1. Pax òptima rerum.(1) De tots els principis i propòsits de les Nacions Unides, sens dubte el més noble és la promoció de la pau, ja sigui com a mesura preventiva o, en cas de conflicte armat, per iniciatives que afavoreixin el restabliment de la pau, la reconstrucció i la reconciliació.
  2. La Carta preval sobre tots els altres tractats (art. 103).
  3. La dignitat humana és la base de tots els drets humans que, des de 1945, s’han desenvolupat per formar un sistema d’instruments internacionals relatius als drets humans, dels quals molts aspectes han format posteriorment el dret internacional consuetudinari. Els instruments internacionals de drets humans prevalen sobre tots els altres tractats, inclosos els tractats comercials (vegeu A/HRC/33/40, paràgrafs 18 a 42).
  4. El dret a l’autodeterminació dels pobles és una norma d’ius cogens. S’afirma a la Carta i a l’article 1, comú al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Els pobles en són els seus portadors i els Estats en tenen la responsabilitat. L’autodeterminació és una expressió de la democràcia, que arriba a un alt grau de legitimitat quan s’organitza un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. Tot i que és un dret fonamental, l’exercici del dret a l’autodeterminació en diverses formes, com l’autonomia, el federalisme, la secessió o la unió, no s’aplica automàticament. El diàleg és una mesura eficaç per evitar l’aparició de conflictes en el marc de la realització del dret a l’autodeterminació (vegeu A/69/272, paràgrafs 63-77).
  5. Quatre elements són necessaris per constituir un Estat: una població, un territori, un govern i la capacitat d’establir relacions amb altres països. Tot i que és desitjable, el reconeixement de la comunitat internacional només té valor declaratiu i no té valor constitutiu. Un nou Estat està subjecte als principis de l’ordre internacional, inclosos els drets humans.
  6. Cada Estat té el dret inalienable de triar el seu sistema polític, econòmic, social i cultural, sense ingerència de cap mena de cap altre Estat. Ja el 1510, l’espanyol Francisco de Vitòria(2), professor de dret a Salamanca i frare dominic, va declarar que cada nació tenia el dret de governar-se a si mateixa i podia acceptar el règim de la seva elecció, encara que no fos el millor.(3)
  7. Els pobles i les nacions tenen sobirania sobre els seus recursos naturals. Si aquests recursos naturals són “venuts” o “cedits” en virtut de contractes o “tractats desiguals” colonials o neocolonials, aquests acords han de ser revisats per fer respectar el principi de sobirania dels pobles sobre els seus propis recursos.
  8. El principi d’integritat territorial d’un Estat també s’aplica fora de les seves fronteres: l’Estat A no pot envair l’Estat B ni violar la seva integritat territorial. No obstant això, aquest principi no pot ser invocat per l’Estat dins de les seves fronteres per violar o anul·lar el dret a l’autodeterminació dels pobles, que és un principi d’ius cogens (vegeu A/69/272, paràgrafs 21, 28, 69 i 70).
  9. La sobirania de l’Estat preval sobre els acords comercials i altres acords (vegeu A/HRC/33/40, paràgrafs 43-54).
  10. Els Estats s’abstindran en les seves relacions internacionals de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força, ja sigui contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o de qualsevol altra forma incompatible amb els objectius de les Nacions Unides (Carta, article 2, paràgraf 4).
  11. Els Estats tenen l’obligació positiva de resoldre les seves controvèrsies internacionals per mitjans pacífics de manera que no es posi en perill la pau, la seguretat i la justícia internacionals (Carta, article 2, paràgraf 3).
  12. Els Estats tenen el deure d’abstenir-se de qualsevol propaganda a favor de la guerra (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, article 20, paràgraf 1).
  13. Els Estats han d’entaular negociacions de bona fe per a la conclusió d’un tractat universal de desarmament general i complet sota control internacional efectiu (A/HRC/27/51, paràgrafs 6, 16, 18 i 44).
  14. Cada Estat té el deure d’abstenir-se d’organitzar o encoratjar l’organització de forces irregulars o bandes armades, incloses bandes de mercenaris, per incursions en el territori d’un altre Estat.
