Introducció de Tom Engelhardt

Com he escrit en un altre lloc, el que Chalmers Johnson va anomenar “imperi de bases” dels Estats Units “no va ser tant el nostre petit secret sinó un secret que manteníem amb nosaltres mateixos”, almenys fins que Johnson va trencar el silenci i el seu llibre Blowback es va convertir en un èxit de vendes en el deixant dels atemptats de l’11-S. No obstant això, en aquests anys, si vostè (igual que Johnson) realment volia saber alguna cosa sobre la forma en què els Estats Units defensaven el món, podria començar profitosament llegint les taules del Pentàgon sobre la defensa mundial, que van des de les bases militars de la mida de petites ciutats nord-americanes fins al que llavors començava a anomenar-se “nenúfars”, que eren petits emplaçaments en llocs potencialment calents del planeta en els quals s’emmagatzemava material i estaven preparats per ser ocupats ràpidament. En aquests textos hi ha tot el necessari per als qui vulguin saber. Bé, no tot potser, però certament prou per fer-se una idea de l’aspecte que tenia el “Raj dels Estats Units” (com l’anomenava Johnson), que abastava des d’Europa fins a l’Àsia, Amèrica Llatina i el Golf Pèrsic.

Una vegada que s’hi penetrava, aquest imperi de bases provocava una gran impressió. Es tractava d’un aquarterament a escala mundial que no tenia precedents en la història dels imperis. Que nosaltres, els estatunidencs, en general no sabéssim gran cosa d’aquesta qüestió era, en cert sentit, una elecció, una qüestió -es podria dir- de ceguesa autoinduïda. Per aventurar una explicació: com a poble, estàvem tan incòmodes amb la idea que érem un poder imperial d’àmbit mundial que preferíem no saber què estàvem fent “nosaltres”, o almenys no reconèixer en què ens havíem convertit, fins i tot malgrat que centenars de milers d’estatunidencs, tant del personal militar com del civil, vivien d’això, hi treballaven i recorrien aquestes bases. Per a la gent dels altres països, aquests americans eren la cara visible d’Estats Units, però en el nostre país ningú sabria mai res d’això si la seva font d’informació eren els mitjans hegemònics.

Això, per descomptat, no ha canviat. El que sí que ha canviat és l’actitud de Washington respecte del públic. Les més recents operacions relacionades amb les bases s’estan produint cobertes per un espès mantell de secretisme, és a dir que si algú vol saber alguna cosa és cada vegada més difícil assabentar-se de qualsevol cosa. L’última estratègia respecte de les bases dels Estats Units al món respon a una nova premissa: una “empremta reduïda”, el que significa bases petitíssimes, desplegament ràpid, operacions especials i important utilització de drons. Aquest és el tipus de guerra que s’està instal·lant a l’Àfrica al segle XXI; Nick Turse, de TomDispatch ens ho explica avui. Mentre Estats Units ha buscat sempre que alguns aspectes de la seva estratègia imperial romanguin en “l’ombra”, per utilitzar una expressió que quan jo era petit s’utilitzava en la Guerra Freda, la nova estratègia quotidiana relacionada amb les bases militars també està desapareixent en les ombres; en aquest àmbit, l’última nota de Turse sobre el tema és un petit triomf informatiu.

En els últims anys, Turse ha revelat regularment molt del que no estava a la vista sobre l’expansió militar nord-americana que ha tingut lloc a l’Àfrica, entre altres coses el nombre cada vegada més gran d’operacions militars dels EUA a tot el continent, un creixement similar de les missions d’ensinistrament de forces per actuar per delegació en diversos escenaris africans i l’augment del desplegament de forces d’Operacions Especials dels EUA, aquestes forces armades secretes dins de les forces armades integrades per 70.000 militars que avui proliferen en un exclusiu món d’ombres. Nurse va treballar un any en això, però avui ens mostra la més recent imatge de l’aquarterament que cobreix tot un continent juntament amb les polítiques d’establiment de bases del Comando Àfrica d’Estats Units. Es tracta d’una nota que no podria ser més important ni treballada amb més esforç, que brinda la primera imatge de com s’està preparant a un continent per al que -en el seu últim llibre- Turse ha anomenat el camp de “batalla de demà” .

