Hi ha genis. Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. En tots els àmbits. I aquests genis van patir, amb freqüència durant llargs períodes, una gran incomprensió per part dels “savis i entesos” de sempre i una gran solitud enmig d’una societat mediocre. Alguns d’ells no van arribar a gaudir en vida ni de cap reconeixement ni tan sols d’una justa reparació dels greuges soferts. Potser la més clara evidència de l’existència d’aquests genis la trobem en l’àmbit de la ciència. Encara que també podria ser emblemàtic, en l’àmbit de l’art, el cas de Vincent van Gogh, que va morir en la misèria sense arribar a vendre més que un dels seus quadres. Quadres que actualment arriben, amb tota justificació, a desorbitades cotitzacions a les subhastes.

La incomprensió, resultat de tanta inèrcia i mediocritat mental i social, va ser sempre la companya de viatge d’aquests genis. Però la humanitat sempre acaba marxant darrera seu. Són les seves grans intuïcions les que canvien la història. Aquell “Eppur si muove” de Galileu Galilei davant d’una casta de superbs mediocres segueix ressonant i travessant els segles. Les dades sistemàtics i incontestables que va posar en relleu Charles Darwin segueixen aquí, inqüestionables. La genial resposta d’Albert Einstein a la persona que li va comentar que acabava de publicar un llibre titulat Cent autors en contra d’Einstein segueix sent insuperable: “Per què cent? Si estigués equivocat, n’hi hauria prou amb un de sol”.

Existeixen també genis en l’àmbit espiritual? Per descomptat que sí, encara que per a molta gent el que és espiritual sigui tan inaprehensible que ni tan sols ho considerin real. Per a d’altres, com el mateix Albert Einstein, aquest àmbit espiritual és per contra l’origen mateix de les més valuoses intuïcions científiques. Per aquest motiu va ser capaç de proclamar públicament i reiteradament la seva admiració per mahatma Gandhi, un gran mestre espiritual que va encarnar fins i tot en l’àmbit polític la seva recerca de la veritat i la seva lluita no violenta per la justícia i la pau. Un dia en què el tractaven de savi, Albert Einstein va afirmar: “Només hi ha un savi en el nostre segle: és Gandhi”.

En un àmbit més local, aquest menyspreu o fins i tot negació de l’espiritualitat l’observo també amb freqüència al voltant de la figura del mallorquí més universal de la història, Ramon Llull. És com si es passés de llarg davant del fet que va ser fonamentalment un místic. És com si incomodés el fet que tota la seva sorprenent inspiració, la seva gran saviesa i l’enorme bagatge cultural que va arribar a acumular van néixer d’una profunda experiència espiritual desencadenada a partir de les seves cinc visions de Jesucrist. És com si el nucli mateix de la seva vida fos convertit en un estrany, accessori i fins i tot descartable epifenomen col·lateral.

Per a mi, la més genial intuïció de la història humana és aquesta: en el seu moment es farà justícia i se sabrà la veritat. És una intuïció absolutament compatible amb els últims avenços de la física i de les altres ciències. Es tracta, al meu entendre, de la intuïció religiosa fonamental, fins i tot més enllà de la forma teista de determinades religions. És a dir, més enllà fins i tot de la utilització de categories personals per referir-se al Misteri que les grans religions teistes anomenen Déu. Si al final no triomfessin la justícia i la veritat, la vida no tindria sentit. És un encertat pressentiment: sense justícia ni veritat res té sentit. Un pressentiment que no poden doblegar els valuosos però no inqüestionables anàlisis dels últims mestres de la sospita: Sigmund Freud, Karl Marx, Fiedrich Nietzsche…

D’altra banda, sense la dimensió social i política, sense una visió profètica ben conscient de l’existència en aquest món de l’odi i del mal que exigeixen justícia i veritat, qualsevol caritat merament interpersonal o qualsevol experiència espiritual interna són insuficients. I pretendre fer d’elles la panacea espiritual és caure en el reduccionisme. Una cosa és l’amor als enemics al qual ens convidaven Jesucrist, mahatma Gandhi o Martin Luther King i una altra és un “bonisme” ingenu o fins i tot angelical. Per això la figura de Jesús enfrontant-se amb una energia inusitada als poderosos d’aquest món pertorba molts “espirituals” i fins i tot molts cristians “benpensants”. Per això, també, com afirmava fa uns mesos l’administrador apostòlic de Mallorca, Sebastià Taltavull, “A Jesús el van matar perquè es va oposar al sistema i els grans poders van decretar treure’l del mig”.

La mateixa certesa judeocristiana sobre l’existència d’una vida real després de la mort va néixer de l’anhel de justícia i veritat. Va néixer de la intuïció que tal anhel va generar. En un àmbit en el qual el teisme era un medi ambient quotidià que ho impregnava tot, la intuïció que la fidelitat de màrtirs com els Macabeus, de profetes assassinats o d’altres justos sofrents no podia perdre’s en el no res, va originar la certesa que amb la mort no s’acaba tot. Per contra, aquells que el nostre món consumista i insolidari, enlluernat pels diners i el poder, considera triomfadors, van ser qualificats d'”insensats” per Jesús de Natzaret: “Insensat, aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?” (Lluc 12, 20). Si jo mateix no hagués rebut el do d’aquesta certesa que ningú escaparà de la justícia i la veritat, segurament m’hagués dedicat a prendre’m la justícia per la meva pròpia mà. Per a mi no és estranya, per tant, la gran fascinació que encara segueixen despertant figures com la d’Ernesto Che Guevara.