Avui és un dia per celebrar la veu profètica i el testimoni del P. Daniel Berrigan, l’activista antibèl·lic no violent i poeta la vida i testimoni del qual ha tocat tantes vides. Va néixer el 9 de maig de 1921 i avui hauria complert 100 anys. Va morir fa cinc anys, però el seu esperit segueix animant i inspirant tants d’altres. El següent assaig pertany al meu recent llibre, Seeking Truth in a Country of Lies (Cercant la veritat en un país de mentides).

Els dissidents radicals i els profetes mai ho han tingut fàcil. Quan estan vius, és clar. Tanmateix, una vegada que estan ben morts sovint se’ls rendeix honors i respecte. Els morts no poden respondre, o això se suposa. Tampoc poden causar problemes.

El pare jesuïta Daniel Berrigan era un d’aquests homes. Quan va morir el 30 d’abril del 2016, els principals mitjans de comunicació, òrgans de propaganda i promoció de la guerra, van assenyalar la seva mort de forma generalment respectuosa. Això va incloure The New York Times. Però el 1988, quan Daniel tenia 68 anys, el Times va publicar una ressenya de la seva autobiografia, To Dwell in Peace (Viure en pau), que era un nauseabund treball de desqualificació del seu activisme antibèl.lic mitjançant el truc barat del reduccionisme i els problemes psicològics.

Com podia Berrigan ser realment un cristià, un home de pau, es preguntava retòricament el crític Kenneth Woodward (ell mateix producte de vuit anys d’educació jesuítica), i estar tan enfadat? No era en realitat un “sacerdot cèlebre” amargat, desagraït i furiós –és a dir, violent– que es feia passar per un apòstol de la pau? I, per tant, no eren les seves activitats pacifistes, els seus escrits i la seva crítica intransigent de la societat estatunidenca nul·les, els desvaris d’un pertorbat? A més, per la lògica tàcita i intencionada de tal atac ad hominem, els qui segueixen els seus passos, els qui escolten les seves paraules i –Déu no ho vulgui!– no eren també llops amb pell de xai, nens enfadats que intenten venjar-se dels seus pares? “L’agraïment, com sabem, no és un tret de Berrigan”, conclou Woodward en la seva biliosa ressenya d’una “autobiografia completament irada”. “Els Berrigan (cal notar l’ús del plural), sembla que mai han après a riure’s de si mateixos”.

Aquest tipus d’assassinat del personatge ha estat durant molt de temps una eina de l’elit del poder. Silenciar o matar els profetes d’una manera o altra.

Quan Dan i jo ens vam conèixer, vam caminar plegats en el silenci blau i nevat de les nits d’Ítaca. Era el desembre de 1967. Ell era un dervix negre de 46 anys que orbitava al voltant d’una profunda quietud espiritual i poètica; jo, un marine de 23 anys que pretenia declarar-se objector de consciència abans que la meva unitat de reserva fos activada i enviada al Vietnam.

Dan havia estat detingut per primera vegada en una manifestació al Pentàgon a finals d’octubre. Uns dies més tard, el seu germà Philip, juntament amb tres persones més, havia pujat la intensitat de l’acció en vessar sang sobre els expedients de reclutament a Baltimore. Aquesta acció, que es va conèixer com la dels Quatre de Baltimore i que va donar inici a una cadena d’assalts a les juntes de reclutament durant els anys següents, és l’escenari de la meva visita de tres dies a Dan, en el marc de la guerra del Vietnam que Johnson estava intensificant dramàticament. La invitació havia estat organitzada pel meu estimulant professor universitari Bill Frain, amic de Dan.

Caminant i parlant, parlant i caminant, vam donar voltes pel campus de Cornell on Dan era capellà, entrant i sortint de la ciutat, d’apartament en apartament, una reunió aquí, una missa allà. La intensitat era elèctrica. En una festa vaig conèixer i vaig aprendre del brillant acadèmic i activista pakistanès Eqbal Ahmad. En una missa en un apartament, dirigida per Dan amb el seu inimitable estil, em vaig sentir com si fóssim els primers judeocristians reunits en secret. Hi havia una sensació de premonició, com si alguna cosa s’anés a trencar aviat mentre els Estats Units feien ploure bombes i napalm sobre els vietnamites.

