Craig Murray, exambaixador a l’Uzbekistan, pare d’un nen acabat de néixer, un home amb una salut molt precària i sense antecedents, s’haurà de lliurar a la policia escocesa diumenge al matí. Es converteix així en la primera persona empresonada pel fosc i vagament definit càrrec d'”identificació de peces”.

Murray és també la primera persona empresonada a Gran Bretanya per desacatament al tribunal pel seu periodisme en mig segle, un període en el qual prevalien valors legals i morals tan diferents que l’establishment britànic acabava de posar fi a la persecució dels “homosexuals” i a l’empresonament de les dones per avortar.

L’empresonament de Murray durant vuit mesos per part de Lady Dorrian, la segona jutgessa més important d’Escòcia, es basa, per descomptat, en una lectura ajustada de la legislació escocesa i no en l’evidència que els establishments polítics escocesos i londinencs cerquen venjar-se de l’exdiplomàtic. I la negativa del Tribunal Suprem del Regne Unit, dijous, a escoltar l’apel·lació de Murray malgrat les nombroses i evidents anomalies legals del cas, aplanant així el seu camí a la presó, es basa igualment en una estricta aplicació de la llei, i no està influenciada de cap manera per consideracions polítiques.

L’empresonament de Murray no té res a veure amb el fet que s’avergonyís a l’Estat britànic a principis de la dècada de 2000 en convertir-se en aquesta cosa tan estranya: un diplomàtic denunciant. Va exposar la connivència del govern britànic, juntament amb els Estats Units, en el règim de tortura de l’Uzbekistan.

El seu empresonament tampoc té res a veure amb el fet que Murray hagi posat en dificultats l’Estat britànic més recentment en denunciar els lamentables i continus abusos legals d’un tribunal londinenc mentre Washington intenta extradir el fundador de Wikileaks, Julian Assange, i tancar-lo de per vida en una presó de màxima seguretat. Els Estats Units volen donar un escarment a Assange per haver tret a la llum els seus crims de guerra a l’Iraq i l’Afganistan i per haver publicat els cables diplomàtics filtrats que desemmascaren la lletja política exterior de Washington.

L’empresonament de Murray no té res a veure amb el fet que el procediment de desacatament contra ell permetés el tribunal escocès privar-lo del seu passaport perquè no pogués viatjar a Espanya i testificar en un cas relacionat amb Assange que està posant en seriosos destrets Gran Bretanya i els Estats Units. A la vista espanyola s’hi han presentat munts de proves que els Estats Units van espiar il·legalment Assange dins de l’ambaixada de l’Equador a Londres, on hi va demanar asil polític per evitar l’extradició. Murray havia de testificar que les seves pròpies converses confidencials amb Assange van ser filmades, igual que les reunions confidencials d’Assange amb els seus propis advocats. Aquest tipus d’espionatge hauria d’haver fet que es desestimés el cas contra Assange, si el jutge de Londres hagués aplicat realment la llei.

De la mateixa manera, l’empresonament de Murray no té res a veure amb el fet que hagi posat en compromisos els estaments polítics i jurídics escocesos en informar, gairebé en solitari, sobre el cas de la defensa en el judici de l’exprimer ministre d’Escòcia, Alex Salmond. Les proves presentades pels advocats de Salmond, de les que no van informar els mitjans de comunicació corporatius, van portar un jurat dominat per dones a absoldre’l d’una sèrie de càrrecs d’agressió sexual. És el reportatge de Murray sobre la defensa de Salmond el que ha estat la font dels seus problemes actuals.

I, amb tota seguretat, l’empresonament de Murray no té res a veure amb el seu argument –que podria explicar per què el jurat estava tan poc convençut dels arguments de l’acusació– que Salmond era en realitat víctima d’un complot d’alt nivell per part de polítics prominents de Holyrood per desacreditar-lo i impedir el seu retorn al primer pla de la política escocesa. La intenció, diu Murray, era negar a Salmond l’oportunitat d’enfrontar-se a Londres i defensar seriosament la independència, i exposar així la creixent xerrameca de l’SNP a favor d’aquesta causa.

