Al passat segle XXI també es va intentar imposar, a fi d’evitar el contagi produït pel Brexit, un certificat de capacitació per emetre el vot. Es tractava d’un certificat que havia de permetre a la reduïdíssima però extremadament poderosa elit propietària de la Reserva Federal seguir prenent a porta tancada totes les decisions realment importants per a la humanitat i, al mateix temps, guardar les aparences democràtiques. Aquesta elit que, després d’aconseguir les desregulacions bancàries que tant anhelaven, va ser la promotora de la descomunal financiarització amb la qual es va iniciar el procés d’implosió del sistema occidental, no tenia límits en la seva ambició i gosadia. Hi havia alguns precedents en la història que recordaven tal certificat. Un d’ells va ser el certificat de bona conducta imposat pel franquisme a Espanya durant dècades. Un certificat que va ser ben eficaç en la depuració de mestres i altres funcionaris. Però, gràcies a les últimes i sofisticades tècniques de control del pensament, al segle XXI aquesta mena de manipulacions es podien convertir en alguna cosa incomparablement més massiva, perillosa i eficaç.
Durant dècades, els membres d’aquella elit havien aconseguit, gràcies al control de l’opinió pública per mitjà dels grans mitjans de comunicació, mantenir a “la vella Europa” –com ells l’anomenaven– un govern de tecnòcrates al servei de les seves polítiques neoliberals sense que saltés feta miques l’aparença de democràcia en els estats nacionals. Però després del començament del contagi del Brexit aquest fràgil equilibri va començar a trontollar. Les conseqüències d’aquestes polítiques neoliberals ja no eren fàcils d’ocultar: desigualtats cada vegada més descarades i insostenibles; la mal anomenada austeritat i les retallades cada vegada més insuportables per a la gran majoria mentre se succeïen inacabables i quantiosos rescats de les entitats financeres que van aconseguir ser considerades massa grans per caure (la seva caiguda, deien, tindria inimaginables conseqüències sistèmiques)…
Semblava mentida que tal elit, amb milers de superexperts al seu servei, no fos capaç d’adonar-se que un món tan desigual, injust, cruel i absurd com el que pretenia era inviable. El fet és que va arribar un moment en què tot es va jugar a una carta: o el desastre, si seguia sent majoritari el sector de la ciutadania occidental que continuava “informant-se” a través dels grans mitjans; o, per contra, un procés de sortida a tan enorme crisi si aquells ciutadans que ja s’informaven per mitjans alternatius veraços començaven a ser majoria.
Els debats en el si dels més perversos i perillosos think tank eren molt vius. En aquests debats alguns astuts experts van proposar la imposició d’un certificat de capacitació per a poder exercir el dret al vot. Argumentaven que entre el manteniment de l‘idealitzat sufragi universal (en el qual estaven entestats molts “utòpics” activistes) i la poc subtil proposta de substituir la democràcia pel dictamen dels experts (proposta expressada massa explicitament i públicament per periodistes massa maldestres, com era John Carlin al diari global del món hispanoparlant), existia una alternativa intermèdia: eleccions universals, sí, però… en què només poguessin participar-hi aquells a qui les respectives comissions d’experts concedissin l’esmentat certificat de capacitació per emetre el vot. Pel que fa a l’oposició social contra semblant certificat… ja es trobaria, un cop més, –afirmaven– la forma de doblegar-la. El problema es trobava en què la tecnologia de control mental no estava encara prou desenvolupada mentre avançava dia a dia, sense pressa però sense pausa, la presa de consciència de totes aquestes claus per part de la societat, la presa de consciència de la manipulació que havien patit durant massa dècades.