* * *

Les noves matemàtiques de l’AFRICOM, la base Bonança dels EUA i els “més terrorífics” temps que vénen a l’Àfrica

A les ombres del que una vegada es va anomenar el “continent negre” hi ha hagut molt enrenou. Si vostè no s’ha assabentat de res ha estat per alguna cosa deliberada. Però si força la mirada prou -de nord a sud, d’est a oest- veurà els fruits d’aquest esforç: una xarxa de bases, complexos i altres emplaçaments el nombre total dels quals supera la quantitat de països del continent. Per a unes forces armades que han tingut una ensopegada rere l’altre a l’Iraq i l’Afganistan i sofert revesos des de Líbia fins a Síria es tracta d’un èxit insòlit. En llocs apartats, darrere de tanques i lluny de mirades indiscretes, les forces armades dels Estats Units han construït un vast arxipèlag de llocs d’avançada; segons alguns experts, es tracta d’un laboratori per a un nou tipus de guerra.

Llavors, quantes bases militars dels Estats Units hi ha a l’Àfrica? És una pregunta senzilla amb una resposta senzilla. Durant anys, el Comando Àfrica dels EUA (AFRICOM) dóna una resposta estàndard: una base. Camp Lemonnier, a Djibouti, el diminut país banyat pel sol, és l’única “base” que els Estats Units reconeix al continent africà. Per descomptat, no era veritat. Perquè hi havia camps, complexos, instal·lacions i serveis pertot arreu, però la semàntica no és el fort dels militars.

Però si fa una mirada a la llista oficial de bases del Pentàgon, la quantitat creix. L’informe 2015 sobre la propietat global del Departament de Defensa inclou Camp Lemonnier i tres emplaçaments de llarga data en el continent o propers a ell: la Unitat Nº 3 d’Investigació Mèdica de la Marina dels EUA, una instal·lació d’investigació mèdica prop d’El Caire, Egipte, que va començar a funcionar el 1946; l’aeroport auxiliar d’Ascensión, una estació de seguiment de naus espacials i aeroport situada a 1.000 milles de la costa occidental d’Àfrica utilitzada pels EUA des de 1957; i magatzems a Mombasa, Kenya, construïts els anys vuitanta.

Això no és més que el començament de la qüestió; no s’acaba aquí. Durant anys, diferents informes han ofert alguna llum sobre llocs d’avançada supersecrets -la major part d’ells construïts, millorats o ampliats després de l’11-S- que esquitxen el continent, entre ells les anomenades ‘localitzacions de cooperació en matèria de seguretat’ (CSL, per les sigles en anglès). A principis d’aquest any, el cap de l’AFRICOM, general David Rodríguez, va revelar que en realitat hi havia 11 d’aquestes localitzacions. Un cop més, alguns vells observadors de l’AFRICOM sabien que això també era tot just el començament d’una història més àmplia, però quan vaig demanar al comando Àfrica una relació de les seves bases, camps i altres instal·lacions, tal com havia fet regularment, vaig ser tractat com si fos un infeliç.

“En total, l’AFRICOM té accés a 11 CSL a tot Àfrica. Per descomptat, tenim una instal·lació militar important al continent: Camp Lemonnier, a Djibouti”, em va dir Anthony Falvo, cap d’Afers Públics de l’AFRICOM. Falvo estava venent xifres que tant ell com jo sabíem perfectament bé que eren, en el millor dels casos, enganyoses.” Aquest és un dels aspectes més ingrats de la nostra política militar a l’Àfrica i, en general, fora de les nostres fronteres: que els militars no poden ser honestos i transparents en relació amb el que fan”, diu David Vine, autor de Base Nation : How US Military Bases Abroad Harm America and the World.

La investigació feta per TomDispatch indica que, de fet, els últims anys les forces armades dels Estats Units han desenvolupat una xarxa notablement àmplia -amb 60 unitats- de llocs d’avançada i punts de lliure accés. Alguns d’ells s’utilitzen regularment, d’altres són mantinguts com a reserva i alguns potser estiguin tancats. Aquestes bases, camps, complexos, instal·lacions portuàries, dipòsits de combustible i altres es poden veure en almenys 34 països -més del 60% dels del continent-; en bona part d’ells, els seus governs són corruptes i repressius i mostren pobres registres respecte als drets humans. Estats Units també opera “Oficines de Cooperació en Seguretat en aproximadament 38 nacions [africanes]”, segons Falvo, i ha tancat prop de 30 acords per a la utilització d’aeroports internacionals com a centres de proveïment de combustible.