Atac implacable

Murray ha estat una espina clavada al costat de l’establishment britànic durant gairebé dues dècades. Ara han trobat una manera de tancar-lo, igual que a Assange, així com de lligar Murray potencialment durant anys en batalles legals que corren el risc de dur-lo a la fallida mentre intenta netejar el seu nom.

I donada la seva salut extremadament precària –documentada amb detall davant el tribunal–, el seu empresonament corre el risc de convertir vuit mesos en una condemna de per vida. Murray va estar a punt de morir d’una embòlia pulmonar fa 17 anys, quan va ser atacat per darrera vegada per l’establishment britànic. La seva salut no ha millorat des de llavors.

En aquell moment, a principis de la dècada del 2000, en el període previ i en les primeres fases de la invasió de l’Iraq, Murray va exposar eficaçment la complicitat dels seus col·legues diplomàtics britànics, la seva preferència per fer els ulls grossos davant els abusos consentits pel seu propi govern i la seva aliança corrupta i corruptora amb els Estats Units.

Més tard, quan va sortir a la llum el programa de “lliuraments extraordinaris” de Washington –segrestos patrocinats per l’Estat–, així com el seu règim de tortura en llocs com Abu Ghraib, el focus d’atenció s’hauria d’haver centrat en la renúncia dels diplomàtics a alçar la veu. A diferència de Murray, es van negar a denunciar. Van donar cobertura a la il·legalitat i la barbàrie.

Per la seva labor, Murray va ser calumniat pel govern de Tony Blair, entre d’altres coses, com un depredador sexual, càrrecs dels quals una investigació del Ministeri d’Afers Exteriors el va acabar exonerant. Però el mal ja estava fet, i Murray es va veure obligat a abandonar el càrrec. El compromís amb la integritat moral i jurídica era clarament incompatible amb els objectius de la política exterior britànica.

Murray va haver de reinventar la seva carrera, i ho va fer a través d’un popular blog. En el seu periodisme ha aplicat la mateixa dedicació a explicar la veritat i el mateix compromís amb la protecció dels drets humans, i ha tornat a topar-se amb una oposició igual de ferotge per part de l’establishment britànic.

Periodisme de dos nivells

La innovació jurídica més flagrant i inquietant de la sentència de Lady Dorrian contra Murray –i la principal raó per la qual anirà a la presó– és la seva decisió de dividir els periodistes en dues classes: els qui treballen per a mitjans de comunicació corporatius autoritzats, i els qui, com Murray, són independents, sovint finançats pels lectors i no pagats amb grans sous per multimilionaris o per l’Estat.

Segons Lady Dorrian, els periodistes corporatius autoritzats tenen dret a les proteccions legals que ella nega als periodistes no oficials i independents com Murray, els mateixos periodistes que són més propensos a enfrontar-se als governs, criticar el sistema legal i exposar la hipocresia i les mentides dels mitjans corporatius.

En declarar Murray culpable de l’anomenada “identificació de peces”, Lady Dorrian no ha fet distinció entre el que Murray va escriure sobre el cas Salmond i el que van escriure els periodistes corporatius autoritzats.

Això és per una bona raó. Dues enquestes han demostrat que la majoria dels qui van seguir el judici de Salmond i creuen haver identificat un o més dels seus acusadors ho van fer a partir de la cobertura dels mitjans corporatius, especialment la BBC. Els escrits de Murray semblen haver tingut molt poc impacte en la identificació d’algun dels acusadors. Entre els periodistes nomenats, Dani Garavelli, que va escriure sobre el judici per a Scotland on Sunday i la London Review of Books, va ser citat 15 vegades més que Murray com ajuda per identificar els acusadors de Salmond.

