Fa uns dies, Wikileaks va fer una nova entrega de documents secrets: 8.761 documents confidencials de la CIA (Central d’Intel·ligència dels Estats Units). Segons aquests documents, la CIA ens podria espiar a través dels telèfons mòbils, de les televisions connectades a internet o, fins i tot, mitjançant els nostres cotxes. La notícia va tenir una àmplia difusió a la majoria dels mitjans de comunicació… durant un dia. Després, silenci. Ni articles valoratius dels experts, ni indignació ciutadana, res, cap conseqüència. Hem arribat a tal punt d’anestèsia col·lectiva que un atemptat tan flagrant a la nostra intimitat, als nostres més elementals drets democràtics, és tolerat per la societat. 

Pot ser pensi, la gent en general, que si la CIA ens espia és per la nostra seguretat, per defensar-nos dels terroristes o dels russos, o per defensar la democràcia arreu del món.

Però, els qui ja tenim una certa edat no podem deixar de recordar un dels traumes polítics de la nostra joventut. El cop d’estat a Xile contra Salvador Allende, la brutal repressió de Pinochet i l’assassinat de milers de persones, com el cantant Victor Jara. Amb el temps, es va confirmar el que en un principi només era un rumor: la participació directa de la CIA en l’organització i el finançament de l’aixecament feixista. Anys després varen caure, un a un, tots els governs progressistes de Centre i Sud-Amèrica: Panamà, Uruguai, Argentina… amb la mateixa inspiració i suport organitzatiu i logístic de la Central d’Intel·ligència Nord-americana, el mateix bany de sang i la persecució dels militants progressistes. I del Vietnam, ningú ja no se’n recorda? O del cop d’estat a Iran, inici de molts de desastres…

Batalletes de padrí, pensaran els joves, condescendents. Però, i la guerra d’Iraq? Aquella guerra il·legal propiciada per Bush, Blair i el comparsa d’Aznar, instigada per un informe fals de la CIA que assegurava que Iraq disposava d’armes de destrucció massiva? El temps demostrà que l’informe només era una excusa per justificar els bombardejos de l’OTAN. I què n’ha quedat? Un Estat fallit, que exporta refugiats i, encara pitjor, mercenaris terroristes que són l’instrument per desestabilitzar l’Orient Mitjà.

Les gestes de la CIA per Àfrica encara superen totes aquestes malifetes. Però, ja ho sabem, és Àfrica i no interessa. Baldament parlem de més de sis milions de morts a Ruanda i el Congo, gràcies al suport de la CIA al dictador Kagame, el qual, en el súmmum del cinisme ha estat presentat al món com el pacificador de la Regió dels Grans Llacs. Quan tots els governants africans que han intentat ser independents de les multinacionals occidentals han estat brutament assassinats i substituïts per dictadors dòcils als interessos occidentals.

La CIA també s’atribueix el naixement dels talibans, amb l’objectiu d’expulsar els russos d’Afganistan. Després d’aquell «èxit», ha seguit el suport al gihadisme islàmic, disfressat de primaveres àrabs. Líbia ha passat de ser el país amb més renda per càpita d’Àfrica a ser un Estat fallit. Els mercenaris islamistes també han estat utilitzats a Síria, i ja sabem amb quin resultat.

Des dels anys setanta, la mecànica sempre és la mateixa per aconseguir complir l’agenda exterior dels Estats Units: campanya internacional contra el govern que es vol enderrocar, creació d’una oposició «democràtica» que és reprimida per un govern «totalitari», algunes ONG que reclamen una intervenció «humanitària» i, finalment, acció armada, més o menys encoberta. El que ve a continuació és l’explotació dels recursos naturals d’aquell país.

Aquesta és la història, i jo, per recordar-la, seré titllat de «conspiranòic». És el guió.