Els editors valerosos com Julian Assange i els eclesiàstics de principis com el cardenal József Mindszenty són una raresa: cap dels dos ha estat silenciat; i tots dos van haver de buscar asil; però la similitud acaba aquí, explica Ray McGovern.

Durant la Segona Guerra Mundial, el cardenal József Mindszenty va ser un gran crític del feixisme i va acabar a la presó. L’octubre de 1945 es va convertir en cap de l’Església a Hongria i es va pronunciar amb la mateixa fermesa contra l’opressió comunista. Va acabar a la presó per vuit anys més, inclosos llargs períodes de confinament en solitari i va suportar altres formes de tortura. El 1949 va ser condemnat a cadena perpètua en un judici arreglat que va generar condemna a tot el món.

Dues setmanes després que comencés el judici a principis de 1949, el papa Pius XII (que no havia parlat enèrgicament contra el Tercer Reich) va tenir el valor de condemnar el que li estava passant a Mindszenty. Pius XII va excomunicar tots els involucrats en el judici de Mindszenty. Després, dirigint-se a una gran multitud a la Plaça de Sant Pere, va preguntar: “Voleu una Església que guardi silenci quan hauria de parlar… una Església que no condemni la supressió de la consciència i no defensi la justa llibertat de la gent… una església que es tanqui dins de les quatre parets del seu temple en una adulació indecorosa…?”

Quan va esclatar la revolució hongaresa el 1956, Mindszenty va ser alliberat, però només durant quatre dies. Quan els tancs soviètics van tornar a Budapest, va fugir a l’ambaixada dels Estats Units i el president Eisenhower li va donar asil immediat.

Allà el cardenal es va mantenir tancat durant els següents 15 anys. A la mare de Mindszenty se li va permetre visitar-lo quatre vegades l’any, i les autoritats comunistes van estacionar la policia secreta fora de l’ambaixada a punt per arrestar-lo si intentava anar-se’n. Us és familiar?

On és la veu de la consciència per condemnar el que li passa a Julian Assange, l’únic “crim” del qual és publicar documents que exposen les activitats delictives i la corrupció dels governs i altres elits de l’establishment? Fa dècades, els Estats Units i el “món civilitzat” només tenien grans elogis per al valent Mindszenty. Es va convertir en un candidat per a la santedat.

I Assange? Ha estat confinat a l’ambaixada equatoriana de Londres durant sis anys –des del 19 de juny de 2012– víctima d’una campanya difamatòria de calúmnies i amenaces britàniques per arrestar-lo, en cas que surti alguna vegada. El govern dels Estats Units ha estat exercint una pressió extraordinària sobre l’Equador perquè posi fi al seu asil i les altes autoritats estatunidenques han deixat clar que, tan aviat com el posin a les seves mans, elaboraran una raó per a dur-lo a judici i a la presó. Tot per difondre la veritat no desitjada.

Una supressió de la consciència

Hom podria preguntar-se, està funcionant “l’adulació impròpia” entre els mitjans? El silenci del que solia ser la noble professió del periodisme és eixordador. John Pilger, un dels pocs periodistes que han parlat en nom de Julian Assange, qualifica els periodistes que no se solidaritzen amb Assange exposant el comportament de l’establishment, com a “periodistes de Vichy, després que el govern de Vichy permetés l’ocupació alemanya de França.”

Pilger afegeix:

“Cap periodisme d’investigació en tota la meva vida pot igualar la importància del que WikiLeaks ha fet anomenant rapinyaire el poder perquè rendeixi comptes. És com si una pantalla moral unidireccional hagués estat traspassada per exposar l’imperialisme de les democràcies liberals: el compromís amb la guerra interminable… Quan Harold Pinter va acceptar el Premi Nobel de Literatura el 2005, es va referir a “un vast tapís de mentides sobre el qual ens alimentem”. Va preguntar per què “la brutalitat sistemàtica, les atrocitats generalitzades, la repressió implacable del pensament independent” exercida per la Unió Soviètica eren ben conegudes a Occident, mentre que els crims imperials dels Estats Units “mai es produïen… fins i tot mentre succeïen, mai han succeït”.

