Agressió de la dreta internacional a l’Amèrica Llatina (Comitès Óscar Romero, juny 2016)

Els Comitès Óscar Romero d’Europa denuncien l’agressió internacional a l’Amèrica Llatina

La globalització del capitalisme neoliberal ha aguditzat la bretxa entre el món ric i el món pobre. No hi ha cabuda per tant sofriment en aquest món. Amèrica Llatina és el continent amb major desigualtat del planeta.

Després de les cruels dictadures militars que van ocasionar desenes de milers de morts es van imposar amb força les polítiques econòmiques de tall neoliberal. Abans els pobres morien per les bales, ara per la fam.

Enmig d’aquesta realitat es va anar despertant la consciència dels pobles llatinoamericans. Va aparèixer la teologia de l’alliberament com a expressió religiosa dels oprimits. Van sorgir moviments llibertaris al llarg i ample del continent. En els últims 15 o 20 anys, Amèrica Llatina va emprendre un procés d’alliberament del domini estranger, principalment dels Estats Units. És la primera vegada en 500 anys que això passa, en paraules de Noam Chomsky. És un gran canvi

És així com es van triar governs de tendència socialista, alguns inspirats en l’esperit del llibertador Simón Bolívar com Veneçuela, seguits per Bolívia i Equador. Altres països, amb un capitalisme d’orientació social com Uruguai, Paraguai, Xile, Argentina, Brasil i Hondures, es van aliar a ells.

Aquests governs, enmig dels seus desencerts, van assolir notables fites en matèria d’educació, salut, equitat, desenvolupament comunitari i democràcia participativa en benefici de les grans majories. Han reduït la pobresa, l’analfabetisme, la desnutrició i la mortalitat infantil. Són realitats indiscutibles, reconegudes pel PNUD, UNESCO, OMS i la FAO.

No tots aquests governs són socialistes. Més aviat es defineixen com un capitalisme de rostre humà i de caràcter keynesià. Respecten la propietat privada dels mitjans de producció. Però impulsen processos de redistribució de la riquesa amb un fort sentit social i d’autonomia enfront de l’imperialisme nord-americà. Tots ells van arribar al poder mitjançant eleccions democràtiques.

Veneçuela va impulsar la creació de l’ALCA (Àrea Lliure de Comerç de les Amèriques) al qual s’hi van unir gairebé tots aquests països. La qual cosa va exasperar els poders econòmics, l’FMI, el Banc Mundial, les multinacionals i tota la dreta internacional, que no toleren cap experiment polític social que no estigui sota el seu control. Però, sobretot, va indignar els Estats Units, que des de la seva ambaixada a Caracas va encoratjar a mobilitzar els sectors contrarevolucionaris, “antichavistes”, a prendre els carrers, va fer crides a la desobediència civil, va recolzar escaramusses militars a la frontera amb Colòmbia, va difondre una imatge dictatorial del president Hugo Chávez i després de Nicolás Maduro com un inepte, va començar a controlar els grans establiments comercials, sobretot d’alimentació, creant un desproveïment generalitzat.

Els aliments han estat produïts, però no han estat col·locats en els centres comercials pels grans empresaris, lligats a l’oposició. Per tant, el boicot no està en la producció sinó en la distribució d’aquests béns. L’objectiu del desproveïment és generar la desesperació i descontentament entre la població per provocar la caiguda del govern bolivarià a favor de l’oposició dretana, i fins i tot preparar un cop militar o una intervenció dels marines sota pretext de posar ordre. Tot apunta que els grans empresaris de l’alimentació prefereixen perdre diners amb el desproveïment per tal de controlar el poder. Sembla que els fa mal que el govern bolivarià hagi produït educació, consciència ciutadana, salut gratuïta, drets laborals, salarials i socials, i sobretot dignitat per a les majories pobres. No hi ha dubte que Maduro ha tingut errors i desencerts en la seva gestió política, però això no justifica el que estan fent. Són pràctiques antidemocràtiques.

Les intervencions nord-americanes a l’Amèrica Llatina tenen una llarga història. La majoria dels dictadors del continent es van formar a l’”Escola de les Amèriques”, situada primer a Panamà, després, el 1984, traslladada a Fort Benning, Geòrgia (Estats Units). Aquesta Escola ha estat un centre de capacitació i entrenament de militars llatinoamericans en tècniques de contrainsurgència amb mètodes repressius, de segrestos, tortures i assassinats. Per això, amb raó se l’ha anomenada “escola d’assassins” (jesuïta Daniel Berrigan).

