La Unió Econòmica Eurasiàtica és una realitat que pot acabar costant-li la seva “avantatjosa posició” als Estats Units en la perifèria occidental d’Euràsia segons vagi formant-se un espai econòmic comú.
El 1997, l’ex assessor en seguretat nacional Zbigniew Brzezinski va assegurar el que segueix: “Però si l’espai central rebutgés Occident, es convertiria en una única entitat ferma; així, tant adquiriria capacitat de control del Sud com crearia una aliança amb el principal actor d’Orient. La conseqüència seria que la primacia dels EUA a Euràsia es reduiria dramàticament. El mateix passaria si els dos jugadors més importants de l’Est s’unissin d’alguna manera”.
Es tractava d’una clara advertència a les elits de Washington i Wall Street. Amagat darrere d’un mel·lífluament velat argot d’aparença liberal i acadèmica, el que el doctor Brzezinski estava dient era que si la Federació Russa i l’espai post-soviètic se les arreglaven per rebutjar o fer retrocedir la dominació d’Occident –llegeixi’s, una combinació de tutela dels EUA i la Unió Europea (UE)- i tenien èxit reorganitzant-se en la creació de cert tipus de confederació o bloc supranacional, que o bé guanyés influència a l’Orient Mitjà i l’Àsia Central o bé s’aliés amb la Xina, la influència de Washington a Euràsia s’acabaria.
Tot el que advertia Brzezinski a Washington està succeint. La Unió Econòmica Eurasiàtica (UEE) -anomenada senzillament Unió Eurasiàtica- s’ha format amb Armènia, Bielorússia, Kazakhstan i Rússia. Properament, Kirguizistan accedirà com a membre de la UEE, i Tadjikistan està considerant fer el mateix. El Kremlin i la UEE estan actius també en la recerca de nous socis. Fins i tot països que estan fora de l’espai post-soviètic, com Síria, estan interessats en unir-se a la UEE, i el bloc liderat per Rússia ja ha signat un important tractat comercial amb el gegant àrab Egipte. En el Sud-est Asiàtic, s’han realitzat negociacions amb Hanoi; Vietnam és el següent país en el cronograma de signatures de tractats amb la UEE en algun moment del 2015.
És clar que l’“Espai Central” està ressorgint. Turquia està atenta a l’alternativa eurasiàtica. El tractat entre Ankara i Moscou pel gasoducte que transportarà gas natural a través de Turquia ha posat en alerta Washington i la Comissió Europea. Després dels acords en matèria d’energia i comerç, Rússia ha renovat els seus llaços militars amb l’Iran; conseqüentment, ha ofert a Teheran el vehicle llançamíssils Antey-2500. El 2013 Teheran, colze a colze amb Moscou, va ser un actor clau quan es va evitar que el Pentàgon llancés una guerra oberta a Síria. El 20 de gener del 2015, el ministre de defensa rus, Serguei Shoigu, i el seu equivalent iranià, el brigadier general Dehghan, van signar públicament a l’Iran uns tractats que renoven la cooperació militar russo-iraniana. Des d’Egipte, Líban i Síria fins al Iemen i l’Iraq, la influència de Rússia està augmentant a l’Orient Mitjà (és a dir, “el Sud”).
A Amèrica llatina, des de l’Argentina i el Brasil fins a Nicaragua i Veneçuela, la influència de Rússia també està creixent. L’excursió regional que l’any passat va realitzar el president rus Vladimir Putin i una altra de Xoigu aquest mateix any han inclòs converses sobre cooperació militar i van conduir a especulacions sobre la construcció d’una xarxa de bases de comunicacions navals i aèries al continent. D’altra banda, l’augment de la influència russa i la disminució del pes de Washington a l’interior de l’Amèrica Llatina han estat raons per a l’acostament dels EUA i Cuba. La influència de Moscou va estar present fins i tot en la vigília de la històrica visita d’una delegació del Congrés nord-americà quan el vaixell d’intel·ligència i comunicacions rus Viktor Leonov va amarrar a l’Havana el 20 de gener del 2015.
