Ja està bé que la gent de la nació no entengui el nostre sistema bancari i monetari, perquè si ho fessin, crec que hi hauria una revolució abans de demà al matí. (Henry Ford)

Dóna’m el control de l’oferta monetària d’una nació i no m’importa qui faci les seves lleis. (M. A. Rothschild)

El Banc de la Reserva Federal (o simplement la Fed), està embolcallat d’una sèrie de mites i misteris. Aquests inclouen el seu nom, la seva propietat, la seva suposada independència de les influències externes i el seu presumpte compromís amb l’estabilitat dels mercats, el creixement econòmic i l’interès públic.

El primer GRAN MITE, acceptat per la majoria de la gent dins i fora dels Estats Units, és que la Fed és propietat del Govern Federal, com implica el seu nom: Banc de la Reserva Federal. En realitat, però, és una institució privada els accionistes de la qual són els bancs comercials; és el “banc dels banquers”. Igual que altres corporacions, es guia i està compromès amb els interessos dels seus accionistes, malgrat la supervisió formal del Congrés.

L’elecció de la paraula “federal” en el nom del banc, per tant, sembla deliberadament inapropiada, dissenyada per crear la impressió que és una entitat pública. De fet, la tergiversació de la seva propietat no és només per inferència o impressió creada pel seu nom. Més important encara, també està oficialment i explícitament declarat a la seva pàgina web: “El Sistema de la Reserva Federal compleix amb la seva missió pública com una entitat independent dins del govern. No és propietat de ningú i no és una institució privada amb fins de lucre”[1].

Per desemmascarar aquesta tergiversació descarada, el ja desaparegut congressista Louis McFadden, president del Comitè de la Cambra de Serveis Financers en la dècada de 1930, descriu la Fed amb les següents paraules:

Algunes persones pensen que els Bancs de la Reserva Federal són institucions del govern dels Estats Units. Són monopolis privats que s’aprofiten de la gent d’Estats Units en benefici d’ells mateixos i els seus clients estrangers; especuladors i estafadors estrangers i nacionals; i rics i depredadors prestadors de diners.

El fet que la Reserva Federal s’ha compromès, en primer lloc, amb els interessos dels seus accionistes, els bancs comercials, explica per què les seves polítiques monetàries estan dirigides cada vegada més als beneficis de la indústria bancària i, en general, a l’oligarquia financera. Extenses desregulacions que van portar a la crisi financera de 2008, els rescats bancaris escandalosos en resposta a la crisi, la pluja contínua vers les institucions financeres “massa grans per fer fallida” amb diners sense interessos, el fet de no imposar restriccions efectives sobre aquestes institucions després de la crisi, les retallades neoliberals brutals en programes de protecció social a fi de pagar per les pèrdues en el joc de les altes finances, i altres polítiques d’austeritat igualment cruels, tot es remunta al poder polític i econòmic de l’oligarquia financera, exercit en gran mesura a través de polítiques monetàries de la Reserva Federal.

També explica per què molts dels polítics nord-americans anteriors es van resistir a confiar en els bancs privats amb fins de lucre la missió fonamental de l’oferta monetària i la creació de crèdit:

El [privat] Banc Central és una institució de la més mortal hostilitat que existeix contra els principis i forma de la nostra Constitució… Si el poble americà permet als bancs privats que controlin l’emissió de la seva moneda…, els bancs i corporacions que creixeran al voltant d’ells privaran el poble de tota la seva propietat fins que els seus fills es despertaran sense casa al continent que els seus pares van conquerir (Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units).

El 1836, Andrew Jackson va abolir el Banc dels Estats Units, argumentant que exercia una influència indeguda i poc saludable en el curs de l’economia nacional. Des de llavors i fins el 1913, els Estats Units no van permetre la formació d’un banc central privat. Durant aquest període de gairebé tres quarts de segle, les polítiques monetàries es van dur a terme, més o menys, d’acord amb la Constitució dels Estats Units: Només el “Congrés tindrà facultats… d’encunyar moneda, regular el seu valor” (article 1, secció 8, Constitució dels EUA). No molt abans de la creació del Banc de la Reserva Federal el 1913, el president William Taft (des de 1909 fins a 1913) es va comprometre a vetar qualsevol legislació que inclogués la formació d’un banc central privat.

