És ensordidor el seu silenci submís, que hauria de ser penalment punible, davant del darrer i gravíssim atemptat terrorista dels Estats Units a Europa: la voladura dels gasoductes russos, que provocarà tantes penalitats i patiment als més desafavorits

Sabem el mal immens que el “nou” Estats Units, el que va sorgir al final del 1963, està fent a Europa durant les darreres dècades. Em refereixo als Estats Units que van sorgir després d’aquell autèntic Cop d’Estat mundial que va ser la voladura de cervell del president John F. Kennedy. Sobre les voladures criminals de les elits “filantròpiques” al seu propi país des que van volar el cervell d’Abraham Lincoln, o almenys des que van volar el de John F. Kennedy, avui no m’hi vull estendre.

I tractant només de voladures terroristes de l’OTAN a Europa, només cal recordar-ne una: la de l’estació de Bolonya realitzada per la seva xarxa Gladio l’agost del 1980. Voladura en què van morir 85 persones i més de 200 van ser ferides greument. Pel que fa a Espanya, amb la informació que existeix es pot afirmar que també la voladura del Dodge 3700 negre de Carrero Blanco no va ser altra cosa que la voladura controlada, controlada pels Estats Units, de l’edifici franquista (vegeu el darrer paràgraf de l’article “Felip, el déu, acusa”). Voladura a la qual havia de seguir la reconstrucció d’una Espanya “Nova”. Que al final tampoc va resultar ser tan nova ni molt menys, sino només OTANista.

I si continuem amb d’altres voladures, n’hi ha una de la que pràcticament no se’n parla encara que ha estat la més letal de totes, ja que va comportar molts milions de víctimes mortals: la voladura el 6 d’abril de 1994 del Falcon 50 presidencial ruandès quan estava a punt d’aterrar a Kigali. Però no em vull aturar en el passat. Així que acabo ja la inacabable llista de perverses voladures, de les quals en són autors els líders de l’esbombada “comunitat internacional” i capdavanters de “la lluita contra el terrorisme”, amb la més mediàtica de totes: la de les Torres Bessones. Indubtablement (més enllà de les tres teories possibles sobre l’autoria més o menys activa o passiva de l’Estat Profund), aquesta voladura va ser o, millor, va intentar ser, l’inici d’un nou ordre mundial.

I si, ampliant el nostre objectiu, ens referim no només a voladures sinó també a tota mena de crims de l’OTAN, la relació seria pràcticament immanejable en un article. La veritat és que els mitjans de manipulació massiva els funcionen molt bé. Són com una piconadora que ho aixafa tot. Els darrers grans crims a Espanya que també han aconseguit silenciar són els dels atemptats a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost del 2017. Tot i que en realitat, l’objectiu inicial dels terroristes, els moviments dels quals estaven tan controlats pels “nostres” serveis secrets, eren també dues tremendes voladures més: la del temple de la Sagrada Família i la del Camp Nou. Així que, emborratxats d’èxit en el constant ús de la seva poderosa propaganda, una vegada i una altra es permeten imposar com a veritats inqüestionables les més ridícules i fins i tot delirants falsedats.

Ara, després de l’intent dels Estats Units de boicotejar durant anys per tots els mitjans el Nord Stream 2 (sense remuntar-nos a les dècades d’intentar la voladura d’una possible col·laboració entre Alemanya i Rússia) i fins i tot anunciar sense el més mínim pudor que acabarien amb aquest gasoducte, els i les presstitutes dels “nostres” mitjans ens expliquen que “Rússia” ha dut a terme el dia 26 de setembre la voladura no del gasoducte OTANista Baltic Pipe que va de Noruega a Polònia, inaugurat el 27 de setembre (el dia següent de la voladura dels dos Nord Stream), sinó… els seus propis dos gasoductes!

El menys important és que els Estats Units estiguin “fent les amèriques” en aquest riu regirat amb la venda del seu caríssim gas liquat. O que estiguin impulsant les corporacions europees a mudar-se als Estats Units. El que és important és que, “casualment”, s’ha arribat a allò que tant es buscava: la voladura de tota aliança, fins i tot merament comercial, entre Rússia i Alemanya; la substitució d’aquesta per la fidel Polònia com a un dels centres energètics més importants del continent; la dependència alemanya absoluta dels Estats Units; la divisió d’Europa…

Aquesta operació terrorista i mediàtica ha estat tan descarada que no es pot interpretar només com un simple atemptat terrorista. És segurament a més un avís. Un típic avís mafiós. Però “els nostres” polítics, lacais europeus d’aquestes elits, han entrat en aquest joc pervers: culpen Rússia o callen. No poden ser tan idiotes com per creure’s una mentida tan grollera i absurda. No són mers televidents desinformats. Només es pot tractar del més rastrer col·laboracionisme, que no ha d’envejar res al del Règim de Vichy amb els nazis. O probablement no hagin de ser considerats només com a col·laboradors sinó, senzillament i planament, com a lacais que han estat portats pels seus elitistes padrins a la posició i càrrec que tenen.

