Sembla que les anàlisis que vaig fer a la primera part del present article són tan “políticament incorrectes” que mai trobaran una via per ser publicades als mitjans “seriosos i responsables”. Fins i tot encara que hagi estat un d’aquests mitjans el que em va sol·licitar un article. Donem, per tant, una volta de rosca més sobre les qüestions que hi vaig tractar. Però fem-ho citant, només i exclusivament, militars, polítics, diplomàtics. o periodistes que hagin format part del Sistema anglo/occidental. Ja es tracti de persones honestes que des de rellevants posicions de lideratge han anat evolucionant cap a la veritat i la dignitat o de gent que, com el mateix Netanyahu, segueixen entossudits en els seus crims. Potser així aconsegueixi eludir la permanent i pesada acusació de ser un “radical antisistema” amb la que em toca conviure des de fa massa anys, igual que els passa a d’altres. Encara que, si he de ser sincer, no crec que aconsegueixi res de positiu. L’aclaparadora, elaborada i omnipresent propaganda BlackRokista sembla haver fet malbé irremeiablement les connexions neuronals de massa dels “nostres”. Les personalitats que a continuació citaré són tan sols una petita mostra dels molts altres que també podrien ser citats per fonamentar les anàlisis que vaig fer a la primera part d’aquest article. Tractaré les diferents qüestions pel mateix ordre en què hi apareixien.
Comencem per l’alarmisme en què ja sembla caure el mateix títol de l’article
A la primera part vaig enfrontar de cara l’estesa mania, induïda des dels poders BlackRockistes, de veure conspiracionisme en qualsevol crítica a l’anomenat Estat Profund, per documentada que estigui aquesta crítica. Ara correspon enfrontar l’acusació d’alarmisme excessiu. Que n’és d’exagerat –diuen– parlar d’una Gran Escalada ja propera! Curiosament, igual que l’acusació de conspiracionisme, la d’alarmisme està feta també, massa sovint, per conciutadans nostres que, endropits als seus sofàs davant les televisions, no surten mai de la còmoda i adormidora bombolla “informativa” BlackRockista. Una bombolla en què el silenciament de qüestions fonamentals és pitjor que les mentides. Els europeus vivim al plàcid jardí del senyor Borrell… com es pot ser –diuen– tan crític i tendenciós! Però vegem què en pensen altres dels nostres.
Sí, ja s’ha acabat l’hegemonia mundial absoluta anglo/occidental
Es tracta d’una cosa tan evident, que em limitaré a citar el professor Jeffrey D. Sachs, en el seu darrer article. Aquest economista ha estat inclòs dues vegades a la llista de les persones més influents del món elaborada per la revista Time. És el president de la Xarxa de Solucions per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU i ha servit com a assessor especial dels secretaris Kofi Annan, Ban Ki-moon i António Guterres, així com dels presidents russos Gorvatxov i Ieltsin. Per a ell, la cimera recent dels BRICS a Kazan, amb l’assistència dels representants polítics de més de la meitat de la humanitat, hauria de marcar el final de les fantasies hegemòniques dels neoconservadors. Fantasies fonamentades en els deliris de personatges com el difunt Zbigniew Brzezinski. Però no sembla que aquesta gent sigui capaç de tocar de peus a terra. I, mantenint tant de poder, són un gran perill per a tota la humanitat.
Sí, l’Estat profund està decidit a fer servir armes termonuclears quan ho consideri necessari
Fa un parell de mesos, el coronel Lawrence Wilkerson, cap del Gabinet del secretari d’Estat Colin Powell, afirmava en una entrevista que ha estat eliminada per YouTube que segurament l’Estat Profund voldrà arribar fins al final, encara que això signifiqui el recurs a armes termonuclears. Després de lamentar profundament no haver estat més lúcid en el moment de la decisió de l’atac a l’Iraq, ha criticat durament la camarilla neoconservadora de Cheney i Rumsfeld, així com la nefasta influència del lobby jueu (criticant en particular Elliott Abrams, Paul Wolfowitz i Richard Perle) a l’Administració estatunidenca. Ha gosat fins i tot fer denúncies com aquella que l’atac químic de Goutha va ser una operació de falsa bandera israeliana per desacreditar el govern de Baixar al-Àssad a Síria.