La distinció de Lady Dorrian es referia més aviat a qui se li atorga protecció quan es produeix la identificació. Escriguin pel Times o el Guardian, o emetin a la BBC, on l’abast de l’audiència és enorme, i els tribunals els protegiran de l’acusació. Escriguin sobre els mateixos temes per a un blog, i s’arriscan a ser portats a la presó.

De fet, la base legal de la “identificació de peces” –podria dir-se que és el seu objectiu– és que atorga poders perillosos a l’Estat. Dona permís al poder judicial per decidir arbitràriament quina peça del suposat trencaclosques s’ha de considerar com a identificació. Si Kirsty Wark de la BBC inclou una peça del trencaclosques, no compta com a identificació als ulls de tribunal. Si Murray o un altre periodista independent proposa una peça diferent del trencaclosques, sí que compta. No cal subratllar la facilitat amb què l’establishment pot abusar d’aquest principi per oprimir i silenciar els periodistes dissidents.

Tanmateix, la sentència de Lady Dorrian ja no és l’única. En negar-se a escoltar l’apel·lació de Murray, el Tribunal Suprem del Regne Unit ha ofert la seva benedicció a aquesta mateixa perillosa classificació de dos nivells.

Acreditat per l’Estat

El que ha fet Lady Dorrian és donar un tomb a la visió tradicional del que constitueix el periodisme: que és una pràctica que en la seva màxima expressió està concebuda per exigir responsabilitats als poderosos, i que qualsevol que es dediqui a aquesta tasca està fent periodisme, independentment que se’l consideri o no un periodista.

Aquesta idea era òbvia fins fa poc. Quan els mitjans de comunicació social van començar a funcionar, un dels beneficis que van anunciar fins i tot els mitjans de comunicació corporatius va ser l’aparició d’un nou tipus de “periodista ciutadà”. En aquell moment, els mitjans de comunicació corporatius van creure que aquests periodistes ciutadans es convertirien en carn de canó, proporcionant històries locals sobre el terreny a les quals només ells hi tindrien accés i que només els mitjans de comunicació de l’establishment estarien en condicions de rendibilitzar. Aquest va ser precisament l’impuls de la secció Comment is Free del Guardian, que en els seus inicis permetia a una variada selecció de persones amb coneixements o informació especialitzada proporcionar al diari articles de forma gratuïta per a augmentar les vendes i les taxes de publicitat del diari.

L’actitud de l’establishment cap als periodistes ciutadans, i la del Guardian cap al model Comment is Free, només va canviar quan aquests nous periodistes van començar a ser difícils de controlar, i el seu treball sovint posava de manifest, de manera inadvertida o no, les insuficiències , els enganys i la doble moral dels mitjans de comunicació corporatius.

Ara, Lady Dorrian ha posat l’últim clau en el taüt del periodisme ciutadà. Ha declarat, a través de la seva sentència, que ella i altres jutges seran els qui decideixin a qui es considera periodista i, per tant, qui rep protecció legal pel seu treball. És una forma amb prou feines dissimulada de que l’Estat atorgui llicències o “credencials” als periodistes. Converteix el periodisme en un gremi professional en el qual només els periodistes oficials i corporatius estan fora de perill de les represàlies legals de l’Estat.

Si un és un periodista no autoritzat i sense credencials, pot ser empresonat, com ho està sent Murray, sobre una base legal similar a la de l’empresonament d’algú que porta a terme una operació quirúrgica sense les titulacions necessàries. Però mentre que la llei contra els cirurgians xarlatans hi és per protegir el públic, per evitar que s’infligeixi un dany innecessari als malalts, la sentència de Lady Dorrian servirà per a un propòsit molt diferent: protegir l’Estat dels danys causats per l’exposició de les seves pràctiques secretes o més malignes per part de periodistes problemàtics, escèptics, i ara en gran part independents.

