Participació de Joan Carrero després de la conferència de Lourdes Huanca a Palma de Mallorca
Quan Pedro Felipa em va demanar que participés en aquest acte, en principi ho vaig refusar. Però després vaig considerar que era una obligació moral fer-ho. Al final de la meva intervenció, si queda algun temps dels 30 minuts que se m’han assignat, explicaré els motius pels quals inicialment ho vaig refusar. Ara començaré explicant per què vaig acabar considerant que acompanyar el poble del Perú i a tu, Lourdes, en aquesta hora crítica, era per a mi una obligació moral:
– En primer lloc, perquè la meva dona, Susana Volosin, i jo tenim un deute de gratitud amb els pobles originaris andins, quítxues i aimares. Els anys en què els vam acompanyar, vam rebre més del que vam donar. La vostra lluita és admirable, una lliçó per a Europa, i volem estar amb vosaltres.
– Hem de dir-te que alguns t’entenem molt bé. Perquè a l’Argentina de 1974-1978 vam passar pels mateixos problemes que tu ara al Perú:
o A l’Altiplà argentí érem els mestres de la petita escola de Quebraleña quan la veïna Mina L’Aguilar era explotada per la companyia Glencore, la principal empresa privada mundial dedicada a la compravenda i producció de matèries primeres i aliments, que només en una de les multes que ha rebut per suborns va haver de pagar 1.500 milions de dòlars.
o Eren els temps en què Kissinger, els Rockefeller, etc. van arrasar l’Amèrica Llatina amb el seu Pla Còndor.
o Dit sigui de passada, quan en aquestes gairebé tres darreres dècades hem acompanyat els pobles de Rwanda i la RD del Congo (ex Zaire), hem descobert aquests mateixos actors com Glencore, espoliant els immensos recursos del ric Congo.
o I per això hem rebut d’aquests grans “filantrops”–terroristes (propietaris de la “informació”) les mateixes acusacions de terrorisme i atacs personals que ara estàs rebent tu.
– En segon lloc, perquè potser podem aportar-vos alguns elements de la nostra pròpia experiència que us puguin ser útils. No és presumpció, és que tenim més de dues dècades d’edat que tu, és a dir, gairebé una generació. I ja se sap, “el dimoni sap més per vell que per dimoni”.
– Sobretot, aportar-vos breument una visió global. Com la vaig aportar al poble de Rwanda, ja el 1996, deixant clar que les claus decisives del que passava a Rwanda i el Zaire (avui RD del Congo) calia cercar-les a l’Administració Clinton i les elits que la utilitzaven. Ajudar-vos en una visió que englobi en un marc més ampli i global, tot el que hi ha darrere del que està succeint al Perú.
– O si ja teniu una visió global del que passa al Perú, completar-la. Per exemple, amb informacions sobre Dina Boluarte, que creieu que finalment us va trair, però que no era una altra cosa ja des del començament que una peça infiltrada pel Fòrum de Davos al Govern de Castillo. La seva missió era el que ara us sorprèn que hagi fet i continuï fent.
– Una visió que englobi en un marc més ampli fins i tot els drets humans: el marc dels Principis de Nuremberg, que deixa molt clar que els crims contra la pau, els crims d’agressió internacional i els cops d’estat són les mares de totes les subsegüents violacions dels drets humans. Perquè fins i tot les grans ONG per als drets humans es dediquen a menystenir aquest marc i acusar “ambdues parts” (vosaltres, per exemple) de la violència posterior.
– Sí, el que han provocat al Perú és una veritable guerra: ara es tracta de guerres híbrides.
– No entraré en el dia a dia del que esteu patint, perquè la situació del Perú és força complexa. Les paradoxes són massa: un Vargas Llosa d’ultradreta admirador de la Revolució Cultural Maoista; el procés de reeducació “democràtica” de les forces armades peruanes, guiat principalment pels centres neoconservadors de Washington; militars íntegres davant de polítics corruptes; polítics d’esquerres, moviments socials o revolucions finançades per Soros i les elits anglosaxones que al seu moment van finançar els nazis; etc.
