Senyor Juan Pedro Yllanes:
Vostès han estat, sens dubte, els veritables triomfadors del 20D. El retorn a les seves posicions originals d’esquerra, retorn que molts observadors han cregut apreciar durant les últimes setmanes de la campanya electoral, així com la seva connexió més fluïda amb la realitat plurinacional espanyola, els han conduït a un resultat magnífic. Però, tan sols en qüestió d’hores, bastants “barons” del PSOE ja han deixat clar que mai acceptaran el “xantatge” d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya com a condició per formar govern. Sembla que per a molts dels nostres conciutadans tal referèndum seria l’hecatombe universal. Hem de viure en mons diferents, penso jo, ja que un referèndum semblant es va fer a Escòcia el setembre de 2014 i, des d’aleshores, no tan sols la Terra segueix girant encara sobre el seu eix i al voltant del Sol sinó que fins i tot el Regne Unit segueix encara unit. Així que Pablo Iglesias ha hagut de deixar clar que, amb tals posicionaments, el PSOE estaria apostant per la “gran-coalició” amb el PP.
Em dirigeixo personalment a vostè no només per la seva condició de cap de llista de Podem a les nostres illes sinó també per la de jutge (encara que sigui en excedència), la qual cosa segur que el farà receptiu a algunes de les qüestions a què em referiré. Però, a més, perquè les seves paraules en la mateixa nit electoral em van tornar la il·lusió que potser estem més a prop del que creia d’una nova transició i un canvi de sistema a Espanya. M’alegraria tant que els anés bé, que m’atreveixo a exposar-li públicament aquestes consideracions. En essència el que avui volia dir-li és que la rebequeria dels “barons” del PSOE és tan sols un joc comparat amb allò del que crec que realment s’han de cuidar.
Crec que l’important és que es cuidin dels qui mouen els fils a Occident, dels qui en el passat van ser capaços de canviar la mirada sobre la realitat de presidents, en principi progressistes, com Felipe González o José Luís Rodríguez Zapatero (el qui havia assegurat “no us fallaré”). Presidents que van deixar de veure enfront d’ells una societat composta per persones concretes, amb els seus anhels i patiments, per veure-hi només estratègies en un fred tauler d’escacs. Presidents que van arribar a justificar l’injustificable (la nostra capacitat de racionalitzar és sorprenent) i a trair la societat espanyola que els havia elegit. Allò de l’entrada d’Espanya a l’OTAN pot ser que per a molts sigui ja massa llunyà, però el del canvi de la Constitució espanyola no ho és tant.
Cuidin-se d’aquells per a qui treballen, a Europa, els personatges de l’anomenada Troica, personatges que no han estat elegits per cap de les societats europees. Personatges com Jean-Claude Trichet, per posar-li només un exemple. Sent el president del Banc Central Europeu, va instar enèrgicament José Luis Rodríguez Zapatero l’agost de 2011, en una carta estrictament confidencial, a “prendre amb rapidesa i decisió les mesures necessàries […] per garantir el sanejament de les finances públiques” . El PSOE, el PP i la resta de “forces vives” del nostre sistema “democràtic”, cedint a aquests coaccions, van modificar precipitadament la “intocable” Constitució tan sols divuit dies després de rebre aquesta carta, quan José Luis Rodríguez Zapatero ja havia tancat la seva segona legislatura i quan ja estava a punt de dissoldre el Parlament. Són els mateixos per als qui també treballa Timothy Geithner. Sent secretari del Tresor dels Estats Units, i gràcies tan sols a unes quantes trucades telefòniques, va aconseguir que un altre govern espanyol, el de Mariano Rajoy, portés a terme el gran rescat de Bankia amb diners públics.
Són els mateixos que, en l’àmbit militar, van eliminar no fa gaire de l’escena no fa gaire a persones íntegres que ocupaven alts càrrecs a Estats Units, com Chuck Hagel, secretari de Defensa. O com el general Michael T. Flynn, qui, després de servir durant molts anys en el Comandament Integrat d’Operacions Especials, va ser nomenat director de la intel·ligència militar nord-americana, la DIA. El seu “error” o “crim”: haver alertat en els seus informes sobre Síria que l’Administració Obama s’estava equivocant en protegir i fins i tot donar suport a l’Estat Islàmic a fi de derrocar el president legítim Baixar al-Àssad. Són els mateixos que van fabricar i van finançar massivament la candidatura de Barack Obama, relleu “progressista” amb el qual seguir movent els fils d’aquest gran guinyol que és Occident i premi Nobel de la Pau “preventiu” (anterior a les seves “meritòries” tasques “pacificadores”) amb el qual seguir expandint el seu també “preventiu” domini imperial.
Senyor Yllanes, em va resultar realment consolador que en la mateixa nit de les eleccions tingués paraules de suport per al candidat de MÉS al Congrés, Antoni Verger (del qual ha dit que hagués pogut ser una bona veu de les Balears a Madrid) i que vostè mateix s’oferís per dur a terme allà les tasques que ell hauria volgut fer. I que, de la mateixa manera, apel·lés a blindar els drets socials, a respectar la plurinacionalitat o a la necessitat de dur a terme una reforma constitucional que, entre altres coses, canviés l’injust sistema electoral actual. Però el més important és que es cuidin dels qui mouen els fils del sistema occidental.