El relat que construeixen sobre el gran conflicte d’Ucraïna és una falsedat massa grollera. Però no per això deixen d’acusar una vegada i una altra Rússia. Absolutament surrealista. Tot cada cop més surrealista. Sobretot la surrealista idiotització generalitzada d’una societat que segueix “devotament” submisa al seu maltractador. Submissió pura i dura? Masoquisme? O potser, ja que parlem de terrorisme, síndrome d’Estocolm? Espero que aquest hivern ningú se’m queixi dels preus de l’energia, etc. Perquè potser no controli els meus adjectius sobre tanta estupidesa supina. És el Gran Reset que durà, aquesta vegada sí, un Món Nou.

Mentre escric sobre tot això, arriba una nova notícia sobre “una altra infàmia del Putin”: acaba de bombardejar una caravana de civils a Zaporíjia, provocant tres desenes de víctimes mortals i nou desenes de ferits. I l’heroi Zelenski acaba d’anomenar-lo “escòria assedegada de sang”. Putin és tan pervers i boig que pel que sembla ell mateix, personalment, intenta volar la gran central nuclear de Zaporíjia, que les tropes russes controlen; ha dut a terme la voladura dels dos caríssims gasoductes russos, que van de Rússia a Alemanya, alhora que ha respectat el gasoducte OTANista que va de Noruega a Polònia; acaba de cosir a trets una caravana de civils que estaven intentant entrar a la zona ja controlada per les tropes russes i que per aquesta causa acabaven de ser amenaçats pels ucraïnesos…

Què haurà de passar d’una gravetat i dimensions descomunals perquè les nostres societats obrin els ulls? Fins quan romandrem submisos en una OTAN que està duent el món a la seva destrucció? Fins quan romandrem submisos en una OTAN que no és res més que el braç assassí amb què les elits de les Citys londinenques i novaiorquesa executen els seus crims? Fins quan romandrem submisos a un Banc Central Europeu i una Unió Europea que són només els instruments per al sotmetiment econòmic de les nacions europees?

Finalment, quan estic a punt de concloure aquest article, conec el del professor Chossudovsky titulat: “Acte de guerra dels Estats Units contra la Unió Europea: el president Biden ha ordenat l’atac terrorista contra Nord Stream?”. Les seves tesis estan absolutament en línia amb la radicalitat del títol i el subtítol d’aquest meu:

“Des d’un punt de vista legal (Dret Internacional: Carta de l’ONU, Llei del Mar) això no ha estat un atac terrorista contra Rússia, ha estat un Acte de Guerra dels Estats Units contra la Unió Europea.

Els Estats Units no són un aliat de la UE. Tot al contrari. El paper insidiós dels EUA en la realització d’actes de sabotatge contra la UE està àmpliament documentat. Sense cap dubte.

Mentrestant, els polítics corruptes de la UE no només culpen Rússia, sinó que també preparen l’escenari per a la destrucció de la Unió Europea en nom de Washington.”

Però és una vegada més Pepe Escobar qui en el seu article titulat “Alemanya i la UE han rebut una declaració de guerra”, publicat el mateix dia que el del professor Chossudovsky, dona un nombre més gran de valuoses claus tècniques i polítiques per entendre com ha pogut ser executada semblant voladura i tot el que ella significa. Deixant les claus tècniques per als qui decideixin llegir íntegre aquest important article, crec que mereix ser recollit gairebé tota la resta:

“El sabotatge dels oleoductes Nord Stream (NS) i Nord Stream 2 (NS2) al Mar Bàltic ha dut abominablement el ‘Capitalisme del Desastre’ a un nivell completament nou i tòxic.

Aquest episodi de Guerra Híbrida Industrial/Comercial, en forma d’un atac terrorista contra la infraestructura energètica en aigües internacionals, assenyala el col·lapse absolut del dret internacional […].