– Les elits anglo-occidentals provoquen revolucions de color una darrere l’altra, amb franctiradors inclosos (els crims dels quals s’adjudiquen sempre al règim que cal derrocar). Així que fan molt confosa la situació.
– O infiltren els moviments espontanis com el vostre.
– Així que no entraré en el vostre dia a dia, no vull caure en el patetisme en què cauen tants tertulians que pontifiquen sobre qualsevol tema que se’ls encarregui.
Ara intentaré respondre tres preguntes:
-
- Quin és aquest marc global de què estic parlant?
Des de fa dècades, l’Administració dels Estats Units formula amb més desvergonyiment en els seus documents i declaracions les intencions de l’elit financera a què serveix: impedir que la Xina acabi amb la seva hegemonia mundial, una hegemonia fonamentada en el dòlar com a moneda mundial de reserva. Un dòlar que, al seu torn, des del 1971 se sustenta tan sols en el poder i la dominació d’aquestes elits. Un veritable cercle viciós i infernal.
Però cada vegada són més conscients que no podran sotmetre la Xina mitjançant les lleis dels mercats. Uns mercats les suposades bondats dels quals tant proclamen i defensen. Així que ja fins i tot semblen tenir data per a l’enfrontament militar amb la Xina: 2027.
Acabar amb el règim de Putin, forçant-lo a intervenir a Ucraïna era el pas previ. Un pas perfectament detallat per la Corporació RAND el 2019. Però ara, vist que no poden amb Rússia, es tracta d’un projecte en reformulació.
Sotmetre Rússia i la Xina és una desorbitada bogeria suïcida. Però per a mi el més sorprenent és que hi ha tal ignorància a les nostres societats que els qui ens referim a aquestes intencions, tan explícitament formulades pels seus autors, som qualificats de conspiranòics.
-
- Què tenen a veure els esdeveniments del Perú amb tot això?
En aquest gran projecte anglo-occidental (prefereixo qualificar així l’anomenat Occident col·lectiu) cobra una importància renovada el saqueig dels recursos de Sud-amèrica, tan necessaris en aquest delirant i monstruós projecte de mantenir i reforçar violentament l’unilateralisme estatunidenc regnant des de la desintegració de la Unió Soviètica.
Això implica impedir per qualsevol mitjà que Sud-amèrica, amb tots els seus recursos, caigui del “costat equivocat”. És a dir, que entri de ple als BRICS-plus; que formi part de la nova Ruta de la Seda; que el Port de Chancay, que els xinesos estan construint al Perú i que serà el port més gran del Pacífic Sud, pugui convertir-se en un punt de penetració de la Xina a Sud-amèrica; etc.
Pretenen que, per contra, els països del Pacífic Sud Americà formin part integrant de l’AUKUS o de qualsevol organització que l’OTAN utilitzi per a la seva futura guerra contra la Xina a l’Indo-Pacífic.
Per tot això, el Perú, un dels països més rics de Sud-amèrica i obert cap a l’Oceà Pacífic i la Xina, podria estar destinat a ser la primera víctima llatinoamericana d’aquesta nova època de grans conflictes que ja ens cau a tots al damunt. Igual que s’entossudeixen, per l’oest, a fer de Rússia la primera víctima euroasiàtica.
I per això, els Estats Units tenen sobre el terreny un poderós instrument: una oligarquia peruana local, poderosa i corrupta, que controla els mitjans de comunicació, el poder judicial i el Congrés.
Així que en aquesta hora de guerres híbrides, en què ja no són fàcils els cops militars sagnants purs i durs, com el que vam viure nosaltres mateixos a l’Argentina el 1976, les warfare juguen un paper crucial (Lula, Cristina Kirchner, Castell…). Alguns com Andrew Korybko o el nostre amic Adolfo Pérez Esquivel han anomenat Operació Còndor 2.0 a aquestes dinàmiques regionals actuals.
-
- Quina és la importància de Sud-amèrica i del Perú en particular?
