La visió oriental del president iranià Ebrahim Raisi ha estat decisiva per impulsar el nexe estratègic Moscou-Teheran-Pequín i aplanar el camí cap a la institucionalització de la multipolaritat

Enmig de la tristesa i el dolor per la pèrdua del president iranià Ebrahim Raisi, dediquem un moment a mostrar el camí crític que va ajudar a forjar cap a un nou ordre mundial.

En els gairebé tres anys transcorreguts des que Raisi va pujar a la presidència iraniana, la integració euroasiàtica i l’impuls cap a la multipolaritat han passat a ser dirigits fonamentalment per tres actors principals: Rússia, la Xina i l’Iran.

Que, no per casualitat, són les tres principals “amenaces existencials” per a la potència hegemònica.

A les 10 del vespre de diumenge passat a Moscou, el president rus Vladímir Putin va convidar l’ambaixador de l’Iran a Moscou, Kazem Jalali, a seure a taula en una reunió improvisada amb la flor i nata de l’Equip de Defensa de Rússia.

Aquesta invitació va anar molt més enllà de les miops conjectures dels mitjans de comunicació sobre si la prematura mort del president iranià es va deure a un “xoc accidental” o a un acte de sabotatge. Va ser fruit de la incansable tasca de Raisi per posicionar l’Iran com una nació orientada cap a l’Est, forjant audaçment aliances estratègiques amb les principals potències asiàtiques, alhora que endolcia les relacions de Teheran amb antics enemics regionals.

Major integració euroasiàtica

Tornem a la taula de diumenge a la nit a Moscou. Tothom hi era: des del ministre de Defensa, Andrei Belousov, i el secretari del Consell de Seguretat, Sergei Shoigu, fins al cap de l’Estat Major, Valery Gerasimov, el ministre d’Emergències, Aleksandr Kurenkov, i l’assistent especial del president, Igor Levitin.

El principal missatge transmès va ser que Moscou recolza Teheran. I Rússia recolza totalment l’estabilitat i la continuïtat del govern de l’Iran, que ja estan plenament garantides per la Constitució iraniana i les seves contingències detallades per a una transició pacífica del poder fins i tot en circumstàncies inusuals.

Ara que estem immersos en una mena de Guerra Híbrida total –a la vora de la Calenta– a la major part del planeta, els tres Estats de la civilització que estan donant forma a un nou sistema de relacions internacionals no podrien ser més evidents.

Rússia-Iran-Xina (RIC) ja estan interconnectats a través d’associacions estratègiques integrals bilaterals; són membres tant del BRICS com de l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS), i el seu modus operandi es va revelar completament perquè tota la Majoria Global l’examinés a la crucial cimera de Putin amb el president xinès Xi Jinping a Pequín la setmana passada.

En resum, cap de les tres potències asiàtiques no permetrà que els altres socis es vegin desestabilitzats pels sospitosos habituals.

Un historial estel·lar

El difunt president Raisi i el seu principal diplomàtic, el ministre d’Afers Estrangers Hossein Amir-Abdollahian, deixen un llegat estel·lar.

Sota el seu lideratge, l’Iran es va convertir en membre dels BRICS, membre de ple dret de l’OCS i actor principal de la Unió Econòmica Euroasiàtica (UEEA). Aquestes són les tres organitzacions multilaterals clau que configuren el camí cap a la multipolaritat.

El nou impuls diplomàtic de l’Iran va arribar a actors àrabs i africans clau, des de l’Aràbia Saudita, Kuwait i Egipte fins a Líbia, el Sudan i Djibouti. Teheran, per primera vegada, va dur a terme una sofisticada operació militar a gran escala contra Israel, disparant una andanada de drons i míssils des de territori iranià.

Les relacions Iran-Rússia van assolir el següent nivell en cooperació comercial i politicomilitar. Fa dos anys, Putin i Raisi van acordar un ampli tractat bilateral. L’esborrany del document bàsic ja està a punt i serà signat pel proper president de l’Iran, tot ampliant encara més l’associació.