Les autoritats alemanyes ja estan donant voltes a què el NS i el NS2 poden estar ‘potencialment’ fora de servei ‘per sempre’. L’economia i els ciutadans de la Unió Europea necessiten urgentment aquest subministrament de gas. Tot i això, l’EUrocràcia de Brussel·les –que governa sobre els Estats-nació– no ho secundarà, perquè ells mateixos han estat triats a dit per l’Imperi del Caos, la Mentida i el Saqueig. Es pot argumentar que aquesta eurooligarquia hauria de ser jutjada algun dia per traïció.

Tal com estan les coses, la irreversibilitat estratègica ja és evident; la població de diverses nacions de la UE pagarà un preu terrible i patirà greus conseqüències derivades d’aquest atac, a curt, mitjà i llarg termini.

El panorama general revela un Occident col·lectiu sumit en el pànic, amb unes ‘elits’ atlantistes disposades a recórrer a qualsevol cosa –mentides escandaloses, assassinats, terrorisme, sabotatge, guerra financera total, suport als neonazis– per evitar el seu descens a un abisme geopolític i geoeconòmic.

Desactivar l’NS i l’NS2 representa el tancament definitiu de qualsevol possibilitat d’un acord germano-rús sobre el subministrament de gas, amb el benefici afegit de relegar Alemanya a la humil condició de vassall absolut dels Estats Units.

Això ens porta a la qüestió clau de quin aparell d’intel·ligència occidental ha dissenyat el sabotatge. Els principals candidats són, per descomptat, la CIA i l’MI6, amb Polònia com a boc expiatori i Dinamarca exercint un paper molt dubtós: és impossible que Copenhaguen no hagi estat almenys ‘informada’ sobre la qüestió. […] podem estar davant el cas d’un membre de la UE/OTAN involucrat en un acte de sabotatge contra l’economia número u de la UE/OTAN. Això és un casus belli.

El ministre de Defensa danès es va reunir urgentment amb el secretari general de l’OTAN aquest dimecres. Després de tot, les explosions es van produir molt a prop de la zona econòmica exclusiva (ZEE) de Dinamarca. Això es pot qualificar de barroer kabuki [teatre] en el millor dels casos; exactament el mateix dia, la Comissió Europea (CE), l’oficina política de facto de l’OTAN, va avançar en la seva obsessió característica: més sancions contra Rússia, incloent-hi el topall de preus del petroli, que està condemnat al fracàs.

Mentrestant, els gegants energètics de la UE hi perdran molt amb el sabotatge. La llista inclou les alemanyes Wintershall Dea AG i PEG/ E.ON; l’holandesa N.V. Nederlandse Gasunie; i la francesa ENGIE. Després hi ha els que van finançar la NS2: Wintershall Dea altre cop, així com Uniper; l’austríaca OMV; ENGIE altre cop; i la britànica-holandesa Shell. Wintershall Dea i ENGIE són copropietaris i creditors. Els seus accionistes, enfurismats, voldran respostes serioses en una investigació seriosa.

I el que és pitjor: al front del terror dels oleoductes ja no hi ha límits. Rússia estarà en alerta vermella no només pel Turk Stream sinó també pel Power of Siberia. El mateix per als xinesos i el laberint d’oleoductes que arriben a Xinjiang.

Sigui quina sigui la metodologia i els actors que són al bucle, això és una venjança –per endavant– per la inevitable derrota col·lectiva d’Occident a Ucraïna. I una crua advertència al Sud Global que ho tornaran a fer. Tot i això, l’acció sempre genera reacció: a partir d’ara, també podrien passar ‘coses rares’ amb els oleoductes dels Estats Units i el Regne Unit en aigües internacionals.

L’oligarquia de la UE està aconseguint un avançat procés de desintegració a la velocitat del llamp. La seva finestra d’oportunitat per almenys intentar un paper com a actor geopolític estratègicament autònom està tancada.

Aquests EURÒcrates s’enfronten ara a un greu problema. Quan estigui clar qui són els autors del sabotatge al Bàltic, i una vegada que comprenguin totes les conseqüències socioeconòmiques que canvien la vida dels ciutadans de tota la UE, el teatre s’haurà d’aturar. Incloent-hi la subtrama ja en marxa, ubèrrima i ridícula, que Rússia va volar el seu propi oleoducte quan Gazprom podia simplement haver tancat les vàlvules per sempre.

I una vegada més, la cosa empitjora: Gazprom amenaça de demandar l’empresa energètica ucraïnesa Naftofgaz per impagaments. Això suposaria la fi del gas rus que transita per Ucraïna cap a la UE. Per si tot això no fos prou greu, Alemanya està obligada per contracte a comprar com a mínim 40.000 milions de metres cúbics de gas rus l’any fins al 2030.