El 3 de gener del 2023, en un acte de l’Atlantic Council, un poderós “think tank” OTANista, la general Laura Richardson, cap del Comando Sud dels Estats Units, va afirmar que la importància de Sud-amèrica rau en “la seva riquesa de recursos naturals”, sobretot de “minerals i terres rares”. Va destacar “el triangle de liti”, que avui dia és imprescindible per a la tecnologia, el 60% mundial del qual és a l’Argentina, Bolívia i Xile. Es va referir també a “les reserves de petroli més grans”, incloses les de “cru lleuger i dolç descobert davant de Guyana fa més d’un any” i “als recursos de Veneçuela també, amb petroli, coure, or”. Finalment, va destacar la importància de l’Amazones, “els pulmons del món” i que “el 31% de l’aigua dolça del món [“la tenim”, va dir en primera persona del plural] en aquesta regió”. Les paraules finals: “Hem de començar el nostre joc”.
I com completa Luis Ernesto Vásquez Medina al seu article “El globalismo tiene a Perú en la mira: saqueo de recursos y parar la Nueva Ruta de la Seda en Sudamérica”, la general Laura Richardson va explicar que “aquesta regió importa… Té molt a veure amb la seguretat nacional i hem de començar el nostre joc”. Aclarint a què es referia amb això de seguretat nacional, Richardson va dir que “l’adversari número dos” dels Estats Units a l’Amèrica Llatina és Rússia. En altres manifestos públics, alts funcionaris estatunidencs com de l’OTAN, ja van aclarir que el seu adversari número u és la Xina. Recentment s’ha confirmat que les reserves d’urani i liti al departament de Puno al Perú no només són quantioses, sinó que són de la més alta puresa.
Peter Koening afirma al seu torn que ja a l’elecció mateixa de Castillo les “forces externes” tenien planificat el reemplaçament per la candidata elegida pel Culte Globalista, o més precisament per Klaus Schwab-Fòrum de Davos: Boluarte, una vicepresidenta que Castillo ni coneixia i que li fou imposada.
Aquest analista geopolític i execonomista sènior del Banc Mundial i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), on va treballar durant més de 30 anys a tot el món, és autor de Implosion: An Economic Thriller about War, Environmental Destruction and Corporate Greed (Implosion: un thriller econòmic sobre la guerra, la destrucció ambiental i la cobdícia corporativa), i coautor del llibre de Cynthia McKinney When China Sneezes: From the Coronavirus Lockdown to the Global Politico-Economic Crisis (Quan la Xina esternuda: Del bloqueig pel coronavirus a la crisi politicoeconòmica mundial).
Boluarte és una dels Joves Líders Globals (YGL) que Klaus Schwab (FEM) presumeix d’haver infiltrat a molts governs. Era ella la destinada a liderar el Perú, possiblement un dels dos o tres països més rics de l’Amèrica Llatina, amb recursos de petroli, gas, liti, urani, coure, terres rares, or, altres metalls preciosos i més.
Al seu article titulat “Com el president del Perú va ser ‘remogut’ per ‘forces externes’. Klaus Schwab en el seu millor moment”, Peter Koening enumera els esforços del president Castillo, boicotejats sistemàticament per les oligarquies peruanes, per acabar amb la corrupció gairebé en tot, en un país en mans de les multinacionals estrangeres:
“Castillo va esmentar la privatització impulsada per la corrupció de gairebé tot. Per exemple, al voltant del 70% dels drets de pesca i infraestructura relacionats amb el llac Titicaca pertanyien a una corporació. Com les carreteres i els aeroports, grans extensions de terres agrícoles són propietat de transnacionals. El país va ser gradualment posat en mans estrangeres, amb l’oligarquia peruana local rebent les seves tallades.
El govern de Castillo va presentar al Congrés 76 propostes de legislació per recuperar algunes de les propietats governamentals privatitzades. Totes van ser rebutjades. També volia crear una aerolínia independent de bandera peruana, construint i ampliant tres aeroports, tots estaven bloquejats. I així van ser moltes altres les iniciatives que el seu Govern va posar davant del Congrés per debatre i considerar. En resum, després d’un any i mig al càrrec, no havia aconseguit pràcticament res. El país estava paralitzat. I fixeu-vos, això era part del pla.