Tant l’“Espai central” com el “Regne central” (Zhongguo/Xina) han unit forces fa temps. Això va succeir abans de la formació de la UEE o el cop del EuroMaidan a Ucraïna. Moscou i part de l’espai post-soviètic van començar a construir una aliança amb la Xina (és a dir, “el més important actor de l’Est”). Això ha començat a florir. L’Organització per la Cooperació de Xangai (SCO, per les seves sigles en anglès), constituïda el 2001 pels Cinc de Xangai, és la prova d’això. El mega acord xinès-rus sobre el gas natural no és més que el fruit d’aquesta aliança i la consolidació de l’espai comú integrat pel “Espai central” i el “Regne central”.
Evitar la integració eurasiàtica: intents de tancar l’“Espai central”
Independentment de qualsevol mesquinesa o càlcul, sense Rússia, Europa està incompleta. Tant demogràficament com territorialment, la Federació Russa és el major país europeu. Sense cap dubte, Moscou també és la força primordial en el camp polític, socioeconòmic i cultural en els assumptes europeus, una força que no pot ser menyspreada des del mar Bàltic als Balcans i el mar Negre.
Econòmicament, Rússia és un exportador important i un mercat importador per a la UE i els seus països membres. És per això que la UE està patint les conseqüències de les sancions econòmiques, ordides pels Estats Units, imposades a Rússia com una forma de guerra econòmica. És en aquest context, en el de la importància econòmica de Rússia per a les economies de la UE, que el vicepresident dels EUA Joseph Biden va admetre amb tot candor durant una conferència el 2 d’octubre del 2014 a l’escola de governança John F. Kennedy de la Universitat de Harvard que Washington havia pressionar la UE perquè acceptés el règim de sancions.
En aquest sentit, l’advertència d’en Brzezinski té un altre angle que involucra també els socis de Washington, la UE i l’OTAN. “Finalment, qualsevol expulsió dels Estats Units de la seva posició privilegiada a la perifèria d’Occident per part dels seus socis occidentals significarà automàticament la fi de la participació dels EUA del tauler de joc eurasiàtic, tot i que també signifiqui l’eventual subordinació de l’extrem occidental a un reviscut jugador ocupant l’espai central”, va avisar Brzezinski. El que volia dir l’ex funcionari nord-americà és que si les més importants potències europees alineades amb els EUA (França i Alemanya, o el conjunt de la UE) rebutjaven la influència de Washington (potser fins i tot amb la retirada de l’OTAN), els EUA perdrien la seva situació de privilegi a Euràsia. Brzezinski va advertir que una Rússia afirmativa -probablement juntament amb el seu aliats de la Comunitat de Nacions Independents (CIS, per les seves sigles en anglès)- podria fins i tot substituir la influència nord-americana.
La raó per la qual aquesta unitat en l’espai post-soviètic i qualsevol convergència entre la UE i l’“Espai central” constitueixen una amenaça per a Washington pot ser analitzada mitjançant la utilització del punt de vista i el lèxic del ministre d’afers exteriors de Rússia. En el marc dissenyat al nº 32 de la plaça Smolenskaya-Sennaya, Euràsia està dividida en tres zones o regions: la regió euratlántica (perifèria occidental), la eurásica (regió central) i la regió Àsia-Pacífic (perifèria oriental). Per tant, l’expressió “Espai central” usada per Brzezinski al·ludeix a l’espai post-soviètic.
En termes orgànics, la regió central -Eurasia- és la que pot unir i integrar les perifèries occidental i oriental. En última instància, Rússia i la UEE volen establir una zona de lliure comerç que englobi tota la UE i la UEE: un “Espai Econòmic Comú”. En les paraules del ministre rus d’Afers exteriors, la UEE “està dissenyada per ser un vincle efectiu entre Europa i la regió Àsia-Pacífic”.
