A un any de les eleccions presidencials a la República Democràtica del Congo (RDC), hi ha el risc que els opositors al règim actual cometin l’error d’aliar-se amb qualsevol força (fins i tot malvada o invasora) per derrocar Félix Tshisekedi, però sense haver mesurat la gravetat del seu “tot menys ell” i les conseqüències. Tot i això, la Rwanda de 1990-1994 els hauria de servir d’exemple per moderar qualsevol polític obsessionat únicament per la caiguda del seu oponent en el poder aliant-se amb qualsevol tipus de mal que tingui el mateix objectiu immediat, però amb una altra meta, ja que pretén més que la sola substitució d’un individu.

Recordatori històric del cas de Rwanda

L’1 d’octubre del 1990, Rwanda va ser envaïda per tropes de l’exèrcit ugandès al comandament del viceministre de Defensa d’aquest país, el general Fred Rwigyema. La força expedicionària estava composta principalment per elements tutsis de l’exèrcit ugandès, de totes les especialitats. L’anunci de la mort del general Fred Rwigyema, a finals d’octubre, va anar seguit per l’anunci del seu successor al comandament de la força expedicionària ugandesa que va envair Rwanda, és a dir, el comandant Paul Kagame, que fins aleshores havia estat cap adjunt de la Intel·ligència Militar de l’exèrcit ugandès. Kagame va haver d’interrompre el curs que acabava de començar als Estats Units, a l’Escola de Comandament i Estat Major de Fort Leavenworth (Kansas), on havia estat enviat com a oficial ugandès d’alt rang amb passaport diplomàtic dos mesos abans per Museveni, el comandant en cap de l’exèrcit ugandès.

Quan Rwanda va començar a gesticular i a cridar que estava sent atacada per Uganda, (la qual cosa estava legal i fàcticament establerta), es va exercir una enorme pressió sobre el règim d’Habyarimana perquè reconegués que es tractava d'”una guerra civil”.

L’argument esgrimit, sobretot per l’OUA (Organització de la Unitat Africana, antecessora de la Unió Africana) presidida llavors per Yoweri Museveni i el secretari general del qual era el tanzà Salim Ahmed Salim, proper als tutsis per matrimoni, era que “aquests soldats de l’exèrcit ugandès tenien ancestres ruandesos i per tant tenien dret a reconquerir el país dels seus avantpassats!”

Aquest no va ser el darrer gripau que es va empassar Habyarimana en aquesta tragèdia. Se li va imposar establir un sistema multipartidista i permetre les activitats dels partits polítics en temps de guerra. Per tant, no es van prendre les mesures de seguretat necessàries en aquestes circumstàncies. Ni tan sols es va declarar l’estat de setge o l’estat d’excepció entre el 1990 i el 1994. Per tant, la guerra es va lliurar en “temps de pau”!

L’obsessió de la naixent oposició per la sortida del president Habyarimena sota qualsevol condició es va convertir en el seu únic programa polític. En considerar que no podia derrocar Habyarimana per si sola i, per tant, en no poder eliminar-lo políticament, i molt menys militarment, va prendre l’opció d’aliar-se amb l’invasor, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), cosa que el va ajudar a afeblir encara més el règim de Habyarimana.

A les tímides veus que els assenyalaven que era arriscat i perillós aliar-se amb un invasor militar amb objectius polítics vagues o ocults, alhora que es reivindicaven com a demòcrates, els líders d’aquesta oposició responien amb menyspreu que ells sabrien, arribat el moment, com desfer-se de l’FPR, però que la urgència del moment era el derrocament de Habyarimana. Els ruandesos de l’època recorden els eslògans que ressonaven als carrers i barris de Kigali, ressons que al camps del nord, a la frontera amb Uganda, rivalitzaven amb les explosions dels projectils d’artilleria de l’FPR, com: “Habyarimana napfa impundu zizavuga…” (Si Habyarimana mor, hi haurà crits d’alegria).

