Des d’inicis del segle XX la Física ve descobrint que allò que anomenem la realitat és només la superfície d’ella. Tal descobriment és segurament el que més caracteritza els últims avenços científics. El gran matemàtic, físic i astrònom Sir James Jeans ho va expressar perfectament:
“Des d’un ampli punt de vista filosòfic, molts sostindrien que el major assoliment de la física del segle XX no és la teoria de la relativitat i la unificació d’espai i temps que comporta, ni la teoria quàntica amb la seva aparent negació de les lleis de la causalitat, ni la dissecció de l’àtom i el consegüent descobriment que les coses no són com semblen: és el reconeixement generalitzat que encara no estem en contacte amb la realitat última.”
Aquest descobriment ha anat de la mà d’un procés d’unificació de molt diverses lleis la relació de les quals entre si mateixes no acabava de ser coneguda (amb freqüència, ni tan sols imaginada). Tal unificació s’ha anat plasmant en fórmules més i més integradores, com és la de la relativitat general, citada per James Jeans.
Per contra, en un procés completament oposat a aquest de la Física, l’elit econòmica que al nostre món globalitzat ha aconseguit segrestar la democràcia i que és la que pren les decisions realment importants, està obstinada a mantenir a l’opinió pública a la superfície dels esdeveniments, en presentar tal superfície com la realitat mateixa i en impedir que les nostres societats “lliures” i “informades” connectin aquests esdeveniments amb les causes que els van provocar. Actualment, el més característic dels grans mitjans de comunicació, propietat d’aquesta gent, és tant el silenciament de les claus últimes (aquelles que ens permeten entendre totes les grans tragèdies que el nostre món està vivint) com el control de les imatges (que són les que més efectivament mouen els sentiments i emocions de la gent) o fins i tot la seva fabricació.
L’octubre de 1996, el Front Patriòtic Ruandès, liderat per Paul Kagame, va bombardejar amb armes pesades els camps de refugiats instal·lats a l’est del Zaire, actual Congo, en els quals molts centenars de milers d’hutus ruandesos malvivien sota la bandera de l’ONU. A continuació, van ser perseguits i una gran quantitat d’ells exterminats. Després d’haver dut a terme diverses accions solidàries a favor dels refugiats, accions que van arribar a l’extrem d’un dejuni de quaranta-dos dies a Brussel·les l’hivern de 1997, ningú pot acusar-me de ser indiferent a la sort dels refugiats, éssers humans que han vist com era destruït, de la nit al dia, gairebé tot allò que constituïa les seves vides quotidianes. No obstant això, les actuals imatges de centenars de milers d’ells perduts en una Europa mesquina i cruel només són la punta visible d’un projecte de caos i “reordenació” tant d’Àfrica com de l’anomenat Gran Orient Mitjà. Aquestes marees humanes de refugiats no són una espècie de fenòmens naturals i imprevisibles, com si de terratrèmols es tractés. Les imatges de tals marees no haurien de distreure’ns del projecte del qual els nostres propis dirigents polítics en són còmplices, com a mínim per submissió.
No hauríem d’oblidar mai els cables de Wikileaks i altres documents secrets que fan evident la submissió dels nostres propis dirigents a les amonestacions i directrius que els imposen els qui lideren el projecte atlantista. Un projecte amb un nombre cada vegada més gran de bases militars (com les de Morón i Rota, cada vegada més importants per a les operacions del Pentàgon a l’Àfrica), amb unes intervencions “democratitzadores” cada vegada més freqüents i sagnants, amb uns aliats (com Aràbia Saudita, Qatar, Turquia o Israel) cada vegada més “exemplars” en aquesta “noble” tasca “democratitzadora”. Bases, intervencions, aliats… que ja tenim tan assumits que ni tan sols ens escandalitzen.
Les més importants imatges per comprendre el que està succeint no són les feridores imatges dels refugiats acampats o en marxa, sinó altres que mai veurem: les de les reunions, realitzades en luxosos despatxos, en els quals un reduït grup de gent, educada i culta, decideix, sense immutar-se gens ni mica, tots aquests terribles desastres geopolítics. O les imatges de les trobades en els quals es donen als líders occidentals subalterns les necessàries directrius per avançar en aquest projecte de dominació hegemònica.
