Darrerament s’ha posat de moda entre els partits polítics aquesta expressió. Les línies vermelles són aquells elements ideològics o programàtics als quals cap partit no pot renunciar per tal de no trair les seves essències o el seu electorat. Sovint, però, aquestes línies no estan clarament definides o delimitades. Així, els líders dels partits les mouen a conveniència. Allò que en campanya electoral era afirmat amb contundència, poc després ja és més discutible, de tal manera que la línia es desdibuixa o es mou de dreta a esquerra o amunt i avall.
Una altra expressió que alguns partits han fet popular és l’autodefinició grandiloqüent de partits constitucionalistes. Així, el Partit Popular, el PSOE i Ciudadanos es proclamen amb orgull “los partidos constitucionalistas”, definició de la qual n’exclouen tots els altres partits. Per a ells, la Constitució és una mena de taules de la llei gravades en roca, talment com les que Déu va entregar a Moisès. I l’exhibeixen, la Constitució, com una destral inquisidora, més que com un instrument que ha de garantir les llibertats. És igual si una nit del mes d’agost de fa uns anys, el PP i el PSOE es posaren d’acord per modificar-la en una qüestió tan “insignificant” com garantir el pagament del deute als bancs abans que els drets socials de la gent, que la mateixa Constitució consagrava fins aleshores, ells i només ells són els garants de la sacrosanta Constitució.
Bé, doncs, els autoanomenats partits constitucionalistes s’han posat d’acord en una línia vermella, la qual, sota cap concepte no poden traspassar: no poden pactar amb partits independentistes o que defensin el dret a decidir dels pobles d’Espanya. I ja tenim la Seu plena d’ous. Descartats una quarta part dels diputats del Congrés, només queda una opció possible: un pacte entre el PP i el PSOE, amb la crossa prescindible de Ciudadanos. O tornar a repetir les eleccions, a veure si aquesta vegada els ciutadans no s’equivoquen i no compliquen tant les coses. Tot abans d’abordar el principal repte que té Espanya, el model territorial. Uns i altres pretenen governar Espanya prescindint dels partits que, tots plegats, tenen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Ignoren, intencionadament, que cada cop més ciutadans de Catalunya s’inclinen per la independència, sense voler saber-ne les causes. I pensen que, amb la Constitució a la mà i amb un Tribunal Constitucional partidista que la interpreta segons el dictat dels partits “constitucionalistes”, aturaran les ànsies d’un Poble que es sent nació, i vol constituir-se en Estat.
Si no estassin tan cegats d’ells mateixos, podrien fer-ne una altra lectura de la Constitució i proposar alternatives que seduïssin la majoria de ciutadans de Catalunya, i de la resta de l’Estat. Però no poden, perquè són presoners de la seva escalada de declaracions, de frases fetes repetides al llarg dels mesos sobre el seu concepte d’Espanya unitària i unitarista. Són presoners de les seves línies vermelles, que ells mateixos s’han anat embolicant pel coll, fins a no deixar-los marge per respirar. Per això no poden fer altra cosa que pactar entre ells o repetir les eleccions, una i altra vegada, embolcallats en la seva retòrica de declaracions grandiloqüents sobre la unitat d’Espanya i la sagrada Constitució. Mentre que, per als qui ja ens ho miram des d’una certa distància, aquest patrioterisme s’ha convertit en un esperpent.