Recordo una sensació d’intensa agitació per part de Dan, com si els esdeveniments conspiressin per empènyer-lo a respondre una pregunta aclaparadora. Vaig saber des del principi que no era un J. Alfred Prufrock que es quedaria assegut a la tanca. Mai diria: “No sóc un profeta –i aquí no hi ha un gran assumpte / He vist el moment de la meva grandesa parpellejar / I he vist l’etern lacai sostenir el meu abric, i riure a riallades / I en resum, he tingut por”. Un poeta, sí, un amant de la bellesa, això ho vaig poder comprovar; però vaig sentir la seva ferocitat des del principi, i va ser una cosa amb la que vaig connectar visceralment. S’estava preparant per donar un gran salt a la bretxa; era Odisseu preparant-se per deixar Ítaca, no per anar a Troia a lliurar una guerra violenta, sinó un Odisseu pacífic preparant-se per deixar Ítaca per viatjar al Vietnam a lliurar una guerra no violenta contra la guerra, un viatge de per vida. Jo també vaig sentir que la meva vida no tornaria a ser la mateixa i que m’estava aventurant en aigües desconegudes. El seu valor se’m va encomanar.

En aquells pocs dies amb Dan vaig desaprendre la majoria de les lliçons que la meva educació jesuïta m’havia inculcat. Deo et Patria es van trencar. Mai havia acceptat el lema dels marines que “el meu fusell és la meva vida”, ni havia assimilat del tot la ideologia conservadora dels jesuïtes –el que Dan anomenava “consens, consens”– que havia de convertir-me en un home d’èxit parlant pels dos costats de la boca i servint dos amos. Però en aquell moment no tenia cap mestre jesuïta que encarnés un altre camí. Amb Dan vaig trobar aquest home, o ell em va trobar a mi.

Contràriament a algunes imatges públiques d’ell, era un home tan indirecte com franc. Tenia el do del discerniment. Ni una sola vegada durant la meva estada inicial amb ell em va suggerir un pla d’acció. Vam parlar de la guerra, és clar, del  valor del seu germà Phil i d’altres, però també vam parlar de poesia i art, de la bellesa de les nits estrellades d’hivern i de les dramàtiques cascades que envolten el campus de Cornell. Sobretot volia saber coses de mi, de la meva família, dels meus antecedents; escoltava atentament com si estigués contemplant també el seu propi passat, sospesant el futur. Jo ja havia decidit deixar els Marines d’una manera o altra, però mai en vam parlar. Em va fer parlar amb un advocat de Cornell que es dedicava a la lluita contra la guerra, per si necessitava ajuda legal. Però vaig sentir que estava en presència d’un home que sabia i respectava que decisions tan transcendentals es prenguessin en solitud davant la pròpia consciència. Vaig sentir que em donava suport fes el que fes.

Quan vaig salpar d’Ítaca em vaig sentir beneït i confirmat. Mai aniria a la guerra; ho sabia. Però també em vaig emportar una lliçó diferent: que no n’hi havia prou en no participar en la matança. Hauria de trobar formes de resistir les forces de la violència que estaven consumint el món. Haurien de ser les meves formes, no necessàriament les de Dan. Em vaig mantenir ferm en la meva convicció que no em quedaria als Marines sense importar les conseqüències; però després hauria de triar i assumir la responsabilitat del que Dan anomenava “el llarg recorregut”: un compromís de tota la vida amb els valors que compartíem. Però els valors són probablement una forma massa abstracta de descriure el que vull dir. Dan em va transmetre, a través de la seva persona, que cadascú de nosaltres havia de seguir els impulsos de la seva ànima: no hi havia una fórmula. Jo era prou jove com per ser el seu fill i, en canvi, em parlava com un igual. Malgrat la seva fermesa i convicció, em va deixar veure l’home espantaocells que duia dins. No hi ha paraules per descriure la poderosa empremta que això va deixar en el meu cor i que mai m’ha abandonat.