No es té per què creure que fins i tot aquests guarismes reflecteixin completament el creixent arxipèlag de llocs d’avançada a l’Àfrica. Tot i que és possible que a causa de les falles de l’AFRICOM per proporcionar informació bàsica fiable o aclarir alguna cosa alguns llocs hagin estat comptats dues vegades, la llista elaborada per TomDispatch indica que les forces armades dels Estats Units han creat una xarxa de bases que s’estén molt més enllà del que revela l’AFRICOM al públic estatunidenc, per no parlar de l’africà.

La base Bonança de l’AFRICOM

El 2008, quan l’AFRICOM es va convertir en un comando independent, la informació disponible sobre Camp Lemonnier deia que encara era un dels pocs llocs d’avançada nord-americans a l’Àfrica. En els anys següents, Estats Units es va embarcar en res menys que un boom de la construcció, encara que el comando es resisteixi a posar-ho en aquests termes. Com a resultat d’això, ara és capaç de tirar endavant cada vegada més operacions corrents i encobertes, des d’exercicis d’ensinistrament fins assassinats amb drons.

“L’AFRICOM, com a comando nou que és, és un laboratori bàsic per a diferents tipus de guerra i utilització de les forces”, diu Richard Reeve, director del Programa de Seguretat Sostenible (SSP, per les sigles en anglès) del Grup de Recerca Oxford, un laboratori d’idees amb base a Londres. “A més de Djibouti, no hi ha cap altra concentració important de soldats, equip i fins i tot avions. Hi ha una miríada de ‘lily pads’ o petites bases operatives avançades… per tant és possible dispersar petites forces en una zona molt àmplia i, si cal, concentrar aquestes forces amb força rapidesa.”

Certament, s’han construït (o reforçat) zones de muntatge, localitzacions de cooperació en seguretat i altres d’operació avançada (FOL, per les sigles en anglès) així com altres llocs avançats -molts d’ells implicats en activitats d’espionatge, vigilància i reconeixement i operacions especials- a Burkina Faso, Camerun, la República Centreafricana, Txad, Djibouti, Etiòpia, Gabon, Ghana, Kenya, Mali, Nigèria, Senegal, les illes Seychelles, Somàlia, Sudan del Sud i Uganda. Un informe redactat el 2011 per Lauren Ploch, analista de qüestions africanes del Servei d’Investigació del Congrés, també esmenta el lliure accés de les forces armades dels EUA a localitzacions d’Algèria, Botswana, Namíbia, Sao Tomé i Príncep, Sierra Leone, Tunísia i Zàmbia. L’AFRICOM no ha respost a nombroses sol·licituds d’aquest periodista per tenir més informació sobre els seus llocs d’avançada i qüestions afins, però l’anàlisi d’informacions de fonts obertes, de documents obtinguts apel·lant a la Llei de Llibertat d’Informació i d’altres registres mostren una constant, renovada i creixent presència estatunidenca al continent africà.

“Una localització de seguretat cooperativa no és altra cosa que un lloc petit al qual podem accedir… seria una cosa que vostè veuria com un lloc molt auster amb un parell de magatzems en els quals hi ha botigues, aigua i coses així”, va explicar Rodríguez, de l’AFRICOM. Tal com ell insinua, les forces armades no consideren que un CSL sigui una “base”, però més enllà de com se’ls digui, són alguna cosa més que algunes botigues i caixes d’aigua embotellada.

Dissenyats com una cosa temporal i bàsica -tot i que capaç d’albergar unes 200 persones i amb una pista d’aterratge apropiada per a un avió de transport C-130-, aquests llocs estan preparats per convertir-se en alguna cosa més perdurable. Aparentment, almenys tres d’ells -a Senegal, Ghana i Gabon- estan pensats per facilitar el desplegament d’una unitat de resposta ràpida el sobrenom de la qual és un embarbussament: Força de Tasques de Propòsits Especials Mar-Aire-Terra de Resposta a Crisi en Àfrica (SPMAGTF-CR-AF, per les seves sigles en anglès). Les bases d’aquesta força són Morón (Espanya) i Sigonella (Itàlia), però el seu teatre d’operacions és Àfrica. Els seus integrants es desplacen amb els avions MV-22 Osprey, de rotors abatibles, que poden enlairar-se i aterrar verticalment i mantenir-se immòbils a l’aire com els helicòpters, però també volar amb la velocitat i l’eficiència d’una aeronau turbohèlix.