D’altra banda, d’una llarga llista de projectes miners, en va bloquejar més de 40 perquè estaven fent mal al medi ambient i sobretot contaminant els recursos hídrics, aqüífers al capdamunt dels Andes, vitals per a les poblacions riu avall i per a l’agricultura.
Per descomptat, aquestes mesures no el van fer popular entre l’oligarquia nacional i internacional, però va agradar als camperols perquè representava els seus interessos vitals i de supervivència. Amb els seus orígens a Cajamarca, una de les províncies més minades del Perú, sap de primera mà del que parla.
[…] La major part dels beneficis –guanys– de la mineria flueixen cap a l’exterior, deixant una misèria per als peruans. Hi ha una dita: el Perú és un dels països més rics de l’Amèrica Llatina, però la població continua sent pobra. Malauradament, això és un fet.
Castillo va dir a l’entrevista que abans de les eleccions del 2021 no coneixia la seva vicepresidenta, Dina Boluarte. Ella se li va imposar durant la campanya electoral de segona volta. Va ser nomenada membre del partit d’esquerra ‘Perú Libre’, i una vegada Castillo va ser elegit amb aquest marge tan estret, es va convertir en la seva vicepresidenta. Endevina, qui pot haver tingut alguna cosa a veure amb això?
Durant l’entrevista, Castillo no va esmentar que tot això estava planejat abans de les eleccions, ni que Dina Boluarte era becària de l’Academy for Young Global Leaders (YGL) de Klaus Schwab, és a dir perquè no ho sabia, o perquè no va voler admetre que va ser traïdorament atrapat pel capital local i internacional volent apoderar-se de les riqueses del Perú.
Abans del ‘cop’, l’ambaixadora dels Estats Units al Perú, la Sra. Lisa Kenna, exveterana de la CIA durant 9 anys, va anar a veure el ministre de Defensa peruà dient-li que no interferís amb la ‘remoció’ de Castillo. Normalment, els militars es posen del costat del president en funcions. El Ministeri va complir. Ells no hi van intervenir.
Poc després del cop, amb la presidenta interina Boluarte ja al càrrec, la mateixa ambaixadora la va anar a veure i li va dir que podia comptar amb el suport dels Estats Units, fins i tot per a les mesures enèrgiques que hagués de prendre per reprimir les protestes arreu del país .
Aquesta va ser una carta blanca perquè Boluarte apliqués mà dura a tots els manifestants, la majoria dels quals recolzaven el seu partit adoptiu, ‘Perú Libre’. El resultat va se trets de la policia des d’helicòpters i altres atrocitats opressives, que fins ara han provocat més de 50 morts. Vegeu també això.
Uns dies més tard, la mateixa ambaixadora dels Estats Units, la Sra. Lisa Kenna, va anar a veure el ministre d’Energia i Mineria del Perú per parlar sobre futures inversions. No cal donar més detalls sobre qui hi havia darrere d’aquest ‘circ electoral de 2021’. En perjudici, novament, del poble peruà.
[…] També podria col·laborar tàcitament amb aquelles potències influenciades per estrangers, que volen dividir el Perú: el sud ric en recursos del nord més pobre, creant així un malestar intern amb possiblement protestes duradores.”
Un altre autor, Ben Norton, destaca la reunió de l’ambaixadora estatunidenca amb el general Gustavo Bobbio, ministre de Defensa, amb qui també es va trobar en el moment decisiu, el dia abans del derrocament del president.
Finalment hi ha la qüestió sobre la farsa de les grans organitzacions-instruments per a totes aquestes operacions: des de l’OEA corrupta al servei de les oligarquies, fins a l’USAID, passant per les grans ONG anglosaxones per als drets humans o la democràcia. Kurt Nimmo, conclou amb aquesta espinosa qüestió el seu article titulat “Cop d’Estat de la CIA al Perú esclata en violència”. Article que té també un interessant subtítol: “Els informes dels mitjans corporatius culpen Pedro Castillo per la crisi emergent”:
“Un dia abans del cop d’Estat que va derrocar Castillo, l’ambaixadora dels Estats Units al Perú, Lisa Kenna, es va reunir amb Gustavo Bobbio Rosas, ministre de Defensa del país. Kenna és una veterana de la CIA i va treballar amb ambaixades al departament d’estat de l’excomandant de tancs Mike Pompeo. La seva biografia del departament d’estat no esmenta els nou anys que va passar a la CIA.