El periodisme està sent acorralat altra vegada en el control exclusiu de l’Estat i de les empreses multimilionàries. No és estrany que els periodistes corporatius, desitjosos de conservar els seus llocs de treball, consentin amb el seu silenci aquest assalt total al periodisme i a la llibertat d’expressió. Al cap i a la fi, es tracta d’una espècie de proteccionisme –seguretat laboral addicional– per als periodistes empleats per uns mitjans de comunicació corporatius que no tenen cap intenció real de desafiar els poderosos.

Però el que és realment xocant és que aquesta perillosa acumulació de poder de l’Estat i de la seva classe empresarial aliada està sent recolzada implícitament pel sindicat de periodistes britànic, el NUJ. Ha guardat silenci durant els molts mesos d’atacs a Murray i els esforços generalitzats per desacreditar-lo pels seus informes. El NUJ no ha fet cap gest significatiu sobre la creació per part de Lady Dorrian de dues classes de periodistes –aprovats i no aprovats per l’Estat– ni sobre l’empresonament de Murray per aquests motius.

Però el NUJ ha anat més enllà. Els seus dirigents s’han rentat públicament les mans excloent Murray de l’afiliació al sindicat, fins i tot quan els seus representants han admès que hauria d’estar habilitat. El NUJ s’ha fet tan còmplice de l’assetjament a un periodista com ho van ser en el seu dia els companys diplomàtics de Murray per la seva persecució com a ambaixador. Es tracta d’un episodi veritablement vergonyós en la història del NUJ.

La llibertat d’expressió criminalitzada

Però el més perillós és que la sentència de Lady Dorrian forma part d’un patró en el qual els establishments polític, judicial i mediàtic s’han confabulat per estrènyer la definició del que compta com a periodisme, per excloure qualsevol cosa més enllà de la papilla que sol passar per periodisme en els mitjans corporatius.

Murray ha estat un dels pocs periodistes que ha informat detalladament dels arguments presentats per l’equip legal d’Assange en les seves audiències d’extradició. En els casos d’Assange i Murray, el jutge que presideix el cas ha limitat les proteccions de la llibertat d’expressió que tradicionalment es concedeixen al periodisme i ho ha fet restringint qui són els periodistes. Tots dos casos han estat atacs frontals a la capacitat de certs tipus de periodistes –els qui estan lliures de pressions corporatives o estatals– per cobrir històries polítiques importants, criminalitzant efectivament el periodisme independent. I tot això s’ha aconseguit mitjançant un joc de mans.

En el cas d’Assange, la jutgessa Vanessa Baraitser va acceptar en gran mesura les afirmacions dels Estats Units que el que havia fet el fundador de Wikileaks era espionatge i no periodisme. El govern d’Obama havia evitat processar Assange perquè no podia trobar una distinció en la llei entre el seu dret legal a publicar proves dels crims de guerra dels Estats Units i el dret del New York Times i del Guardian a publicar les mateixes proves, que els havia proporcionat Wikileaks. Si l’administració estatunidenca processava Assange, també hauria de processar els editors d’aquests diaris.

Els funcionaris de Donald Trump van eludir aquest problema creant una distinció entre els periodistes “adequats”, empleats per mitjans corporatius que supervisen i controlen el que es publica, i els periodistes “falsos”, aquells independents que no estan subjectes a aquesta supervisió i pressions.

Els funcionaris de Trump van negar a Assange la condició de periodista i editor i, en canvi, el van tractar com un espia que es confabulava amb els denunciants i els ajudava. Això suposadament va anul·lar les proteccions a la llibertat d’expressió de què gaudia constitucionalment. Però, és clar, el cas dels Estats Units contra Assange era un sense sentit evident. És fonamental per al treball dels periodistes d’investigació “col·ludir” amb els denunciants i ajudar-los. I els espies es guarden la informació que els proporcionen aquests denunciants, no la publiquen per a tothom, com va fer Assange.

Fixeu-vos en els paral·lelismes amb el cas de Murray.