La combinació de recursos humans, lliure accés i tecnologia avui es coneix en els mitjans militars amb el sobrenom de “Nova normalitat”. Aquesta combinació va néixer en el deixant de l’atac contra Benghazi, Líbia, el setembre de 2012, que va matar J. Christopher Stevens, ambaixador dels EUA, i a tres estatunidencs més; l’efectivitat de la nova normalitat permet l’accés ràpid militar a 650 quilòmetres de qualsevol CSL o, com assenyala Richard Reeve, “posa al seu abast gairebé qualsevol país de l’oest i centre d’Àfrica”.

Es va fer una prova de camp d’aquest concepte quan Sudan del Sud es va sumir en una guerra civil i 160 infants de marina i mariners procedents de Morón van ser desplaçats inicialment a Djibouti a finals de 2013. En qüestió d’hores, un contingent d’aquesta força va ser enviat a Uganda i, a principis de 2014, juntament amb una altra unitat de resposta ràpida, despatxada a Sudan del Sud per evacuar 20 persones de l’ambaixada nord-americana a Juba. A primers d’aquest any, la SPMAGTF-CR-AF va realitzar proves en algunes de les seves zones africanes, entre elles la CSL de Libreville, al Gabon, desplegant a prop de 200 infants de marina i mariners juntament amb quatre avions Osprey, dos C- 130 i més de 75 tones de material.

Un assaig similar es va dur a terme a la CSL del Senegal situada a la base aèria de Dakar-Ouakam, que també pot albergar 200 infants de marina i al personal de suport necessari per mantenir-los i transportar-los. “El que ofereix la CSL és la possibilitat de situar les nostres forces en llocs d’avançada per respondre a qualsevol tipus de crisi”, va dir Lorenzo Armijo, un cap d’operacions de la SPMAGTF-CR-AF, a un periodista militar. “En el ventall de possibles operacions militars, aquestes crisis poden anar des reforçar una ambaixada a proporcionar ajuda humanitària”.

Una altra CSL, esmentada en unes instruccions de l’exèrcit dels Estats Units sobre l’Àfrica de juliol de 2012, està situada a Entebbe, Uganda. Des d’allà, segons una investigació del Washington Post, alguns contractistes nord-americans han realitzat vigilància aèria utilitzant avions turbohèlix desarmats. “L’estratègia de l’AFRICOM és tenir un contacte molt lleuger i deixar una empremta reduïda, però tot i així facilitar les operacions de les forces especials o els destacaments d’espionatge, vigilància i reconeixement (ISR, per les sigles en anglès) en una zona molt àmplia”, diu Reeve. “Per fer això no necessiten molta infraestructura sinó un acord per utilitzar lliurement una localització, unes instal·lacions elementals en el terreny o unes reserves de combustible, però també poden comptar amb l’ajuda de contractistes privats per mantenir una quantitat d’instal·lacions de manera que no hi hagi tropes estatunidenques en el terreny”.

L’arxipèlag de llocs d’avançada

L’AFRICOM va ignorar les meves demandes de més informació sobre les CSL i els noms d’altres llocs d’avançada en el continent, però segons un article -aparegut a Army Sustainment el 2014- sobre els propers reptes logístics a l’est d’Àfrica, també hi ha “almenys nou localitzacions d’operació avançada, o FOL”. El 2007, el departament de Defensa va publicar una notícia que esmentava l’existència d’una FOL a Charichcho, Etiòpia. Les forces armades d’Estats Units també utilitzen la “localització d’operació avançada de Kasenyi” a Kampala, Uganda. El 2010, un informe de l’Oficina de Responsabilitat davant el Govern va esmentar localitzacions d’operació avançada a Isiolo i a la badia de Mana, ambdues a Kenya.

De fet, Camp Simba, a la badia de Mana, els últims anys ha estat ampliada significativament. El 2013, els Seabees de la marina dels EUA, van treballar en torns durant les 24 hores del dia per perllongar la pista d’aterratge perquè poguessin aterrar grans avions de transport com els C-130; al mateix temps, es van iniciar altres projectes per poder albergar en el futur un major nombre de soldats, a més d’un emmagatzematge de combustible i aigua potable i la instal·lació de més latrines. La base serveix per allotjar personal de la marina i els Boines Verdes, entre d’altres forces dels EUA i, com es va revelar recentment a Intercept, exerceix un paper molt important en el programa secret d’assassinats amb avions no tripulats destinat a eliminar militants a la veïna Somàlia i també al Iemen.

