Com acabar amb els multimilionaris, Capítol 5

La presa de control de la nostra societat pels multimilionaris i els seus lacais no es pot entendre llevat que comprenguem com s’ha estès un vel de secretisme sobre la major part del govern i sobre les corporacions durant els darrers vint anys que fa impossible que la gent parli ni tan sols dels horribles crims que estan destruint la nostra nació. S’ha convertit en sentit comú per a la majoria de la gent de la classe mitjana alta assumir simplement que hi ha una sèrie de qüestions que són simplement tabú, que no es poden portar a col·lació en cap context, mai.

El president John F. Kennedy va abordar aquesta crisi de govern pel secretisme al principi en un valent discurs que va pronunciar l’abril del 1961.

El president Kennedy va dir:

“La mateixa paraula ‘secret’ és repugnant en una societat lliure i oberta; i com a poble ens oposem inherentment i històricament a les societats secretes, als juraments secrets i als procediments secrets.

Vam decidir fa molt de temps que els perills de l’ocultació excessiva i injustificada de fets pertinents superaven amb escreix els perills que s’addueixen per justificar-la.

Fins i tot avui dia té poc valor oposar-se a l’amenaça d’una societat tancada imitant-ne les restriccions arbitràries. Fins i tot avui dia, té poc valor assegurar la supervivència de la nostra nació si les nostres tradicions no sobreviuen amb ella. I hi ha un perill molt greu que l’anunciada necessitat d’augmentar la seguretat sigui aprofitada pels qui estan ansiosos per ampliar-ne el significat fins als límits mateixos de la censura i l’ocultació oficials.”

L’augment massiu del secretisme als Estats Units va començar després de l’assassinat del president Kennedy el 1963, un flagrant intent de les finances globals d’intimidar tots els polítics que es va complementar amb l’ampliació de l’estatus de classificat per cobrir qualsevol document que revelés criminalitat al govern. Aquesta mesura va combinar-se amb una purga de persones compromeses i responsables del Departament de Defensa i dels serveis d’intel·ligència.

Aquesta tendència cap al secretisme va entrar en un revolt exponencial ascendent després dels atemptats de l’11-S. Aquests atacs van implicar conspiracions massives per destruir la funcionalitat del govern, enganyar la gent sobre decisions polítiques fonamentals i amenaçar, o suprimir, l’oposició mentre es llançaven guerres estrangeres interminables. Es van promulgar lleis, moltes de les quals segueix sent il·legal ni tan sols esmentar, que establien durs càstigs per a la revelació de la veritat en qualsevol format, per qualsevol motiu.

A dia d’avui, encara que els contorns dels atacs fraudulents contra el World Trade Center són coneguts per molts, el procés intern real mitjançant el qual es va planificar, coordinar i implementar continua sent fosc.

Hi ha tres enfocaments principals per fer secreta la corrupció i la criminalitat que s’ha estès a través del govern i les corporacions, i per castigar qualsevol que sigui tan beneit com per buscar la veritat: 1) l’ús de classificacions (secret i secret alt ), 2) l’ús de la llei secreta, i 3) l’ús d’acords de no divulgació.

Qualificar de “secrets” i “ultrasecrets” els documents corporatius i governamentals que detallen la criminalitat institucional i castigar qualsevol que es refereixi a les accions criminals amb multes massives i penes de presó per violar les condicions per a l’autorització de seguretat, és un vell truc que s’ha ampliat radicalment la darrera dècada. Nombrosos alertadors han anat a la presó i s’han vist abocats a la fallida, simplement per dir la veritat pel bé de la nació. Molts estan subjectes a acords judicials, per mantenir-se fora de la presó, que els prohibeixen fins i tot parlar del que se’ls ha fet il·legalment.

Avui dia, els alertadors són escassos perquè, en l’actual regne del secretisme, els qui violen les normes seran castigats sense que ningú sàpiga mai què els ha passat. No sembla tenir gaire sentit arriscar la vida i la sustentació en la creixent foscor.

Gairebé qualsevol cosa que pugui posar algú en problemes per corrupció es qualifica immediatament de classificada i, per tant, queda fora dels límits. Aquesta pràctica és la que ha permès el robatori de centenars de milers de milions de dòlars per part de bancs d’inversió i empreses multinacionals del Departament de Defensa i l’Agència Central d’Intel·ligència (i d’altres llocs) durant les darreres dues dècades, sense deixar rastre. També és el mitjà que va permetre als bancs d’inversió robar bilions de dòlars de la Reserva Federal el 2020, un acte que va transformar fonamentalment la societat estatunidenca en crear aquesta concentració de riquesa per establir una intocable classe dominant totpoderosa.