El plantejament de la jutgessa Baraitser sobre Assange es va fer ressò del plantejament dels Estats Units: només els periodistes autoritzats i amb credencials gaudeixen de la protecció de la llei davant de la persecució; només els periodistes autoritzats i amb credencials tenen dret a la llibertat d’expressió (en cas que decideixin exercir-la en les redaccions que estan en deute amb els interessos de l’Estat o de les empreses). La llibertat d’expressió i la protecció de la llei, va insinuar Baraitser, ja no es relacionen principalment amb la legalitat del que es diu, sinó amb l’estatus legal de qui ho diu.

Lady Dorrian ha adoptat una metodologia similar en el cas de Murray. Li ha negat la condició de periodista, i en el seu lloc l’ha classificat com una mena de periodista “impropi”, o blogaire. Com en el cas d’Assange, es deixa entendre que els periodistes “impropis” o “falsos” són una amenaça tan excepcional per a la societat que han de ser despullats de les proteccions legals normals de la llibertat d’expressió.

La “identificació de peces” –especialment quan s’alia amb acusacions d’agressió sexual, involucrant els drets de les dones i jugant amb l’actual i més àmplia obsessió per les polítiques d’identitat– és el vehicle perfecte per guanyar el consentiment generalitzat per a la criminalització de la llibertat d’expressió dels periodistes crítics.

Els grillons dels mitjans de comunicació corporatius

Hi ha un panorama encara més ampli que hauria de ser difícil de passar per alt per a qualsevol periodista honest, corporatiu o no. El que Lady Dorrian i la jutgessa Baraitser –i la classe dirigent que les recolza– estan tractant de fer és tornar el geni a l’ampolla. Intenten invertir una tendència que durant més d’una dècada ha vist com un petit però creixent nombre de periodistes utilitzava les noves tecnologies i les xarxes socials per alliberar-se dels lligams dels mitjans de comunicació corporatius i explicar veritats que el públic mai hauria d’haver escoltar.

No em creuen? Penseu el cas del periodista del Guardian i de l’Observer, Ed Vulliamy. En el seu llibre Flat Earth News, el col·lega de Vulliamy al Guardian, Nick Davies, explica la història de com Roger Alton, editor de l’Observer en el moment de la guerra de l’Iraq, i un periodista amb credencials i llicència com cap més, es va mantenir al marge d’una de les notícies més grans de la història del diari durant mesos.

A finals de 2002, Vulliamy, un periodista veterà i de gran confiança, va convèncer Mel Goodman, un ex alt funcionari de la CIA que encara tenia autorització de seguretat a l’agència, perquè declarés que la CIA sabia que no hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq, el pretext per a una imminent i il·legal invasió d’aquest país. Com molts sospitaven, els governs estatunidenc i britànic havien estat dient mentides per justificar una propera guerra d’agressió contra l’Iraq, i Vulliamy tenia una font clau per demostrar-ho.

Però Alton va eliminar aquesta història que estremia el món i després es va negar a publicar sis versions escrites per un Vulliamy cada vegada més exasperat durant els mesos següents, mentre la guerra s’apropava. Alton estava decidit a mantenir la història fora de les notícies. El 2002, només calien uns pocs editors –tots els quals havien ascendit en l’escalafó per la seva discreció, els seus matisos i el seu curós “criteri”– per assegurar-se que alguns tipus de notícies no arribessin mai als seus lectors.

Els mitjans socials han canviat aquests càlculs. La història de Vulliamy no podria ser anul·lada tan fàcilment avui dia. Es filtraria, precisament a través d’un periodista independent d’alt perfil com Assange o Murray. Per això aquestes figures són tan importants per a una societat sana i informada, i per això ells, i alguns altres com ells, estan desapareixent gradualment. La classe dirigent ha entès que el cost de permetre que els periodistes independents actuïn lliurement és massa alt.

En primer lloc, tot el periodisme independent i sense llicència va ser catalogat com a “fake news”. Amb això com a teló de fons, les corporacions dels mitjans socials van ser capaces de confabular-se amb les anomenades corporacions dels mitjans de comunicació tradicionals per convertir en algoritmes els periodistes independents i deixar-los en l’oblit. I ara els periodistes independents estan sent educats sobre el destí que els espera si intenten emular Assange o Murray.