WikiLeaks i el 11 de setembre: i si?

En un article d’opinió publicat fa diversos anys per The Los Angeles Times, dos membres de Veteran Intelligence Professionals for Sanity, Coleen Rowley i Bogdan Dzakovic, van assenyalar que, si WikiLeaks hagués funcionat abans de l’11 de setembre, els investigadors frustrats de l’FBI podrien haver triat filtrar informació que els seus superiors van contenir, potser evitant els atacs terroristes.

“Molts de nosaltres en el període previ a l’11 de setembre havíem vist senyals d’avís en les fases de planificació de que alguna cosa devastadora podria succeir. Però treballem per burocràcies ossificades incapaces d’actuar ràpidament i decisiva. Darrerament, ens hem estat preguntant com podrien haver estat les coses si hi hagués hagut una manera ràpida i confidencial d’obtenir informació”.

Quart poder en teràpia assistida

El 2010, mentre encara era un home lliure, Sam Adams Associates for Integrity va lliurar el seu premi anual a Assange. La cita diu:

“Sembla del tot just i apropiat que el premi d’aquest any sigui presentat a Londres, on Edmund Burke va encunyar l’expressió “Quart Poder”. Comparant la funció de la premsa amb la de les tres Cambres, llavors al Parlament, Burke va dir: “… però en aquesta Galeria de Periodistes hi ha un Quart Poder més important que tots els altres”.

Era l’any 1787, any en què es va adoptar la Constitució dels Estats Units. La Primera Esmena, aprovada quatre anys més tard, tenia com a objectiu garantir que la premsa estaria lliure de la interferència del govern. Això va ser llavors.

Ara amb el Quart Poder en teràpia assistida, cada cop es dóna més importància a l’incipient cinquè Poder, que utilitza el ciberespai i no és susceptible de control per part del govern o les corporacions. No és estrany que els governs amb molts motius per amagar-se se sentin molt amenaçats.

S’ha dit: “Coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures”. WikiLeaks està ajudant a fer-ho possible publicant documents que no menteixen.

La primavera passada, quan vam triar WikiLeaks i Julian Assange per a aquest premi, Julian va dir que acceptaria només “en nom de les nostres fonts, sense les quals les contribucions de WikiLeaks no tenen importància”.

No sabem si el soldat Bradley Manning va donar a WikiLeaks el vídeo del 12 de juliol de 2007 anomenat “Assassinat col·lateral”. Qualsevol que hagi proporcionat aquest metratge gràfic, mostrant la brutalitat de les cèlebres “ràfegues” a l’Iraq, va ser molt més patriota que periodista “convencional” integrat en aquesta mateixa unitat de l’Exèrcit, el qual va reprimir el que va passar a Bagdad aquell dia, ho va desestimar com a simplement “un mal dia en una sèrie de mals dies”, i després va tenir la temeritat de prodigar elogis a la unitat en un llibre que va anomenar “Els bons soldats”.

Julian té raó emfatitzant que el món està profundament en deute amb els narradors patriòtics de la veritat, com les fonts que van proporcionar la seqüència de la metralladora –i els molts documents sobre l’Afganistan i l’Iraq– a WikiLeaks. Esperem tenir l’oportunitat d’honrar-los en persona en el futur.

Avui honorem WikiLeaks i un dels seus líders, Julian Assange, pel seu enginy en la creació d’una nova autopista per la qual la prova documental important pot obrir-se camí de manera ràpida i confidencial, a través del ciberespai i dins dels nostres correus. Llarga vida al Cinquè Poder!”

Eventualment es va arribar a un compromís el 1971 quan el papa Pau VI va aixecar les excomunions i Mindszenty va poder abandonar l’ambaixada dels Estats Units. Es pot trobar una solució diplomàtica així per alliberar Assange? Es veu cada vegada més improbable cada any que passa.

Ray McGovern treballa amb Tell the Word, un braç editorial de l’Església ecumènica del Salvador. És cofundador de Veteran Intelligence Professionals for Sanity i també de Sam Adams Associates for Integrity. Va ser oficial d’Infanteria/Intel·ligència de l’Exèrcit dels Estats Units i després analista de la CIA durant 30 anys.