El 2019, Pompeo va admetre que la CIA menteix, enganya i roba (afegiu-hi assassinat i tortura i haureu tancat el cercle).
La CIA opera des de les ambaixades de l’USG arreu del món. Philip Agee detalla això al seu llibre, “Diari de la CIA: Dins de l’empresa”, mentre que Allan Nairn explora com l’agència va neutralitzar la problemàtica oposició política a l’Amèrica Llatina.
[…] Tanmateix, en llegir els mitjans corporatius, no aprenem res sobre la intromissió de la CIA al Perú o la desaprovació generalitzada del govern colpista fora del Perú. En canvi, US News & World Report insinua que Castillo, ‘sense experiència en càrrecs electes ni vincles amb l’establiment de Lima’, és al centre de la crisi.
La Gran Dama de la Propaganda, The New York Times, es va aturar en la difícil situació d’una ‘democràcia fràgil’ traïda per ‘simpatitzants de l’expresident’, simpatitzants acusats d”atacs contra comissaries, aeroports i fàbriques’.
[…] El socialisme té un historial fallit a l’Amèrica del Sud i l’Amèrica Llatina. Tanmateix, això no hauria de descartar la interferència del Govern dels Estats Units, la seva CIA, l’USAID i les operacions de ‘democràcia’ a l’estranger dirigides per presumptes ONG.
Aquestes agències i organitzacions treballen plegades per soscavar els socialistes, o qualsevol grup polític que s’oposi a les polítiques neoliberals, elegits pels pagesos empobrits, víctimes d’una elit que conspira amb el Govern dels EUA, les corporacions globals i l’elit financera neoliberal per privar-los del seu dret de naixement, suport i recursos naturals.”
-
- Per què inicialment vaig refusar participar en aquest acte?
Els motius van ser aquests:
– És molt esgotador exposar certes coses en aquestes societats europees en què, a excepció de la francesa, imperen la submissió i la ignorància (en aquest ordre, perquè tanta ignorància pressuposa una opció o manca d’opció profundes)…
– Submissió i ignorància són qualificatius no d’un radical com diuen que sóc jo aquells que han vetat el meu accés als mitjans, sinó d’economistes experts en borsa, gent del capitalisme pur i dur, com Alberto Iturralde (a Capital Radio).
– Un expert en borsa que anomena “submisa” una societat que no sap què és ni com funciona la Fed. O que fins i tot ignora l’existència mateixa de monstres enormes com Black Rock, que condicionen absolutament les nostres vides i les decisions dels nostres polítics locals, que no arriben a sortir d’un horitzó massa pla i xato.
– Una societat a la qual importa poc qui són els propietaris dels mitjans en els que “s’informa”.
– I podria citar també una altra personalitat tan poc sospitosa com un economista: un militar, Juan Antonio Aguilar, director de l’Instituto Español de Geopolítica, per afirmar que: “Potser els col·legues llatinoamericans no ho noten tant, però Europa està sotmesa a una allau de propaganda de l’OTAN i de censura de tot allò que no sigui això que, de veritat, no ens deixa veure la realitat”.
– Mentre un militar ha de denunciar la propaganda OTANista, la nostra societat, inclosos els nostres líders “progressistes”, segueix sense tenir ni la menor idea dels antecedents d’allò que segueixen qualificant com “la brutal i il·legal invasió de Rússia a Ucraïna”, com no la va tenir dels antecedents del genocidi de Rwanda.
– La nostra és una societat que viu fora de la realitat, que viu en una bombolla descomunal creada per una reduïdíssima elit amb la inestimable ajuda d’aquells que Craig Roberts anomena els presstituts. Hi van jugar un paper imprescindible no només per fer possible la carnisseria de l’Iraq, sinó moltes altres.