Com em va dir un membre d’una delegació iraniana l’any passat a Moscou, quan es va preguntar als russos què hi podria haver sobre la taula, van respondre: “Ens poden demanar qualsevol cosa”. I viceversa.

Així que totes les declinacions entrellaçades del gir estratègic de Raisi de “mirar cap a l’Orient”, juntament amb l’anterior “pivot cap a l’Àsia” de Rússia, estan sent abordades per Moscou i Teheran.

El Consell de Ministres d’Afers Estrangers de l’OCS es reuneix aquest dimarts i dimecres a Astana per preparar la cimera del juliol, en què Bielorússia es convertirà en membre de ple dret. El gabinet d’Aràbia Saudita també ha aprovat la decisió que Riad s’hi adhereixi, possiblement l’any que ve.

La continuïtat del govern iranià estarà plenament representada a Astana a través del ministre interí d’Afers Estrangers, Ali Bagheri Kani, que va ser número dos d’Amir-Abdollahian. No hi ha dubte que entrarà immediatament a la palestra amb el ministre d’Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, i el seu homòleg xinès, Wang Yi, per parlar de la via multipolar.

Una declaració conjunta hipersònica

La setmana passada, a la històrica cimera Putin-Xi, es va revelar la carta general del que implica un nou sistema a través d’una impressionant declaració conjunta de 10 capítols, de més de 12.000 paraules, en què la paraula “cooperació” apareix no menys de 130 vegades.

Aquest document es pot interpretar correctament com un manifest hipersònic conjunt que fa saltar pels aires l’artificial “ordre internacional basat en normes” de Washington.

Destaca especialment aquesta secció:

“Tots els països tenen dret a triar independentment els seus models de desenvolupament i els seus sistemes polítics, econòmics i socials en funció de les condicions nacionals i de la voluntat del seu poble, a oposar-se a la ingerència en els assumptes interns de països sobirans, a les sancions unilaterals i a la “jurisdicció de llarg abast” sense base en el dret internacional ni autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, i  a no traçar línies ideològiques. Ambdues parts han assenyalat que el neocolonialisme i l’hegemonisme són totalment contraris a la tendència dels temps i han advocat per un diàleg en peu d’igualtat, el desenvolupament d’associacions, el foment dels intercanvis i l’aprenentatge mutu entre civilitzacions.”

L’Iran, sancionat a mort durant més de quatre dècades, ara està aprenent directament de la Xina i Rússia sobre els seus esforços per destruir les narratives de “desacoblament”, així com l’efecte d’un tsunami de sancions occidentals sobre Rússia.

Per exemple, un conjunt de corredors ferroviaris Xina-Europa s’utilitza ara sobretot per enviar mercaderies xineses a l’Àsia Central i reexportar-les a Rússia.

Tanmateix, enmig d’aquest auge comercial, també augmenten els colls d’ampolla logístics. Pràcticament tots els ports europeus es neguen a gestionar trameses procedents de Rússia o amb destinació a aquest país. I els ports russos més grans continuen tenint problemes: Vladivostok no té capacitat per a grans vaixells de càrrega, mentre que Sant Petersburg és molt lluny de la Xina.

Per això, el capítol 3 de la declaració conjunta Rússia-Xina posa un èmfasi especial en “la cooperació portuària i de transports, inclòs el desenvolupament de més rutes logístiques”, i aprofundir en la cooperació financera, “fins i tot mitjançant l’augment de la quota de la moneda local als serveis financers”, i augmentar la cooperació industrial, “fins i tot en àrees estratègiques com la fabricació d’automòbils i vaixells, la fosa de metalls i els productes químics”.

Tot això s’aplica també a la cooperació entre Rússia i l’Iran, per exemple, en l’agilitació del Corredor Internacional de Transport Nord-Sud (INSTC), especialment des d’Astracan, al Caspi, fins als ports iranians i després per carretera fins al Golf Pèrsic.

El ministre d’Afers Estrangers iranià, Bagheri Kani, havia assenyalat anteriorment que gràcies a l'”excepcional situació geopolítica” de l’Iran, que arriba a l’Àsia Occidental, el Golf Pèrsic, la regió del Mar Caspi i Euràsia en general, l’Iran pot contribuir al “creixement econòmic i al potencial econòmic” de tots els actors regionals.

