Dimecres passat, les nostres Illes Balears eren una festa, eren la viva imatge de la mítica Arcàdia en la qual regnen l’harmonia i la felicitat… excepte els ocells de mal averany que sempre ens entestem a deslluir la festa! Els nostres nous dirigents estaven radiants, havien per fi aconseguit que prengués les regnes d’IB3 un gran professional del periodisme, Andreu Manresa, el delegat a Mallorca d’El País, “el diari global”, el diari de referència a tot el món hispanoparlant. Igual que la moneda global, el dòlar, és encara la moneda mundial de reserva, i l’OTAN la garantia de la nostra llibertat en un món en què cal enderrocar perversos tirans i acabar amb terroristes fanàtics.
Però alguns emmarquem aquesta festa en una Europa en crisi i en un món en guerra. Una crisi i unes guerres (aparentment sense connexió entre elles) que tan sols són la punta de l’iceberg del gran projecte de dominació global al qual em referia en el meu anterior article. Era un article ple de cites de personalitats, gens sospitoses, que ens recorden que es tracta d’un projecte únic i en què gairebé tot està pautat. Els qui col·loquem la festa de dimecres en aquest ombrívol marc no ho fem per una necessitat patològica d’anar a la contra i d’amargar la festa, sinó perquè El País ha jugat i segueix jugant un paper clau en el blanqueig de massa crims contra la pau, presentant-los com intervencions humanitàries o protectores de pobles sotmesos a indesitjables dèspotes. Sense parlar del subtil blanqueig mediàtic de l’enorme operació financera que en diuen crisi.
No és casual que Juan Luís Cebrián hagi estat a Espanya durant més d’un quart de segle l’home dels grans poders globals que van avançant pas a pas en el terrible projecte de supremacia mundial que hi ha darrere de la desregulació financera i la gran crisi econòmica que la nostra societat està patint des del 2008, així com després de les contínues guerres d’agressió que estan arrasant tants països i portant el nostre món a vora de l’abisme. I El País ha estat en tot l’extens àmbit hispanoparlant el principal instrument de tals poders, responsables de tant patiment i sang vessada.
Deixem en l’oblit la desagradable qüestió referent a aquells polítics locals íntegres, líders històrics del PSM, que al llarg dels anys van ser denigrats i calumniats per aquest professional “magnífic” i “equànime”. Sembla que, fins i tot per a la nova generació de MES, ara no és el moment de parlar d’aquests “cadàvers” a les “cunetes”. És el moment de mirar cap endavant i oblidar el passat. Oblidem també, per descomptat, tant joc brut d’El País en la qüestió del procés que viu Catalunya
Tampoc parlem d’Àfrica, i molt menys de Rwanda i el Congo. Especialment no associem els centenars de milers de violacions de dones i nenes congoleses a la figura de Paul Kagame, a qui Ban Ki-moon (o millor, els poderosos padrins anglosaxons d’aquest titella) va atorgar (o millor, van atorgar) la presidència dels nobles Objectius del Mil·lenni al costat de José Luís Rodriguez Zapatero, qualificant a tots dos com a “herois de la humanitat”.
Limitem-nos a l’actualitat: la guerra a Síria. La injustícia soferta per polítics històrics locals no és rellevant i és ja passat -diuen aquells per als qui cal relativitzar això de la memòria. Això de Catalunya aviat serà passat -pensen molts-, sense ni tan sols haver arribat a ser present. I això d’Àfrica, tot i que és també d’absoluta actualitat, en realitat és com si no existís. Així que no val la pena que gastem la nostra energia a denunciar la gran tragèdia africana ni que cansem els lectors amb ella. És com fer ratlles a l’aigua. Cada vegada que avancem un pas en la lluita contra la impunitat en aquest continent, El País ja té cura de tombar-nos.
Fa uns mesos vam aconseguir que fos detingut a Londres un dels més importants imputats pel jutge Fernando Andreu, el general Emmanuel Karake Karenzi, cap dels Serveis d’Intel·ligència ruandesos. La seva extradició a Espanya i la seva declaració a l’Audiéncia Nacional haurien pogut estirar la corda que porta fins a Kagame i així acabar amb la seva dictadura, amb la seva permanent “intervenció” al Congo, amb el caos que regna allà, amb el pillatge del coltan i altres recursos, amb les violacions, etc. Però als pocs dies de ser detingut aquest general, El País ja havia demanat a un dels seus plumífers il·lustres, John Carlin, que desacredités l’”ignorant” jutge en un destacat article.