La història recent és eloqüent. Les oligarquies nacionals, aliades a l’imperialisme nord-americà i al sistema econòmic mundial, es van aliar amb la dreta internacional i amb els seus mitjans de comunicació, per fer caure els governs progressistes. Quan s’intenta anar més enllà del permès pel gran capital, apareix l’ofensiva. Recordem el cas de Salvador Allende a Xile, Bishop a Grenada, Jean-Bertrand Aristide a Haití, Fernando Lugo a Paraguai o de Manuel Zelaya a Hondures, país aquest que viu avui una situació de pobresa extrema i brutal repressió després del cop d’Estat recolzat pels Estats Units.

A l’Argentina, amb la sortida del govern de Cristina Fernández i la pujada al poder de l’ultraneoliberal Mauricio Macri recolzat per la dreta internacional, s’estan duent a terme acomiadaments massius i privatitzacions de serveis públics que afecten els més pobres. El Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, assenyala que a l’Argentina, en els primers quatre mesos de 2016, el nombre de pobres ha augmentat en 1.400.000 persones, citant l’Observatori de la Universitat Catòlica. Amb aquestes polítiques els pobres són cada vegada més pobres a costa de rics cada vegada més rics, que afecta d’una manera particular la infància. Tot això està generant una situació de descontentament i risc d’esclats socials.

Des del 12 de maig d’aquest any, el Brasil està passant per la crisi política més greu en els seus 31 anys de democràcia. La ultradreta no ha volgut esperar a les eleccions, que probablement perdria i és per això que van preparar un cop palatí contra la presidenta Dilma Rousseff, del Partit dels Treballadors, el partit de Lula que, cal dir en veritat que alguns membres d’aquest partit també es van unir a l’elit tradicional en la corrupció.

El judici polític muntat en contra de Dilma és una cortina de fum per dur a terme un cop institucional que va començar el mateix dia que ella va guanyar les eleccions. La dreta política no va veure amb bons ulls que els governs del Partit dels Treballadors en els anys que ha estat al poder, traguessin de la pobresa gairebé 40 milions de brasilers, ni la inclusió dels joves d’escassos recursos a l’accés a les universitats, ni les polítiques de socialització de la sanitat pública. Per tant, el judici polític de Dilma respon a tèrbols interessos de l’oligarquia nacional, dels capitals transnacionals i dels Estats Units. Aquest cop constitueix una amenaça creixent per a tota la regió.

Noam Chomsky assenyala que Rousseff potser sigui l’única política que no ha robat per enriquir-se. Ha estat acusada d’una corrupció no comprovada. No obstant això, els qui li van donar el cop són una “banda de lladres”, tal és el cas del substitut de Rousseff, Michel Témer, membre del partit opositor PMDM, implicat en escàndols de corrupció amb Petrobras, l’empresa petroliera de l’Estat. El nou govern del Brasil ja ha anunciat plans per legalitzar l’apropiació de terres estatals per part d’empreses multinacionals. Els plans de l’imperialisme, de les multinacionals i els mitjans de comunicació afins estan utilitzant la lluita contra la corrupció com a pretext, quan en realitat han estat les oligarquies les que han estat involucrades en els més escandalosos i deshonestos casos de corrupció no només al Brasil sinó a tot el continent.

Amb la sortida del govern de Cristina Fernández a l’Argentina i el cop palatí a Dilma Rousseff al Brasil s’aclareix el camí per a una intervenció a Veneçuela. S’està preparant l’aïllament internacional del govern del president Nicolás Maduro, presentant-lo com un dictador enfrontat al Congrés. L’oposició parla de “presos polítics”, quan en realitat aquests van ser detinguts i sancionats per incitar a la violència i al vandalisme, tal és el cas de Leopoldo López. L’oposició i la dreta internacional estan demanant una intervenció de l’OEA per exigir al president Maduro que renunciï.

La Revolució Bolivariana penja d’un fil. Totes les forces de la dreta nacional i internacional conspiren contra la Revolució Bolivariana. No obstant això, no reconeixen els grans canvis realitzats en benefici dels qui històricament han estat exclosos. La pobresa s’ha reduït del 49.4% a un 27,8%. El nombre de metges ha augmentat del 18% a un 58% per cada deu mil habitants. La taxa d’atur avui se situa en el 6,7%. De 387.000 pensionistes s’han passat a dos milions. Són indiscutibles els avenços socials que la Revolució Bolivariana ha realitzat a Veneçuela.