Sí, ens hem de preocupar molt per la possibilitat d’una guerra nuclear
Per la seva banda, un Jeffrey D. Sachs molt allunyat dels seus antics companys que formen part de l’Estat profund (Dick Cheney, Joe Biden, Kamala Harris, Victòria Nuland…), denuncia (sense cap possibilitat d’equívoc, sense amagar-ne els noms) els seus condemnables comportaments Així ho va fer en una trobada amb John Mearsheimer que va portar aquest títol: “És inevitable la guerra nuclear? Què és l’Estat Profund?”. Els acusa d’haver arruïnat des dels noranta “les nostres” polítiques envers Rússia. L’únic objectiu d’aquesta delirant elit és el poder hegemònic. D’aquí a la decisió de prémer el botó nuclear només hi ha un petit pas. Acabo aquest apartat amb una frase de Sachs en aquesta trobada: “Crec profundament que estem a prop d’una guerra nuclear perquè tenim una mentalitat [de pretensió de poder hegemònic únic] que ens porta en aquesta direcció. Tenim la mentalitat que tot plegat és un desafiament per a la nostra supervivència i que, per tant, l’escalada és sempre l’enfocament correcte […]. T’aconsello [al contrari del que va dir Bill Burns, director de la CIA, mentint altre cop] que et preocupis molt per la guerra nuclear”.
Sí, abans de l’anomenat genocidi dels tutsis, els suposats alliberadors van cometre grans atrocitats: l’objectiu final eren els enormes recursos del Zaire
Precisament aquests mateixos dies, el nostre amic Charles Onana, a qui pretenen jutjar a París per negacionista, està provocant un veritable terratrèmol en tornar a treure a la llum un silenciat holocaust de més de deu milions de víctimes mortals. Rellevants personalitats (com el coronel belga Luc Marchal, comandant de les forces de l’ONU a Kigali els dies d’aquell genocidi; Johan Swinnen, ambaixador belga a Rwanda fins a aquelles dates; o diversos alts càrrecs militars francesos ben coneixedors dels esdeveniments reals, molt diferents als que proclamen la falsiosa versió oficial d’aquella enorme tragèdia) estan reapareixent en escena per desemmascarar tant silenci i tanta falsedat.
Sí, la doctrina que “la invasió d’Ucraïna per Putin va ser una agressió no provocada” és una gran farsa
Jack Madlock, ambaixador dels Estats Units a la Unió Soviètica des del 1987 al 1991 (just abans de la dissolució d’aquesta), rebutja absolutament aquesta fal·làcia. Afirma: “Parlo des de l’experiència d’algú que va estar molts anys en aquesta àrea i que va ser un dels que es van oposar des del principi a l’expansió de l’OTAN, perquè vaig predir que crearia aquestes coses [com la guerra actual]”. A la primera part d’aquest article, per argumentar que la “no provocació” era una fal·làcia, només vaig recórrer, a fi de no estendre’m gaire, a l’argument de les gravíssimes agressions patides des del 2014 al Donbàs per les poblacions ètniques russes. Però tan greu o més que això ha estat l’expansió de l’OTAN, que ha arribat al punt d’esdevenir una qüestió existencial per a la Federació Russa.
L’influent diplomàtic estatunidenc George F. Kennan, que va acabar convertint-se en un crític realista de la política exterior del seu país, ho va exposar de manera inequívoca: George Kennan: l’extensió de l’OTAN a l’est, “un error fatal” | Conversa sobre Història.
Actualment l’Estat Profund continua obsessionat per avançar per aquell mateix camí delirant i suïcida seguit per Europa des de l’Edat Mitjana: la destrucció definitiva de la Federació de Rússia per part d’Occident. El mateix que ja es va aconseguir amb la Unió Soviètica. En aquesta gran farsa, fins i tot les grans ONG anglosaxones per a “la democràcia” i “els drets humans” hi juguen la seva lluciferina comesa (minut 28 de l’anterior vídeo), el de pretendre ser llum enmig de les tenebres. Rússia és la evidència intolerable que Occident no és l’estadi superior de la raça humana. Una evidència intolerable. A més, és un enorme territori de recursos naturals incalculables. A l’arrogància ferida, com la de la madrastra de Blancaneu, s’hi suma l’avidesa.
