Des del segle VI a.C. aproximadament, els Twa, pigmeus caçadors, van penetrar a les muntanyes boscoses de Rwanda. El segle VI d.C., els agricultors hutus van començar a arribar a la regió. En els segles VIII i IX i després el XII i XIII, ramaders nòmades van arribar a Rwanda. A partir del s. XIV, aquests pastors tutsis es van començar a instal.lar pacíficament entre els hutus, començant a viure en simbiosi. A partir del s. XVI, els principats tutsis van començar campanyes militars contra els hutus i mataren els seus prínceps (abahinza), als quals tallaren els òrgans genitals, els assecaren per a la conservació i els penjaren als tambors reials per recordar de manera contínua i humiliant als hutus vençuts que eren els seus súbdits. Tanmateix, les oposicions socio-econòmiques encara no eren massa grans.

Durant el segle XIX, els reis tutsis van reforçar el domini del país. Hutus i tutsis vivien en simbiosis, però en el moment que el clan reial dels Nyiginya dominava tot el país, els tutsis, escampats entre els hutus, van ser incorporats a les unitats militars del poder central del clan reial, fins i tot si no pertanyien a l’aristocràcia. Així, es va crear una mena de casta militar jerarquitzada que comprenia tots els tutsis i excloïa els hutus. Un trencament es dibuixava, que es desenvoluparia el segle següent.

L’estructura socio-econòmica que es va crear durant el s. XIX era totalment jerarquitzada. Les millors posicions eren ocupades pels tutsis, amb només algunes excepcions per als hutus, però en posicions inferiors. A sota de tot de la piràmide hi havia els hutus i alguns tutsis restants. Cap a finals del XIX, una escissió profunda separava els rics i poderosos dels pobres i febles. La dependència dels pobres respecte als rics prenia formes diverses, destacant-se sobretot dues estructures de poder: l’ubuhake i l’uburetwa.

L’ubuhake consistia en unes aliances entre famílies il·lustres de la noblesa tutsi, amb deures i drets respectius, de tal manera que l’aristocràcia militar es transformava, mica en mica, en una noblesa terratinent de ramaders. En si mateixa, no era una estructura de pobresa sinó una estructura de cohesió i protecció dels interessos de l’aristocràcia tutsi, però per això mateix, va contribuir en gran mesura al naixement i la expansió de la pobresa ja que l’ubuhake accentuava i estructurava l’escissió entre l’aristocràcia i el poble. La solidaritat de les comunitats i els clans va ser dissolta en favor de l’individualisme, i les diferències ètniques van degenerar en oposicions. Tot això va crear un nou sistema econòmic per a profit exclusiu de l’aristocràcia en el poder. Aquesta es va enriquir en detriment de la població, sotmesa a durs treballs.

La immensa majoria del poble hutu estava sotmès a l’uburetwa, que consistia en l’obligació per a cada home de treballar dos dies per setmana (i la setmana tradicional només era de cinc dies) al servei del cap tutsi i això sense rebre cap paga. Això ho hauria instaurat el Mwami (rei) tutsi Kigeri IV Rwabugiri (1865-1895) i imposat als cultivadors hutus com a represàlia. En general, els tutsis estaven exempts de l’uburetwa, fins i tot si no pertanyien a la noblesa. Així, van adquirir un estatut de privilegiats respecte a la gran majoria hutu. L’uburetwa era la manifestació més humiliant i la més estesa de la submissió del poble.

La introducció de l’uburetwa va significar un profund canvi de la societat tradicional i suposava una sobreexplotació dels pobres i els febles per part dels rics i poderosos. Va ser una forma d’explotació terrible. El pes d’aquesta càrrega va ser un obstacle enorme per als homes, impedits de treballar regularment i suficientment els seus propis camps. Aquesta tasca, doncs, anava a parar en gran part a les dones, que ja duien la feixuga càrrega de la casa i els fills. A més, elles també podien ser cridades per algunes tasques a la casa del cap tutsi. Tot això provocava una situació de misèria sense precedents, tenint amb prou feines menjar per a la família i havent de viure amb l’amenaça permanent de la fam.