Seqüència d’esdeveniments

Després d’haver conquerit l’escena política dins de Rwanda quan encara estava radicat a Uganda, l’FPR va explotar hàbilment aquest èxit polític, que va ser més important que les conquestes militars (el terreny ocupat dins del país no tenia ni tan sols la mida d’un municipi). Va exigir l’establiment d’un govern dirigit i dominat pels seus aliats, com a condició sine qua non per iniciar les negociacions de pau. Així, l’abril de 1992 es va instal·lar un govern dirigit i dominat pels aliats de l’FPR (primer ministre, ministeris rectors i econòmics com Justícia, Assumptes Exteriors, Informació i Premsa, Finances, Obres Públiques, Agricultura, etc.). I el que és més greu, l’FPR va aconseguir desorganitzar i infiltrar els serveis de seguretat (especialment el Servei Central d’Intel·ligència, que va obtenir nomenant el president del Senat en exercici com a cap), a més de la infiltració física dels seus combatents a l’interior del país.

Després de la signatura dels Acords d’Arusha, l’FPR tenia tot el marge de maniobra per crear les condicions que li permetessin en el moment desitjat decapitar el país i provocar el caos en un país totalment infiltrat. Així, des de desembre de 1993, sota la supervisió d’un general canadenc anomenat Roméo Dallaire que, sota l’aparença de comandant de la Força de les Nacions Unides (MINUAR) tenia la missió oculta d’instal·lar els tutsis al poder a Rwanda, va ser l’FPR invasor el que va filtrar les entrades i sortides del Parlament del país, el CND. El va conquistar sense lluitar i el va convertir en la seva caserna general a la capital, Kigali. De la mateixa manera, va ser l’FPR qui va donar les ordres per al trànsit aeri a l’aeroport internacional de Kigali-Kanombe, imposant les rutes d’aproximació que havia de seguir qualsevol avió que s’enlairés o hi aterrés, segons relata al llibre de Charles Onana el coronel belga Luc Marchal, que va ser comandant del Sector Kigali de la MINUAR.

Arribat el moment, és a dir, després d’haver assassinat el president Habyarimana i el seu seguici, inclòs el cap d’Estat Major de les Forces Armades de Rwanda (FAR) el 6 d’abril de 1994, fent caure l’avió que els portava de tornada de Dar es Salaam, l’FPR va iniciar la conquesta militar del país, assegurant que les FAR estaven, no només ocupades en les missions de manteniment i restabliment de l’ordre públic (MROP) després del caos polític que vivia el país en guerra i decapitat, sinó també sota un embargament d’armes decretat per les potències que donaven suport a l’FPR i que l’impel·lien.

El juliol del 1994, després d’un assalt de tres mesos, l’FPR va prendre la capital, Kigali, completant així la conquesta total del país. A continuació, va instal·lar un règim tutsi associant-hi els partits que havien estat els seus aliats des del 1991.

Tot just un any després de la conquesta del país, l’FPR va començar a desmantellar aquests partits i a neutralitzar els seus dirigents, als quals havia donat alguns llocs clau. Els antics opositors de Habyarimana, que pensaven utilitzar l’FPR per derrocar-lo i després marginar políticament l’FPR, fa tres dècades que estan a l’exili, no només apàtrides i demonitzats, sinó sense cap dret a Rwanda.

Paral·lelismes amb la situació a la RDC el 2022 i el risc que la història es repeteixi

La nostra preocupació és que els polítics congolesos que s’oposen a Tshisekedi optin també per aquesta opció “tot menys Tshisekedi” fins al punt d’aliar-se amb un invasor, en aquest cas Paul Kagame a través de l’M23, perquè té en poder seu l’eina que els falta per derrocar el seu adversari, és a dir, el component militar de la lluita pel poder.

La realitat és que si opten per aquest extremisme (com van fer els opositors ruandesos a Habyarimana), derrocaran Tshisekedi i, òbviament, arribaran al poder, però el poder real el tindrà l’invasor Kagame, que els haurà ofert una força de xoc mortal per al règim de Tshisekedi. Però, per desgràcia, aviat s’adonaran que no només han traït el seu país, sinó que s’han equivocat en tots els aspectes, i es passaran la resta de la seva vida ploriquejant com els opositors ruandesos a Habyarimana.