Per referir-me també a algun espanyol, seria molt il·lustratiu escoltar el periodista Rafael Poch-de-Feliu, corresponsal a Moscou (entre moltes altres coses del seu dilatat CV) des del 1988 fins al 2002, corresponsal d’un diari gens sospitós d’“antisistema” com és La Vanguardia, El que mai t’havien explicat sobre el regirat context geopolític. Efectivament, és molt il·lustratiu sentir-lo recordar que més del 80% d’ucraïnesos no volia l’entrada a l’OTAN, que durant dècades es va cercar insistentment el control d’Ucraïna per convertir-la en un poderós instrument per a l’enfrontament amb la Federació Russa per desmembrar-la i dominar-la, etc.
Sí, ni el 7 d’octubre no va ser l’inici que alguns pretenen ni Israel és la víctima
Israel és ara l’agressor que pretén ser “la” (única) víctima, afirma enèrgicament Gideon Levy, periodista israelià del diari Haaretz: Gideon Levy, periodista israelià: “Israel castiga Gaza des del 1948” | Interferència. Massa arrogància, massa fanatisme, massa crueltat. Aquells que estimen veritablement el poble jueu haurien de denunciar l’actual sionisme suïcida, imposat als inicis pels poders anglosaxons sobre aquella minoria sionista que no desitjava la partició de Palestina sinó simplement ser acollits pels palestins. Rafael Poch també afirma en el vídeo anterior: Israel s’està suïcidant, ara (“gràcies” a tants i tan greus greuges als palestins) és el lloc més insegur per a aquells jueus que hi cercaven seguretat, etc.
Tot i la seva ascendència jueva i haver viscut dotze anys a Israel, Sylvain Cypel, redactor en cap de Le Monde, el diari més important en francès, ha donat aquest títol al seu darrer llibre: L’Estat d’Israel contra els jueus. I sé per pròpia experiència que Le Monde és sens dubte un important bastió globalista, com a Espanya El País. No és ni de bon tros un mitjà antisistema, com diuen que ho sóc jo. En plena carnisseria de refugiats hutus al Zaire, Sylvain Cypel em va rebre molt amablement al seu despatx. Certament, aquella entrevista va ser possible gràcies al fet que ja començava a configurar-se el grup de gairebé dues desenes de premiats amb el Nobel que anaven recolzant les nostres declaracions, accions i denúncies. El cas és que, després de gairebé una hora i mitja de conversa, em va dir amb tota franquesa: “Joan, segurament tens raó en les anàlisis [tant sobre l’autoria del doble magnicidi del 6 d’abril del 1994 com sobre les grans massacres de refugiats], però és massa políticament incorrecte per ser publicat per Le Monde”.
Gairebé una dècada després, el jutge antiterrorista francès Jean-Louis Bruguière, a la seva Interlocutòria del 17 de novembre de 2006, afirmava exactament el que Sylvain Cypel no va voler o no va poder publicar sobre l’atemptat del 6 d’abril de 1994. I el 27 de agost del 2010, amb motiu de la filtració de l’informe Mapping de l’1 d’octubre del 2010 de l’Alt Comissionat per als Refugiats, Le Monde publicava un extens dossier sobre les grans massacres de refugiats sobre les quals Sylvain tampoc va voler o va poder publicar res.
Sí, efectivament s’està duent a terme una neteja ètnica total a Gaza
A la citada entrevista eliminada per Youtube, el coronel Lawrence Wilkerson confirmava la valoració de la prestigiosa revista mèdica The Lancet, segons la qual les víctimes a Gaza fins a finals de juny de 2023 serien 186.000. Ni al Govern israelià ni a Hamàs els interessa difondre una xifra semblant (a uns per la magnitud dels seus crims i als altres per la magnitud del desastre desencadenat a partir del seu atac del 7 d’octubre). Com es pot minimitzar tan fàcilment una barbàrie així i, alhora, magnificar tan excessivament el que ha passat realment en l’atac del 7 d’octubre, uns esdeveniments que han estat distorsionats en una versió oficial plena de falsedats (com la falsa i ja desemmascarada decapitació de 40 nadons)? En opinió del coronel, Israel no existirà gaire temps (cosa que en el seu moment ja va afirmar Henry Kissinger).