No obstant això, poc després que Woodrow Wilson substituís William Taft com a president, el Banc de la Reserva Federal va ser fundat (23 de desembre de 1913), centralitzant així el poder dels bancs estatunidencs en una entitat de propietat privada que controlés la taxa d’interès, l’oferta monetària, la creació de crèdit, la inflació i (amb giragonses) l’ocupació. També podria prestar diners al govern i guanyar interessos, o una quota de diners que el govern podria crear de forma gratuïta. Això va marcar el començament de l’inici de la pujada gradual del deute nacional, ja que el govern d’ara en endavant es va basar més en els préstecs dels bancs que en autofinançar-se, com ho havia fet abans de concedir el poder de creació dels diners a la banca privada. No obstant això, tres anys després de la signatura de l’Acta de la Reserva Federal per llei, Wilson és citat declarant:

Sóc l’home més infeliç. Sense saber-ho, he arruïnat el meu país. Una gran nació industrial està controlada pel seu sistema de crèdit. El nostre sistema de crèdit està concentrat. El creixement de la nació, per tant, i totes les nostres activitats estan en mans d’uns pocs homes. Hem arribat a ser un dels països més mal governats, un dels governs més controlats i dominats completament del món civilitzat. Ja no és un govern de lliure opinió, ja no és un govern per convicció i el vot de la majoria, sinó un govern per l’opinió i la coacció d’un petit grup d’homes dominants [2].

Mentre que molts pensadors independents i responsables polítics de temps passats van veure el poder sense control dels bancs centrals privats com un vici que no s’ha de permetre que interfereixi amb les polítiques monetàries/econòmiques d’una nació, la majoria d’economistes i polítics d’avui dia veuen la independència dels bancs centrals respecte a les persones i els òrgans electius del govern com una virtut!

I aquí rau UN ALTRE MITE que s’ha creat al voltant de la Fed: que és una entitat independent, purament tecnocràtica o desinteressada de formulació de polítiques que es dedica exclusivament als interessos nacionals, lliure de totes les influències externes. De fet, a cada institut o universitat una secció o capítol en els llibres de text sobre macroeconomia, diners i banca o finances està dedicat als “avantatges” de la “independència” dels bancs centrals privats per determinar el nivell “adequat” de l’oferta monetària, la inflació o el volum de crèdit que una economia pot necessitar, sempre igualant la independència respecte a les autoritats electes i els ciutadans amb la independència en general. En realitat, però, la independència del banc central significa la independència respecte a les persones i els òrgans electes de govern, no dels poderosos interessos financers.

Independència realment ha arribat a significar un banc central que ha estat capturat pels interessos de Wall Street, uns interessos bancaris molt grans. Potser és independent dels polítics, però no vol dir que sigui un àrbitre neutral. Durant la Gran Depressió i quan se sortia d’ella, la Fed va rebre les indicacions del Congrés. Al llarg de tota la dècada de 1940, la Reserva Federal a la pràctica no era independent. Va rebre les ordres de funcionament de la Casa Blanca i el Tresor, i va ser la dècada més reeixida en la història econòmica d’Amèrica [3].

Un altre GRAN MITE associat amb la Fed és el seu suposat compromís amb l’interès nacional i/o públic. Aquesta presumpta missió està suposadament complerta a través de polítiques monetàries que mitigarien les bombolles financeres, ajustarien el crèdit o l’oferta de diners a les necessitats comercials i de fabricació, i injectarien poder adquisitiu a l’economia a través de la inversió a gran escala en projectes d’infraestructura, fomentant així l’estabilitat del mercat i l’expansió econòmica.

Tal era realment el cas en el període immediatament posterior a la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial quan la Fed va haver de seguir les directrius del Congrés, la Casa Blanca i el Departament del Tresor. A mesura que el marc regulador de la política econòmica del New Deal va restringir el paper dels bancs comercials a la intermediació financera entre estalviadors i inversors, el capital financer es va moure a l’una amb el capital industrial, ja que essencialment va greixar les rodes de la indústria o la producció. Sota aquestes circumstàncies, quan les institucions financeres van servir en gran mesura com a conductes que van agregar i van canalitzar l’estalvi nacional a la inversió productiva, les bombolles financeres van ser rares, temporals i petites.

No és així en l’era del capital financer. Alliberats de les limitacions reglamentàries del període immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial (que van determinar els tipus, quantitats i esferes de les seves inversions), el sector financer s’ha convertit efectivament en un casino gegant. En conseqüència, la Fed ha convertit la política monetària (des dels temps d’Alan Greenspan) en un instrument de major enriquiment dels rics mitjançant la creació i la salvaguarda de les bombolles de preus dels actius. En altres paraules, la política monetària de la Fed s’ha convertit efectivament en un mitjà de redistribució de baix a dalt.

