Per intentar explicar moltes de les claus ocultes d’aquestes setmanes de negociacions a Madrid, alguns responsables de Podem i altres grups d’esquerra, així com alguns bons analistes, es refereixen amb una certa freqüència als interessos i maniobres de les grans empreses de l’Íbex-35. Segurament no van gaire errats. Com ha exposat David Hernández, per exemple, en essència es tractaria de posar en marxa a Espanya un pla B, una mena d’opció Renzi (Sánchez+Rivera). Atès que la lamentable situació del PP fa inviable el pla A (PP+Ciutadans) i atès que la gran coalició (PPSOE) també s’ha anat veient inviable, es tractaria d’evitar tant sí com no que Podem esdevingui una força majoritària que arribi al Govern com ha passat amb Syriza a Grècia.
Ciutadans no només hauria complert la funció d’apuntalar el PP sinó també la de fragmentar la tendència al canvi. Se l’hauria potenciat com a alternativa a un PP tan corrupte que fa aigües per tot arreu. I se l’estaria encara potenciant, fins i tot acorralant més encara al PP per tal que entri en un període de regeneració i s’abstingui en el moment de la propera votació de Pedro Sánchez a la presidència. Mentrestant, cal donar a Pedro Sánchez la talla del gran estadista que ens traurà de l’atzucac (mentre es radicalitza la imatge de Pablo Iglesias i s’afavoreix la d’Alberto Garzón), obligant a callar tota veu crítica dins del PSOE.
Jo només solo denunciar aquelles coses de les que no tan sols n’estic segur sinó que a més en tinc informació contrastada, però la veritat és que aquestes anàlisis em semblen bastant assenyades i coherents. De fet, els successius posicionaments de Felipe González (el de les portes giratòries d’entrada i sortida des de la política a alguna de les més potents empreses d’aquest Íbex-35) van ser molt clars: primer va demanar a Pedro Sánchez que deixés governar el PP, per finalment sol·licitar a aquest, sempre vehementment, que deixi governar Pedro Sánchez. Crec que es tracta d’un canvi de posicions molt revelador venint de qui ve: d’un eximi personatge que, en l’alta política, està al servei dels més importants poders econòmics nacionals i internacionals.
Em pregunto si fins i tot el mateix ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, el de tantes intervencions dignes de ser oblidades, no estarà aquest cop tan desencaminat quan parla d’assetjament judicial al PP. Moltes veus s’han alçat indignades davant la sola insinuació que la justícia no fos tan independent com hauria de ser. Però jo em pregunto per què llavors va caure com una llosa sobre el jutge Baltasar Garzón, arribant a acabar fins i tot amb la seva carrera, quan aquest va intentar anar de debò contra els alts càrrecs del PP responsables del cas Gürtel. Així que Fernandez Díaz ha de saber alguna cosa de tot aquest tipus d’hipotètiques maquinacions econòmico-político-judicials. Potser el que li falta és tan sols confirmar les seves denúncies referint-se a situacions anteriors en les que el seu PP semblaria haver jugat més aviat el paper de co-assetjador. Segur que així les seves insinuacions haurien tingut molta més credibilitat i força.
Com dic, són relativament freqüents les al·lusions al possible paper de l’Íbex-35 en aquest moment crucial. No obstant això, poques vegades sento o llegeixo referències a alguna cosa molt més decisiva que els resultats de les esmentades negociacions a Madrid: la Troika ja ho ha anat avisant… el nou govern haurà de fer més retallades! A aquesta elitista cúpula europea (més aviat globalista) li importa un rave qui governi a Espanya amb tal que s’executin sense cap resistència les seves receptes de més austeritat. I aquestes directrius de Brussel·les, tan decisives per a la societat espanyola, no em semblen prou tractades pels nostres polítics tan enfeinats en les seves negociacions. Als del PPSOE, que han estat i seguiran sent els qui apliquin tals receptes, no sembla interessar-los gaire parlar-ne. I per als altres, potser no és el moment de donar una imatge de radicals antieuropeus. O potser hi hagi altres motius, que ara se m’escapen (manca de perspectiva àmplia?), que expliquin tant silenci sobre una cosa tan seriosa, cosa que ens porta el record dels grans sofriments del poble grec.
La setmana passada vaig relativitzar també les negociacions a l’espanyola en comparar-les amb la transcendència per a nosaltres de les primàries estatunidenques. Primàries en què sembla que amb Bernie Sanders es reactiva la gran lluita entre els interessos particulars de les grans “famílies” financeres i els de tot el poble estatunidenc. Es tracta d’una lluita que ja dura segles però que últimament estava latent, atès que aquestes “famílies” han aconseguit segrestar eficaçment l’Estat. Però entre Wall Street i l’Íbex-35… hi ha la Troika (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) i l’Eurogrup. I amb ells vénen l’austeritat i les retallades. Unes retallades que convertiran en raquític el marge d’actuació que li quedarà al nou Govern d’Espanya. Per la qual cosa he considerat convenient dedicar aquest i el proper article (com a mínim) a una cosa que tant ens afecta.