Tanmateix, aquesta història no era la que s’explicava oficialment. Semblava, tant al món exterior com als homes en el poder, que tots acceptaven aquesta situació. Però a les famílies i llars hutus, al vespre, al voltant del foc a terra, mentre menjaven les mongetes del sopar, l’avi o el pare explicava una altra història, la crònica familiar, que es remuntava a moltes generacions, transmesa de pares a fills. És la història que diu com, mica en mica, el llinatge va perdre la seva autonomia i la seva dignitat, una història d’humiliació i opressió creixents per part dels amos i senyors, els tutsis de tots els estrats, de dalt a baix. Aquesta tradició oral explica els sentiments profundament arrelats de frustració i humiliació dels hutus envers els tutsis. Aquests sentiments s’havien anat acumulant al llarg dels segles, caldo de cultiu d’un odi inconscient però sempre vigilant, que forma part de l’inconscient col·lectiu de l’hutu, transmès i cada cop més reforçat, de generació en generació.

Els tutsis no coneixen, és clar, aquests sentiments de frustració i humiliació. Ells tenen un inconscient col·lectiu format per segles de poder i superioritat. No tenen ni idea del que passa a l’ànima dels hutus. Ens podem demanar si l’europeu no es reconeix en certa mesura amb aquest estat d’esperit dels tutsis, cosa que explicaria que l’europeu mitjà experimenti un sentiment espontani de simpatia cap a ells. Com a mínim, és frapant que gairebé tots els casaments mixtes siguin entre europeus i tutsis i molt rarament entre europeus i hutus.

Ja en el segle XX, la colonització belga va tenir un doble efecte sobre el sistema socio-polític. D’una banda, Bèlgica va reforçar des del començament la posició de la classe dominant Nyiginya i tutsi, amb el seu suport a la jerarquia política. El pes socio-econòmic d’una minoria tutsi sobre la majoria hutu en va resultar reforçat. D’altra banda, en una perspectiva de justícia i idealisme, els belgues, sostinguts pels missioners que treballaven entre la població, es van esforçar per humanitzar el sistema en vigor amb mesures que havien de limitar la injustícia flagrant i l’explotació excessiva.

El 1958, després que un grup hutu amb estudis redactés un manifest reclamant un canvi social, des de la cort reial es respongué amb un altre document que, entre d’altres coses, diu el següent: “Hom es pot demanar com els hutus reclamen ara els seus drets al repartiment del patrimoni comú. Ara bé, les relacions entre nosaltres (tutsis) i ells (hutus) han estat sempre, fins ara, basades sobre el vassallatge; no hi ha, doncs, entre ells i nosaltres cap fonament de fraternitat. Ja que els nostres reis van conquerir el país dels hutus matant els seus reietons, sotmetent així a servitud als hutus, ara com poden pretendre ser els nostres germans?”.

Així com Msr. Classe, primat de l’Església catòlica, havia arribat a dir als missioners que calia donar suport als caps tutsis i ensenyar als hutus la submissió com una virtut cristiana, el seu successor, el bisbe Perraudin, va ser determinant en el procés d’emancipació hutu.

El 1959 es produeix una revolta popular. Arreu, propietats tutsis van ser atacades i milers d’ells van perdre la vida. Va ser una erupció de còlera popular provocada per les frustracions i les humiliacions reprimides durant segles. Uns 150.000 tutsis, sobretot els caps i sots-caps, van marxar del país. El 1960 hi ha les primeres eleccions democràtiques per als ajuntaments. El 1961 es proclama la República i es forma un govern provisional. Aquest mateix any, l’ONU, molt influenciada per la propaganda dels refugiats, va refusar d’acceptar aquests esdeveniments i va exigir l’organització d’un referèndum sota la vigilància dels seus observadors, el resultat del qual fou d’un 80% del NO al manteniment de la monarquia tutsi. Altra vegada, nombrosos tutsis s’exiliaren abans que reconèixer la República. Van ser acollits per l’ONU com les victimes sense defensa d’un daltabaix nefast, i no com els opressors finalment foragitats pel poble, tal com eren en realitat.

Tanmateix, no tots els tutsis van marxar del país. Per a molts d’ells, la desfeta del règim Nyiginya també era un alliberament: van decidir reconèixer la República i quedar-se. Als ulls de l’aristocràcia exiliada, van esdevenir uns traïdors de la seva ètnia.

El sentiment general va ser: la dictadura tutsi ha sigut foragitada definitivament, mai més un govern tutsi!

C.M. OVERDULVE, Rwanda, un peuple avec une histoire, L’Harmattan, París 1997, pp. 13-16, 25-27, 31.

C.M. Overdulve, pastor holandès de l’Església presbiteriana que va treballar a Rwanda des del 1961 fins al 1994.

facebook
Twitter
Follow