Els drons han tingut un paper cada vegada més important en la concentració militar a l’Àfrica després de l’11-S de 2001. Per exemple, s’ha construït una base de Predator MQ-1 a N’Djamena, la capital del Txad. Mentrestant, el seu nou cosí, més gran i de major autonomia de vol, el MQ-9 Reaper, vola des de l’aeroport internacional de les Seychelles. Segons Intercept, a partir de juny de 2012, es van dur a Arba Minch, Etiòpia, dos drons -un Predator i un Reaper per ser operats per contractistes. Entretant, un destacament dotat amb un Scan Eagle (un dron de baix cost utilitzat per la marina dels EUA) i un helicòpter manejat remotament conegut com MQ-8 Fire Scout operava davant de la costa est d’Àfrica. A més, Estats Units va començar fa poc a muntar una base al Camerun per Predators desarmats per ser emprats en la lluita contra els seguidors de Boko Haram.

El febrer de 2013, Estats Units va començar també a utilitzar alguns drons Predator amb base als afores de Niamey, la capital de Níger. Un any més tard, el capità Rick Cook, aleshores cap de la Divisió d’Enginyeria de l’AFRICOM, va parlar sobre la possibilitat d’una “nova instal·lació similar a una base” que seria “semipermanent” i “capaç de realitzar operacions aèries” en aquest país . El setembre del mateix any, Craig Whitlock, del Washington Post, va posar al descobert uns plans que implicaven portar drons a una segona localització nigerina, a Agadez. Pocs dies després l’ambaixador dels EUA a Niamey va anunciar que l’AFRICOM estava, sense cap mena de dubte, “estudiant la possibilitat d’establir una localització expedicionària de suport en emergències a Agadez, Níger”.

A principis d’aquest any, el capità Rodney Worden, de la Divisió Logística i Suport de l’AFRICOM, va esmentar “un projecte d’associació i capacitat constructiva… per la força aèria i les forces armades de Níger en conveni amb l’AFRICOM i la força aèria [d’Estats Units] a l’Àfrica per construir una pista d’aterratge i les corresponents àrees de suport per realitzar operacions aèries”. I a l’abril de 2015, quan es va presentar la llei d’Autorització de la Defensa Nacional per a l’Any Fiscal 2016, en ella hi havia inclosa la petició de 50 milions de dòlars per a la construcció d’un “aeroport i camp base a Agadez, Níger… per a operacions de suport a l’oest d’Àfrica”. Quan fa poc temps el Congrés va aprovar el pressupost anual de defensa, aquesta suma va ser autoritzada.

Segons el brigadier general Donald Bolduc, cap del Comando Àfrica d’Operacions Especials, a Diffa, Níger, a hores d’ara hi ha una altra unitat d’operacions especials que està “al costat” de les tropes locals a Diffa, Níger. Mitjançant la utilització de la Llei de Llibertat d’Informació, TomDispatch va obtenir una diapositiva amb instruccions militars que també indica la “presència dels EUA” a Ouallam, Níger, i tant a Bamako com a Kidal, a la veïna Mali. Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, un país que comparteix fronteres amb els abans esmentats, alberga un equip de coordinació de forces d’operacions especials, un destacament conjunt d’operacions especials aèries i una iniciativa de suport al pont aeri trans-saharià amb avions de curt enlairament i aterratge que, segons documents oficials, facilita la realització  d’”activitats d’alt risc” dutes a terme per unitats d’elit de la força de tasques trans-Sàhara d’operacions especials conjuntes.

A l’altra banda del continent, Somàlia, hi estan operant forces d’elit dels Estats Units des de petits complexos a Kismayo i Baledogle, segons un informe de Foreing Policy. Similarment, la veïna Etiòpia ha estat una de les primeres nacions en facilitar la instal·lació de llocs d’avançada dels EUA, entre ells Camp Gilbert i Dire Dawa, localitzacions per a operacions d’emergència tant a Hurso com a Bilate i instal·lacions apropiades per a equips de 40 homes a Bara. Com a part d’un intent per destruir el criminal Exèrcit de Resistència del Senyor de Joseph Kony, a la República Democràtica del Congo i a Sudan del Sud s’hi van instal·lar alguns dels anomenats centres de fusió per a operacions combinades. Unes investigacions del Washington Post han revelat que, per participar en aquestes accions, també hi ha assentades forces dels Estats Units a Djema, Sam Ouandja i Obo, a la República Centreafricana. Recentment, els Seabees de la marina dels EUA han augmentat la capacitat d’aquests llocs com també instal·lat la infraestructura necessària per al funcionament d’unes antenes parabòliques de seguiment de satèl·lits.

