Els dies en què Donald Trump interpreta l’amfitrió passiu/agressiu d’un reality show de televisió estan arribant al final. O bé acomiada tots els aprenents que podrien dubtar una mica en lliurar una guerra mundial molt més gran i deixar que les bombes volin, o serà reemplaçat per algú que ho faci. Els senyals són que ha après el que implica el seu treball i que el món patirà més morts i destrucció com a resultat.

En els dies de la primera Guerra Freda, des de finals de la dècada de 1950 fins a principis de la de 1960, quan el nostre petit món era a prop de l’extinció, la meva gran família va aparèixer en molts programes de televisió estatunidencs. Els seus noms explicaven la història d’aquells temps: “En qui confies?”, “Digues la veritat”, “Xarades”, “Fes la teva juguesca” i “Venç el rellotge”, per anomenar-ne alguns. Era com si aquests ximples shows de jocs estiguessin suggerint inconscientment que sondegéssim una mica més a fons darrere dels titulars per descobrir què estava succeint realment abans que arribés a la seva fi el Rellotge del Judici Final.

Avui les coses són molt més sofisticades i sinistres, amb una guerra massiva i implacable en contra de la veritat per part dels mitjans corporatius occidentals, un braç de la CIA, l’exèrcit invisible del capitalisme. És un joc retorçat amb conseqüències mortals. El seu mètode és de doble cara. D’una banda, repetir una i altra vegada mentides audaces que mai es proven, per ex. el Russiagate, les armes de destrucció massiva a l’Iraq, el govern sirià fa servir armes químiques, Rússia és un agressor que planeja envair Europa de l’Est, tres edificis del World Trade Center van caure sobre si mateixos en virtual caiguda lliure a causa d’incendis, etc.; d’altra banda, jugar el joc de suggerir al públic que saben més del que saben perquè veuen programes recolzats per la CIA com “Homeland”, pel·lícules com “Zero Dark Thirty” i estan sent informats per tots els anomenats excomentaristes de la CIA i d’intel·ligència que poblen els mitjans corporatius i expliquen què està passant realment. El vell adagi que “mai deixes la CIA” d’alguna manera s’ha transformat imperceptiblement en “sí, podem; confia en nosaltres”.

Ara tenim la primera ministra britànica Theresa May acusant Rússia d’enverinar a Anglaterra l’agent doble Sergei Skripal i amenaçant Rússia amb donar una explicació “creïble” de per què van matar aquest home o un home que va vendre les identitats dels agents russos al Regne Unit per diners en efectiu, posant-los en greu perill. O bé, ella diu, el Regne Unit “conclourà que aquesta acció equival a un ús il·legal de la força per part de l’Estat rus contra el Regne Unit”.

Naturalment, no ha presentat proves de la participació russa, però la BBC, com és de costum, especula sobre com els britànics poden castigar Rússia, i els altres mitjans corporatius hi participen. No obstant això, estem preguntant-nos on ens porta. Podria ser Síria? L’exdiplomàtic britànic Craig Murray suggereix que podria ser una configuració de falsa bandera destinada a elevar la fòbia russa a proporcions histèriques. Però, per a què?

Si mirem les Nacions Unides i les acusacions i amenaces que surten de la boca de l’ambaixadora d’Estats Units, Nikki Haley, la doble de l’ambaixadora d’Obama a l’ONU Samantha Power pel que fa a ànsies de guerra, veiem que la imatge s’expandeix. Haley va amenaçar amb que els Estats Units prendrien mesures unilaterals a Síria contra les forces sirianes i russes si l’ONU no adopta la seva resolució que hauria permès als terroristes antigovernamentals un temps suficient per fugir de Ghouta de l’Est. Ella va dir, fent-se ressò de les paraules que hem escoltat en nombroses ocasions:

No és el camí que preferim, però és un camí que hem demostrat que prendrem i estem disposats a prendre novament… Quan la comunitat internacional no actua, hi ha un temps en què els Estats es veuen obligats a prendre les seves pròpies mesures.

En resposta, tenim al ministre d’Afers Estrangers de Rússia, Serguei Lavrov, advertint que un altre atac estatunidenc contra les forces del govern sirià tindria greus conseqüències. I el cap de l’Estat Major rus Valery Gerasimov dient:

Tenim informació fiable sobre militants que es preparen per falsificar un atac químic del govern contra civils. En diversos districtes de l’est de Ghouta s’hi ha reunit una multitud amb dones, nens i ancians, portats d’altres regions, que anaven a representar les víctimes de l’incident químic.

Va afegir que els activistes dels “Cascos Blancs” (que s’ha demostrat que estan finançats pels Estats Units i el Regne Unit) ja havien arribat a l’escena amb transmissors de vídeo per satèl·lit a punt per filmar l’escena, i que els russos havien descobert un “laboratori per a la producció de armes químiques al poble d’Aftris, que va ser alliberat del terrorisme”. Després de l’atac planejat de falsa bandera, Estats Units bombardejaria els districtes controlats pel govern de Damasc per complir l’amenaça de Haley.

I aquí als Estats Units, el coronel Lawrence Wilkerson, que va ser cap de gabinet del secretari d’Estat Colin Powell quan Powell va mentir a l’ONU el 2003 per obtenir suport per a l’atac criminal a l’Iraq, va parlar en la conferència El Lobby d’Israel i la política dels Estats Units 2018 de fa 10 dies i va dir, parlant del primer ministre israelià Netanyahu i del ministre de Defensa, Avigdor Lieberman, que:

Tots dos es dirigeixen a la guerra. D’això n’estic convençut. Faran servir la presència suposadament existencial de l’Iran a Síria, que s’està fent cada vegada més des d’una perspectiva militar cada dia que passa, i l’acumulació d’uns 150.000 míssils de Hesbolà si creiem en les nostres agències d’intel·ligència. La necessitat de tornar a posar en marxa l’economia del Líban, això és important. Mirin el que estan deliberant ara respecte a la nova troballa de gas molt, molt ric a la Mediterrània Oriental amb Israel reclamant la Secció 9 i el Líban reclamant també la Secció 9. Aqui ho tens, Líban. Bombardegem-lo, llavors ens deixarà tenir-lo. I aquesta serà la seva excusa.

Ara Rex Tillerson és fora com a secretari d’Estat i el cap de la CIA, Mike Pompeo, que és més partidari de la guerra, llisca naturalment en el paper. Cadires musicals per a l’elit del poder. Com Trump ha dit de Pompeo,

Estem a la mateixa ona.

En la mateixa longitud d’ona hi ha Nikki Haley, un trio l’aliança del qual presagia molt poc per a la pau al Pròxim Orient o per qualsevol acostament amb Rússia. El joc es torna més mortífer quan l’aprenent presidencial aprèn les regles i l’imperi es prepara per vessar més sang innocent en una aliança impia amb Israel, Aràbia Saudita i altres “jugadors de l’equip”.

Però aquesta vegada el joc no serà, en paraules d’un altre mentider de la CIA, “una esmaixada”. Els oponents estan a punt aquesta vegada. El joc ha canviat.

I a l’est d’Ucraïna, la neu s’hauria d’estar fonent en les pròximes 3-4 setmanes.

Fes la teva juguesca.

Edward Curtin és un escriptor el treball del qual s’ha publicat àmpliament; és un col·laborador freqüent de Global Research. És professor de sociologia al Massachusetts College of Liberal Arts. La seva web és http://edwardcurtin.com/.