Això no és especulació o teoria de la conspiració: els efectes redistributius de les polítiques de la Fed a favor de l’oligarquia financera estan recolzats per fets i xifres innegables. Per exemple, un recent estudi realitzat pel Pew Research Center sobre la distribució dels ingressos/riquesa (publicat el 9 de desembre de 2015) mostra que la polarització socioeconòmica sistemàtica i creixent ha portat a una forta caiguda del nombre de nord-americans d’ingressos mitjans .

L’estudi revela que, per primera vegada, les llars d’ingressos mitjans ja no constitueixen la majoria de llars d’Estats Units: “Una vegada en clara majoria, els adults a les llars d’ingressos mitjans el 2015 es van igualar en nombre amb els d’ingressos baixos i alts combinats”. En concret, mentre que els adults a les llars d’ingressos mitjans constituïen el 60,1% de la població total d’adults el 1971, ara constitueixen només el 49,9%.

Segons l’informe de Pew, el percentatge de la renda nacional resultant per a les llars d’ingressos mitjans es va reduir de 62% el 1970 a 43% el 2014. En el mateix període de temps, la proporció dels ingressos que van a les llars d’ingressos alts va augmentar del 29% al 49%.

Diversos crítics han argumentat que, mitjançant els seus delegats al capdavant de la Reserva Federal i el Tresor, l’oligarquia financera utilitza la crisi financera de 2008 com una teràpia de xoc per transferir milers de milions de dòlars dels contribuents a les seves fondes butxaques, amb la qual cosa agreuja encara més la ja desigual distribució dels recursos. L’estudi de Pew confirma inequívocament aquesta expropiació de recursos nacionals per les elits financeres. Això demostra que el ritme de desigualtat creixent s’ha accelerat després de la implosió del mercat el 2008, ja que els actius de reinflació des de llavors han anat gairebé exclusivament als interessos financers oligàrquics.

La representació de l’oligarquia financera al timó de la política econòmica ja no sembla ser contrària a les bombolles desestabilitzadores que ajuden a crear. Ells semblen creure (o esperen) que les probables pertorbacions per l’esclat d’una bombolla ‘podrien compensar-se mitjançant la creació d’una altra bombolla! Així, després de la bombolla de les puntcom, va venir la bombolla immobiliària; després d’això, la bombolla dels preus de l’energia i els mercats emergents, després d’això, la bombolla del mercat de bons escombraries, i així successivament. De la mateixa manera que la Fed torna a inflar una bombolla rere l’altra, també redistribueix sistemàticament la riquesa i els ingressos de baix a dalt.

Aquesta és una tendència molt inquietant perquè, a part de les qüestions de justícia social i inseguretat econòmica de les masses populars, la política de creació i protecció de bombolles d’actius de forma regular també és insostenible a llarg termini. No importa quant temps o quant es poden ampliar les bombolles financeres -com els impostos i les rendes sota el feudalisme- ja que en última instància estan limitades per la quantitat de valors reals produïts en una economia.

*******

¿Hi ha solució als estralls forjats en les economies/societats dels països capitalistes centrals per les necessitats d’acumulació de capital financer parasitari en gran mesura fomentada o facilitada pels bancs centrals de propietat privada d’aquests països?

Sí, en efecte, hi ha una solució. La solució és, en última instància, política. Requereix diferents directrius i/o polítiques: la política de servir els interessos de la immensa majoria de les persones, en lloc d’una camarilla d’oligarques financers.

El fet que els bancs comercials amb fins de lucre i altres intermediaris financers són les principals fonts d’inestabilitat financera amb prou feines es discuteix. És igualment conegut que, per la seva influència econòmica i política, els poderosos interessos financers subverteixen fàcilment les regulacions del govern, amb la qual cosa es reprodueix de forma periòdica la inestabilitat financera i la turbulència econòmica. Per contra, els bancs del sector públic poden tranquil·litzar més els dipositants de la seguretat dels seus estalvis, així com ajudar directament aquests estalvis cap a l’assignació de crèdits socialment beneficiosos i la inversió productiva.