Hi ha altres localitzacions que, encara que no siguin llocs avançats, són baules molt importants en la cadena de bases dels Estats Units a l’Àfrica. Entre elles dipòsits de gas i petroli situats en ports de vuit països africans. A més, l’AFRICOM admet l’existència d’un acord per a utilitzar lliurement l’aeroport internacional Léopold Sédar del Senegal tant per al proveïment com per al “transport d’unitats militars que participin en activitats de cooperació en seguretat”. Un arranjament similar s’ha assolit per l’ús de l’aeroport de Kitgum, Uganda, i l’aeroport internacional d’Addis Abeba, Etiòpia. Segons l’Agència de Logística per a la Defensa (DLA, per les sigles en anglès), les forces armades dels EUA han tancat un total de 29 acords per utilitzar aeroports com a centres de proveïment amb 27 països a l’Àfrica.

No totes les bases nord-americanes a l’Àfrica han estat usades ininterrompudament en els últims anys. Per exemple, després del derrocament -amb suport militar dels EUA- del govern de Mauritània el 2008, Estats Units va suspendre un programa de vigilància aèria amb base a la capital, Nouakchott. A continuació del cop d’estat a Mali comandat per un oficial format pels EUA, el Pentàgon va suspendre les relacions militars amb el nou govern; aparentment, un modest complex estatunidenc prop de la ciutat de Gao va ser envaït per forces rebels.

No obstant això, la major part dels nous llocs d’avançada en aquest continent sembla que han fet arrels. Tal com suggereix l’expert en bases i col·laborador habitual de TomDispatch David Vine, “El perill d’aquesta estratègia, en la qual es veuen sorgir cada vegada més bases dels Estats Units a tot el continent, és que una vegada que aquestes bases es consoliden es fa molt difícil tancar-les. Una vegada que han creat un impuls, tant al Congrés com en termes de finançament, tendeixen a expandir-se”.

Per proveir les seves tropes a l’est d’Àfrica, l’AFRICOM també ha posat en peu un elaborat sistema logístic. Se’l coneix oficialment com la Xarxa de Distribució de Superfície (SDN, per les sigles en anglès), encara que el seu nom col·loquial és “la nova ruta de les espècies”. Connecta Kenya, Uganda, Etiòpia i Djibouti. Al seu torn, aquests centres formen part d’una xarxa de transport i logística que inclou llocs com Rota (Espanya), Aruba (Petites Antilles), badia de Souda (Grècia) i una FOL a l’illa anglesa d’Ascensión (Atlàntic sud).

La base aèria de Ramstein, Alemanya, quarter general de la força aèria dels Estats Units a Europa i una de les bases militars nord-americanes fora del país, és un altre lloc clau. Tal com va informar Intercept a principis d’aquest any “és el cor d’alta tecnologia del programa de drons dels Estats Units” per a l’Orient Mitjà i Àfrica. Alemanya també acull la caserna general de l’AFRICOM, a Kelley Barracks, Stuttgart-Moehringen, que també forma part del dispositiu per a operar drons a l’Àfrica.

A més de ser la seu d’un contingent d’infants de marina i mariners de la SPMAGTF-CR-AF, l’estació aeronaval de Sigonella, a Sicília, Itàlia, és una altra important instal·lació logística per a la realització d’operacions a l’Àfrica. Sigonella, que per la seva activitat és la segona estació aèria a Europa, és un centre clau per a la cobertura amb drons del continent africà; serveix com a base per als MQ-1 Predator i els drons de vigilància RQ-4B Global Hawk.

Les joies de la corona

De retorn al continent africà, certament, la indiscutible joia de la corona a l’arxipèlag nord-americà de bases es Camp Lemonnier. Citem el secretari de Defensa Ashton Carter: es tracta d’”un centre amb molts radis [que cobreixen] el continent i la regió. Compartint pista d’aterratge a l’aeroport internacional Ambouli, de Djibouti, el vast complex és la caserna general de la força de tasques combinades de la Banya d’Àfrica; allà s’hi allotja la força de resposta de l’est d’Àfrica, una altra unitat regional de reacció ràpida. El camp, on també funciona el quarter general de la força de tasques 48-4, una unitat antiterrorista supersecreta centrada en els militants de l’est d’Àfrica i Iemen, ha vist com el seu personal creixia en un 400 per cent des de 2002.