Dissabte passat, una de les tres persones que va rebre a Brussel·les el premi Victoire Ingabire Umuhoza del 2016 va ser el politòleg canadenc, d’origen congolès, Patrick Mbeko. Al seu últim llibre (en col·laboració amb Honoré Ngbanda, màxim responsable dels Serveis d’Informació i Seguretat del Zaire de 1985 a 1990 i ministre de Defensa de 1990 a 1992) documenta extensament el que ja alguns havíem escrit fa anys sobre com es va gestar, al nucli mateix dels grans poders econòmics anglosaxons, el projecte de caos i “reordenació” de l’enorme regió de l’Àfrica dels grans Llacs. El títol d’aquest llibre és precisament aquest: Estratègia del caos i la mentida. Pòquer mentider a l’Àfrica dels Grans Llacs.
De manera semblant, segur que d’aquí a dues o tres dècades altres investigadors documentaran amb tot detall com es va gestar aquesta mateixa estratègia per a l’Iraq, Líbia, Síria, etc. Una estratègia criminal que cada dia és més evident per als qui busquin fonts d’informació no contaminades. Una de les últimes veus honestes i autoritzades que han criticat aquesta gran farsa ha estat la de l’advocat Robert Kennedy Jr. en un article per a la revista Político.
En ell, el nebot de l’expresident nord-americà John F. Kennedy exposa una de les més importants claus que expliquen la decisió dels Estats Units d’organitzar una campanya contra el legítim govern de Baixar al-Àssad. Exposa que aquesta decisió no es va prendre després de les protestes civils pacífiques sinó uns anys abans, quan aquest va rebutjar el projecte que li va proposar Qatar de construir un gasoducte per valor de 10.000 milions de dòlars, gasoducte que travessaria Aràbia Saudita, Jordània, Síria i Turquia. Aquesta infraestructura hauria garantit que els regnes sunnites del golf Pèrsic tinguessin un avantatge decisiu als mercats mundials de gas i hagués enfortit Qatar, que és el més estret aliat que els Estats Units posseeix a la regió. Allà es troben dues de les principals bases militars nord-americanes i la seu del Comandament Central dels Estats Units a l’Orient Mitjà.
Però el president sirià es va negar a signar aquest acord. I uns mesos més tard va començar a negociar amb l’Iran la construcció d’un gasoducte alternatiu que portaria el gas des de l’Iran al Líban i que hagués convertit el país persa en un dels majors proveïdors de gas a Europa. Immediatament després de la negativa de Baixar al-Àssad al projecte proposat per Qatar, les agències d’intel·ligència dels Estats Units, Qatar, Aràbia Saudita i Israel van començar a preparar una revolta per derrocar el règim d’al-Àssad, segons les dades de diversos informes secrets als quals va tenir accés Robert Kennedy Jr. Aquest explica també que la CIA va transferir sis milions de dòlars a la cadena de televisió britànica Barada, perquè elaborés reportatges a favor del derrocament del mandatari sirià.
En el seu article recorda a més que la intel·ligència nord-americana ha utilitzat els gihadistes des de mitjans del segle XX per protegir els interessos estatunidencs relacionats amb els hidrocarburs i per derrocar règims a l’Orient Mitjà. I que ja el 1957, Estats Units va tractar en va de provocar una revolució a Síria i derrocar el govern secular democràticament elegit. No obstant això, finalitza Robert Kennedy Jr., no es va aturar aquí, sinó que l’aparició del “grup criminal petrolier” Estat Islàmic és el resultat d’una llarga història d’intervenció dels Estats Units a la regió.
Mentrestant els refugiats segueixen per Europa el seu particular camí del Calvari després d’haver abandonat les seves ciutats i les seves històries familiars, arrasades per aquells per als qui tot això només són geoestratègies en un gran tauler d’escacs. Un tauler mundial en el qual, com ja va exposar fa temps Zbigniew Brzezinski, guanyarà la partida aquell que controli Euràsia, l’Orient Mitjà i Àfrica.