Per tant, posar fi a les crisis recurrents dels mercats financers requereix la col·locació dels intermediaris financers desestabilitzadors sota propietat pública i control democràtic. És lògic que l’autoritat pública, no privada, hagi d’administrar els diners de la gent i els seus estalvis o excedents econòmics. Com el difunt economista alemany Rudolf Hilferding argumentava fa molt de temps, el sistema de centralització dels estalvis de la gent i posada a disposició en els bancs privats amb fins de lucre és una espècie perversa del socialisme, és a dir, el socialisme a favor d’uns pocs:

En aquest sentit, un sistema de crèdit plenament desenvolupat és l’antítesi del capitalisme, i representa l’organització i el control davant l’anarquia. Té el seu origen en el socialisme, però s’ha adaptat a la societat capitalista; és una espècie fraudulenta del socialisme, modificat per adaptar-se a les necessitats del capitalisme. Es socialitzen els diners d’altres per al seu ús per uns pocs [4].

Hi ha raons de pes no només pels graus més alts de fiabilitat, sinó també per nivells més alts d’eficàcia del sistema bancari i de crèdit del sector públic en comparació amb la banca privada, tant per raons conceptuals com empíriques. Les caixes d’estalvi veïnals del segle XIX, les cooperatives de crèdit i les associacions d’estalvi i préstec als Estats Units, les companyies Jusen al Japó, els bancs d’estalvi fiduciaris al Regne Unit i el Banc de la Commonwealth d’Austràlia, tots van servir bé per a l’habitatge i altres necessitats de crèdit de les seves comunitats. Potser un exemple més interessant i instructiu és el cas del Banc de Dakota del Nord, que segueix sent propietat de l’Estat durant gairebé un segle, àmpliament acreditat pel superàvit pressupostari de l’estat i la seva robusta economia enmig dels problemes econòmics angoixants en molts altres estats.

La idea que el sector bancari, l’estalvi nacional i l’assignació de crèdit estiguin sota supervisió o control públic no és necessàriament socialista o ideològica. De la mateixa manera que es proporcionen molts serveis d’infraestructura com carreteres públiques, sistemes escolars i centres de salut que operen com a serveis públics essencials, també es poden oferir serveis financers i de crèdit sota un model d’utilitat pública bàsica per a les transaccions comercials diàries i els projectes industrials a llarg termini.

La prestació de serveis financers i/o línies de crèdit segons el model dels serveis públics permetria disminuir els costos financers als productors i consumidors. Avui en dia, entre el 35 i el 40% de tota la despesa del consumidor és apropiat pel sector financer: els bancs, companyies d’assegurances, els prestadors no bancaris/ financers, els tenidors de bons, i similars [5]. En alliberar els consumidors i productors del que pròpiament es pot anomenar la sobrecàrrega financera, o lloguer, de forma similar a l’arrendament de la terra sota el feudalisme, l’opció pública del crèdit i/o del sistema bancari pot fer reviure moltes economies estancades que estan deprimides sota l’aclaparadora càrrega d’obligacions interminables destinades al deute.

Referències

[1] “Qui posseeix la Reserva Federal?” < http://www.federalreserve.gov/faqs/about_14986.htm>.

 [2] Aquesta declaració del president Wilson és citada en nombrosos llocs. Diversos comentaristes han argumentat que algunes de les paraules condemnatòries utilitzades en aquesta declaració molt citada no són pròpiament de Wilson o estan tretes de context. Ningú nega, però, que independentment de les paraules exactes utilitzades, tenia serioses reserves sobre la formació del Banc de la Reserva Federal, i la política equivocada de delegar l’oferta monetària de la nació i/o la política monetària a una camarilla de banquers privats.

[3]. Ellen Brown, “Com la Fed podria arreglar l’economia, i per què no ho ha fet”? <http://www.webofdebt.com/articles/fedfixeconomy.php>.

[4] El llibre de Hilferding, Capital financer: Un estudi de l’última fase del desenvolupament capitalista, ha passat per una sèrie d’impressions/reimpressions. Aquesta cita és del capítol 10 d’una versió en línia del llibre, que està disponible a: <http://www.marxists.org/archive/hilferding/1910/finkap/ch10.htm>.

 [5]. Margrit Kennedy, Ocupar els diners: creant una economia on tots hi guanyen, Gabriola Island, BC (Canadà): New Society Publishers, 2012.

Ismael Hossein-Zadeh és professor emèrit d’economia (Universitat de Drake). És autor de Més enllá de les principals explicacions de la crisi financera (Routledge 2014), La política econòmica del militarisme estatunidenc (Palgrave Macmillan, 2007), i El desenvolupament soviètic no capitalista: el cas de Nasser a Egipte (Praeger Publishers, 1989). També és un col·laborador de  Desesperança: Barack Obama i la política de la il·lusió.