Les imatges dels cossos descoberts els primers dies d’excavacions al cementiri de Porreres ens han colpejat aquestes setmanes. Teníem la certesa que es trobarien desenes de cossos dels republicans assassinats allà mateix, a pocs metres, davant una porta d’un edifici adjacent al cementiri que encara conserva els forats de les bales. Però la troballa, a les poques hores d’iniciar-se els treballs, no ha deixat de sorprendre’ns. Si les imatges dels diaris són dures, la visita a la fossa descoberta suposa un fort impacte emocional, una mescla de sensacions que corprenen l’esperit: pena immensa, compassió, dignitat, compromís, agraïment, condemna, repulsa, amor, plor ofegat, silenci. Davant la imatge d’aquells cossos tirats de qualsevol manera, alguns d’ells amb un forat al crani, que foren amagats durant vuitanta anys… et colpeja una certesa: la inhumació era necessària!

Malgrat sigui lloable la unanimitat aconseguida al Parlament de les Illes Balears per aprovar la llei de fosses, unanimitat repetida a l’Ajuntament de Porreres, encara hi ha algunes persones que manifesten el seu rebuig a la recerca i a l’obertura de les fosses del franquisme. Sostenen que això suposa reobrir ferides o, encara pitjor, atribueixen als impulsors un esperit de revenja. Tot el contrari, la troballa de Porreres, i de moltes més que en vendran, suposa un gran conhort per a totes les persones afectades, hi tenguin familiars o no. El que mantenia les ferides obertes, precisament, era l’actitud d’una societat i d’unes institucions que durant vuitanta anys han ignorat aquells assassinats, com si renegassin de centenars de milers de persones a les que segaren la vida únicament per les seves idees. I cap esperit de revenja no inspira les autoritats que han fet possible la recerca de les fosses; ni als familiars que, esperançats, confien encara que podran trobar el cos de la persona estimada per honrar-la dignament; ni als voluntaris que, abnegats i desinteressats, ens mostren el seu cor compassiu; ni als curiosos que, respectuosament, visiten el cementiri. De cap d’ells no vaig sentir el més mínim comentari que traspuàs ràbia o afany de venjança.

Això sí, és inevitable sentir-se bufetejat per una immensa repugnància cap a la ideologia que va promoure tal barbàrie. Segurament, d’entre totes les sensacions descrites, destaca el rebuig al feixisme, a la intolerància, al fanatisme destructor de vides i de societats. I una certesa, cap animal de la naturalesa és tan cruel amb els seus semblants com l’home. És tan dolorós comprovar com el totalitarisme pot transformar les persones per convertir-les en els pitjors animals salvatges. Com és possible tal menyspreu per la vida, tant d’odi, tanta ferocitat com per tractar un semblant de manera tan inhumana, tan cruel.

Sincerament, pens que seria útil que els nostres adolescents visitassin la fossa de Porreres. Avui que la intolerància, la xenofòbia i el racisme tornen a colpejar les nostres societats, és necessari que els nostres joves prenguin consciència de les conseqüències dels fanatismes ideològics i del menyspreu a les idees dels demés. S’està banalitzant el feixisme o el nazisme. S’utilitzen com a adjectius per desqualificar els adversaris polítics, quan no és això. Feixisme i nazisme no són pugnes polítiques, són assassinats, mort, destrucció i guerres. Us assegur una cosa, en abandonar el cementiri de Porreres, amb els ulls encara humits, predomina una idea sobre totes les demés: mai més! Per favor, mai més!