Rússia i la UEE, actuant com a pont entre les dues perifèries eurasiàtiques, són les que amenacen els plans de Washington d’integrar les regions euroatlàntica i Àsia-Pacífic amb els Estats Units.
Espai Econòmic Comú vs. TTIP i TPP
Estats Units vol ser el centre de gravetat d’Euràsia. I té el temor que la UE podria eventualment inclinar-se en la direcció del “Espai central” i integrar-se a Rússia i la UEE.
Les tensions que Washington està acumulant deliberadament a Europa són un intent de distanciar la UE de Moscou; això li permetria continuar amb la construcció de l’imperi nord-americà a Euràsia, la versió washingtoniana d’un modern “Gran Joc”. Fins i tot l’advertiment de Brzezinski sobre el ressorgiment de l’“Espai central” (Rússia més l’espai post-soviètic) es refereix a la zona unificada que es convertiria en una “entitat afirmativa única” i no precisament “agressiva”, és a dir, una amenaça militar per a la pau mundial.
Washington pretén que la perifèria occidental (euroatlàntica) i la perifèria oriental (Àsia-Pacífic) s’integrin mitjançant el Tractat d’Associació i Inversió Comercial Transatlàntic (TTIP, per les seves sigles en anglès) i el Tractat d’Associació transpacífica (TPP, per les seves sigles en anglès). La UEE i qualsevol pensament d’un Espai Econòmic Comú són una amenaça per a la fusió d’aquestes regions amb els EUA. És per això que els Estats Units no poden tolerar un “Espai central” independent i assertiu, ni, per la mateixa raó, un “Regne central” independent i assertiu. D’aquí la demonització i l’assenyalament mediàtic dels quals són objecte Rússia i la Xina: Moscou és al centre d’atenció mitjançant la desestabilització induïda a Ucraïna (també mitjançant una nova onada de russofòbia), al mateix temps, els dards es dirigeixen contra Pequín mitjançant l’anomenat “gir (militar) cap a l’Àsia”. Això s’està donant mentre els EUA continua desestabilitzant Orient Mitjà (és a dir, “el Sud”).
Mentre Brussel·les tenia les seves pròpies raons per accelerar les converses amb Washington pel TTIP, els temors d’una integració eurasiàtica han avivat la sensació d’urgència dels EUA per dur a terme les negociacions pel TTIP a fi de solidificar la seva influència sobre la UE. Les sancions (guerra econòmica) contra l’economia de Rússia, la caiguda del preu del petroli i gas, i la depreciació del ruble a Rússia són també altres tantes cares del cub de Rubik.
L’Espai Econòmic Comú és una aspiració conduent a una zona de comerç d’àmbit eurasiàtic. L’interès per l’Espai Econòmic Comú ve donat perquè Moscou i els seus socis de la UEE ho veuen com un marc en el qual poc a poc s’incorporarien altres regions eurasiàtiques. El segon al ministeri d’afers Exteriors rus, Vasily Nebensya, va confirmar tot això a l’agència de notícies Tass en una entrevista publicada el 31 de desembre del 2014. Nebenzya li va dir a Tass que Moscou té en vista l’objectiu a llarg termini d’una cooperació UE-UEE a Euràsia “sobre la base d’un espai econòmic comú des de l’Atlàntic fins al Pacífic”.
Qualsevol acord comercial entre la UE i la UEE no només seria el primer pas cap a un Espai Econòmic Comú, sinó també l’embrió d’una zona comercial d’àmbit eurasiàtic amb el potencial d’incloure l’Acord de Lliure Comerç Centre Europeu (CEFTA, per les seves sigles en anglès), l’Associació per a la Cooperació Regional del Sud d’Àsia (SAARC, per les seves sigles en anglès) i l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN, per les seves sigles en anglès). La possibilitat és del sorgiment d’un bloc supranacional compartimentat.