Però el capitalisme mundial hegemònic i el seu principal exponent, Estats Units, no descansen un moment en la seva lluita contra els governs que han sortit de la seva òrbita. Abans van utilitzar els cops militars, ara, amb el pretext de lluitar contra la corrupció o la inestabilitat política en el cas de Veneçuela, van creant un moviment nacional i internacional en contra d’aquests governs. Han aprofitat la crisi mundial de l’economia, els errors dels dirigents governamentals de l’esquerra, el fàstic que produeix la manipulació d’informació a la població, per destruir els processos d’alliberament d’aquests governs legítims

Avui Veneçuela està sota setge. Totes les forces de la dreta nacional i internacional conspiren contra la Revolució bolivariana. Les seves reserves de petroli, el gas, l’or, etc. són summament desitjables per al gran capital, que està a l’aguait per apropiar-se-les.

Els mitjans de comunicació del sistema qüestionen la gestió del president Maduro, però no qüestionen l’acaparament d’aliments en grans magatzems pels grans empresaris, ni la dictadura financera que té ofegat el poble. Fixa els ulls en Veneçuela, però fa silenci davant del que passa a Hondures o Mèxic, països que pateixen un creixent índex de pobresa i violència repressiva.

Els COR denunciem el setge en què es troben aquests països, titllats de “bolivarians” i progressistes. Són difamats, acorralats pel gran capital i els mitjans de comunicació de la dreta internacional, assenyalant-los no només de corruptes sinó també de “dictadors”, quan en realitat la dreta nacional i el govern dels Estats Units van donar suport descaradament a les dictadures militars i a governs històricament corruptes.

Denunciem els plans de desestabilització que es gesten contra aquests països que busquen una major justícia social, i concretament contra la República Bolivariana de Veneçuela. Els projectes neoliberals i els governs que van imposant (a Hondures, Paraguai, Argentina, Brasil…) atempten contra el dret i l’ètica, afavoreixen que els rics siguin cada vegada més rics a costa d’oprimir i excloure els pobres. Per al sistema capitalista uns pocs han de ser rics i altres, la majoria, pobres i exclosos. D’aquesta manera apareix gent sobrant, gent que no compta, gent sense veu. Els cristians rebutgem aquest pensament i pràctica socioeconòmica i política perquè s’oposa als principis de l’Evangeli de Jesús i de la doctrina social de l’Església.

Ens unim solidàriament a les mobilitzacions socials que s’estan donant, a Hondures, Guatemala, Argentina, Brasil i Veneçuela, rebutjant les polítiques neoliberals i exigint el respecte dels drets humans i socials. El primer dret humà és la vida, aquests països van iniciar processos perquè tots els ciutadans gaudeixin d’una vida digna. “La glòria de Déu és que l’ésser humà visqui” (Sant Ireneu). L’opció per la vida ens dóna l’ètica i l’espiritualitat per a enfrontar-nos al capitalisme salvatge, que el papa Francesc anomena “un sistema que mata”, i poder construir alternatives de vida per a tots i totes. La vida es desenvolupa en el treball digne, l’habitatge, la terra, l’educació, la salut… Tot això són manifestacions de Déu.

Monsenyor Óscar Romero deia: “Déu se’ns ha revelat com el Déu que vol la vida per a tothom. Vol un repartiment més just dels béns que el nostre país produeix. No és just que uns acumulin a les seves arques i el poble es quedi sense aquests dons de Déu, que ha donat per a tot el poble” (24.02.1980). “Cal que una sana i autèntica democràcia obri els canals del diàleg per escoltar quines angoixes té el poble i se li donin lleis i es respectin les seves organitzacions, perquè respiri un ambient de justícia i pau. Mentre no hi hagi aquests canals, tota la resta són pedaços i moltes vegades pedaços violents que, com deia Crist, no fan més que trencar les teles velles i fer més tràgica la situació del nostre poble” (16.04.1978).

Com a Comitès Óscar Romero, fidels a l’espiritualitat del sant arquebisbe salvadorenc, fem una crida a l’opció per la vida i a la reconstrucció de l’esperança dels pobres. I per això urgeix un respecte als processos d’alliberament que els pobles llatinoamericans han escollit. És una exigència radical de la nostra fe cristiana. És per això que demanem als polítics, a les esglésies i als mitjans de comunicació que s’identifiquin amb els anhels de vida dels pobles llatinoamericans i aportin a la reconstrucció de l’esperança.

Múrcia, juny de 2016

_______________

Fonts: PNUD, OMS, FAO, UNESCO, Adital, Democracy New, Redes Cristianas, SICSAL, Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel, Marcelo Colussi, Leonardo Boff, Benjamín Forcano…