítim, fet de la violència estructural de l’Estat. Amb el qual, fins i tot Europa i el món sencer, semblen estar-hi d’acord.
Sembla, també, que no hi ha solució, perquè sembla, una altra vegada, que l’home està construït d’una natural i potent estructura violenta.
Font: Última Hora