En el mateix període, Camp Lemonnier ha crescut des de les prop de 360 ​​hectàrees originals a les prop de 2.500 d’avui en dia i està enmig d’un boom de construcció que ja porta diversos anys per al qual ja s’han adjudicat més de 600 milions de dòlars. A finals de 2013, per exemple, B.L. Harbert International, una empresa de construcció amb seu a Alabama, va obtenir un contracte de 150 milions de dòlars amb la marina dels EUA per construir “la base d’operacions avançades P-688 a Camp Lemonnier”. Segons un comunicat de premsa corporatiu, “el lloc té aproximadament 80 hectàrees, i contindrà 11 edificis principals i les instal·lacions auxiliars necessàries per al suport d’operacions normals i d’emergència a tota la regió”.

El 2014, la marina dels EUA va acabar la construcció d’una instal·lació segura per al Comando Avançat d’Operacions Especials a l’Est d’Àfrica (SOCFWD-EA, per les seves sigles en anglès). Aquesta és una de les tres unitats similars existents al continent -les altres són la SOCFWD del centre d’Àfrica i la SOCFWD del nord i oest d’Àfrica- les que, segons les forces armades, “donen forma i coordinen operacions especials de les forces de cooperació en matèria de seguretat i s’involucren en el suport al comando d’operacions especials, al comando de combatents geogràfics i els objectius d’equips locals”.

Segons uns documents secrets revelats recentment per Intercept, el 2012, 10 drones Predator i 4  Reaper van ser traslladats a la base de Camp Lemonnier, juntament amb sis U-28A (un avió monomotor de vigilància per les forces d’operacions especials) i dos P-3 Orion (1 cuatrimotor turbohèlix de vigilància). També hi ha vuit F-15 Strike Eagle, reactors de combat tripulats fortament armats. A l’agost de 2012, una mitjana de 16 drons i quatre caces s’enlairaven o aterraven cada dia en aquesta base.

L’any següent, després de diversos accidents amb drons i la conseqüent agitació produïda entre els controladors aeris de Djibouti, les operacions amb avions no tripulats van ser traslladades a un altre lloc situat a uns 10 quilòmetres. L’aeroport Chabelley, de Djibouti, en què hi ha hagut més construcció i té un perfil més baix que l’antic Camp Lemonnier, ara compleix la funció de base clau per a la campanya estatunidenca d’operacions amb drons a la regió. Donen Gettinger, cofundador i codirector del Centre per a l’Estudi del Dron a l’Institut Bard, fa poc li va dir a Intercept que la operacions realitzades des d’aquest lloc eren majoritàriament missions conduïdes pel comando conjunt d’operacions especials (JSOC, per les sigles en anglès) i la CIA; va explicar que sobretot estaven enfocades en atacs contra terroristes a Somàlia i el Iemen, espionatge, vigilància i reconeixement, com també el suport a les operacions aèries de l’Aràbia Saudita al Iemen.

Un futur més terrorífic

Durant molts mesos, l’AFRICOM va ignorar una i altra vegada fins i tot les preguntes més elementals que aquest periodista va fer sobre el vast arxipèlag de bases estatunidenques. En termes pràctics, això significa que no hi ha manera de saber amb total certesa quants dels més de 60 llocs d’avançada, bases, fortaleses, i àrees de lliure accés són utilitzats avui dia per les forces armades dels Estats Units ni quants altres llocs addicionals poden existir. El que sembla clar és que el nombre de bases o altres llocs, encara que definit, està en augment; aquest augment es reflecteix en el nombre de militars nord-americans, del desplegament de forces d’operacions especials i de les missions a l’Àfrica.

[Nick Turse és director d’edició de TomDispatch i integrant del Nation Institute. El 2014, va obtenir els premis Izzy i American Book pel seu llibre Kill Anything That Moves; els seus articles han aparegut al New York Times, Intercept, Los Angeles Times, Nation i habitualment a TomDispatch. El seu llibre més recent és Tomorrow ‘s Battlefield: US Proxy Wars and Secret Ops in Africa.]