El sistema electoral espanyol ha perjudicat massa, un cop més, una esquerra que aquesta vegada es presentava com a Unitat Popular en Comú. Però en conjunt no ha afavorit en excés el bloc format pel PP i Ciutadans, atès que aquest últim partit tampoc va tenir grans resultats i no es va poder beneficiar de la proporcionalitat. Amb el 42,65% dels vots aquest bloc va obtenir 163 diputats. Per contra, el bloc format per PSOE, Podem i Unitat Popular en Comú, que va obtenir un 46,34% dels vots, tan sols va aconseguir 161 diputats. Però aquesta situació injusta s’ha vist compensada pel fet que el sistema beneficiï també els partits nacionalistes. Per això insisteixo que el més important és cuidar-se dels qui veritablement mouen els fils.
Són els mateixos que la nit del 22 al 23 de desembre de 1913, violant amb nocturnitat i traïdoria la Constitució dels Estats Units, van crear la Reserva Federal. Aquella nit es va començar a torçar tot. Van crear un banc central de propietat privada. Així com sona, absoluta contradicció, total farsa: estatal però privat. A partir d’aquella nit, fins al dia d’avui, es va anar imposant la voluntat i el poder d’unes poques “famílies” sobre les decisions democràtiques majoritàries de les societats occidentals. Perquè no estic parlant només d’Estats Units sinó també d’aquí.
Són els mateixos que encara avui segueixen aconseguint que una cosa tan decisiva com el que acabo d’exposar sigui ignorat per pràcticament tothom. Els seus grans mitjans “globalistas” mai ens parlen del que és realment important. La seva mitja dotzena de grans diaris de referència, com El País en el món hispanoparlant, són molt més que òrgans de propaganda: són col·laboradors necessaris en grans crims contra la pau. Segur que vostè, com a jutge que és, sap bé de què li parlo. Si conjuntament aquests diaris “bombardegen” l’opinió pública amb la mentida que la llibertat i la democràcia al món fan necessari acabar amb Saddam Hussein o Moammar al-Gaddafi, segur que el món veurà terribles guerres d’agressió internacional. Si, per contra, decideixen que la monarquia petroliera d’Aràbia Saudita o el règim criminal de Rwanda són legítims, tindrem, durant dècades, finançament de centenars de milers de gihadistes o espoli massiu del Congo.
Sense veritat i sense justícia no hi haurà mai pau ni autèntics canvis. Per això tampoc puc deixar de referir-me a la justícia universal. Si fa uns dies, citant figures con mahatma Gandhi i Albert Einstein, vaig escriure sobre la importància d’un únic diputat de MÉS enfront de tot aquest poderós sistema, molt més es podria dir sobre l’important paper que sobre això poden jugar els seixanta-nou diputats de Podem! Els partits que van acabar amb la jurisdicció universal espanyola (que es van sotmetre covardament a l’ambaixador nord-americà a Madrid, com revelen nombrosos cables de WikiLeaks) han perdut més de cinc milions de vots. En aquests últims anys altres personatges com Toni Blair i la seva dona, que també treballen per als qui mouen els fils, han aconseguit que la INTERPOL alliberés alts càrrecs ruandesos en recerca i captura amb codi vermell. Això ha significat que les presons de Rwanda segueixin plenes d’innocents com Victoire Ingabire Umuhoza i que centenars de milers de dones congoleses segueixin sent violades any rere any. Trobi’s algun dia a Madrid amb el jutge Fernando Andreu!
Ja fa dues dècades que vaig començar a preguntar-me com eren possibles encara, a finals del segle XX, genocidis amb milions de víctimes a Rwanda i el Congo. I si alguna cosa he après des de llavors és que les decisions que determinen els esdeveniments mundials més importants, decisions com aquestes de “canviar” règims allà, arrasant països sencers, o la de “rescatar” bancs aquí, injectant directament desenes de bilions de dòlars servint-se d’aquest instrument que és la Reserva Federal sense necessitat de passar pel Congrés… les pren una reduïda elit de grans famílies financeres. Sí, parlem de desenes de bilions de dòlars, trilions segons el sistema estatunidenc, que no passen pel debat dels pressupostos anuals ordinaris del Congrés, pressupostos anuals molt inferiors a aquestes quantitats. Els qui no creuen que sigui possible una cosa semblant… s’haurien d’informar!
Alguns dels qui treballem en l’àmbit internacional, un àmbit absolutament marcat per les grans finances i el militarisme atlantista, un àmbit absolutament determinant del que és local tot i que la nostra societat no arribi a prendre’n plena consciència, sabem que en aquest àmbit no hi ha pràcticament diferència entre republicans i demòcrates, entre PP i PSOE aquí. El paper d’aquest últim pot arribar a ser fins i tot pitjor, per falsari, igual que el dels demòcrates, i perquè se li sol permetre dur a terme “reformes” que mai es tolerarien als PP. Crec que l’única i veritable oposició és la que es dóna entre, d’una banda, aquests dos grans partits que des de fa dècades formen part d’aquest sistema occidental que ha segrestat les nostres democràcies i, de l’altra, els qui es rebel·len contra ell. Gent molt poderosa segur que ja està maquinant com presentar el fet que el PSOE deixi governar el PP sense que això sigui massa escandalós. La veritat és que -segur que aquesta elit ho pensa- no cal donar cap opció al fet que una constel·lació de “radicals” tan diversa pugui interferir la “bona” marxa de les nostres “modèliques democràcies” occidentals que fan tant per “la pau i la llibertat” al món.