Escrit el 12.11.15.
Publicat a Mallorcadiario el 14.11.15, poques hores després de l’atemptat a París.
Durant el període nazi, el poble alemany va viure tan aliè a tot el que succeïa més enllà de la seva realitat quotidiana immediata que tal desconnexió no deixa de sorprendre encara avui. Els morts, la destrucció i el caos que patien “els altres” era una cosa tan “llunyana” -creien-, que no semblava afectar pràcticament en res els seus propis afanys i activitats del dia a dia. I va seguir sent així fins i tot després de produir-se, segurament el 1942 (segons la majoria d’historiadors), el punt d’inflexió en què el triomfal avanç de la Wehrmacht es va aturar i fins i tot es va anar convertint paulatinament en una humiliant rendició o retirada. Només les bombes sobre les seves pròpies ciutats van ser capaços de donar als civils alemanys un bany de realitat, deixant-los en estat de xoc. Podríem dir el mateix del Japó imperial i de la Itàlia feixista (o de tants altres pobles agressors al llarg de la història).
Aquell gran error de la societat civil d’aquestes tres nacions, forjat en el desinterès pel sofriment aliè i en la desinformació i ignorància no reconegudes respecte al que realment estaven fent les seves pròpies elits (tant fora d’Alemanya com a l’interior mateix d’ella), va ser molt més determinant en aquell terrible moment històric de la Segona Guerra Mundial que el deliri criminal de les esmentades elits. Elits que van perdre el sentit de la realitat i van posar en marxa una maquinària militar i propagandística com mai havia conegut la humanitat. Això és almenys el que creien i sobre el que van alertar gent tan lúcida com mahatma Gandhi o Albert Einstein, que afirmaven que les generacions futures lamentarien més el silenci de la gran massa dels “bons” que la maldat d’uns pocs.
Però si ara intentem fer la menor comparació amb la nostra pròpia realitat actual, segur que ens trobarem amb la coneguda reacció de molts, acompanyada freqüentment d’un to de molèstia: “Això no té res a veure amb la nostra pròpia realitat. A diferència dels alemanys condicionats per la propaganda de Joseph Goebbels, nosaltres som ciutadans de l’Occident informat, lliure i democràtic”. No obstant això, semblant reacció és ja un primer símptoma que alguna cosa no funciona bé. Com es pot fer semblant proclama tan sols uns anys després de la vergonyosa complicitat de la quasi totalitat dels grans mitjans i dels més famosos intel·lectuals nord-americans davant de les burdes mentides amb què es va justificar el 2003 l’agressió a l’Iraq? ¿Segur que coneixem l’extermini, del que Occident n’és responsable, de nou o deu milions d’éssers humans a Rwanda i Congo millor del que els alemanys coneixien el genocidi d’altres tants milions de víctimes en els camps de concentració nazis? ¿Segur que coneixem les fotos de les ciutats líbies arrasades per l’OTAN millor del que la societat alemanya coneixia l’enorme destrucció perpetrada pels seus “heroics” exèrcits en tantes ciutats “enemigues”? ¿Segur que coneixem els motius pels quals Occident ha desestabilitzat Síria millor del que els alemanys coneixien les delirants “raons” per les quals els seus exèrcits van anar atacant país rere país? Hi ha tanta desinformació sobre totes aquestes últimes agressions internacionals al Pròxim Orient i el Mediterrani Sud o sobre la reactivació per part de l’OTAN de la Xarxa Gladio i la contínua arribada de perillosos mercenaris a Ucraïna, que potser ni tan sols hauria de donar per suposada l’autoria -la nostra, d’Occident- en tot això, però és impossible argumentar cada afirmació en un sol article sense estendre’s en excés.
¿Tan segurs estem que nosaltres mai patirem el xoc que van patir els alemanys el dia en què tants crims d’agressió internacional es van tornar en contra seva i totes les seves seguretats quotidianes van quedar devastades per les bombes dels qui un dia havien estat les seves víctimes? ¿Tan segurs estem que s’aturaran a Síria i Ucraïna les “nobles” intervencions “alliberadores” o “democratitzadores” d’Occident? Un Occident auxiliat per països tan “democràtics” com l’Aràbia Saudita (que, al costat d’altres, s’ocupa de finançar el reclutament, als països que siguin necessaris, dels “rebels” que calguin) o per aliats tan “respectables” com els neonazis que ara actuen lliurement a Ucraïna? ¿Segur que els Estats Units, amb el seu seguici de submisos aliats, permetrà que Rússia i la Xina (països capaços, especialment Rússia, d’arrasar també moltes de les nostres ciutats com van ser arrasades les ciutats alemanyes fa mig segle) segueixin progressant com a noves potències fins que la “inqüestionable” hegemonia nord-americana es converteixi en història passada? Qui això cregui, no coneix en absolut la mentalitat de l’elit nord-americana. Fa tan sols uns dies, Ashton Carter, el secretari de Defensa del suposadament moderat govern de Barak Obama, va qualificar Rússia o la Xina de perills potencialment més nocius que l’Estat Islàmic i ha afirmat que els Estats Units no permetrà que trastoquin “l’ordre mundial”.