Menys de dos mesos després va esclatar l’ofensiva del TET, i Dan estava en aquell vol nocturn a Hanoi amb Howard Zinn per dur de tornada tres aviadors estatunidencs que havien estat abatuts mentre bombardejaven Vietnam del Nord. Després, el gran líder antibèl·lic Martin Luther King va ser executat per les forces governamentals a Memphis. El missatge enviat era clar. Poc després, Dan va ser convidat per Philip a unir-se a l’acció de Catonsville. Va resar i va pensar, i després s’hi va llançar, sabent que els nens que havia conegut als refugis antibombes nord-vietnamites que s’amagaven de les bombes estatunidenques el suplicaven. Més tard va escriure que tenia als seus braços un nen petit.

Als meus braços, engendrat
En un moment de gràcia, el messies
De totes les meves llàgrimes, vaig fer renéixer
Un nen d’Hiroshima de l’infern.

Era un home canviat. Ja no era només un sacerdot-poeta, ara es convertiria en un revolucionari activista antibèl·lic de per vida. Va escriure a “Missió a Hanoi, 1968”:

Instruccions per a la tornada. Desenvolupar per als estudiants el significat dels ‘anys inútils’ de Ho. La necessitat d’escapar d’una vegada per sempre de l’esclavatge de ‘ser útil’. D’altra banda, la presó, la contemplació, la vida en soledat. Fer les coses que fins i tot la ‘gent del moviment’ tendeix a menysprear i a malinterpretar. Ser radical és fer habitualment coses que la societat en general menysprea.

Poc després de Catonsville vaig tenir el privilegi de ser convidat per Bill Frain a una reunió a la seva casa de Queens, Nova York, dels Nou de Catonsville. Ens vam reunir en el més profund del seu pati del darrere, arraulits en un cercle, lluny de les mirades indiscretes i els dispositius d’escolta de l’FBI. Allà va continuar la meva formació. El gener havia presentat la meva sol·licitud de baixa dels Marines com a objector de consciència. Ara em reunia amb nou estatunidencs increïblement valents que havien assumit la seva responsabilitat personal pels crims de guerra de la nació en un acte que va enviar ones de xoc arreu del món. Tot i que no recordo haver-ho sentit en aquell moment, ara m’adono de com de beneït vaig ser per haver estat admès en aquella augusta companyia. Que confiessin en un jove de 23 anys al qual vuit d’ells no coneixien em va deixar sense alè. Estic segur que Dan hi va donar el vistiplau.

Més tard, aquella mateixa nit, el vaig portar de tornada al lloc on s’allotjava a Yonkers. Fidel al seu estil, mentre creuàvem el pont de Whitestone en la foscor, aquest meravellós home va parlar de l’exquisidesa de les llums centellejants i de l’horitzó il·luminat de Manhattan. Era un artista de la fam per la bellesa. I vam tornar a parlar de la poesia i la família, de les nostres relacions, de l’important que eren i de com de díscoles podien arribar a ser les relacions quan es defensava la veritat i les víctimes a tot arreu. Em va preguntar per la meva xicota: què en pensava ella d’aquestes coses? Vaig sentir que, sense ser explícit, m’estava advertint, alhora que es deia a si mateix que l’esperaven fortes crítiques de persones properes a ell. Mentre avançàvem en aquell ambient de xerrada íntima, vaig tornar a adonar-me que n’era d’estrany aquest home, com n’era de polifacètic i profund.

Després, mentre conduïa cap a casa, no deixava de pensar en la gran novel·la d’Ignazio Silone, Pa i Vi, un llibre que Bill Frain m’havia presentat; en Pietro Spina, el revolucionari que s’amaga disfressat de capellà, i en el seu antic mestre, el sacerdot Don Benedetto. Perseguits i vigilats pel govern feixista d’Itàlia, es reuneixen en secret i parlen de la necessitat de resistir les forces de l’Estat i l’Església que col·laboren en la violència i la repressió. Dan i els altres s’havien enfrontat dramàticament a aquests ogres bessons i estaven disposats a afrontar-ne les conseqüències. El meu problema era que Dan era tant el revolucionari com el sacerdot, però jo no era cap dels dos. Qui era jo? El significat, si no les paraules exactes, de Don Benedetto va tornar a mi: “N’hi ha prou que un homenet digui ‘No!’, murmuri ‘No!’ a l’oïda del seu veí, o escrigui ‘No!’ a la paret a la nit, i l’ordre públic estarà en perill”. I Pietro: “La llibertat és una cosa que cal prendre per si mateix. No serveix de res pidolar-la als altres”.