– La nostra és una societat en què la immensa majoria continua veient els mitjans de comunicació com a espais per informar-se i no com el que són actualment: purs instruments al servei de l’Imperi de la Mentida, instruments necessaris per als crims més grans que hagi conegut la humanitat (si tenim en compte la probabilitat d’una guerra nuclear).
– Per tot això, per als qui som conscients de tot això, pujar a una estrada és, com deia Martin L. King una obligació “agònica”. I sense referir-me a atacs personals encara més insidiosos.
-
-
- Puc donar-vos algun consell, germans peruans?
-
L’únic consell que us puc donar. Cuideu-vos dels qui segur que cerquen: 1 Infiltrar-vos, 2 Dividir-vos i 3 Fer-vos caure en l’odi i la violència per tal de poder catalogar-vos de terroristes…
Aprofiten les justes reivindicacions i rebel·lions dels pobles per organitzar les seves revolucions de color. I si ja s’ha arribat a les institucions, les infiltren, subornen, etc. Com recorda Peter Koening:
“Curiosament, els darrers dos o tres anys gairebé tots els països llatinoamericans s’han bolcat a l’esquerra –l’aparent esquerra– cosa que s’assembla sospitosament a eleccions o cops orquestrats pel FEM/CIA.
Aquests són els països que s’han tornat gradualment neoesquerrans: Argentina, Xile, Colòmbia, Equador, Paraguai, Uruguai, Bolívia, Brasil, la major part de l’Amèrica Central i ara el Perú. Molts dels nous líders (sic) són acadèmics del programa Lideratge Jove Global (YGL) del Fórum Econòmic Mundial.”
Finalment em referiré al parany de l’enfrontament ètnic i entre pobles que us estan posant, com van fer als Balcans o a Rwanda. Parany finançat per fundacions com la Ford o la Rockefeller. No es tracta de negar la realitat dels pobles originaris, com el Govern de Rwanda nega l’existència d’ètnies quan li interessa. O de negar la realitat del menyspreu que senten moltes famílies oligàrquiques sud-americanes envers els negrets o els indis, com l’elit tutsi cap a la massa hutu, sinó de trobar la unitat en les diferències. Nosaltres ens sentim part del moviment de la No-violència, que és incompatible amb l’odi. Un odi que fins i tot resta forces per a la lluita. Per això no vam poder recolzar més Hebe Bonafini, per exemple. Acabo amb una cita de Luis Ernesto Vásquez Medina en el seu citat article:
“La desestabilització del Perú pels interessos globalistes apunta a desmembrar el Perú, i també Bolívia, per així facilitar el control de la immensa regió que abasta el sud peruà i la conca alta andina del llac Titicaca, la que comparteixen avui el Perú i Bolívia. Aquesta zona posseeix les reserves de minerals estratègics més importants del continent, que es fan servir avui dia a la indústria: coure, or, plata, platí, zinc, etc. A més, hi ha immenses i desitjables reserves de liti, urani i de terres rares. Així a Puno, a Macusani, s’acaben d’identificar immensos jaciments d’urani i liti.
[…] La millor resposta a aquestes pretensions divisionistes és cercar la unitat de les nacions de Sud-amèrica, en el context de la seva participació en la Nova Ruta de la Seda, que és precisament el que més tem l’oligarquia globalista avui dia.
El Perú i Bolívia poden donar un exemple al continent en aquest sentit: passar del conflicte a la cooperació, respectant la sobirania nacional, per ajudar a forjar una nova arquitectura internacional de seguretat i desenvolupament…”
Foto: D’esquerra a dreta, Javier Porras, Pedro F. Aparcana, Cecili Buele, Susana Volosin, Lourdes Huanca, Sarinova Callahui i Joan Carrero.
Conferència de Lourdes Huanca (19:20-01:05:50) a l'Auditori de Comissions Obreres de Palma de Mallorca el 30 de març, amb intervencions de Susana Volosin (04:10-13:40), Cecili Buele (14:30-18:00) i Joan Carrero (01:07:20-01:34:30)