En una recent conferència sobre l’actual tragèdia dels refugiats, a la qual vaig titular “Refugiats. Podríem ser nosaltres”, vaig començar amb una cita en què Tony Cartalucci ens instava a assumir d’una vegada les nostres pròpies responsabilitats i complicitats amb els interessos megacorporatius financers (que estan darrere d’aquestes tragèdies) per la nostra apatia que ens fa desinformats i ignorants. Aquesta cita concloïa així: “El projecte d’aquesta gent no s’atura a Síria i l’Iran sinó que apunta en última instància a Rússia i Xina. Els conflictes que veiem en les nostres pantalles de televisió no quedaran per sempre relegats a llunyanes regions del nostre món”. Recorden a Bertolt Brecht?: “Primer es van endur els jueus, però com que jo no era jueu, no em va importar. Després es van endur els comunistes, però com que jo no era comunista, tampoc em va importar. […]. Ara em vénen a buscar a mi, però ja és massa tard”.
Inicio avui una col·laboració d’algunes setmanes a Mallorcadiario. M’he preguntat si havia de començar analitzant esdeveniments locals, nacionals o internacionals i he decidit fer-ho alertant sobre aquell que considero el més gran dels errors: creure que el que és internacional no afecta gaire a la nostra realitat local; desentendre’ns dels grans crims d’agressió internacional (crims contra la pau, com van ser catalogats a Nuremberg) comesos en aquestes últimes dècades pels nostres “democràtics” governs (tan “democràtics” com el d’Adolf Hitler); no fer el necessari esforç per entendre -més enllà de tanta propaganda- qui són realment els qui estan portant el nostre món a la vora de l’abisme (amb les seves descomunals manipulacions financeres, el seu poder militar agressor i el seu ferri control de l’opinió pública) i quines són les seves veritables motivacions; seguir tan absorts i alienats en el nostre dia a dia fins a convertir-nos en una societat cada vegada més ignorant i manipulable…
Tot el que és local i nacional -que, de totes maneres, procuraré tractar quan consideri oportú- no tindrà rellevància el dia en què una gran crisi internacional, militar o mediambiental, encara més gran que la crisi-estafa que estem vivint des del 2008, pugui esclatar-nos a les mans. No obstant això, igual que per als alemanys del període nazi, la intenció de vot dels nostres conciutadans no sembla veure’s afectada pel que els nostres governants puguin fer o deixar de fer en política exterior (crims contra la pau inclosos). Sorprenentment, la preocupació dels espanyols gairebé es limita, igual que a l’Alemanya nazi, a qüestions internes: l’atur, la corrupció i altres problemes d’índole econòmica. No és casual que, en el meu últim llibre, en intentar exposar el que anomeno els cinc principis superiors, hagi considerat que “les lleis de la interrelació i interdependència” constitueixen el primer d’aquests principis. Però, malgrat la seva avançada tecnologia, el gènere Homo no sembla arribar a sortir dels limitats horitzons cavernícoles en què va viure en els seus inicis: per què hauria de afectar-nos -pensen molts- el que els passi a altres tribus?
En els propers articles intentaré, primer de tot, mostrar aquella cara de la realitat que difícilment els lectors trobaran en els grans mitjans nacionals i internacionals. Ho faré procurant no presentar ni un sol element d’anàlisi que jo no consideri més que suficientment contrastat. Són tants i tan contundents els fets en si mateixos així com els avisos en la boca o en la ploma de tants i tan seriosos analistes amb accés a una informació privilegiada (Daniel Ellsberg, Noam Chomsky, el general Wesley Clark, Julian Assange, Edward Snowden, el papa Francesc…) que crec que no hi haurà necessitat de recórrer a cap argument insuficientment fonamentat. Fins dissabte que ve.