L’estrany cop d’Estat patit a Turquia a mitjan juliol de 2016, que va desencadenar la purga de més de 60.000 oponents (inclosos centenars de jutges i fiscals així com un centenar de generals), oponents que figuraven a les llistes confeccionades pel govern amb molta anterioritat a l’estrany cop i que van ser utilitzades en aquella purga duta a terme amb una sorprenent rapidesa i eficàcia, també va tenir a veure amb l’intent d’imposar l’esmentat certificat universal. S’havia tornat pràcticament insostenible acusar a Espanya, per exemple, al nou partit polític Podemos de complicitats amb el govern chavista de Veneçuela, qualificat de “règim repressor” per haver empresonat certs oponents polítics (oponents que apareixien efectivament en molts documents de WikiLeaks com a veritables conspiradors colpistes), mentre es tolerava que el govern del temible Recep Tayyip Erdogan posés fora de joc a desenes de milers de dissidents polítics. Una enorme repressió que va desaparèixer ràpidament de les primeres pàgines. Només els idiotes o les persones poc formades i sense criteri propi, que mai tenien temps per buscar fonts veraces d’informació, podien empassar-se ja semblants farses mediàtiques.
La realitat és que en aquell moment el govern de la Veneçuela (les reserves petrolíferes eren les més grans del món) constituïa un seriós obstacle per a l’afany de dominació hegemònica estatunidenca. Per això fou que el març de 2015 Barack Obama signava una cínica ordre executiva en la qual es declarava que la situació a Veneçuela era una “amenaça extraordinària i inusual per a la seguretat nacional i la política exterior estatunidenques”. El Govern que contínuament iniciava noves guerres d’agressió internacional sense haver conclòs encara les anteriors, qualificava d'”amenaça extraordinària” la situació interna d’un país que mai n’havia agredit cap! Per contra, el govern de Turquia (amb el segon exèrcit més poderós de l’OTAN) era l’encarregat de realitzar tots els treballs bruts d’Occident a Síria. I tot això sense referir-nos als altres governs aliats dels Estats Units a l’Orient Mitjà: els governs dels set “democràtics” emirats del Golf Pèrsic, amb Aràbia Saudita al capdavant, o els successius governs d’Israel, cada vegada més fanatitzats i agressius. Així, davant l’evidència dels fets, la propaganda massiva en els més poderosos mitjans es tornava cada vegada més ineficaç. La teoria del poder tou, elaborada per gent com Joseph Nye (president per Amèrica del Nord de la Comissió Trilateral durant el mateix període en què Mario Monti ho era per a Europa), estava mostrant clarament les seves limitacions.
Calia imposar alguna cosa molt més coercitiva. Però tampoc es podia ja recórrer a les braves, com en segles passats, a la violència repressora (almenys a la Unió Europea). Calia trobar una via intermèdia per imposar les decisions de l’elit. Una cosa com l’esmentat certificat. Encara que, com detectar amb certesa si aquells que aspiraven a votar mentirien en els exàmens sobre la seva capacitació o si realment estaven convençuts que, per exemple, el que estava passant a Veneçuela era intolerable i, per contra, els esdeveniments que es vivien a Turquia eren legítims i comprensibles? Calia invertir molt més encara –afirmaven aquests experts– en tècniques i tecnologies del control del pensament. Però, un cop més, es va imposar l’inimaginable poder que està latent en el més profund de l’ésser humà, poder que com molt bé havia profetitzat Mahatma Gandhi no solament podia sinó que havia de ser aplicat en el corrupte àmbit de la política.
Aquest és, almenys, el final d’una ficció que tracta sobre un certificat. Un certificat que seria en realitat impossible de portar a la pràctica però que és, certament, una metàfora de tots aquells intents que una reduïdíssima elit ha realitzat al llarg de la història, i que seguirà fent, per imposar la seva voluntat a la immensa majoria de la humanitat. Són aquells a qui es referia mahatma Gandhi quan afirmava: “El món és prou gran per satisfer les necessitats de tots però sempre serà massa petit per l’avarícia d’alguns”. Es tracta d’uns addictes a la més destructiva de les addiccions, una addicció que podria acabar amb la humanitat: l’addicció al poder. Es tracta d’uns addictes per als qui caldrà trobar amb urgència la manera d’ingressar-los en una espècie de Projecte Ésser Humà, que, de manera semblant al Projecte Home, intenti reeducar-los, si és que tal cosa és possible.