Quin gran coratge que s’encomana quan hom es troba amb persones que pensen com tu en temes fonamentals de la vida com l’amistat, la política, la cultura, la religió o la ciència. Per a mi, des de que vaig tenir consciència de la meva realitat personal i nacional, de la meva identitat, el tema fonamental és la llengua. Amb els anys he anat construint una sòlida camaraderia lingüística amb un prestigiós eixam d’homes i dones que, virtualment o presencialment, ens abracem de manera permanent al voltant de la nostra llengua catalana. Homes i dones amb els quals pots contar-hi incondicionalment. Quina felicitat, quina meravella! Quina alegria que experimentem quan veiem que som tants, encara que no ho sembli, que cantem les virtuts de tenir i estimar una llengua pròpia.

És d’agrair que en un Estat espanyol tan hostil a la llengua catalana siguem encara tants els que ens deixaríem tallar els cabells arran per ella. Dic això dels cabells perquè a mi, un gat vell, me’ls tallaren a la mili per molt menys. Per no haver volgut disparar amb un Cetme a un blanc de cartó en uns exercicis al camp de tir. Per la meva llengua jo em deixaria tallar els cabells i les ungles. Tot el que fos menys la mateixa llengua. Amigues i amics, familiars i coneguts, veïns i foravilers, gent prima i grassa, rossa i morena. Quin motiu social i polític millor que aquest hi pot haver en aquesta vall de llàgrimes i poques rialles? La camaraderia lingüística és la millor relació cordial que podem trobar dins el nostre dia a dia. Quan veig que hi ha tants enemics que la volen trencar m’envaeix una munió de falsos filòlegs pantagruèlics que amb els seus grunys i les seves dents grogues em deixen baldat durant dies i setmanes.

Sort en tinc dels pocs camarades del sentit comú que comparteixen amb mi la seva entrega activa a la causa. No tots els mallorquins estan empegueïts de dir que la seva llengua és el català. Sort.

Font: Última Hora

facebook
Twitter
Follow