Com expressa amb dolor i força un altre pes pesant de la política estatunidenca de fa unes dècades, Paul Craig Roberts, sotssecretari del Tresor a l’Administració Reagan i editor/columnista de Wall Street Journal, “A Gaza, els nens pateixen amputacions sense anestèsia. La poca aigua disponible està contaminada. Tothom està malalt. Washington continua enviant armes que es fan servir des de l’aire contra poblacions purament civils. Les malalties i la gana acabaran la feina dels estatunidencs i els israelians. Són els Estats Units els que han permès aquest genocidi. I els estatunidencs, en la seva existència despreocupada, creuen que són la sal de la terra”.
Sí, el 7 d’octubre va ser l’esdeveniment que va justificar aquesta gran neteja ètnica: Netanyahu i les borses ho sabien anticipadament
En l’actual elit política israeliana la cosa està molt clara: “Gràcies a Hamàs evitarem la implementació dels dos estats”. Són personalitats honestes i valentes (com l’historiador de la Universitat Hebrea de Jerusalem Zeev Sternell o el congressista Ron Paul) les que s’atreveixen a denunciar-ho: Hamàs va ser portada pel Mossad i els serveis secrets anglosaxons a la posició de poder que ha aconseguit ocupar.
El 7 d’octubre només va ser la culminació de les estratègies dutes a terme per Netanyahu i els seus des de feia setze anys. Estratègies mitjançant les quals han aconseguit acabar amb els moderats que intentaven avançar en la via dels dos estats. Al seu moment ja em vaig fer ressò de les informacions que evidenciaven que la Borsa s’anticipava sens dubte als esdeveniments que vindrien.
Així que… cal continuar esperant un greu esdeveniment? Doncs jo diria que sí
Seria hora d’anar prenent consciència que la mentida d’aquesta gent és sistemàtica, a fi de no caure una vegada i una altra en l’engany.
Hem oblidat ja les denúncies del general Wesley Clark, comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo, sobre el delirant projecte d’iniciar guerres una darrere l’altra? Al seu llibre Winning Modern Wars (Guanyant les guerres modernes), el general va transscriure la seva conversa amb un oficial militar del Pentàgon de la seva confiança poc després de l’11 de setembre: “Quan vaig tornar al Pentàgon el novembre de 2001, un dels oficials superiors del personal militar va tenir temps per xerrar. Sí, encara estàvem en camí d’atacar l’Iraq, va dir. Però n’hi havia més. Això s’estava discutint com a part d’un pla de campanya de cinc anys, va dir, i hi havia un total de set països, començant per l’Iraq, després Síria, el Líban, Líbia, Somàlia, el Sudan i acabant amb l’Iran”.
Hem oblidat també les terrorífiques denúncies del coronel Richard Black, cap de la Divisió de Dret Penal de l’Exèrcit al Pentàgon i exoficial del Cos d’Advocacia General de la Marina, a l’entrevista titulada Els Estats Units porten el món a una guerra nuclear?
El darrer esdeveniment que ha provocat nombroses declaracions sobre la licitud i la necessitat d’utilitzar ja míssils de llarg abast per atacar a l’interior de Rússia (cosa que segurament Rússia no tolerarà, a diferència del que està tolerant fins avui) és l’arribada a Ucraïna (real o no) de milers de soldats de Corea del Nord. Curiosa justificació, quan és inqüestionable que, contra Rússia, han participat a la guerra més de 13.000 “mercenaris” d’arreu del món Quantitat de mercenaris a Ucraïna, en xifres – 27.07.2024, Sputnik Món, gairebé la meitat dels quals han estat abatuts.
Foto: Coronel Lawrence Wilkerson
Coronel Lawrence Wilkerson sobre Ucraïna, l'OTAN i la política militar i nuclear dels Estats Units (Community Church of Boston, 29.07.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics