Hi ha hagut un gran guirigall a Washington sobre el significat de les recents incursions del president Donald Trump en el comerç internacional en la reunió del G-7 al Canadà i el seu tête à tête amb el líder nord-coreà Kim Jong-un a Singapur. Depenent d’on es trobi un en l’espectre ideològic, el G-7 s’ha vist com un insult calculat i en gran part ignorant per als aliats més propers dels Estats Units o com una comptabilització des de fa molt temps dels desequilibris comercials i de defensa que han danyat greument l’economia estatunidenca. L’anàlisi més mordaç va provenir de republicans com el senador John McCain, que va acusar Trump de trair els aliats dels Estats Units al mateix temps que ajudava els seus enemics. McCain es referia en part als suggeriments eminentment raonables del president en el sentit que es permeti a Moscou tornar a unir-se al G-7 i que seria beneficiós reunir-se personalment amb el president rus, Vladímir Putin.
La reunió amb Jong-un també es descriu com un regal a Corea del Nord sense obtenir res a canvi sinó pèrdua de control de la Casa Blanca o com una maniobra brillant per trencar un bloqueig diplomàtic que ha prevalgut durant més de vint anys. Els qui estan particularment preocupats pel possible conflicte nuclear estan contents que les dues parts parlin, fins i tot si, com observa The Hill, ara li correspon al secretari d’Estat Mike Pompeo “posar-li carn als ossos” iniciant una sèrie de mesures de foment de la confiança que conduiran a un programa per finalment posar fi a la Guerra de Corea i desnuclearitzar la regió.
En la seva anàlisi del que pot esperar-se de Singapur, l’exfuncionari del Servei Exterior Peter Van Buren cita un altre membre del FSO Àsia, William Johnson, que descriu com la diplomàcia és un procés que “… sovint és una sèrie de fracassos, i en el millor dels casos, els fracassos es tornen gradualment menys dolents, fins que els fracassos menys espectaculars siguin declarats reeixits. La diplomàcia és un joc on se suposa que les regles del joc es mouen i, sovint, es mouen erràticament. Trump necessita un pla, amb metes específiques, cadascuna plantejada acuradament en un conjunt de punts de discussió, no perquè aconsegueixi aquests objectius, sinó perquè ha de descobrir com de prop d’ells es pot permetre caure o com de lluny d’ells pot empènyer al seu interlocutor”.
Hom esperaria que tant en el cas del G-7 com a Singapur, els líders més prudents de l’Administració prevaldran i convenceran la Casa Blanca que romangui en l’objectiu de protegir els interessos genuïns dels Estats Units fent servir la diplomàcia i qualsevol altra eina que estigui a mà.
Sobretot, s’ha de considerar una avaluació acurada del que les amenaces reals contra els Estats Units podrien suposar en deu o vint anys per emmarcar les respostes apropiades. Va ser justificada l’envestida presidencial al G-7 en termes de protegir els interessos nacionals relacionats amb les pràctiques comercials deslleials? És una estratègia de defensa transnacional beneficiosa per als Estats Units si es requereix que assumeixi la major part de la càrrega financera? I finalment, quines són les veritables amenaces militars i polítiques a les que s’enfronta Washington?
El tema comercial és potser el més complicat de tractar, ja que la majoria dels països tenen excedents amb alguns socis comercials i dèficit amb altres, cosa que se’n diu avantatge competitiu. La queixa de Donald Trump que Canadà té un excedent de 100.000 milions de dòlars amb els Estats Units és incorrecta. En realitat, els Estats Units tenen un petit excedent en el comerç amb Canadà, que l’any passat va ascendir a 2.800 milions de dòlars. Llavors, Canadà és una font important de desequilibri comercial? La resposta hauria de ser “no”, tot i que és demostrablement proteccionista pel que fa als productes alimentaris. Però hi ha altres regions que tenen un gran avantatge comercial pel que fa als Estats Units. La Unió Europea té un excedent de 100.000 milions de dòlars i la Xina de 375.000 milions.
Deixant de banda Europa, la seguretat comercial de la Xina té implicacions de seguretat? Sí, les té, ja que la Xina és la nació més poblada del món amb l’economia més gran del món. El poder econòmic eventualment es tradueix en poder militar i si Beijing està tancant arbitràriament el seu mercat als productes estatunidencs mentre ven els seus propis productes en un mercat relativament obert dels Estats Units es converteix en un interès nacional vital corregir-ho. I hi ha clars indicis que Beijing distorsiona deliberadament el mercat en mantenir un iuan massa devaluat i crear obstacles que les empreses estrangeres han de superar per fer negocis a la Xina. Xina també posseeix el 19% del deute emès pel Tresor de Washington, un total de 1,18 bilions de dòlars, que podria descarregar en qualsevol moment i provocar un col·lapse econòmic als Estats Units. El director d’Intel·ligència Nacional, Dan Coats, va descriure el deute nacional estatunidenc com el més greu repte de seguretat a llarg termini a què s’enfronta el país.
La política de defensa i les amenaces militars dels competidors constitueixen junts un sol problema, ja que un impulsa l’altre. És irònic que els Estats Units, que no estan relativament amenaçats per enemics, segueixin creient que han d’intervenir a l’exterior per estar segurs. Els conflictes actuals amb l’Iran, així com a Síria i a l’Afganistan no són interessos vitals per als Estats Units, al contrari, són impulsats principalment per aliats irresponsables, contractistes de defensa i mitjans sensacionalistes. Fins i tot Corea del Nord, que és un problema greu, difícilment és una gran amenaça per als estatunidencs.
La suposada amenaça de Rússia, satanitzada tant per l’esquerra com per la dreta política, és en gran part una ficció creada per vendre diaris i donar als aspirants a polítics alguna cosa per parlar. Fins i tot si Rússia volgués re-ocupar Europa de l’Est, no té els recursos per fer-ho. El seu exèrcit és relativament petit i està dissenyat per a la defensa, la seva economia és de la mateixa mida que la d’Espanya. Està nuclearment armat per estar segur, però, llevat que hom sigui suïcida, les armes nuclears són en última instància defensives més que ofensives, per servir com un element dissuasori que garanteixi la supervivència nacional si són atacats, però difícilment utilitzables en cas contrari.
De manera realista, Trump hauria d’estar mirant l’horitzó dels problemes econòmics i polítics derivats del poder xinès si vol abordar un interès nacional vital real. I hauria de fer el que pugui per parlar amb el G-7 sobre els desequilibris comercials i al mateix temps fer tot el possible per accelerar la desaparició de l’OTAN, que ha deixat de ser útil tant des del punt de vista fiscal com de seguretat. I per descomptat, hauria de seguir parlant amb Kim Jong-un i organitzar-se més d’hora que tard per reunir-se amb Vladimir Putin.
Philip M. Giraldi és un exespecialista en antiterrorisme de la CIA i oficial d’intel·ligència militar que va servir dinou anys a l’estranger, a Turquia, Itàlia, Alemanya i Espanya. Va ser el Cap de Base de la CIA per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i va ser un dels primers estatunidencs que va entrar a l’Afganistan el desembre de 2001. Phil és director executiu del Consell per l’Interès Nacional, un grup de defensa amb seu a Washington que busca encoratjar i promoure una política exterior estatunidenca al Pròxim Orient que sigui coherent amb els valors i interessos estatunidencs.