Pocs dies després va tenir lloc un altre assassinat conspiratiu en ser assassinat Bobby Kennedy a Los Angeles. Primer King, després Kennedy. Altra vegada vaig escoltar les paraules de Don Benedetto: “Matar un home que diu ‘No!’ és un assumpte arriscat perquè fins i tot un cadàver pot seguir xiuxiuejant ‘No! No!’ amb una persistència i obstinació de la qual només en són capaços certs cadàvers. I com es pot fer callar un cadàver?”.

Després van venir els disturbis policials a la convenció demòcrata. Les forces feixistes s’havien desfermat. El judici dels Nou de Catonsville va tenir lloc l’octubre i, per descomptat, van ser condemnats, sentenciats, com va dir Dan de forma tan cèlebre, per “la crema de paper en lloc de nens”. Aquella tardor vaig rebre una carta de la Caserna General dels Marines a Washington D.C. en la qual se m’informava que se m’alliberava del Cos de Marines perquè “pogués fer els vots definitius en un orde religiós”. Era una completa invenció, ja que estava compromès per casar-me, però era una forma de desfer-se de mi sense honorar la meva petició com a objector de consciència. Tanmateix, a la seva estranya manera era cert: jo era religiós i tractava de seguir un ordre, però com un dels dissidents liderats per Dan i els seus valents companys que formaven un cos diferent, dedicat a la vida, no a la mort.

El 1970, quan Dan havia passat a la clandestinitat en lloc de presentar-se a la presó, vaig viatjar al gran esdeveniment antibèl·lic “Amèrica és difícil de trobar”, a Cornell. Havia corregut la veu que Dan hi apareixeria, cosa que va fer al Barton Hall davant una multitud de 15.000 persones, inclòs l’FBI que estava a punt per llançar-s’hi a sobre. Quan Dan va aparèixer a l’escenari i va pronunciar un commovedor discurs sobre la necessitat d’oposar-se a la guerra, el silenci i la sensació de contenir la respiració van omplir la sala. Quan va acabar amb un aplaudiment eixordador, els llums es van apagar i quan es van tornar a encendre ja no hi era. Era com estar en un espectacle de màgia. S’havia escapat dins d’un titella d’un dels dotze apòstols: oh, quina alegria i quines rialles! Un número de circ. El murri Dan, imaginatiu fins a la medul·la, irreverentment divertit, va dir més tard: “Esperava que no fos un titella de Judes”.

Aquest era l’home.

Una vegada, la meva dona i jo estàvem sopant amb ell a l’apartament del carrer 98 on vivia amb altres jesuïtes. La conversa va girar al voltant de Dorothy Day, la fundadora del moviment El Treballador Catòlic, pacifista des de feia molt de temps i servidora dels pobres. Day havia estat una mentora per a Dan. Li vaig explicar com havia seguit el seu exemple quan ensenyava a Brooklyn i portava els meus alumnes a El Treballador Catòlic perquè es reunissin amb Day. Ara que Day havia mort, ens vam preguntar, quina seria l’actitud de l’Església Catòlica cap a aquest gran dissident? Vaig dir que pensava que l’església eventualment la declararia santa ara que estava ben morta. Dan s’hi va oposar rotundament; això mai passaria, va dir, era massa radical i la institució no la reconeixeria. Ara que es considera la possibilitat de canonitzar Day –és a dir, declarar-la santa– no puc evitar pensar en les formes en què el poder, tant eclesiàstic com laic, l’ha caracteritzat abans i després de la seva mort. És ironia la paraula adequada?

Torno a una pregunta que va tenir el desvergonyiment de plantejar, no com un exercici acadèmic, sinó com una pregunta existencial que exigeix ​​una resposta viva: “Què és un ésser humà, de totes maneres?” És la mena de pregunta que es van fer Emerson i Thoreau, Gandhi i King, tots ells savis morts.