La visita de Putin a la Xina la setmana passada va incloure una visita a Harbin, potència del nord-est del país, que manté forts vincles geogràfics i històrics amb Rússia. Una gegantina Expo Xina-Rússia va atraure més de 5.000 firmes comercials. No és desgavellat imaginar una Expo Rússia-Iran del mateix èxit en un port del Caspi.

Projecte prometeic

El que uneix Rússia, la Xina i l’Iran és, sobretot, un marc emergent dissenyat per Estats Civilitzacionals Sobirans. La fatídica mort del president-màrtir Raisi no alterarà gens ni mica La Gran Imatge.

Estem enmig d’un llarg procés contra un entorn condicionat durant dècades pel dolor i la por. El procés ha guanyat una immensa tracció aquests darrers anys, començant pel llançament oficial de les Noves Rutes de la Seda el 2013.

Les Noves Rutes de la Seda i la Iniciativa del Cinturó i la Ruta (BRI) són un projecte prometeic tant geopolític com geoeconòmic. Paral·lelament, s’ha produït l’expansió gradual del paper de l’OCS com a mecanisme de cooperació econòmica. Un cop més, l’Iran és un dels principals membres de la BRI, l’OCS i els BRICS.

Després del cop d’Estat del Maidan a Ucraïna el 2014, l’associació estratègica entre Rússia i la Xina es va començar a accelerar. Aviat, també vam tenir l’Iran venent pràcticament tota la seva producció de petroli a la Xina i quedant sota la protecció del paraigua nuclear xinès.

Després vam tenir l’Imperi humiliat a l’Afganistan. I l’Operació Militar Especial (OME) a Ucraïna el febrer del 2022. I l’expansió dels BRICS en terrenys abans occidentals del Sud Global.

Durant la seva memorable visita a Moscou la primavera del 2023, Xi va dir a Putin que es produirien “canvis no vistos en cent anys” i que tots dos haurien d’estar al timó d’aquests canvis inevitables.

Aquest va ser exactament el moll de les seves converses la setmana passada a Pequín.

El bombardeig iranià de territori israelià ultraprotegit amb una precisió perfecta –com a resposta a un atac terrorista contra el seu consolat diplomàtic en un tercer país– va enviar un missatge cristal·lí, que canvia les regles del joc i que la Majoria Global va comprendre perfectament: el poder de la potència hegemònica a l’Àsia Occidental està arribant al final.

Perdre el Rimland és un anatema per a la geopolítica totalment estatunidenca. Ha de recuperar el seu control, ja que sap com n’és d’important.

Nova direcció

Tanmateix, l’Àngel de la Història apunta en una nova direcció: cap a la Xina, Rússia i l’Iran com els Sobirans naturals que donen forma al ressorgiment del Heartland.

Concisament, aquests tres sobirans tenen el nivell epistemològic, la voluntat, la creativitat, la capacitat d’organització, la visió i les eines de poder per realitzar un veritable projecte prometeic.

Pot semblar un miracle, però els dirigents actuals dels tres estats comparteixen aquesta entesa i esforç comuns.

Per exemple, què podria ser més temptador que la possibilitat que l’exnegociador nuclear Saeed Jalili sigui el proper president de l’Iran amb el nou ministre d’Afers Estrangers Ali Bagheri Kani? En el passat, Jalili ha estat considerat massa “dur” per als paladars occidentals, però Occident ja gairebé no importa en aquestes costes.

Després del gran gir de Raisi cap a l’Est i la multipolaritat, en contraposició a l’equivocada i fallida incursió cap a l’Oest de l’expresident “reformista” iranià Hassan Rouhani, Jalili pot ser el candidat idoni per a la propera fase de l’Iran. I quin complement més elegant per al duo Xi-Putin.

Font: The Cradle

Ebrahim Raisi: Un nou ordre mundial més just s'està formant (JP+, 15.06.2023)