Adormits al volant

De fet, mentre els periodistes corporatius han estat adormits al volant, l’establishment britànic s’ha estat preparant per obrir la xarxa a fi de criminalitzar tot el periodisme que cerqui responsabilitzar seriosament el poder. Un recent document consultiu del govern en el qual es demana una repressió més draconiana del que s’anomena enganyosament “difusió d’informació” –codi per al periodisme– ha obtingut el suport de la ministra de l’Interior, Priti Patel. El document classifica implícitament el periodisme com una cosa no gaire diferent de l’espionatge i la denúncia d’irregularitats.

Arran del document consultiu, el Ministeri de l’Interior ha demanat al Parlament que estudiï la possibilitat d'”augmentar les penes màximes” per als infractors –és a dir, els periodistes– i posar fi a la distinció “entre l’espionatge i les revelacions no autoritzades més greus”. L’argument del govern és que les “revelacions no permeses” poden crear “un dany molt més greu” que l’espionatge i, per tant, han de ser tractades de forma similar. Si s’accepta, qualsevol defensa de l’interès públic –la salvaguarda tradicional dels periodistes– romandrà silenciada.

Qualsevol que hagi seguit les audiències d’Assange l’estiu passat –que exclou la majoria dels periodistes dels mitjans corporatius– notarà forts ecos dels arguments esgrimits pels Estats Units per extradir Assange, arguments que confonen el periodisme amb l’espionatge i que van ser àmpliament acceptats per la jutgessa Baraitser.

Res d’això ha sorgit del no-res. Tal com va assenyalar la publicació tecnològica online The Register el 2017, la Comissió de Lleis estava en aquell moment considerant “propostes al Regne Unit per a una nova Llei d’Espionatge que podria empresonar els periodistes com a espies”. Es deia que aquesta llei estava sent “desenvolupada a corre-cuita pels assessors jurídics”.

És força extraordinari que dos periodistes d’investigació –un d’ells antic membre de la plantilla de The Guardian– se les hagin arreglat per escriure aquest mes un article complet en aquest diari sobre el document consultiu del govern i no esmentar Assange ni una sola vegada. Els senyals d’advertència han estat aquí durant la major part d’una dècada, però els periodistes corporatius s’han negat a assenyalar-les. De la mateixa manera, no és una coincidència que la situació de Murray tampoc s’hagi detectat al radar dels mitjans corporatius.

Assange i Murray són els canaris a la mina de carbó de la creixent repressió del periodisme d’investigació i dels esforços per exigir responsabilitats al poder executiu. Per descomptat, els mitjans de comunicació corporatius cada cop s’esforcen menys per fer això, cosa que pot explicar per què els mitjans de comunicació corporatius no només semblen relaxats sobre el creixent clima polític i legal contra la llibertat d’expressió i la transparència, sinó que ho han estat animant.

En els casos d’Assange i Murray, l’Estat britànic s’està llaurant un espai per a definir el que compta com a periodisme legítim i autoritzat, i els periodistes estan col·laborant en aquest perillós desenvolupament, si més no amb el seu silenci. Aquesta col·lusió ens diu molt sobre els interessos mutus dels establishments polítics i legals corporatius, d’una banda, i de l’establishment mediàtic corporatiu, de l’altra.

Assange i Murray no només ens estan dient veritats preocupants que se suposa que no hem d’escoltar. El fet que se’ls negui la solidaritat per part d’aquells que són els seus col·legues, aquells que poden ser els següents en la línia de foc, ens diu tot el que necessitem saber sobre els anomenats mitjans de comunicació convencionals: que el paper dels periodistes corporatius és servir els interessos de l’establishment, no desafiar-los.

Font: Jonathan Cook

facebook
Twitter
Follow