  15. Cada Estat ha d’abstenir-se d’intervenir en casos que cauen dins de la jurisdicció nacional d’un altre Estat.
  16. Cap Estat podrà aplicar o encoratjar l’aplicació de mesures econòmiques, polítiques o d’una altra índole per obligar un altre Estat a subordinar l’exercici dels seus drets sobirans i per obtenir d’ell beneficis de cap mena.
  17. Tots els Estats s’abstindran d’organitzar, assistir, fomentar, finançar, animar o tolerar activitats armades subversives o terroristes destinades a canviar violentament el règim d’un altre Estat, així com per intervenir en les lluites internes d’un altre Estat.(4)
  18. L’ús de la força per privar els pobles de la seva identitat nacional és una violació de seus drets inalienables i del principi de no intervenció.
  19. La raó de ser d’un Estat és legislar en nom de l’interès públic. La raó de ser del món dels negocis i les inversions és prendre riscos per generar guanys. Tot tractat que atorgui protecció unilateral als inversors i creï comissions d’arbitratge que envaeixin l’espai regulador dels Estats és, per la seva pròpia naturalesa, contra bonos mores. En conseqüència, el mecanisme de solució de diferències entre els inversors i l’Estat no pot ser reformat, sinó que ha de ser abolit (vegeu A/HRC/30/44, paràgrafs 8, 12, 17 i 53 i A/70/285, paràgrafs 54 i 65).
  20. Els Estats han de respectar no només la lletra sinó també l’esperit de la llei, així com els principis generals del dret (Estatut de la Cort Internacional de Justícia, article 38), i en particular els principis de bona fe, imparcialitat dels jutges, no selectivitat, uniformitat de l’aplicació de la llei, no intervenció, exclusió (ex injuria non oritur jus), prohibició de l’abús dels drets (sic utere tuo ut alienum non laedas) i la prohibició de contractes o contra bonos mores. Però a més de la llei escrita, també hi ha principis més generals de bona justícia. Aquests principis, que ja apareixen en l’Antígona de Sòfocles, destaquen l’existència de lleis no escrites de la humanitat i d’una noció de llei moral superior que prohibeix aprofitar-se sense escrúpols d’una part més feble, cosa que fàcilment podria considerar-se una forma de neocolonialisme o neoimperialisme econòmic.
  21. Els Estats tenen el deure de cooperar entre si, independentment de les diferències entre els seus sistemes polítics, econòmics i socials, per tal de mantenir la pau i la seguretat internacionals, i promoure el progrés econòmic i l’estabilitat internacionals. Per a això, han de dur a terme les seves relacions internacionals en els àmbits econòmic, social, cultural, tècnic i comercial de conformitat amb els principis d’igualtat sobirana i no intervenció. Els Estats han de fomentar una cultura de diàleg i mediació.
  22. El dret d’accés a informació fiable és indispensable per a l’ordre democràtic nacional i internacional. El dret a la llibertat d’opinió i la llibertat d’expressió inclou necessàriament el dret a estar equivocat. Les “lleis de memòria”(5) que pretenen cristal·litzar la història en un relat políticament correcte, com ho són les lleis penals que s’utilitzen per eradicar totes les formes d’oposició, no són democràtiques, soscaven la llibertat acadèmica i posen en perill la democràcia no només a nivell nacional sinó també a nivell internacional (vegeu A/HRC/24/38, paràgraf 37).
  23. Els Estats tenen el deure de protegir i preservar la natura i el patrimoni comú de la humanitat per a les generacions futures.

Notes

  1. La pau és el més gran dels béns (divisa de la pau de Westfàlia de 1648) .
  2. Cf. http://ir.lawnet.fordham.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1325&context=ilj
  3. Cf.www.academia.edu/7222085/The_Foundations_of_Human_Rights_Human _nature_and_jus_gentium_as_articulated_by_Francisco_de_Vitoria
  4. Activitats militars i paramilitars a Nicaragua i contra ella (Nicaragua c. Estats Units d’Amèrica), Fons, Detenció, Selecció C.I.J., pàg. 14 Cf. www.icj-cij.org/files/case-related/70/070-19860627-JUD-01-00-EN.pdf
  5. Comitè dels drets humans, observació general núm 34 (2011) sobre la llibertat d’opinió i la llibertat d’expressió, paràgraf 49.