En realitat el qui és summament ignorant és el periodista esportiu John Carlin, per la qual cosa no em va costar gaire deixar-lo en evidència (cercar a Google “Carlin+ Rwanda”). A Londres, l’esposa del criminal Toni Blair, treballant per als mateixos grans financers-“filantrops” per als quals treballa Juan Luis Cebrián aquí, era l’advocada defensora d’aquest criminal. I tot això succeïa a la vegada que El País, amb l’objectiu de desactivar la querella que vam promoure, m’havia acusat a mi, en primera pàgina, de ser el principal finançador dels terroristes-genocides hutus al Congo que fan necessària la major missió militar de la història de l’ONU.
Em diuen que no hauria d’identificar un professional del periodisme amb la línia i els interessos editorials del mitjà per al qual treballa i també que hauria de rebaixar el to del meu discurs. El problema, des del meu punt de vista, és que en el cas d’El País no estem parlant de la llibertat d’opinió o fins i tot, si es vol, de la llibertat de propaganda, sinó de col·laboració necessària (o sigui, una figura penal) en grans crims. Jo no parlo de línies editorials, jo parlo de col·laboració necessària en el vessament de tanta sang. Jo parlo de sang i més sang, de trossos de carn socarrimats, de cossos destrossats, d’udols de dolor, de vides destruïdes, de ciutats arrasades, de violacions massives… Pot un veritable professional no assabentar-se d’on està ficat? Potser un simple operari d’una fàbrica d’armament no pugui fer-se massa preguntes, però qui ostenta en ella el càrrec de delegat ¿pot passar olímpicament del fet que les seves bombes (militars o mediàtiques) estiguin arrasant països com Líbia o Síria o estiguin, per contra, defensant països agredits?
Si els nostres anàlisis són encertats, potser l’única manera perquè alguns entenguin de què parlem i per què fem servir un determinat to consisteixi en què siguin les nostres ciutats les arrasades i els nostres fills els destrossats. El patiment de ruandesos, congolesos o sirians ens queda massa lluny. I, a més, no tenim temps per investigar i comprovar que hi ha un gran projecte que està darrere de tot això, un projecte en el qual El País és un instrument fonamental. Tant de bo que els nostres nous governants puguin anar canviant les coses sense que el sistema els canviï a ells, cosa que veig molt difícil si no dediquen més temps a accedir a una informació veraç. O si, almenys, no s’assessoren millor. En tot cas crec que a altres ens toca fer una enèrgica crida d’alerta. Acabo amb una cita, ben oportuna, d’un article de Pere Sampol titulat “Republicans monàrquics” i publicat fa uns mesos a AraBalears:
“En la definició del model d’Estat que defensa el PSOE, ha jugat un paper fonamental El País, un dels diaris de major tirada en llengua castellana i de referència per a la gran majoria d’espanyols progressistes. De la mà de Juan Luís Cebrián, El País ha empès el PSOE a trair els seus principis ideològics fonamentals. […] No hem d’oblidar que Cebrián, que ha acumulat una gran fortuna gràcies al salari d’alt directiu d’El País, és un dels membres nats del Club Bilderberg, el qual és considerat un govern mundial a l’ombra que imparteix directrius als governs de tot el món. I no parlem de l’accionariat propietari del Grup Prisa: el 40% pertany al Grup Liberty Adquisicions LLT, en el qual participen Goldman Sachs, Credit Suisse, Deutsche Bank, Morgan Stanley, Bank off America…; un 20% està en mans del Banco de Santander, La Caixa i HBC; un 7% és de Telefónica; un 10% de ProPu SL, en el qual tenen participacions personatges com Ramón Mendoza (expresident del Reial Madrid) o Jesús de Polanco. Aquest és el diari que ha condicionat la política del principal partit “progressista” de l’Estat i que l’ha abocat a defensar el neoliberalisme, l’estat centralista i la monarquia. Per no parlar de les pàgines de política exterior, autèntica corretja de transmissió del Ministeri d’Exteriors i del Departament d’Estat d’EEUU. No debades, Julian Assange passà els seus cables a altres mitjans informatius després que El País no en publicàs alguns que demostraven la submissió del Govern espanyol al nord-americà en el conflicte ruandès.
Ah! I no oblidem el delegat d’El País a Mallorca des de l’any 1990. Un personatge que fou el primer cap de premsa del president Gabriel Cañellas i que, des de les pàgines d’El País, ha fustigat obsessivament l’esquerra nacionalista de Mallorca.”