En el sentit més estricte, ell va respondre a aquesta pregunta amb la seva vida. Un ésser humà no és carn de canó, un ésser humà no és un tros de paper, no és una abstracció, un ésser humà no és un ésser humà quan es veu obligat a fer la guerra o a viure del botí de la guerra, un ésser humà no és un ésser humà quan es troba a les urpes de “Lord Nuke”. Res d’això. Un ésser humà és un fill de Déu, i com a tal està cridat a resistir el domini de la mort en el món, a resistir la violència amb l’amor i la no violència. Un ésser humà és un enamorat.

Això vol dir que un ésser humà està necessàriament en desacord amb el poder, els governs i les empreses que en nom de la pau preparen i fan la guerra. És una visió de l’ésser humà que està destinada a ser impopular, excepte quan es pot afirmar amb paraules pietoses però es contradiu amb accions

La santedat és una beateria, el petó de la mort atorgat com a ofrena de culpabilitat per autoritats mancades d’autoritat. És el petó de Judes: una broma còsmica feta per fer riure Déu.

Dan no era un sant. Era una cosa més –un home– un dissident inspirador valent, brillant i profètic, ple de contradiccions com tots nosaltres. Era un veritable ésser humà del més alt ordre sacramental: carn i sang, pa i vi, vida i mort. En el punt àlgid de la crisi de la sida, als anys 80, quan el pànic social consumia la nació i la gent, incloses les esglésies institucionals, rebutjava els homes homosexuals com si fossin leprosos, només un home de suprema compassió sense prejudicis s’hauria fet amic dels pacients moribunds i els hauria cuidat, com va fer Dan durant molts anys. Això no va atreure els titulars com les seves activitats contra la guerra, però va representar l’home. Era un autèntic cristià.

Avui, és en la mort el que va ser en la vida: un gran líder espiritual. Sempre fidel, ens guia amb fets i paraules. No hi ha barreres per ser home (o dona), va escriure una vegada. La llibertat és el nostre dret de naixement.

“Aquest poti-poti de guisat mitològic, aquest somni contradictori, ens converteix en esclaus”, va escriure, “ens manté inerts i victimitzats, converteix els nostres fills en ostatges, així com a nosaltres mateixos. I, tanmateix, els qui estan molt ben situats ens instrueixen perquè seguim somrient, com si els dòlars de les nostres butxaques o els cervells dels nostres caps fossin encara factibles, negociables, una oferta sòlida. Com si, de fet, el nostre món no estigués embogint en les seves parts principals. I tornant-nos bojos, com el preu de l’entrada a la seva Casa de la Diversió.“

La tarda del 30 d’abril, estava netejant arxius i havia buidat dos grans calaixos de papers. Em vaig adonar que quedava un full verd en un calaix. Era una dita que Dan m’havia enviat sobre la mort. “Encara que siguin invisibles per a nosaltres, els nostres morts no estan absents”. Vaig pensar en la veritat que era això i em vaig preguntar quan moriria Dan, sabent que no es trobava gaire bé.

Al matí següent em van informar que Dan havia mort el dia anterior. La presència de la seva absència em va colpejar amb força. Em consola en la tristesa, com sé que ho fa amb tants d’altres.

El matí del seu funeral hi va haver una marxa al voltant del baix Manhattan en el seu honor. A fora d’El Treballador Catòlic, algú em va demanar que portés una gran foto de Dan pels volts de 1968. Mentre avançàvem pels carrers plujosos, em vaig adonar que estàvem caminant plegats altra vegada, i tot i que ara portava la seva imatge ell m’havia portat durant tants anys com aquell segell indeleble al meu cor. Quan vaig sortir d’una cafeteria després d’orinar, alguns manifestants van riure davant la incongruent visió de la foto de Dan i de mi. Vaig assenyalar la foto de Dan i vaig dir: “Realment hi havia d’anar”. Crec que vaig sentir Dan riure i dir: “Aquesta és la forma d’eludir la responsabilitat”.

Crec que encara camina al nostre costat, o en el meu cas, camina davant meu, fent-me senyals perquè segueixi endavant, ja que tinc un llarg camí a fer per aprendre les lliçons que em va ensenyar per primera vegada fa molt de temps en aquells passejos nocturns per Ítaca.

No, no es poden silenciar certs morts.

Font: Edward Curtin