Això no es podria haver fet si la majoria dels documents pertinents del Departament del Tresor i de la Reserva Federal no s’haguessin classificat com a alt secret (en un acte atroç sense precedents).

Avui dia, l’FBI, el Departament del Tresor, la Guàrdia Costera, el Departament de Comerç, i sí, per descomptat, el Centre de Control de Malalties, classifiquen documents diàriament per protegir els interessos dels bancs d’inversió i dels multimilionaris que els dirigeixen.

Aquesta nova cultura ha convertit un govern que ja estava ferit de mort per l’11-S en un no-mort, un sindicat criminal zombi que compleix les ordres d’uns quants.

La llei secreta, en contraposició a la classificació, és una llei, o lleis, aprovades pel Congrés que té el ple impacte de la Llei Federal, però que roman secreta i per la qual pots ser castigat per discutir-ne l’existència.

El concepte mateix de llei secreta és tan descaradament inconstitucional que es podria pensar que la gent posaria el crit al cel per això. Però, a la nostra trista època, els intel·lectuals decadents estan massa compromesos, massa atrapats als seus petits mons, massa preocupats pels seus fons de jubilació, com per preocupar-se per aquests assumptes.

No puc descriure aquí totes les formes en què s’empra el dret secret als Estats Units per recolzar un govern a l’ombra que pren decisions molt abans que qualsevol institució descrita a la Constitució pugui actuar. La llei secreta s’empra per impedir que la gent es presenti a càrrecs públics, o per assegurar-se que les seves idees mai siguin tractades als mitjans de comunicació, per molt rellevants que siguin els seus arguments.

La llei secreta fa que els temes siguin tabú als debats sobre política al govern, els grups de reflexió, les universitats i els mitjans de comunicació, debats sobre moltes qüestions importants. No es tracta simplement que els mitjans de comunicació no vulguin cobrir la veritat a causa dels interessos corporatius. Legalment no estan autoritzats a fer-ho.

Els qui violen les normes del dret secret en la recerca de la veritat són brutalment castigats, però els seus càstigs romanen desconeguts per al públic, o fins i tot per als amics.

Finalment, hi ha acords de no divulgació que les persones que treballen en empreses i al govern es veuen obligades a signar des del principi si volen conservar la seva feina. Aquests acords inclouen multes enormes, i altres càstigs, per qualsevol revelació de les accions delictives de les organitzacions que exigeixen l’ús d’aquests acords.

A més, hi ha acords de no divulgació que els tribunals imposen als ciutadans pels quals, per evitar la presó i les multes per dir la veritat, els ciutadans han de signar acords que els prohibeixen, per sempre, relatar els detalls de les accions delictives de les empreses o els governs que han conduiït a les seves desgràcies.

Les implicacions d’aquest aclaparador secretisme institucional als Estats Units, a tots els nivells al Congrés i al Govern Federal, i que s’estén a les empreses, bancs i serveis d’intel·ligència i policials privatitzats, són greus.

Cada cop més qüestions crítiques als Estats Units s’estan convertint en tabú, cada cop més conspiracions criminals estan fora dels límits dels mitjans de comunicació, dels acadèmics, i fins i tot de l’home del carrer.

Aquest imperi del secretisme és el motor principal, no les febleses de cap polític en particular, que està darrere del catastròfic col·lapse institucional que està tenint lloc als Estats Units avui dia, un col·lapse que està començant a assemblar-se, sota el règim de la COVID19 , al final de l’Imperi Romà.

No podem fer cap progrés en aturar el flux de sang vital de la nostra nació fins que ens enfrontem als murs inconstitucionals de secretisme que han exclòs els ciutadans del procés polític, han tancat les funcions fonamentals del govern, i han fet possible l’actual sistema de govern totalitari.

Arribats a aquest punt, tot el material classificat s’ha de fer públic, amb l’única excepció dels debats en curs sobre tractats i acords. Totes les lleis secretes s’han de considerar il·legals i inconstitucionals per la seva naturalesa i fer-se públiques, i cal posar fi a l’aplicació penal dels acords de no divulgació.

Font: Fear No Evil