Simplement dir que no? No poden: Gazprom té dret legalment a cobrar fins i tot sense enviar el gas. Aquest és l’esperit d’un contracte a llarg termini. I ja està passant: a causa de les sancions, Berlín no rep tot el gas que necessita, però continua havent de pagar.

Ara està dolorosament clar que els guants de vellut imperials es treuen quan es tracta dels vassalls. Independència de la UE: prohibida. Cooperació amb la Xina: prohibida. Connectivitat comercial independent amb Àsia: prohibida. L’únic lloc per a la UE és estar econòmicament subjugada als Estats Units: una remescla grollera del 1945-1955. Amb un pervers gir neoliberal: nosaltres serem els amos de la vostra capacitat industrial, i vosaltres no tindreu res.

El sabotatge de l’NS i l’NS2 està incorporat al somni humit imperial de trencar la massa terrestre euroasiàtica en mil trossos per evitar una consolidació transeuroasiàtica entre Alemanya (que representa la UE), Rússia i la Xina: 50 bilions de dòlars de PIB, basat en la paritat de poder adquisitiu (PPP), en comparació amb els 20 bilions de dòlars dels Estats Units.

Hem de tornar a Mackinder: el control de la massa terrestre euroasiàtica constitueix el control del món. Les elits estatunidenques i els seus Cavalls de Troia arreu d’Europa faran el que sigui necessari per no cedir el seu control.

Les ‘elits estatunidenques’ en aquest context abasten la pertorbada i estraussiana ‘comunitat d’intel·ligència’ infestada de neocons i les Grans Energètiques, les Grans Farmacèutiques i les Grans Finances que els paguen i que es beneficien no només de l’enfocament de la Guerra eterna de l’Estat Profund, sinó que també volen treure profit del Gran Reinici inventat a Davos.

Els anys vint furiosos van començar amb un assassinat, el del general Soleimani. La voladura d’oleoductes forma part de la seqüela. Hi haurà una autopista a l’infern fins al 2030. Tanmateix, citant Shakespeare, l’infern està definitivament buit, i tots els dimonis (atlantistes) són aquí.”

Pertorbador final: “Tots els dimonis són aquí”. Qui no sembla utilitzar el terme lluciferins de manera purament metafòrica, com fa Pepe Escobar, és Joachim Hagopian en el seu recent i magnífic article titulat “Els tambors de guerra sonen més fort, la Tercera Guerra Mundial s’acosta cada cop més”. Aquest graduat de West Point, és un exoficial de l’exèrcit i autor de diversos llibres en què exposa un sistema defectuós de lideratge militar dels Estats Units i la mediocritat dels generals politicoburòcrates designats per ascendir a la cúpula militar, que han perdut totes les guerres estatunidenques modernes dissenyades per l’elit.

Després d’abandonar la seva professió militar, va obtenir un mestratge en Psicologia Clínica i va treballar com a terapeuta llicenciat en el camp de la salut mental amb joves i adolescents abusats durant més d’un quart de segle. A Los Angeles, es va trobar lluitant contra els serveis de protecció infantil del comtat més grans de la nació dins del sistema de benestar infantil completament trencat i corrupte dels Estats Units. No crec que aquest exmilitar estatunidenc s’escandalitzi tan fàcilment, com tants d’altres sí que ho fan, quan el president Putin es refereix a la decadència moral d’Occident. Els temors de Joachim Hagopian són també els mateixos –tant de bo que no es materialitzin!– que els que Paul Craig Roberts expressa en un dels seus darrers articles titulat “Ha arribat un moment fatídic de la història”. Al final es refereix, una vegada més, a la qüestió crucial dels mitjans:

“Que puguem estar en aquesta posició extremadament perillosa és degut a l’absència total a Occident de mitjans de comunicació honestos i independents i d’experts en Rússia honestos i competents. Essencialment, no hi ha intel·ligència a Occident entre els qui prenen les decisions i no hi ha informació precisa que arribi a les poblacions occidentals.

Jo i alguns altres hem fet grans esforços, però se’ns anomena ‘teòrics de la conspiració’, ‘agents russos’ i altres noms que s’utilitzen per desacreditar els qui realment entenen la realitat de la situació. Les creixents restriccions sobre el que es pot dir, o si es diu se li presti atenció, ha creat una ignorància massiva mentre ens acostem a un possible moment fatídic de la història.”

L'advertència de Biden sobre posar fi als gasoductes Nord Stream (RT, 07.02.2022)
 Biden evadeix preguntes sobre el sabotatge al Nord Stream (RT, 30.09.2022)