Des d’una perspectiva russa, en lloc de prioritzar el TTIP amb els EUA, per a la UE tindria més sentit la creació d’un marc de cooperació amb la UEE. Aquesta apreciació ha estat reflectida per l’ambaixador rus davant la UE, Vladimir Txizhov, que en una entrevista a EU Observer publicada el 2 de gener passat va dir que Moscou volia iniciar contactes entre la UE i la UEE tan aviat com fos possible, i que les sancions de la UE contra Rússia no impedirien el diàleg i el contacte entre els dos blocs. “Podríem pensar en una zona de lliure comerç que abastaria totes les parts interessades d’Euràsia”, va explicar en l’entrevista l’ambaixador Txizhov mentre descrivia “el bloc liderat per Rússia com un soci millor per a la UE que els Estats Units”. Tal com preguntava persuasivament, la qüestió en la que la UE ha de pensar és aquesta: “Creieu potser que és intel·ligent gastar tanta energia política en una zona de lliure comerç amb els Estats Units mentre teniu socis més naturals al costat mateix de casa vostra?”
Està despertant la Unió Europea?
La pregunta de l’ambaixador Txizhov no ha caigut en oïdes sordes. La mateixa pregunta s’estan fent en diverses capitals de la UE. Els líders de les potències europees s’estan adonant que els EUA estan provocant un conflicte amb Rússia, i que Washington pretén que siguin els europeus qui es barallin i dilapidin recursos que debilitarien tant la UE com Moscou per a benefici de Washington. Països més petits d’Europa s’han fet sentir sobre aquesta qüestió mentre que els més grans han estat més lents per adonar-se’n.
Grècia es va negar a alinear-se quan la UE va donar a conèixer el 24 de gener passat una declaració de condemna a Rússia per l’esclat de combats a la ciutat de Mariupol, Ucraïna de l’Est. Atenes va rebutjar condemnar Moscou i ha lamentat que la UE actués antidemocràticament i no respectés els seus propis procediments demanant el consens dels estats membres abans de publicar una declaració en nom de tots ells. En lloc d’enfrontar-se amb Rússia, el govern grec busca llaços més estrets amb Moscou.
La visita del president Putin a Budapest el febrer del 2015 va crispar la UE i els EUA. Hongria havia alçat la veu per oposar-se a les sancions nord-americanes contra Rússia. Això havia escandalitzat alguns a Washington i la Comissió Europea. Fins i tot es va produir un conflicte diplomàtic entre Budapest i Washington quan el senador nord-americà John McCain va anomenar “dictador neo-feixista” al primer ministre hongarès Viktor Orban perquè el 2014 Hongria es va negar a trencar els seus vincles amb Rússia.
Mentre es feien conjectures sobre la possibilitat que Hongria fos utilitzada com a “policia bo” per regatejar amb Moscou, el 20 d’octubre del 2014 els Estats Units es van excedir i van prohibir l’entrada en territori nord-americà de membres del govern hongarès. Tot i que la UE està obligada a reaccionar col·lectivament si qualsevol país membre és castigat amb sancions diplomàtiques, Brussel·les no va respondre a Washington.
El president de Xipre Nicos Anastasiades es va unir a la revolta contra Brussel·les i Washington visitant Moscou el 25 de febrer del 2015. Nicòsia i Moscou fins i tot van signar un acord que permet l’ús de ports xipriotes als vaixells de l’armada russa.
Alemanya i França -una vegada més anomenats sarcàsticament “la vella Europa” pel gran cap del Pentàgon Donald Rumsfield- també estan dubtant. Les diferències franco-alemanyes amb els EUA van aparèixer a la Conferència de Seguretat de Munic a l’hotel Bayerischer Hof quan la cancellera alemanya Angela Merkel va contradir els delegats dels EUA i Anglaterra en relació amb una solució militar a Ucraïna. En aquest context, París i Berlín van fer un refregit de la proposta de pau original del Kremlin i van iniciar converses diplomàtiques a Moscou.
Casualment, Merkel també va esmentar el seu suport a l’Espai Econòmic Comú: serà un senyal dels temps que s’acosten?