Tot i això, tots els congolesos haurien d’aprendre de la història recent del Zaire-Congo. Quan el 1997, Mzee Laurent Désiré Kabila va ser instal·lat a la butaca presidencial de Kinshasa pels “kadogos” de Kagame i Museveni, i un tal James Kabarebe li va ser imposat com a “cap d’Estat Major de les Forces Armades Congoleses”, va començar a fer-se preguntes. I quan el 1998 va exigir que les tropes tutsis ruandeses abandonessin el seu país, no va sobreviure. El mateix James Kabarebe va iniciar una reconquesta per derrocar-lo i Kishasa no va ser reconquerida pels kadogos de Kagame gràcies a la intervenció dels exèrcits de la Comunitat per al Desenvolupament de l’Àfrica Meridional (SADC), especialment de Zimbabwe i Angola. Tot i això, només va ser un ajornament. Va ser disparat a boca de canó per un kadogo de Kagame i Kabarebe a la seva oficina el gener del 2001.

És complaent a Kagame i la seva camarilla i permetent-li fer-ho tot, que Joseph Kabila, el “fill” de Laurent-Désiré, a qui va substituir, ha pogut mantenir el lideratge de la RDC durant 16 anys.

Aclariment: això no s’ha de considerar com una crida a donar suport a ningú a la RDC, especialment a Tshisekedi

Després d’aquesta presentació i d’aquesta presa de posició, volem deixar clar que no és pas una campanya per a la reelecció de Félix Tshisekedi. A més, no estem legitimats, ni de fet ni de dret, per llançar aquesta mena de crida.

Es tracta simplement d’una anàlisi política derivada de la història política recent de la regió dels Grans Llacs, que s’adreça no només als polítics sinó també a tots els ciutadans d’aquesta regió, maltractada des de fa més de 30 anys.

Per a aquells que sospiten que el nostre plantejament forma part de la campanya per triar Félix Tshisekedi, ens agradaria revelar el següent: Des de la seva arribada a la prefectura de l’Estat de la RDC, Félix Tshisekedi ha fet tot el possible per semblar millor que el seu predecessor per guanyar-se el favor de Kagame.

Així, en només tres anys al capdavant de la RDC, Tshisekadi ha perseguit i maltractat els refugiats hutus ruandesos a la RDC més que Joseph Kabila durant els seus 16 anys de govern.

Així, des de la seva arribada al poder, sempre ha permès a Kagame enviar els seus soldats de les Forces Especials a matar qualsevol refugiat hutu conegut o influent a Kivu del Nord i del Sud. Així és com els antics responsables polítics i militars que custodiaven els refugiats per garantir-ne la seguretat perquè havien estat abandonats per la comunitat internacional, van ser detinguts i lliurats a Kagame. Així és també com més de 500 antics oficials o administradors (batlles, regidors) del règim de Habyarimana van ser lliurats a Kagame sota l’acusació de ser de les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (FDLR) o interahamwes. Ell mateix ho va confirmar a Marc Perelman i Christophe Boisbouvier de Radio France Internationale i de FR24 a Nova York el 23 de setembre de 2022.

Així, tot l’Alt Comandament de les FDLR (aquesta força la missió inicial de la qual era protegir els refugiats hutus abandonats per la comunitat internacional i a la mercè de l’assassí Kagame) va ser especialment atacat així que Tshisekadi va arribar al poder. El seu comandant en cap va ser assassinat per un comando de Kigali. Fins i tot els exoficials de les FAR que havien estat sota arrest domiciliari a Kinshasa sota Kabila van ser lliurats a Kagame. Els quadres civils, com el portaveu de les FDLR, tot i que de nacionalitat congolesa, també van ser lliurats a Kagame per Tshisekedi.

En resum, hauran comprès que no es tracta de fer campanya per Tshisekedi ni per cap altre, sinó de cridar l’atenció dels polítics congolesos adeptes al principi de “tot menys ell…”, que els ruandesos han après a costa seva però malauradament massa tard.

En conclusió

Cap estranger no pot pretendre ser més patriota que un congolès. Però qualsevol pot assenyalar els errors d’apreciació que poden cometre els polítics, ja siguin ruandesos o congolesos o de qualsevol altre lloc. Això només és un exercici teòric d’aquesta naturalesa.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Félix Tshisekedi i Juvénal Habyarimana.